i recullo els teus dits.
Et dono els meus dits
i em condueixes.
Pobra gent de la Mediterrània a qui manca el mot "desgel de migdia"! D'altra banda, tenen llimones, no han de jeure malalts com nosaltres quan llangueixen els dies i les llunyanes nits no arriben. Werner Aspenström. Poetes suecs del segle XX, 1995 Tr.: Lluís Solanes |
... en Miquel deixà anar la bossa i es va sentir com si fos un estrany dins el mar, i es va adonar que aquella tensió interna que sempre l'havia envaït havia desaparegut del seu cos. Es va girar. Veié que n'Elisenda l'esperava a la platja i s'alegrà. Ja no dubtava que n'Elisenda li agradava. (Fragment) Guillem Rosselló. L'estranya presència, 2000 |
Miquel Desclot. Com si de sempre. 1994
A Claudi Montañà Els mots són gent de caprici. Vam escriure groc, i verdejava; vam escriure verd, i es volia arquitectura. Hem agafat la capsa dels colors, però tot i això se'ns desgavellen. Diga'm si no: magenta, bordeus, prússia? ¿O potser mar, cel, terra, potser sang? Hem volgut posseir-los i han fugit: inabastables i durs, ens somriuen amb engany, ens estiren els rems i se'ns enduen. Jaume VallcorbaPlana. Postals, 1981 |
És una realitat, és viva,
és a la xarxa,
a les aules, al carrer,
és engrescadora,
tolerant, segura,
és cultura i comunicació.
És economia, autoritat,
energia, competència,
tendresa, mesura,
memòria i educació.
És poesia. Teresa Grau Ros |