Prec dels infants

Les cases no s'han d'encendre.

Que no caiguin més bombes.

La nit és per dormir-la.

Viure no ha de ser un càstig.

Que ja no plorin les mares

i que la gent no es mati.

Que tothom construeixi

i et puguis fiar dels altres.

Els joves han d'assolir-ho

i els vells també poden.

Bertolt Brecht. Poemes i cançons. 1998

Traducció de Feliu Formosa

Invitació a partir

La fruita d'or, llunyana.

-Deixa enrera el record
de la perduda tarda.
Deixa enrera la veu
de la muntanya.
Navega fora port,
a l'esperança.

Calma, illa, veler,
la fruita d'or.



Salvador Espriu. Obres completes, I, Poesia, 1a ed.,1968

Sobretot

Endolcida pel seu cadenciós
murmuri blau
la poesia
sobretot
enforteix el so
del silenci.


Maria Lainà. Amb pomes escampades. 2005

Autobiografia (Lu Iu)

Tinc un hort nou, d’unes dues mujades,
tres casetes de palla, que el temps ha malmenat.
I més salut, d’ençà de les males jornades.
Les nits són fresques, clares, a l’octubre daurat.

M’embriaga el vi lleu, però abans m’aclaria:
la meitat de les pàgines té el llibre, ja malmès.
I, al meu cor solitari, jo li dic, més d’un dia:
només has d’entristir-te quan ja no hi valgui res.




Marià Manent. Com un núvol lleuger : més interpretacions de lírica xinesa. 1967

Tapassada

Tot just la pluja alerti
el gall del campanar
pel clar de les gateres
s'esquitllaran els gats 

MARIA-MERCÈ MARÇAL

Una mica de sol acabat de rentar
i una llengua de llum per sobre les teulades.
Després del temporal torna a sortir la gent
com l’aviram a pellucar moments a l’era.
Hi ha roba estesa molla que penja dels balcons
i algú que encara volta amb el paraigua obert.
Avui els nens sortint d’escola jugaran
a fer empipar les mares, i a canviar-se de muda.
Tot es torna a assemblar al ritme de secà
que associem a la vida, i que ha trencat l’orquestra
de la pluja que es vessa i ha inundat tots els camps.
Tu per por d’enfangar-te restes encara dreta
al marge del camí, i veus que els desenganys
no són res més que tapassades a l’estiu.




Alexandra March. Hiverns suaus. 2005

Edició de Jordi Julià Garriga

Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona 2005

A Meng Hao-jan

T'estimo, Meng, oh bon amic!
El teu amor a la bellesa
el sap tothom. En temps antic,
tu passaves, la galta encesa,
cap nu, decantant el cavall.
Ara que tens la testa blanca,
vius amb pins i núvols per tanca,
t'embriagues de lluna blanca,
de vi translúcid com cristall.
No vols pas l'honor que engavanya:
vols la pau d'un jardí florit.
Ta noblesa és com la muntanya,
massa alta pel nostre delit.
Però d'aroma dolça, estranya,
ens perfuma el teu esperit.



Marià Manent. L'aire daurat; Com un núvols lleuger : (interpretacions de poesia xinesa). 2020

Edició i introducció a cura de D. Sam Abrams

Tarda de poesia

Al cor estremit de la mare
les paraules lluiten amb el dolor,
el temps irrepetible,
les heures encantades dels patis,
els somnis alegres d'ella.

Tarda de poesia.
Al cor atapeït de la mare,
les paraules pugen,
per aquelles escletxes que ella guarda sempre,
per deixar pas a la mà de l'amic
al vers difícil
o al fill malalt.

Tarda de poesia.
La mare lluita contra els fantasmes
dels versos,
els fantasmes del dolor,
els segurs fantasmes de l'angoixa.
I ella, petita i gran,
nena i mare,
guarda sempre la veu
que espera, un cop més,
alguna pau.


1 de febrer de 1992


Mònica Maragall i Mira. Terrats lliures al vent. 1992

Pròleg: Ignasi Riera

Lluna ciutadana

no et mira ningú,
Fanals, bombetes
i llums de neó
et treuen vivesa,
et lleven claror,
t’anul•len, t’ignoren,
tu en tens desconsol
i et cauen les llàgrimes
en senyal de dol.
Les llàgrimes càlides
es tornen estels,
s’escampen airoses,
decoren el cel,
i a la terra
un ximple poeta
de badoc mirar
que se sent Virgili
i està enamorat,
et fa quatre versos
un xic malgirbats.
La lluna xamosa
i ja consolada
fins sent un calfred
i mig riallera
li pica l’ullet.

Maria Rosa Barrera, Camí a ponent. 1989 ; il.:  Riu Serra

Teu és el lloc

Teu és el lloc que et senyala el cor.
Més tard o més d'hora el podràs conèixer.
Amb la saliva viva del record,
el pol·len del seu pensament.
A la fi, quan la teva olor i la del lloc
hagin estat única flama i cendra
i hagis dormit amb els déus i dimonis
dels seus conhorts i desconsols;
amb el dolç, dolorós contacte de les sangs
s'alçarà la llum del teló.
I pujaràs de nou els costeruts graons
que et menen a l'alè perdut.



Tònia Passola. Cel rebel. 2001

¿Te'n recordes, Maria,

¿Te'n recordes, Maria,
del casal solitari?

El safareig dormia

sota el tell centenari.

Camins silenciosos

pel jardí, abandonats.

Dins l'entrada, polsosos

i en filera, els retrats.

¿Te'n recordes, Maria,

cap al tard, l'horitzó,

quan pel pla s'estenia

el toc d'oració?

Del jardí a la vorera

suaument lliscava el riu.

El camp d'or sembrat era

de blaves flors d'estiu.

I el bosquet, on un dia

passejàrem plegats...

¿Te'n recordes, Maria,

d'aquells dies passats?

(Devers 1840)

Alexei Konstantinovitx Tolstoi,

Antologia de poesia russa, 2006 ; trad.: Guillem Nadal

Sonet

Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí vibrant de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit.

Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l’oblit,
l’abella so que clava la roent
agulla -fúria i foc- en el seu pit.

La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor

en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s’adorm amb un somriure embadalit.



Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 1975
Intèrpret: Maria del Mar Bonet
Editor: Salvador Espriu

Cançó de bressol per despertar

Què li passa al teu nin tan callat?
Què li passa al teu nin tan tranquil?
Jo el bressol amb la força d'un brau,
l'esperon en brandar-lo ferreny.

Què li passa al teu nin que és tan quiet?
Què li passa al teu nin que és tan sorn?
Jo l'engrons amb cançons com un clam
heure el son de la vida no pot.




Víctor Gayà. Com la sequera. 2004

Escriure

Escric per tal de capgirar el món
Escric per alterar l'ordre celeste
que ens obliga a vagar
incertes, lleus,
cap a l'abisme.
Escric per a negar el cel.
Escric per a negar la mort
en vida.


María Xosé Queizán,

Poetes gallecs d'avui: antologia, 2008

No m'agradava gens, des de temps enrere

El que em tinguessin llàstima,
Mes amb una gota de compatiment
Teu, vaig com amb el sol dins el cos.
Vet aquí per què tot és alba a l'entorn
I per què vaig creant meravelles
Vet aquí per què!

20 de desembre de 1945


Anna Andrèievna Akhmàtova (Antologia de poesia russa, 2006 (trad.: Guillem Nadal)

Esmorzar a l'herba

Si un dels scriptores inclinats fos sempre familiar al seu objecte,
en què la matèria és l'escena de l'aparició,
es podria veure que on hi ha el Poeta el llibre fingeix.

 Fiama Hasse Pais Brandâo. Amor pels llibres. 2004

Traducció: Jordi Domènech

En la valisa

En la valisa portem guardada la sentor de sucre de Bahía Honda
i aquell matí en què vaig intentar saber de tu
pels carrers adormits en la xardor de la tarda a Pinar del Rio
havies deixat el país per la terra de promissió
llavors la meva boca va poblar-se del teu sabor de sal
i vaig demanar-me si romandria en tu la mateixa música
si encara fremia la teva pell
i vaig conjugar de nou els verbs modals d’aquella nit
haver de ser
poder ser
voler ser
si és que varia el sol en les geografies
i la mar és plena de gramàtiques i paraules
que roseguen el deixant de moltes travessies
qui sap... la teva sal
aquesta que llepa contra els llavis la meva llengua
en un minut etern a la porta de ta casa abandonada de Pinar del Rio
i mentre ens afanyem vers la mar a Bahía Honda
els meus sentits s’impregnen de sucre.
Penso en el sabor de les geografies
en el perfum dels mapes dibuixats en detall i sols l’Havana fa olor de rom
en eixa hora miraculosa del ponent en què destrament els dits
daten en les mans els vaixells de l’horitzó.
Llàstima que Allariz no sàpiga a xocolata.




Marga do Val, dins,
Poetes gallecs d’avui : antologia. 2008
Tr.: Manuel Costa-Pau

Oh amor meu, menudíssim i car,

vinc a besar-te el suc salat dels anys,
a sentir el bes amarg dels teus arbres.
Oh amor meu: llarguíssima constància.


Vicent Berenguer (La terra interior, 1989)

Ambició

Quan el món sia unes golfes,
aparèixer en un estant polsós.
en un llibre de coberta roja, negra i or,
com aquell McDannell que va escriure una història del cel.



Manuel Rivas,

Poetes gallecs d'avui : antologia, 2008

Tardor

Vols constrènyer

la serena i bella mar?

Fora una ximpleria,

com si fustiguessis el sol,

com foragitar els rius,

i empresonar l’aire.

Teresa Grau Ros

Que l'amór es molt més importánt i mes ric

                Que l'amór es molt més importánt i mes ric

                fins i tót que un bisbe o que ún politíc.

W. H. Auden. Tell me the truth about love = Digue'm la veritat sobre l'amor, 1997  

Traducció: Narcís Comadira

La veu de la granota

Si davant el tema zoomòrfic dels poemes
alguns lectors, entre els quals els exegetes,
no em consenten algun cop ser poeta,
hauré de reconèixer que és l'hora
de ser, sanglotant, ronca,
solitària habitant del pantà,
granota cantant, poeta inútil.

(fragment)


Fiama Hasse Pais Brandâo (Amor pels llibres, 2004) (trad.: Jordi Domènech)

Cançó de bressol

Sempre que torno de la feina tard,

pujo a la teva cambra

i m'assec prop teu per veure't dormir:

no saps com m'alleuja sentir-te

respirar sense ensurts,

gairebé imperceptiblement,

saber que tens un son

confiat i tranquil...

El teu front llis,

tan net de roderes i de frenades,

és encara una pista on els problemes

no aterren perquè ara els toca

de sobrevolar-me i de tant en tant

envestir-me sense pietat...

Tu no ho saps, però ets a cobert

de totes les tempestes que es puguin congriar,

mentre que el teu pare i la teva mare,

fins si es besen desesperadament,

es troben ja del tot a la intempèrie,

com d'altra banda els correspon...

Quan algun dia te n'adonis, d'aquest joc,

voldria que també et passés

prop d'un infant que dorm a casa teva:

és una bona forma d'esmorteir la por

i el cansament que s'abat damunt nostre

a partir d'una certa edat.

Àlex Susanna, dins,

17è Festival Internacional de Poesia de Barcelona.  2001

No era amor

(No era amor la veu 
que et va ensenyar l'abecedari.

Vares aprendre a llegir

amb sang als genolls.

Deien:

Com els arbres novells perquè no es vincli

li posarem estaques.)

Antònia Vicens. Lovely. 2009

La mesura certa

No embruteu la pena de la meva companya
amb paraules rodones.
Pensau que aquesta nit ella dormirà sola
sobre una màrfega immensa farcida de rostollar,
dins els llençols extensos de boira prima freda i humida;
ni tan sols llevarà la vànova que penja més enllà del llunyedar.

No embruteu la pena de la meva companya
tractant de contenir-la.
Pensau que tota la nit olorarà a tàlem per la planura sobrera.
Pensau que en arribar l'alba
li quedarà la tasca serva de refer el llit a la mesura certa.



Víctor Gayà. Com la sequera, 2004

16-1-1991 A sumer

Haver escrit bellesa, goig,
bellesa i goig: sentit.
Haver escrit, amb cura,
aquesta breu paraula: dignitat.
Haver escrit això.
I encara més, pensar-hi,
com si fora, de sobte, una primera volta.
Com diuen que vol dir el mot revelació.
Haver escrit, pensat, cregut, sentit.
Després poder dormir, mirar els noticiaris
i beure una cervesa, parlar amb els amics
del regiment del món, de les actualitats.



Enric Sòria. Compàs d'espera. 1993

No puc dir el teu nom

No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.

No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,

em passen certes coses. Tinc el desig de tu.

Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.

No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.

Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.

No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir

amb certa negligència. No puc dir el teu nom.

No és un desig tan sols sexual, conjugal.

És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.

És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre,

i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.

De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.

I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.

Vicent Andrés Estellés, dins,

Celdoni Fonoll. La poesia al carrer. 1977

Brasília

És que vindran,
aquesta gent de tors d'acer,
conca d'ulls i colzes alats,

masses a l'espera
del núvol que els doni expressió,
aquesta gent superba!

I el meu infant un clau
que endinsen, endinsen.
Xiscla en el seu greix,

ossos que furguen distàncies.
I jo, gairebé extinta,
les tres dents que li surten

arran del meu polze.
I l'estrella,
la vella història.

En el camí trobo bens i carretes,
terra roja, sang de mare.
Oh vosaltres que mengeu

gent com raigs de llum, deixeu-lo,
aquest únic
mirall estalvi, irredempt

per l'anihilació del colom,
la glòria,
el poder, la glòria.



Sylvia Plath. Arbres d'hivern, 1985 

Tr.: Montserrat Abelló
Pr.: Marta Pessarrodona

Et cobrim, rostre dolç

Et cobrim, rostre dolç
no pas cansats de tu. Ets tu qui sents fatiga
de nosaltres. Recorda,
mentre te'n vas, que t'hem anat seguint
fins que ja no et fixaves en nosaltres,
i amb recança, llavors, ens hem girat,
com per cridar-te, més d'una vegada,

i ens hem blasmat d'aquell amor mesquí
que t'oferíem. Ara
te'n donaríem cent vegades més,
oh dolça, si tornaves.




Emily Dickinson. Poemes d'Emily Dickinson : selecció. 1979

Quimera

Guaita!
on la marieta de llum
sobrefila pètals de somni.
Dóna'm la mà!
brodarem les rutes regades amb canyamel
pel brum dels estels
ara que no vull pas comprendre
la teua no presència.


Josep Ballester (Oasi, 1989)

Aquest país,

de tant de temps de no ser-ho,
ja no sap ser país.

Aquest poble,
que mai no ho ha estat,
no comprén, desconeix les estratègies.

Aquest camí,
tan greument aixafat,
sens dubte no té tornada.

Aquesta vida,
contínuament devaluada,
quasi es pot dir mort.


Vicent Nàcher Ferrero (21 poetes del XXI) (la sang dels dies de Vicent Nàcher 1998)

Em volen fer mal

Em volen fer mal
a la plenitud dels anys;
és com si escopissin
la lluna.


minimàximes 2


Mireia Xapel·li. Crisàlide. 1996

Poema per a una nena que ja ha nascut

El dia que vas néixer, els obrers de la felicitat
s'escalfaven les mans davant del foc encès
amb el llumí de la teva vida.

Nit rere nit m'embadaleixo amb el sol del teu alè
com amb la llum del far el mariner mig esqueixat
per les dents de la mar.

Ronny Someck. En paper de vidre : Seminari de traducció poètica de Farrera, II. 2000

Abans d'un lloc hi ha el seu nom. I encara

Abans d'un lloc hi ha el seu nom. I encara

el viatge fins arribar-hi, que és un altre lloc

més discontinu i innominable.

Me'n recordo

del verd quadriculat dels turons,

del sol entretingut per les teulades a la llunyania,

dels ramats empentant-se per les senderes,

d'un gosset que es va aventurar al camí.

Anàvem o veníem?

Maria do Rosário Pedreira. La casa i la flaire dels llibres, 2009
Tr. Antoni Xumet Rosselló

Mixeta

Ahir la vaig descobrir enfilada

a la reixa de la finestra que

dóna a la terrassa. Mig bruixota,

observava encisada la lluna.

Ara, com si endevinés que

escric sobre ella, ha pujat

damunt la taula i amb la

poteta sobre els mots em

llepa la mà. Em felicita.

Es cargola a la falda i

deixa que vagi fent.

La mixeta és màgica,

negra, suau i immortal.

Teresa Grau Ros

Qüestió irresoluble

No serà un article,
ni un assaig, ni una tesi,
que ens dirà
què hi viu, dins del poema.
Tan sols un altre poema
podria revelar-ho.
Però s'hi nega.
Fora com delatar un amic
i suïcidar-se.



Cèlia Sànchez-Mústich. Taques. 1997

Pròleg: Màrius Sampere.

Que vibri l'arc

Que vibri l'arc que tensa cada mot / i cada gest i cada sentiment; M. Martí i Pol

A Fina R. Palau


Que vibri l'arc que tensa cada mot,
que sigui el nostre camí com una fletxa
apuntant a l'univers de les idees
i puguem arribar a la diana
de totes les coses.

Que la defallença
no deixi mut l'arc
sense destí del nostre camí,
perquè un dia vàrem perdre la poma
del paradís, la diana dels nostres somnis.

Que vibri cada gest i cada sentiment,
donant forma a les branques dels anys
perquè no es perdi cap mot,
ni es trenqui la fletxa i arribi a la diana,
llunyana, que ara pots veure de nou.



Assumpció Forcada i Florensa. Germinació, 2000

Aquest amor teu que és el meu orgull

Aquest amor teu que és el meu orgull
quan des del cor em puja fins al front,
em corona d'un robí tan encès
que fa públic el meu tresor ocult.
Aquest amor, que és tot el meu valor,
no existiria si no me n'haguessis
donat exemple i m'ho haguessis fet veure
aquell primer cop que ens vam mirar als ulls
i l'amor evocà amor. Així doncs,
no puc dir que l'amor és cosa meva:
la teva ànima em salvà, trista i pàl·lida
i m'has entronitzat en setial d'or,
i el meu amor (hem de ser humils, oh ànima!)
és per tu i prou, l'únic amor que tinc.



Elizabeth Barrett Browning. Sonets del portuguès, 2006

Memòria

Totes les nostres idees beuen dels records.
Anem creant i, creant, recordem el creat.
De què ens val, doncs, la memòria?




Vicent Penya. Sense un punt de record, 1961

Dona

La teva carn nua,
caminal del goig!
A la nit, trobàvem
la lluna als llençols,
i un manat d'espígol,
al pentinador.
Alenada tèbia,
nit de juliol!
Àgils dits teixien
corones d'amor
-gallardets de festa,
entre cos i cos.
No volíem vànova,
ni lleu cobertor...
Llit de negra fusta,
i un combat molt dolç.



Jordi Pàmias. El camí de ponent. 1990

Lloll

Són paroles i miaus,

la teva vie en rose?

Si la iaia t’il·lumina,

l’olor de fonoll t’inspira.

Veu multivalenta,

ens acaricies l’ànima.

I ens brindes un drama

d’exquisida criança.

La Vanessa t’enregrava,

mentre la pubilleta estudia.

La nena escolta i s’espavila

i la sala s’omple dia rere dia.

Sòbria, de gentil bagatge,

amb humor d’alt nivell

ens desvetlles somriures

i ens fas un bon jazzatge.

Teresa Grau Ros