Vent

En la transparència del silenci
he asserenat l'esguard al foc.
Sempre m'han seduït els ulls
per allò que de tacte té la mirada.
Com l'herba quan espargeix tendresa,
un do rar llaura, en mi, meravelles.
M'he confessat instants i he deixat
parlar el vent. Escoltar-lo com s'atansa.
La seva veu fendeix la nit quan els ulls
de la pluja contenen tota respiració.
El seu cos és el meu espai. Sereny
es configura talla perdurable
en illes bleïdores de costums.
Orejada, la vida és rica en possibles.



Joan Fortuny. El gest de l'alba, 1992

Direm la veritat, sense repòs...

Direm la veritat, sense repòs,
per l'honor de servir, sota els peus de tots.

Detestem els grans ventres, els grans mots,
la indecent parenceria de l'or,
les cartes mal donades de la sort,
el fum espès d'encens al poderós.
És ara vil el poble de senyors,
s'ajup en el seu odi com un gos,
lladra de lluny, de prop admet bastó,
enllà del fang segueix camins de mort.

Amb la cançó bastim en la foscor
altes parets de somni, a recer d'aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:
anem tancant les portes a la por.


Salvador Espriu, dins,

Llibertat! : 50 poemes de revolta, 2015

Ed.: Jaume Subirana
Pr.: David Fernàndez

Mirall

Ulls que miren serens,

que fan pessigolles a l'ànima.

Ulls profunds i bells,

com un llac en calma.

Ulls com estels.

Sortós aquell, aquell

qui s'emmiralli en ells.

Pere Asensio. Alosa o el llenguatge dels ocells, 2003

Pr.: Rosa Fabregat

Les formigues

Ara que vaig a dormir
desitjo que les paraules
treballin per mi.

Feu-me pessigolles
sota la pell.

Obriu-me
túnels secrets.

Ariadna Guasch, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 107 (juny 2016)

ALGUNS ARBRES

Són sorprenents: s'uneix 
cadascun amb el seu veí, com si parlar
fos una acció estàtica.
Disposats casualment

per trobar-se tan lluny, aquest matí,
del món com si estiguéssim d'acord
amb ell, tu i jo
de sobte som allò que els arbres proven

de dir-nos que som:
que el simple fet que siguin allà
vol dir alguna cosa; que aviat
podrem tocar, estimar, explicar.

I contents de no haver creat
aquesta placidesa, sentim el que ens envolta:
un silenci que és ple de sorolls,
una tela en la qual apareix

un cor de somriures, un matí d'hivern.
Amb una llum misteriosa, bellugant-se,
els nostres dies porten tal reserva
que aquests accents ja semblen la seva pròpia defensa.



John Ashbery. Some trees = Alguns arbres, 2001
Tr. i intr.: Melcion Mateu i Adrover

Del silenci

...I ni diríeu que sospira! Passa,
i tota cosa resta en quietud:
ve quan la gent no l'anomena massa
i el crida l'elegit esmaperdut.
Un dit damunt la boca, perquè es tanqui
d'aquesta font el renouer costum;
tot ell és de cristall, perquè no manqui
al fons del nostre pensament la llum.
Testa coberta i amb els ulls oberts,
mentre és present no l'estimem pas massa:
només t'adones que és tan bo i que el perds,
quan del fugir fa la primera passa.


                                                              09.03.1940



Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2012
Edició de D. Sam Abrams
Perfil biogràfic: Cèlia Riba

Recepta de cuina

                                  A Elisabeth Hangertner


Afegir una mica de sal cada dia,
fer la pasta amb la farina de les hores,
emmotllar-la sens que quedi
un sol grum o problema.

Posar una copa de passió,
afegir-hi les espècies dels somnis,
treure l'all de l'angoixa,
posar el llorer de les idees.

Que no manqui el julivert de l'esperança,
l'aroma d'un bes de canyella,
la calidesa amorosa del tacte,
la temperatura del cor.

Remoure la cassola amb una abraçada,
tastar la salsa amb una besada,
deixar que bulli lentament
amb la tapadora de la confiança.

Parar la taula amb estovalles
i ornaments festius de litúrgia
i en un gerro d'aigua
les flors del desig.

Il·luminar amb llum càlida
les pupil·les dels ulls, sens pressa,
gaudir amb tot els sentits,
de tota la intimitat que el cor us demani.



Assumpció Forcada. Fotosíntesi. 2004

Pròleg: Carles Duarte.

Menteixo si dic

                                         A Ponç Pons  


Menteixo si dic que he cremat
les dreceres del bosc i he interrogat,
enllà del crepuscle, les escletxes
                                                    de Déu.

En les seques hores de la nostra llengua,
de les runes naixerà el pur.
Habito en la lluor quan puc,
des del vers, conèixer l'altre;
desdoblar-se per ser un mateix
i poder dir, amb honor horacià,
el meu jo és el poema.

                                     Els fets,
paraules en el vers, ens fan,
a tu i a mi, vidents del nostre viure.
És per la llengua que tinc una pàtria
i puc, encès, abraçar-te.

                                      Encara
que gemegui no m'enterris les mans.
Jo no soc res més
que el que tu pots, de mi,
                                          aprendre.



Joan Fortuny. La ventura dels oratges. 2004

Meandres

Vius intensament
com el riu i el vent,
modelant paisatges
del riu de la vida.

La força del clima
et fa remolins,
marmites gegants.

Més tard els meandres
dibuixaran llunes
records de la nit.

Lentament la dansa
segueix els teus passos
i veus com s'acaba
l'amor i el desig.

Arriba la calma,
en l'ample ventall
de la teva vida
i et reben onades
de la mar profunda.



Assumpció Forcada. Flora sapiens. 1993

Pròleg de Francesc Parcerisas

Una font; un niu; una xarxa

Quina poca previsió,
ja no em dic
ets aquesta, vas allà, perds això.

Ara em sento com el pulmó
que respira sense pensar-se,
com les cames que avancen
sense conèixer el gest exacte
que les impulsa endavant.

Hauríeu de veure
el fil de llum
que em surt de l'alè quan parlo,
els grumolls de llum que em cauen dels ulls,
les partícules
de llum
que, sense voler, escampo.

Lamento no ser més concreta,
passar per alt, com si no existís,
l'amor que m'habita.



Anna Gual. L'Ésser solar. 2013

Epíleg: Lluís Calvo

Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2013

Poetitzar

Poetitzar, travessar els abismes de la vida sobre
un fil prim de paraules.




Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014
Il. de la coberta: Llorenç Pons Moll

El temps en ordre

Pare, la mar -irrevocable i justa-
arrima al port la càrrega dels dies,
a coberta del fred i de la sal.
I en els bocois de plata que administres,
poses atentament el temps en ordre.
Fora, on ja no estem per a obeir
el referent fidel de les muntanyes,
apunta el vent a penes sobre l'aigua;
la terra, dins, exili de la mar,
segueix sense perdó les seues lleis
que contra el cos i des del cos les dicta.



Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002

Sedegem

Sedegem els uns dels altres
de vegades fins a l'ennuec.

Amb cautela i a xarrups,
gota a gota amb mesura
o en la calor a broc ple,
bevem.

Penseu el que vulgueu
els qui em llegiu:
alguns necessitem que sigui veritat
allò que desitgem.


Manuel Forcano. Ciència exacta, 2014

Nova geologia

L'ona còsmica i màgica
va reorganitzar
aquelles fulles mortes
que eren carbó.

Concentrant el carboni,
va sorgir un grafit
que dibuixava les paraules
dintre de nous paisatges.

Agafant fondària i calor
va esdevenir,
com una nova filigrana,
xarxa en l'espai.

Va sorgir del fons de la mar
el diamant pur,
que dia a dia anem polint
posant-hi facetes noves.



Assumpció Forcada. Immunitat. 1990

Pròleg: Jordi Pàmias

A hores petites

                     No tremolis de fred. No tremolis de res.
                                                        Joan Vinyoli


Avesat al glapeig de les hores
tot se'm fa auster quan tu
m'apropes a l'antiga mar,
als densos itineraris del foc i del temps.

On aniré advers dins el boscatge?
Les hores petites assaonen.
Elles guarden moments perduts,
                                                    oblidats
a l'obaga de la vida i el somni.

Abriguem-nos i no deixem de mirar endins,
                                                                   al fons.

En cada u de nosaltres,
l'ombradiu vespre
germina com roca primigènia.


Joan Fortuny. El gest de l'alba, 1992

Els ulls

Dels ulls de Picasso surten raigs paral·lels
que es projecten veloçment cap al lluny,
sempre enllà. Quan arriben a qualsevol lloc
fan esclatar la realitat per tal de recompondre'n
els fragments tot creant una nova realitat.
Dels ulls de Klee, estranyament profunds i
enigmàtics, en surten raigs que es disparen
en forma de ventall. El raig central és potser
el més penetrant. Qui s'hi posa al davant 
en sent l'energia. La resta dels raigs es
dispersen, però sempre l'encerten. Els ulls
de Miró s'obren tant, que la realitat arriba
a ser superada per la seva representació, i
el signe mínim n'explica el màxim. Els ulls
de Kandinky ressegueixen atentament i des
de molts punts de vista un teclat recorregut
per uns dits que toquen Schönberg.




Feliu Formosa. Centre de brevetat. 2006

La muntanya

De vegades és lluny, la muntanya;
d'altres, difícil, agresta i tan alta...,
i el riu que ens la separa i aparta,
a més de desconeguda i estranya.

No obstant això, cal caminar
i tenir paciència i confiança
en un mateix, en el Cel esperança,
car, si la vols, l'has de pujar.

A mesura que vas escalant
pensaràs que l'esforç no és en va,
i imagines què hi haurà més enllà?

Els ocells, sense por, van volant.
On sóc? Sense adonar-me'n sóc dalt.
No era tan lluny, sols calia voluntat.



Pere Asensio. Alosa, o, el llenguatge dels ocells, 2003
Pr.: Rosa Fabregat

Plujosa

Plujosa
regalima records
la tarda:
la nostra infància
d'infants d'orfenat
tots els mars
totes les llunes
el boll que crema
el foc inextingible.



Josefa Contijoch. Baix continu. 2014

VII Paraula de poesia

Pensar, filosofar
a voltes cansa.

Escriure poesia és un acte d'humilitat
que et fa abatre el cap amb arrogància,
enfront de la paraula.


(Fragment)



José Miguel Gràcia. XXXIII poemes : reflexions i abstraccions, 2005

No posaré impediments

No posaré impediments a la unió
de ments lleials. L'amor no serà amor
si s'altera davant l'alteració
o el du, qui et deshonora, al deshonor.

No. Sempre és fix. Una marca constant
que mira a la tempesta i no s'atura.
És l'estrella de cada barca errant
que no té preu malgrat tenir una altura.

No és joc del temps l'amor, tot i el compàs
de la falç seva sobre llavi i front.
No s'altera l'amor pel pas fugaç
dels dies, ferm fins al final del món.

Si em demostren que estic equivocat,
jo mai no he escrit ni mai ningú ha estimat.



William Shakespeare. Sonets, 2010
Tr.: Txema Martínez

Monotropa uniflora

Jomegat

Cançó de bressol

                      A partir del tema "Je dors"
                                  del cantautor Hugo Mas



Fora, la lluna és bella aquesta nit.
Quantes estrelles, mortes al seu cel,
brillen encara per nosaltres!
Jo sola, en aquest racó de casa,
sempre em pregunte, abans d'adormir-me,
si tu, tan lluny de mi, m'estimes.
I sí, estic segura que també
m'estimes,
perquè en aquesta pau sense distàncies,
a poc a poc m'adorm com una criatura
que, al murmuri d'una cançó de bressol,
tanca els ulls, tanca els ulls, tanca els ulls...

               
                                   Per a Cristina Martí Morell



Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016

Turbulència

Deixa que el riu
acaroni amb les seves aigües
el tàlveg de la vall,
que escolti el retruny del tro
i que reculli, dels vessants de les muntanyes,
els secrets de les seves pedres,
oberts pel colpeteig de la pluja.

Potser el cant de l'aigua,
l'ofrena del desglaç,
deixi l'empremta
en cada salt d'aigua
i la turbulència del cabal
obri nous camins,
ribes més fèrtils.



Assumpció Forcada. Meteorologia = Meteorología, 2011

Dansa estival

- Clara nit, clara nit de lluna plena!
Ja vénen els fadrins 
al ball de la masia,
per totes les dreceres i camins.
- Totes anit tendreu festejador,
garrides collidores,
i durarà l'amor
fins que la lluna amagui sa claror!
Sortiu a la serena
que dins la casa ja no hi cap la gent;
sortiu que anit defora no fa vent
i la cara, que el sol va tornar bruna,
us besarà la lluna!

Ja sona la guitarra
i surten les parelles a ballar.
Comença la cançó
i, dins el ritme bell,
les collidores dansen
amb volateig d'aucell.
Es perden les cançons damunt la plana
i el fum dels formiguers
munta com una boira llunyedana.

Comença a fer frescor.
Dolça la son enterboleix la vista
i, al davallar del cel la mitja nit,
la dansa i les cançons s'han extingit.



Miquel Forteza Pinya. L'íntim recer : poesies, 1946. 2a ed.

Prats

L'arbre que fa pedres
se sent marginat
pels arbres fruiters.

Educar
en la puntualitat
de germinar.

De germinar el que sigui.

Anna Gual. El tubercle. 2016
Il.: Lara Costafreda

NEIGE D'ANTAN

(divagació en un cementiri marí)

                        
                          A Montserrat Gras Riera,
                         que ha partit en ser besàvia



Una naixença?
Vida que empeny la vida,
vida que arriba
i amb brisa imperceptible
mena la nostra barca

devers el trànsit.
En un tombant de lluna,
coincidències
entre la llum i l'ombra
semblen resoldre opòsits...

Una pregària?
Provar de retrobar-te
per les segures,
intemporals cruïlles
on la vida és impresa.

I de cop sobte
la mar, tardors i pluges
que enamoraven
et rescaten del somni
del buit, et recuperen.

Però, les maneres!
Com trobem a faltar les
d'aquelles dames
que Villon evocava...
I n'eres una, d'elles!


                                     maig 2015



Teresa d'Arenys. Obra poètica : 1973-2015. 2017

Pròleg: Jordi Llavina

Saudade

El vent no fa soroll
però tu el sents
quan toca les coses.

Així, el poema.



Anna Gual. El tubercle. 2016

Il.: Lara Costafreda

Fascinació

Un poema no és una certesa,
sinó la mentida de la veritat.




Anna Gual. El tubercle. 2016

Il.: Lara Costafreda

XXXVI Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March

ESPILL

Parla'm com qui parla amb el mar,
així, pausadament viva i assedegada,
abstreta amb els parpells endins de tu mateix,
sigil·losa i nua com la renglera d'àlbers
de la plaça solitària.

                                          Parla'm,
parla'm com qui escolta el pas del temps,
amb paraules d'aigua amerant-me els llavis,
amb la nit que s'atansa cremant-me l'esguard
i l'ombra afigurada d'un món que sé desassossegat i desolat.
És la tarda peregrina el teu semblant,
és l'escull dels instants viscuts el teu recer,
és el brocall del capvespre furtiu la teua silent espera,
és l'onatge del teu cos l'íntim celatge de la terra i l'encara,
els teus ulls, transmutacions on mor la mort,
reflexos on s'afiguren els rostres dels anys
i els camps esbatanats i altius de l'hivern i el dolor.

Parla'm com qui parla amb els dies,
arbreda de les hores i els deserts, mirall
d'aigües i desitjos on ja tot s'esdevé més humà,
més intransferible i insubornable,
pell on es deroga l'amarga compareixença
de tota cosa encara no dita ni viscuda,
cos on respira el vestigi i els dubtes del meu alé
encara encenall, encara foc, encara jaç, encara drap gebrat,
resposta dalmada on sento els signes sotjats
des d'on contemplem les pedres habitades amb voluntat d'àmbits,
els llums encesos de la plaça, les escorrialles
dels homes, el cel ofegat per l'ofici inútil de les cendres.

Parla'm,
              parla'm com qui parla amb el mar i la nit,
tendra riba des d'on em sé i t'escolto,
des d'on la veu em sap i em viu més endins del meu miratge.
Els teus llavis esdevindran, 
                                                        ja per sempre,
pedra viscuda o paisatge.



Llibre de les figuracions, 1993

dins,

Bengales en la fosca : antologia de la poesia valenciana del segle XX, 1997
Intr., selecció i notes: Josep Palomero

17. - pare -

pare,
no sabies llegir ni escriure.
no sabies de lletra.

analfabet, es diu això d'una manera expeditiva,
un mot que em fa un gran dany cada vegada que l'escolte

i l'entenc desdenyosament injust.

caldria matisar.
hom no pot dir analfabet impunement.

intuïtiu, em vares dur als millors mestres de venusa,
més endavant de roma,
i fins i tot em vas permetre anar a grècia.

com t'ho podria agrair, pare.

em recorde.
i tu, dempeus darrere meu.
jo escrivia, assegut a la taula,
miraves els signes que traçava jo
com si anasses llegint-los
o patint-los,
no ho sé.
de vegades em demanaves que et llegís allò que jo havia escrit.

no ho entenies, però ho intuïes.
el meu llatí ja no era el teu llatí.

i callaves després.

ara,
mentre escric açò,
et sent al meu darrere, a les meues espatles,
et tinc o et necessite.

per això he interromput un himne a venus
i t'he escrit açò
molt devotament,
pare.



Horacianes 1974
dins Les pedres de l'àmfora. Obra Completa, 2

dins,

Vint-i-cinc poemes de Vicent Andrés Estellés : antologia poètica. 2008

Intr.: Jaume Pérez Montaner

Gloses - VII -

Madona de Sa Cabana
aixecau-vos de matí
i veureu el sol sortir
vermell com una magrana.

Aixecau-vos per obrir
les finestres a l'albada
i per guaitar l'estelada
que ja acaba el seu camí.

Aixecau-vos de matí,
aixecau-vos la primera,
que la lluna vos espera
a damunt el puig veí.

La lluna vetlla la plana
fins que arriba el dematí,
i és, mentre sou a dormir,
madona de Sa Cabana.



Miquel Forteza Pinya. L'íntim recer, 1946. 2a ed.

Ex. 138 signat per l'autor

M'he despullat del tot

M'he despullat del tot
He llençat els meus joiells,
les meves robes. Ara camino nua
dins el meu cos que és únic.

Seguiu-me amb els vostres ulls
les vostres dents, les vostres mans
ben netes, les ungles ben tallades,
sense cap clivella, i el cervell
on creixen pensaments i idees
dins un espai tancat.

És el meu cos que us parla,
cada cop, cada fissura us diu
tot el que soc i he estat.

Us miro...
El meu amor és dens i
els somriures se m'escapen
de la boca i cauen
dibuixant cercles sobre rostres,
que resseguiu amb els dits.

No hi ha pas res més enllà
d'aquesta línia que s'escampa,
des d'uns llavis que volen estimar
i no saben altra cosa.



De: Foc a les mans, 1990

Montserrat Abelló, dins,


II Festival de poesia a l'Aire Lliure de Caldes d'Estrac, 2004. P. 11

Giga

ara no vull cap elegia
vull la dansa
el gir d'aixada que obre el solc
l'aigua que avança

al ple del sol
el ball del vent amb les roselles
i al vespre el vol dels ratpenats
i les estrelles

rostolls ressecs a peu descalç
i al bosc falgueres i pinassa
hivern i estiu a tomballons
tot s'acompassa

vull la cabana al garrofer
i ruscs i llodrigueres
vull els camins i el daltabaix
de les rieres

vull els replans on fa saó
la pluja antiga
que els pericons hi vessin el record
aquesta giga



Jordi Cornudella, dins,

Nit de poetes. Festival d'Estiu de Caldes d'Estrac (Caldetes), 2009

Mare, no em renyis

Mare, no em renyis, sí, ja sé
que m'he fet vell,
però jo no he sigut!

Jo no he sigut, deia d'infant
ben protegit per les primeres clarors.
Per què no dir-ho ara, al recer,
de les primeres ombres?

Les joguines trencades per terra,
tot fet malbé, fill, no tens remei!
Mentida, mare,
ha estat aquell, no el veus com fuig?

I sempre aquell, mare, el mateix que et va desfer
el llit, el pare gras, el dimoni pelut
que ens roba la força i la bellesa.

Potser és just, no ho sé pas: li devíem
l'alè, la pell llisa i fresca, fins i tot
el goig immens d'estimar-nos.
Però jo no he sigut, mare. No em veus?, mira'm,
jo ja vinc
a poc a poc, amb bastó.



Màrius Sampere, dins,

Nit de poetes. Festival d'Estiu de Caldes d'Estrac (Caldetes), 2009

De vegades

De vegades dius que no m'entens.
Te'n recordes del gelat de pebre blanc del tailandès?
Fred i calent, delicat i salvatge.




De La temperatura d'uns llavis. 2002



Teresa Colom, dins,

Nit de poetes, Festival d'Estiu de Caldes d'Estrac (Caldetes). 2008
Portada: Humanité, d'Alexander Calder

L'horitzó

Capgirarem el món, acabarà el final,

oblidarem l'oblit amb etimologies noves.

La pell, el verb i els déus esperaran als llimbs

i no sabrem resar quan tot ens recomenci.

Rellegirem l'ahir, caducarà l'enyor,

farem de nou l'amor tot ignorant els noms.

Volgudament absorts, discretament perduts,

recollirem el cos, desitjarem el buit.

Llavors, així, de cop, potser sabrem

que l'horitzó era el punt de partida.

Mireia Calafell. Costures. 2010

Pròleg de Màrius Sampere

Epíleg de Gemma Gorga

Premi de Poesia Josep Maria López Picó de la Vila de Vallirana 2009

Home endins

Si plore hui, Senyor, si plore encara,
no és perquè em senta past de la impotència,
ni perquè els ulls enyoren altres postes
de sol, ni els dits cerquen formes amigues.

Plore sobre la mort, sobre les runes
de tant d'indiferent, sobre les penes
i sobre tots els desconhorts i llàgrimes,
sobre el tarquim, sobre el punyent no viure
a què estem condemnats hui, demà, sempre...

(¿Tinc tan clavada al cor una paraula
i em corren tantes lletres per les venes!)

Plore, Senyor, pels que en la vida riuen,
pels que mai no han tingut una hora encesa,
pels que nasqueren orbs de llum divina,
pels que viuen amb mans sense sentir-ho,
pels que moren i no han sabut l'estrella
que ens espera serena i reposada,
pels que blasmen i són carn de blasfèmia,
pels que ruixen amb sang llur opulència
i combreguen amb cors estrets i pobres,
pels que fan de llur cos llur vida tota,
pels llavis que pergueren la paraula
venuda entre parets i sobre els jaços,
per la bellesa morta, per la vida
tancada en una ampolla, per les ungles
plenes de rodolins, llargues i tortes...
per les frases no dites, per les dites
sense parlar, per totes les mentides,
pels ulls que, constantment, en hores fixes,
estan humils, però que mai no ploren,
pels cervells adormits, pels senyors grossos,
per les larves, pels ocis putrefactes,
pels fums, pel temps perdut sense conèixer...

Tot m'envolta, Senyor, i per tot plore.

Si plore hui, Senyor si plore encara
és perquè em dol, i perquè al cor se'm clava
aqueixa fera que anomenen home.



Jaume Bru i Vidal. Ala encesa. 1950

Operacions mentals

Allunyar-se del virtuosisme

per tocar la veritat,

això és del que parlo entre dents.

Anna Gual. Molsa. 2016

Epíleg de Gemma Gorga

Il·lustracions: Ana Cabello

Quatre ratlles

Estimem-nos

abans que la vida sigui només

l'eco minvant 

d'un crit del passat.

Estel Solé. Dones que somiaven ser altres dones. 2011

Inclou comentaris dels membres del Jurat

del Premi Amadeu Oller de 2011

Per què?

Tantes veus sense resposta,
tant de dolor innecessari,
tanta vida interrompuda
al xoc brutal de la barbàrie!...
Què justifica les obscures causes
que empenyen fatalment l'espècie humana
a l'autodestrucció?
La força evolutiva?
¿Som joguina, potser, d'una llei còsmica
que fa baldera la nostra pervivència?

Si s'apaga l'espurna intel·ligent que brilla
per a bé i per a mal,
al front de l'animal quasi perfecte,
què podrà detenir l'embat voraç
de la ferocitat i la vilesa?

De què serveix representar la farsa
de creure's éssers que excel·lim en mèrit
per damunt de tota altra criatura?
Seria un frau amarg i absurd, la vida?

Deixeu que envegi la font, la roca i l'arbre
que existeixen i prou;
que no els turmenta,
sota la seva pura i simple essència,
aquest tràgic enigma
que neix i viu i mor en cada home.

p. 44



Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Pròleg: Carles Duarte i Montserrat
Il·lustracions: Lluïsa Cauhé