La festa de la pau

En aquest bosc

S'alcen arbres blancs,
com versos.

Uns més rectes,
d'altres corbats,
alguns marcats
per les mans dels amors
que hi han passat.

Aquest bosc té tanta força com por,
por del blanc immaculat,
por de la negror de ser oblidat,
i sembla que de tant que hi ha plogut,
no ha quedat cap petja que expliqui
com saber-hi estar (en aquest bosc).

Però avui (de nit),
quan tots els pigments s'han assecat,
els arbres se m'han fet escorça
i com una foguera
m'han abraçat
i el blanc es torna creatiu
enlluernant a toc intermitent
i en la seva personalitat
se'm fan vida
i ja no tinc por d'esperar
el paisatge que ha de passar,
convex o còncau.



Ivette Nadal. Arbres, mars, desconcerts. 2017

Pr.: Anna Aguilar-Amat

Besada d'ona

Besada d'ona:
la mar necessitada
de terra digna.



Hivern

Jordi Sala. L'instant obert. 2015

Pròleg: D. Sam Abrams

A rufagades

A rufagades.
Forçats a reconèixer
quietud i vida.


Hivern

Jordi Sala. L'instant obert. 2015

Pròleg: D. Sam Abrams

Gener

Ai, vell ametller,
que n'ets, d'atrevit!
A mitjan gener
ja estàs tot florit.

Vindrà el fred tardà,
i em fa molta por
que el tendre ametlló
es pugui gelar.
Tremolo mirant-te!
No hi vull pas pensar!




Joana Raspall. Poemes per a tot l'any. 2013
Il.: Montse Tobella

l'hora blanca

jo soc aquella que disposa els mots

sobre el tauler quan la partida ha començat.

jo soc aquella que habita una por petita,

una por d'anar per casa,

de diumenge a la tarda,

amb futbol al desllunat.

jo soc aquella que escruta el solatge

al fons del dia i cerca els mots

quan ja la partida s'acaba.

jo soc qui travessa el laberint de la ciutat

quan els homes dormen i les dones

corren pels seus somnis amb els cabells

incandescents d'abans del temps.

i m'agraden els carrers

on encara ressonen els passos dels absents

i m'agrada mirar-me en cada finestra encesa,

ferida o llum d'un cos encara intacte,

abans que arribe el dia,

com una allau.

Inèdit

Anna Montero Bosch

En el llibret del 30è

Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2014

Himne matiner

En l'hora en què nostres bells somnis
se semblen a la naturalesa en son matí
i en què la naturalesa en son matí sembla
un bell somni, lo matí parlava i les campanes
responien.


(Fragment)



Manuel Milà i Fontanals. Poesies catalanes, 2010
Ed.: Albert Mestres

A frec del banc de vímet

Rodolem
com pedres al sender
fins caure al cor del tàlveg
o al mig del cardassar.

Hem vist néixer tanys
en soques mortes
on el rou perleja.



Eduard Batlle. Registre fòssil, 2018

Publicat a: Versos per la llibertat. Juneda: Editorial Fonoll, 2018

Agraït per la bellesa

Agraït per la bellesa de tanta lluminosa vida,
m'entreg fascinat al goig d'aquests verds esquitxats
pel groc dels lletsons, les vinagrelles, l'argelaga,
el fonoll, la canyaferla, el blanc de les caramuixes,
les margarides, el morat de l'enclova, el lila dels cards,
el vermell de les roselles... que fan del camp
menorquí un quadre impressionant que fascina,
encanta i enamora els sentits.


Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014

Pecats d'amor propi

Pecats d'amor propi em van posseir
l'ànima, els ulls, tot jo, cada fragment.
No hi ha remeis per a un pecat així,
quan se t'arrela al cor profundament.

No veig cap rostre més gràcil que el meu,
ni perfecció ni forma igual tan vera.
Em dic que el meu valor té més relleu,
que als valors de tothom en tot supera.

Però quan surt el que s'està al mirall,
esquerdat i colpit, cremat i antic,
llegeixo el meu amor propi al detall:
estimar-se a un mateix seria inic.

Ets tu, i no jo, que pel meu jo he lloat:
pintes amb dies bells la meva edat.



William Shakespeare. Sonets, 2010 

Tr.: Txema Martínez

Ho tinc observat

Ho tinc observat. Si entro al bosc i hi aboco

un perfum de públic, el bruc és l'arbust que

menys s'hi complau, el que menys s'immuta.

Així mateix, quan, tot i caldre-li, algun arbre o

arbust o planta no s'ha contingut suficientment,

el bruc li ho retreu.

Perejaume, dins,

Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia, Alella 2008-2017. 2019. 2a ed.

Edició de Montserrat Serra i Arenas

D'un mateix tany

Perquè sou inconegudes
de tothom, sinó de mi,
tan tímides que us esglaia
fins el nom d'Amor veí;

perquè haveu sola carícia
d'una túnica de lli,
oh vosaltres que naixíeu
coronades d'un robí;

perquè sou suaus i dolces
–juny us feia emmadurir–
i resteu dalt de la branca
sens que us vinguin a collir;

perquè ahir jo us veia tristes
i al devora del llanguir,
i perquè ara sou enceses
com les roses i el bon vi
–cantaré la vostra glòria,
la d'avui i la d'ahir.



Clementina Arderiu. 1938
Selecció: Maurici Serrahima

La netedat

La netedat. Sobre totes les coses,

la netedat, unes fulles alegres,

d'un verd intens. Una pulcra memòria

de tendresa, pins i de fonts remoroses;

vivaç, el riu amb infants...

Fragment

Vicent Andrés i Estellés. Les pedres de l'àmfora. 1974

Aprendre a mirar

Aprendre a mirar
caçar
robar
fixar
la llum que m'empresona
invocant ombres i desvetllant paisatges
la claror als graons
que no duen enlloc més que al desig
i a l'aire que habiten les columnes

Aprendre a mirar
on sóc
sabent
on ets
rere el vol de l'alosa
que no passi el cancell
del clos des d'on escric
omplint la copa
de l'ofrena perduda.

Aprendre a mirar
més enllà dels sentits
la memòria
el traç
l'escriptura
el diafragma obert.

Aprendre a mirar
encerclant el bosc
desbrossant brancam
desdibuixant vials
a recer de les ombres
per aprendre a mirar
caçar
robar
fixar
la ferida del dard
esdevingut poema.




Vinyet Panyella, dins,

Barcelone Marseille : un intercanvi de poesia contemporània. 2014

El càntic de les grues

...
I al mig i aureolat espai lunar
puja, victòria i torre, la grua.
Li cus el cos l'altiva ziga-zaga
d'aire i de ferro fins on l'ull no va
ㄧla verticalitat i l'esveltesa!ㄧ.
Agulla fina, bec de pica-soques,
cua de marbre ambrina. Com l'arpella
falca la xapa ganxuda amb puixança
siderúrgica. Sorda, indefallent
treballa la tenalla artículada.
Ferrenya missatgera del progrés,
incansable durant l'era dels guanys
niarà allà on ningú no nia encara...


(Fragment)

Elies Barberà, dins,

Barcelone - Marseille : un intercanvi de poesia contemporània, 2014

Exposició

Palmell i palmell. Tot els és proper, res aliè.
Nosaltres mateixos comprenem el camí i el caminant.
Hi ha un món de paper que crema i substrats
plens d'éssers horitzontals que mengen.
Quan ens abandonem ens és més fàcil reconèixer
el nostre cos petit, en un punt molt concret.
Vosaltres, aquest llibre, la vostra versemblança,
tot forma part de la fotografia.
Diguem Lluís i allarguem la i i el seu accent.
Ha arribat l'hora d'alentir, fins i tot, les aparences.




Eva Baltasar. Animals d'hivern. 2016

14è Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater.

Tsunami

                    poema de quatre tankas

Un gran tsunami
em sacseja, ferotge.
Sota l'onada.
la meva ment deslliga
els fils de l'equilibri.

Núvols d'escuma
desdibuixen la cara
dels meus desitjos,
i nedo a la deriva
lluitant contra les ones.

Extenuada,
ja sóc arran de costa.
La ment s'agita
enmig la platja nua
i em parla amb un silenci.

De nou relligo
tots els fils del meu ésser!
Mentre, l'onada
del gegantí tsunami
es va enfonsant, vençuda!



Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010
Il.: Carme Bonafont i Giménez
Pr.: Josep Colet i Giralt

Transcendència

Avui tothom regala flors.
Dec fer cara de cavall triomfador,
per això totes aquestes cintes de colors
i les xeringues que pengen
dels carretons metàl·lics.
Les infermeres avancen com núvies decidides;
certament, la senyora Lessing
ho va tenir molt pitjor.
Si el televisor brillés com espelmetes
diríeu que soc una verge,
amb els meus dos pits a l'aire,
les noves esferes mundials,
i un nadó de roba que baixa com un riu,
arrossegant alguna part de mi
amb la pressa del seu clam.




Eva Baltasar. Poemes d'una embarassada. 2011

III Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2011

Es fa estrany el fred

Es fa estrany el fred, després d'un hivern en què pràcticament
no n'ha fet. L'aire em porta tothora els cabells a la cara.
Furgo dins les butxaques de la caçadora buscant una goma
amb què subjectar-los; però no n'hi trobo cap.

Hi ha dies, com ara aquest, en què tot duu al centre d'un
mateix. A l'afirmació.



Cristina Casas. Al mig de les coses. 2012

Reconstrucció

Et faré per a mi com un mos de llet
batent-me al cor del pit obert.
I encara que ja no et xucle la pell,
ni l'anell dels meus peus t'és oferta,
et convoque a cel obert
i et menge ulls, llengua i orella.
I amb tot, només et faré un cant
de sirena viatgera i dolça serpent
i sabré que et sé sense mirar-te,
i sabré que la nit farà el ple
i podré, de puntetes, allunyar-me
i refer el cant de les velles fades. 




Noèlia Díaz-Vicedo, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 109, p.40

Cita

Vindràs polit
amb les sabates netes
i la brillantina al cap
dels imperfectes.

   Vindrà lluint
les joies dels diumenges
i talons d'aquells ben alts
sobre els complexos.

   L'escena al parc
del pa dels cignes negres
i converses de cafè
massa correctes.

   Sabreu qui sou
quan es fongui una lletra
del nom de l'hotel més car
d'aquesta terra.

   Mai us contractarien
per a cap novel·la.



Helga Simon i Molas. A la vora. 2017

PER VÓS I EL GERMÀ

Amunt, amunt, que ve l'any nou
A fer més rica nostra via.
Marxem cantant sens mai dir prou
perquè l'any nou és cada dia.


—————————————


PARA VOS Y EL HERMANO


Arriba, arriba, que llega el año nuevo
a enriquecer nuestro camino.
Marchemos cantando sin decir nunca basta,
porque Año Nuevo es cada día.


27.XII.1905


Joan Maragall. Obra poètica : versión bilingüe, 1984, v. II, p. 272-273
Ed.: Antoni Comas
Tr.: J.F. Vidal Jové

Buidem caixes de llamps

Buidem caixes de llamps contra fronteres.
La fusta de l'Altura ha estat tallada;
La vida no ha de ser res més que vida
                  Quotidiana.





Poesia de Joan Brossa, extreta del llibre:

Montserrat Roig. Retrats paral·lels / 2, 1976, p. 73

Vistes al mar, 1 i 2

                      I

Vora la mar eternalment inquieta
somnia eternalment l'inquiet poeta
              de l'ànima geganta,
vegent florir-hi la pomera blanca.
lo seu somni de flor enlluernadora,
mentre ell floreix l'estrofa encisadora.

                     II

El mar és el poeta de la creació
i 'l poeta és el mar en l'ànima de l'home.
El poeta i el mar tremolen d'emoció
vegent a vora seu lo germe de la poma
              florint superbament
              l'eterna temptació.


Glosa



A la primera edició del Llibre blanc aquest poema
va amb la següent nota de V. Català: «És un comentari-contesta
a altra poesia d'igual títol que dedicà a l'autor D. Joan Maragall».



Víctor Català. Llibre blanc ; Policromi ; Tríptic. 2018

Edició d'Enric Casasses.

El pintor de les estacions

Pobres els pobles que només en coneixen una,
el gel perpetu o la selva. D'altres han de fer
la viu-viu amb dues, l'època de pluges i la sequera.
La majoria en gaudeixen de tres. Criatures aviciades,
nosaltres, que any rere any podem respirar
quatre tipus diferents d'aire!

   Qui pot saber a qui hem d'agrair aquest espectacle?
Tremolem de fred, ens protegim de la calor en un claustre,
ens posem gorres de pell o ulleres de sol... Per què?
Òrbita el·líptica, obliqüitat de l'eclíptica, precessió
del periheli, equinoccis, solsticis, declinació...
Paraules tècniques que a nosaltres, ignorants com som,
no ens provoquen cap sensació, com sí que ho fan la
gebrada, el primer cap de fibló, l'aroma dels gerds,
el fum de la xemeneia. Copèrnic al batxillerat,
Kepler al cap, però els nostres sentits ─quants
en són?, cinc?, nou?─ no en volen saber res.

   Les estacions estan fetes per als pintors. Aquarel·les
al cel que es reflecteixen a l'aigua. Colors argilosos,
calcinosos, terrosos, aquosos, oliosos, candents, difusos,
tot en una tauleta, en un tros prim de tela.
   Per què hi ha tants quadres que tenen marc? Perquè
no poden contenir el que representen.

El pintor de les estacions. Allò que no es pot pintar,
és el que pinta més de gust: la neu —ningú no pot posar tants

puntets de cop—; els núvols —no paren d'esquitllar-se—;
la boira —ja s'ha empassat tot el quadre—; el vent, que
era invisible abans que el pintés.



Fragment, p. 73-74


Hans Magnus Enzensberger.

Traducció de Ramon Farrés.


XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

Hac

la quequesa quasi paraula
quasi avorta
la paraula quasi silenci
quasi vessa
el silenci quasi eco


Arnaldo Antunes,

Nit de poesia al Palau, 

XXVII Festival internacional de poesia de Barcelona. 2011

Traducció: Melcion Mateu i Adrover.

Anem

    A L.


Anem,
les fulles caigudes voleien als barrancs
però la cançó no té casa on tornar.

Anem,
al glaç hi ha llum de lluna
que es vessa del llit del riu.

Anem,
els ulls miren el mateix tros de cel
i el cor bat els timbals del capvespre.

Anem
no hem perdut els records
cercarem l'estany de la vida.

Anem
el camí, el camí
tot cobert de roselles.


Bei Dao, dins

XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

Traducció de Manel Ollé

Neu el dia 10 d'octubre

Aquest primer dia de neu
és com el primer dia a la terra,
tan fresc, tan nou,
alegre com un nou amor.

Escolta com cau la neu
és com la veu del meu amor,
igual de suau, igual de tendra,
tota plena d'afecte callat.


Easterine Kire, dins,


XXXII Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2016

Traducció al català de Francesc Parcerisas

Per fer una poesia

Per fer una poesia
s'agafa una p
com platja, pasta, pedra;
després s'agafa una o
com or, ombra, ona;
després s'agafa una e
com era, estri, eben;
després s'agafa una s
com sol, sal, silenci:
després s'agafa una i
com illa, isard, ícar;
després s'agafa una a
com aigua, astre, ala;
en acabat s'ajunten
sense odi, sense mandra,
sense pressa, sense ràbia,
sense melancolia,
i es fa la poesia.


Roberto Piumini / Miquel Desclot, dins,


Poesies amb suc, 2007
Il.: Mercè Galí
Ed.: Miquel Desclot

L'olivera és domèstica

L'olivera és domèstica a Atenes,
el verd i el blanc de les seves fulles
són els colors que més se li assemblen.
Els jardins i les avingudes se n'adornen.
Separa els corrents del trànsit.
Forneix als pendents de l'Acròpoli
el seu mantell més noble.

___________________________

L'ulivo è di casa ad Atene,
il verde e il bianco delle sue foglie
sono i colori che più le somigliano.
I giardini e i viali se ne adornano.
Separa le correnti del traffico.
Fornisce alle pendici dell'Acropoli
il loro mantello più nobile.



Gerardo Vacana. Quadern grec i altres poemes =
Taccuino greco e altri versi, 2011
Tr.: Jesús Aumatell i Carlo Vitale
Pr.: Antonio Piromalli