de somnis
no traspassem cap
prohibida frontera,
sinó que escoltem
veus massa temps
emmudides.
Remor de fulles
al vent.
Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002
Mes jo que vinc al bosc a apendre i millorar-me; que hi só matriculat, crec jo, de naixement, no temis veure'm pas un punt endormiscar-me, distreure'm un moment. Oh, no! -I ara, callem; no em contis cap follia, ni em parlis de ciutat ni entonis cap cançó. Callem, ja ha obert el bosc la classe de poesia: Comença la lliçó. (Fragment) Apel·les Mestres Liliana : el món fantàstic d'Apel·les Mestres, 2005 |
La pressa dels tàvecs aflama el palpís de les magranes. Ara la veu de l'alabatre, ara la veu dels maxil·lars ganuts, trasmuden de desig la por d'un tros de mà o d'un tros de grana massa dolç. Marc Romera. La pau del cranc, 2002 |
Recordo dies d'estiu, estimada companya: som a l'ombra dels oms jugant a la petanca. Entre botxa i bolig m'expliques, a la tarda, secrets de com tractar malalties de plantes. Sota l'ombra dels oms l'estiu s'escampa en tardes de passeig i descans sense allunyar-nos gaire. Com una ombra d'un om allarguem una calma del nostre temps precís de l'estiu i dels arbres. Damunt capçades d'oms la posta estén les flames i, lluny, Venus daurat, fanalet del capvespre, marca el punt de tornar tranquil·lament a casa. Aquells moments segurs on no cal l'esperança, ja que tot sembla igual, sembla que res s'acaba, sembla que tot comença, sembla que el temps s'allarga, sembla tot infinit l l'ombra dels oms guarda companyia d'estiu sense dol ni enyorança. Josep Ramon Aragó. Temps de ciutat i arbres, 2008 |
-Mare, tu el veus, el perfum? -li demanava. -El perfum se sent -m'explicava ella. -I qui el porta? -L'aire, el vent. Un altre misteri era que cada planteta tenia el seu perfum particular, diferent dels altres. Al racó, sota la finestra, hi havia alfàbrega, amb la seva flaire inconfusible, intensa. La mare en collia per preparar salses i guisats, juntament amb les fulles de sàlvia i de romaní. Les fulles de color gris verdós de la sàlvia tenien la superfície aspra i un perfum estrany; la mare m'havia ensenyat que es feien servir per rentar-se les dents i m'havia mostrat com es feia: de dins a fora, amunt i avall. Cada dia, la meva pasta de dents eren aquelles fulles, que premia amb els dits contra les dents i em deixaven una sensació de netedat. (Fragment) Mario Lodi. El cel que es mou, 1998 |
Quan sento que tot s’ha acabat, que no sé aixecar el cap, que no tinc forces per continuar cap endavant, quan sento que m’he fet petit, que ja no crec en mi, que el món continuaria igual si jo no fos aquí, llavors m’esforço a recordar la teva cara al meu davant, la meva orella escoltant la teva veu baixet parlant, dient que guanyar-me el destí només dependria de mi, i vaig prometre prendre el repte a partir d’aquell instant. Respira. Espera. Aixeca’t sense pressa. Inspira. Refés-te. La vida, el món t’espera. quan sento que res té sentit, que el món està girat, que no sé com posar un peu a terra i recomençar, Quan sento que no queda res pel que sempre he lluitat, i cau cada desig que m’ajudava a avançar, torno altre cop a recordar la teva cara al meu davant, la meva orella escoltant la teva veu baixet parlant, dient que guanyar-me el destí només dependria de mi, i vaig prometre prendre el repte a partir d’aquell instant. Andreu Rifé. Ping pong, 2012 |
No he pogut endevinar mai quina estrella podria ser: surt cap a la mitjanit, sempre ran de l'aigua. Poemes civils (1960), dins, Aprendre amb Joan Brossa, 2003 |
I diré rosa, i claror d'aigua pura, i estels en somnis: els violins ja canten la frescor d'una dansa. Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010 |
XIII Vibraven sempre, just ferides per l'aire, ombres de cordes. Torbs i serpents i guerres a poc a poc s'encalmen. XIV Dòcil forma, qui gosa desitjar que pentinis els teus cabells? Deixa que siguin lliures, perquè desvetllin l'aire i l'or mai no tramunti. XV Enllà, darrera apagats focs d'estrelles, lleu el silenci. Salvador Espriu. Obres completes : anys d'aprenentatge. II, poesia, 2, 1987 |
Quin aplec de flors que has fet aquest any, sent reina d'elles! Tu les trobes totes belles, fins la més humil que es bada, perquè les d'eixa vegada tenem un aroma estrany... No en veuràs cap de marcida: són més que flors de tot l'any, són flors de tota la vida. Nota: En l'àlbum de què feren present a Na Maria Oller i Rabassa, Reina dels Jocs Florals de Barcelona, els poetes premiats aquell any, 1897. Joan Maragall. Obra poética : versión bilingüe. 1984. Vol. II |
Jo no sé per qui tocava la campana del meu cor: per la terra fonda i blava i a la posta, que era d'or; per la olor de la ginesta, i el cel dolç i cristal·lí. Bo i tenia aire de festa cada herbeta del camí. I jo duia el cor als llavis i es tornava una cançó. Feia riure els arbres savis i l'ocell festejador. El meu dol ja no em feria i tenia un gust de pa. Queia la malinconia amb el goig de caminar. I l'amor era l'estrella tota blanca, què s'encén. L'olivera, de tan vella, m'endolcia el pensament. Si la fosca era arribada tot el cel feia claror, i naixia l'estelada com la veu de la cançó. El dia 22 (4 gener1924):4 BC ms.4396, f. 1, text mecanografiat Anna Maria de Saavedra. Obra poètica, 1919-1929, 2001 |
El país del cor on jo respiro és un inacabable domini d'ombres eternes. Josep A. Soldevila i Torrella. Les paraules que no has après a dir, 1985 Il.: Francesc Anglès |