He disposat grups de plantes a tres nivells
diferents. L'inferior, entre els dos últims versos,
el componen plantes de forma arrodonida.
Separat, al cinquè vers un segon agrupament
de plantes, retallades, de forma més allargada.
El superior està instal·lat damunt el primer vers.
El to verdós del conjunt s'anima amb tot de camèlies
que es confonen amb la gamma de verds
i que donen flors blanques.
Joan Brossa. La memòria encesa : mosaic antològic, 1998
Pr.: Glòria Bordons
|
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
01 de gener 2019
Jardineria
Etiquetes de comentaris:
blanc,
Bordons [Glòria],
Brossa [Joan 1919-1998],
camèlies,
Enking [Leonora],
flors,
formes,
jardineria,
nivells,
plantes,
verd,
versos
30 de desembre 2018
Li pregunto al Percy com hauria de viure la meva vida (deu)
Estima, estima, estima, diu el Percy.
I corre tot el que puguis
per platges daurades, o per runes, o per polsim.
Després, ves a dormir.
Oblida't de la calor del cos, del cor que batega.
Després, confia.
______________________________________
I Ask Percy How I Should Live My Life (ten)
Love, love, love, says Percy.
And run as fast as you can
along the shining beach, or the rubble, or the dust.
Then, go to sleep.
Give up your body heat, your beating heart.
Then, trust.
Mary Oliver. Ocell roig, 2018
Tr.: Corina Oproae
I corre tot el que puguis
per platges daurades, o per runes, o per polsim.
Després, ves a dormir.
Oblida't de la calor del cos, del cor que batega.
Després, confia.
______________________________________
I Ask Percy How I Should Live My Life (ten)
Love, love, love, says Percy.
And run as fast as you can
along the shining beach, or the rubble, or the dust.
Then, go to sleep.
Give up your body heat, your beating heart.
Then, trust.
Mary Oliver. Ocell roig, 2018
Tr.: Corina Oproae
Etiquetes de comentaris:
bategar,
confiar,
cor,
córrer,
dormir,
estimar,
Oliver [Mary 1935-2019],
Oproae [Corina 1973-],
platges,
polsim,
preguntar,
runes
29 de desembre 2018
Llençol blau
De petita somiava
en un mar com un llençol,
i a l'escola el dibuixava
tot ell blau, d'un sol color,
però amb els anys vaig anar aprenent
que el mar sempre és diferent,
els colors del mar canvien:
mil en té o encara més.
A la nit el mar és negre,
amb la lluna és platejat,
a la posta envermelleix,
i amb el vent està arrissat.
És grisós quan ve tempesta,
és marró quan ha amainat,
té tons verds algun capvespre,
i és taronja, t'hi has fixat?
De petits tots somiàvem Somiava de petita
En un mar com un llençol I un llençol jo dibuixava
I a l'escola el dibuixàvem,
Tot ben blau, d'un sol color,
Però vam aprendre amb els anys Però amb els anys vaig anar aprenent
Que el mar sempre és diferent:
Els colors del mar canvien: Mil en té...
Mil en té o encara més
A la nit el mar és negre,
amb la lluna és platejat,
a la posta envermelleix,
i quan plou està esbravat.
És molt verd algunes tardes
És grisós quan ha de ploure
és marró quan ha amainat,
i és taronja, que no ho saps?
Són taronges les armilles
que porten els refugiats.
Són taronges les armilles,
dels salvats i els ofegats.
El color de les armilles
que porten els refugiats,
El color de les armilles
dels salvats i els ofegats.
De petits tots somiàvem
en un mar com un llençol.
De petits el somiàvem
tot ell blau, d'un sol color.
Però amb els anys vam anar aprenent
que el mar sempre és diferent.
Els colors del mar canvien:
mil colors i encara més.
mil colors i encara més.
mil colors i encara més.
Enregistrament en directe el 4 de novembre de 2017
al Teatre Auditori de Granollers
Els colors del mar : una suite musical sobre la Mediterrània
Música: Eduard Iniesta
Lletra: Piti español
Coral: Cor Infantil Amics de la Unió
Veu: Gemma Humet
en un mar com un llençol,
i a l'escola el dibuixava
tot ell blau, d'un sol color,
però amb els anys vaig anar aprenent
que el mar sempre és diferent,
els colors del mar canvien:
mil en té o encara més.
A la nit el mar és negre,
amb la lluna és platejat,
a la posta envermelleix,
i amb el vent està arrissat.
És grisós quan ve tempesta,
és marró quan ha amainat,
té tons verds algun capvespre,
i és taronja, t'hi has fixat?
De petits tots somiàvem Somiava de petita
En un mar com un llençol I un llençol jo dibuixava
I a l'escola el dibuixàvem,
Tot ben blau, d'un sol color,
Però vam aprendre amb els anys Però amb els anys vaig anar aprenent
Que el mar sempre és diferent:
Els colors del mar canvien: Mil en té...
Mil en té o encara més
A la nit el mar és negre,
amb la lluna és platejat,
a la posta envermelleix,
i quan plou està esbravat.
És molt verd algunes tardes
És grisós quan ha de ploure
és marró quan ha amainat,
i és taronja, que no ho saps?
Són taronges les armilles
que porten els refugiats.
Són taronges les armilles,
dels salvats i els ofegats.
El color de les armilles
que porten els refugiats,
El color de les armilles
dels salvats i els ofegats.
De petits tots somiàvem
en un mar com un llençol.
De petits el somiàvem
tot ell blau, d'un sol color.
Però amb els anys vam anar aprenent
que el mar sempre és diferent.
Els colors del mar canvien:
mil colors i encara més.
mil colors i encara més.
mil colors i encara més.
Enregistrament en directe el 4 de novembre de 2017
al Teatre Auditori de Granollers
Els colors del mar : una suite musical sobre la Mediterrània
Música: Eduard Iniesta
Lletra: Piti español
Coral: Cor Infantil Amics de la Unió
Veu: Gemma Humet
Etiquetes de comentaris:
aprendre,
armilles,
blau,
cançons,
colors,
colpir,
Cor Infantil Amics de la Unió,
dibuixar,
Humet [Gemma],
llençols,
mar,
Mediterrània,
ofegats,
refugiats,
salvats,
somiar
He heretat l'esperança
He heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.
I de tots dos els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.
M'han dit que la naixença em dona drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.
Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.
Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.
D'Obra poètica, volum II.
Llibres del Mall, 1979
Miquel Martí i Pol. Antologia poètica. 1998
i la paciència dels pares.
I de tots dos els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.
M'han dit que la naixença em dona drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.
Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.
Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.
D'Obra poètica, volum II.
Llibres del Mall, 1979
Miquel Martí i Pol. Antologia poètica. 1998
Pròleg de Ricard Torrents
Etiquetes de comentaris:
avis,
claredat,
drets,
escoltar,
escriure,
esperança,
Martí i Pol [Miquel 1929-2003],
món,
néixer,
pares,
pobles,
poesia de l'esperança,
sentiments,
silencis,
sirenes,
terrats,
tothom,
vagarejar
Hivern del mar
Hivern del mar: sol fràgil
damunt platges desertes.
Poema XX de Cementiri de Sinera
El meu primer Espriu: un poema per a cada estació, 2013
Il. Subi
damunt platges desertes.
Poema XX de Cementiri de Sinera
El meu primer Espriu: un poema per a cada estació, 2013
Il. Subi
Etiquetes de comentaris:
Espriu [Salvador 1913-1985],
fragilitat,
hivern,
il·lustracions,
mar,
platges,
poesia hivernal,
poesia per a xiquets,
sol,
Subi [1969-]
28 de desembre 2018
A Woman in the Sun
Baixo per l'avinguda Madison
fins aterrar viu en una sala plena de Hoppers,
olis dels anys vint fins als seixanta,
en què la buidor és farcida de colors,
ballarines,
dones solitàries que esperen
i camins que no duen enlloc,
decorats i personatges com natures mortes
que s'avancen a la incomunicació del que parla,
del que observa els silencis reflectits en la llum.
No hi ha tampoc desolació
ni s'improvisa l'amor
per aquests carrers de Nova York, xops,
amb el paraigua trencat.
A fora, tothom es mou,
aquí, les teles callen.
David Castillo. Downtown. 2005
fins aterrar viu en una sala plena de Hoppers,
olis dels anys vint fins als seixanta,
en què la buidor és farcida de colors,
ballarines,
dones solitàries que esperen
i camins que no duen enlloc,
decorats i personatges com natures mortes
que s'avancen a la incomunicació del que parla,
del que observa els silencis reflectits en la llum.
No hi ha tampoc desolació
ni s'improvisa l'amor
per aquests carrers de Nova York, xops,
amb el paraigua trencat.
A fora, tothom es mou,
aquí, les teles callen.
David Castillo. Downtown. 2005
25 de desembre 2018
Nadal
Han callat un moment el vent i el mar
i les fonts tenen dolls aturats a mig aire,
que no gosen tocar
una terra que es diu "beneïda"
perquè un dia,
una Nit,
van donar-li un missatge de pau.
Ens tremola la veu preguntant:
―Què n'hem fet del missatge?
Sols això:
On hi ha fam, ignorància i dolor,
on hi ha guerres i mort,
hi duem amb pompa i lluminàries
les engrunes sobreres del nostre benestar.
No tenim més amor,
que "nosaltres"
també ens anem tornant pobres;
que mai en tenim prou.
L'orgull no ens ha permès demanar
en bescanvi
que "ells" ens siguin model
del coratge de viure en mancances.
De no rendir-nos mai,
de voluntat i força per estimar la vida
amb gratitud immensa
de tenir sostre i pa.
Això ens enriquiria.
Deu ser això, la pau.
1998
Joana Raspall. Batec de paraules, 2013
i les fonts tenen dolls aturats a mig aire,
que no gosen tocar
una terra que es diu "beneïda"
perquè un dia,
una Nit,
van donar-li un missatge de pau.
Ens tremola la veu preguntant:
―Què n'hem fet del missatge?
Sols això:
On hi ha fam, ignorància i dolor,
on hi ha guerres i mort,
hi duem amb pompa i lluminàries
les engrunes sobreres del nostre benestar.
No tenim més amor,
que "nosaltres"
també ens anem tornant pobres;
que mai en tenim prou.
L'orgull no ens ha permès demanar
en bescanvi
que "ells" ens siguin model
del coratge de viure en mancances.
De no rendir-nos mai,
de voluntat i força per estimar la vida
amb gratitud immensa
de tenir sostre i pa.
Això ens enriquiria.
Deu ser això, la pau.
1998
Joana Raspall. Batec de paraules, 2013
24 de desembre 2018
XEFXAOUEN
Tot viatjant per camins que porten a altres mons
he trobat la bellesa excel·lent,
la clau que obre la porta dels misteris
i l'ombra de l'olivera.
Dues àligues ballen al cim de la muntanya
amb la música de les gralles.
A la casa de pagès hi ha un casament
i arreu raja l'aigua.
Yaratullah Monturiol, dins,
Lluernes al celobert : antologia de poesia espiritual femenina, 2006
he trobat la bellesa excel·lent,
la clau que obre la porta dels misteris
i l'ombra de l'olivera.
Dues àligues ballen al cim de la muntanya
amb la música de les gralles.
A la casa de pagès hi ha un casament
i arreu raja l'aigua.
Yaratullah Monturiol, dins,
Lluernes al celobert : antologia de poesia espiritual femenina, 2006
Etiquetes de comentaris:
aigua,
àligues,
ballar,
bellesa,
camins,
casaments,
cases de pagès,
claus,
excel·lent,
gralles,
Monturiol [Yaratullah],
música,
oliveres,
ombres,
viatges,
Xefxaouen
Ruta gastronòmica
A Benicarló carxofes
i a Vinarós llagostins.
A Borriana, taronges
i a Xàtiva l'arnadí.
A Xirivella les figues
i un parell de botifarres.
A Sueca, llonganisses
i dos o tres empanades.
A Gandia els figatells
i a Oliva coques de dacsa.
A Xaló un dolç moscatell
i a Dénia una bona gamba.
A Alcoi borreta olorosa
i a la nit café licor.
A Elx dàtils i arròs amb crosta
i a Xixona, tot torrons.
Marc Granell. El ball de la lluna. 2003
Il·lustracions: Manel Granell
i a Vinarós llagostins.
A Borriana, taronges
i a Xàtiva l'arnadí.
A Xirivella les figues
i un parell de botifarres.
A Sueca, llonganisses
i dos o tres empanades.
A Gandia els figatells
i a Oliva coques de dacsa.
A Xaló un dolç moscatell
i a Dénia una bona gamba.
A Alcoi borreta olorosa
i a la nit café licor.
A Elx dàtils i arròs amb crosta
i a Xixona, tot torrons.
Marc Granell. El ball de la lluna. 2003
Il·lustracions: Manel Granell
Etiquetes de comentaris:
arnadí,
arrossos,
borretes oloroses,
botifarres,
carxofes,
coques,
dàtils,
empanades,
figatells,
figues,
gambes,
Granell [Manuel 1954-],
Granell [Marc 1953-],
licors,
llagostins,
llonganisses,
rutes,
taronges
22 de desembre 2018
Música de Mahler
No és fàcil
seguir-te el camí,
destriar el que dius
sense aclaparar-se,
sense perdre's en la intensitat,
en la densitat de la música.
No és fàcil
desxifrar et teu món,
comprendre la teva exigència
sense deixar-se portar
pels sentiments contradictoris i dolorosos
que dicten el cor.
No és fàcil.
No ets fàcil.
Però, em subjugues.
Lola Casas. Roig. 2009
Il.: Gustavo Roldán
seguir-te el camí,
destriar el que dius
sense aclaparar-se,
sense perdre's en la intensitat,
en la densitat de la música.
No és fàcil
desxifrar et teu món,
comprendre la teva exigència
sense deixar-se portar
pels sentiments contradictoris i dolorosos
que dicten el cor.
No és fàcil.
No ets fàcil.
Però, em subjugues.
Lola Casas. Roig. 2009
Il.: Gustavo Roldán
Etiquetes de comentaris:
Casas [Lola],
comprendre,
densitats,
destriar,
facilitat,
intensitat,
Mahler [Gustav 1860-1911],
música,
poesia de colors,
roig,
Roldán [Gustavo 1965-],
sentiments
21 de desembre 2018
I tot em queda
XL
I tot em queda
per dir, però m'atanso
a contemplar-vos,
formes, des de profundes
deus d'un serè silenci.
De: Formes i paraules (1975), dins,
Salvador Espriu. Antologia (narrativa, teatre i poesia) 2012
Ed. especial. A cura de M. Isabel Pijoan Picas
I tot em queda
per dir, però m'atanso
a contemplar-vos,
formes, des de profundes
deus d'un serè silenci.
De: Formes i paraules (1975), dins,
Salvador Espriu. Antologia (narrativa, teatre i poesia) 2012
Ed. especial. A cura de M. Isabel Pijoan Picas
Etiquetes de comentaris:
contemplar,
dir,
Espriu [Salvador 1913-1985],
formes,
paraules,
Pijoan i Picas [Maria Isabel],
poesia breu,
profunditat,
serenitat,
silenci
Veritats de llum
Arribar a la puresa de la mirada no és difícil,
és impossible.
W. BENJAMIN
Viure és veure'ns morir amb veritats de vidre
ーla claror de ceguesa que porta al mar desembreー
clavills salats de gel, arraps rojos de pena,
plors de natura morta amb l'esperança viva.
Viure és sentir el ròssec del corc al llit l'ombra,
l'esdevenir pausat de l'ésser sobre l'ésser
sabent l'arrel del dubte, el perquè de la terra,
preguntes que flamegen a la humitat del vespre.
Viure és conèixer límits encadenant altures
als cercles de l'origen que l'il·lusori esborra.
Viure és llançar rancors fora el caliu dels òrgans.
Viure és saber la llum dels rostres en penombra.
De Claustre. 2007
Isabel Garcia Canet, dins,
Mig segle de poesia catalana : del maig del 68 al 2018. 2018
és impossible.
W. BENJAMIN
Viure és veure'ns morir amb veritats de vidre
ーla claror de ceguesa que porta al mar desembreー
clavills salats de gel, arraps rojos de pena,
plors de natura morta amb l'esperança viva.
Viure és sentir el ròssec del corc al llit l'ombra,
l'esdevenir pausat de l'ésser sobre l'ésser
sabent l'arrel del dubte, el perquè de la terra,
preguntes que flamegen a la humitat del vespre.
Viure és conèixer límits encadenant altures
als cercles de l'origen que l'il·lusori esborra.
Viure és llançar rancors fora el caliu dels òrgans.
Viure és saber la llum dels rostres en penombra.
De Claustre. 2007
Isabel Garcia Canet, dins,
Mig segle de poesia catalana : del maig del 68 al 2018. 2018
Introducció, selecció i edició: Vicenç Altaió i Josep M. Sala-Valldaura
Etiquetes de comentaris:
altures,
Benjamin [Walter 1892-1940],
claror,
conèixer,
desembre,
esdevenir,
esperança,
García i Canet [Isabel],
límits,
llum,
mar,
mirades,
poesia sublim,
rostres,
saber,
sentir,
veritats,
viure
Veure'ls passar
Una munió de cossos inclinats
damunt la bicicleta
pedalejant amb fúria
—no en sabem la intenció més immediata—
per arribar a la meta (es pot preveure)
però l'esforç d'un de sol a la muntanya
indica que ve el grup
i tots plegats la glòria dels poetes
bons o menys bons, tots, confirmen la carrera.
Margarita Ballester. Després de la pluja : obra reunida. 2018
Estudi introductori de Josep Maria Sala-Valldaura.
damunt la bicicleta
pedalejant amb fúria
—no en sabem la intenció més immediata—
per arribar a la meta (es pot preveure)
però l'esforç d'un de sol a la muntanya
indica que ve el grup
i tots plegats la glòria dels poetes
bons o menys bons, tots, confirmen la carrera.
Margarita Ballester. Després de la pluja : obra reunida. 2018
Estudi introductori de Josep Maria Sala-Valldaura.
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Ballester [Margarita 1942-],
bicicletes,
carreres,
confirmar,
esforç,
fúria,
glòria,
grups,
intencions,
muntanyes,
pedalejar,
persones,
poetes,
preveure,
veure
Cançó d'albada
Recordant Goethe.
Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.
De: Cançons de la roda del temps, dins,
Salvador Espriu. Antologia (narrativa, teatre i poesia) 2012
Ed. especial. A cura de M. Isabel Pijoan Picas
Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.
De: Cançons de la roda del temps, dins,
Salvador Espriu. Antologia (narrativa, teatre i poesia) 2012
Ed. especial. A cura de M. Isabel Pijoan Picas
Etiquetes de comentaris:
albades,
caminar,
cançons,
despertar,
Espriu [Salvador 1913-1985],
Goethe [Johann Wolfgang von 1749-1832],
guies,
llum,
ponent,
prendre,
sol
18 de desembre 2018
Hivern
Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.
Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.
Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.
Estimo les nits inacabables
i la gent que s'apressa sortint del cinema.
L'hivern no és trist:
és una mica malenconiós,
d'una malenconia blanca i molt íntima.
L'hivern no és el fred i la neu:
és un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.
L'hivern no és els dies de boira:
és una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses.
L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.
Miquel Martí i Pol, dins,
Poesia catalana per als nens i les nenes : antologia. 2001
i les mans inflades i vermelles dels manobres.
Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.
Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.
Estimo les nits inacabables
i la gent que s'apressa sortint del cinema.
L'hivern no és trist:
és una mica malenconiós,
d'una malenconia blanca i molt íntima.
L'hivern no és el fred i la neu:
és un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.
L'hivern no és els dies de boira:
és una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses.
L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.
Miquel Martí i Pol, dins,
Poesia catalana per als nens i les nenes : antologia. 2001
Il·lustracions i selecció de textos de Montse Ginesta
Etiquetes de comentaris:
actituds,
arbres,
cinema,
estimar,
Ginesta [Montse 1952-],
hivern,
jardins,
malenconia,
Martí i Pol [Miquel 1929-2003],
mirar,
neu,
persones,
pobles,
poesia hivernal,
recomençar,
silenci,
tendresa,
unificar,
verd
14 de desembre 2018
I veiem que s'ajoca el Pirineu
Amb Xenòfanes
I veiem que s'ajoca el Pirineu, com una ocella enorme;
i, dormint, tota ella pensa i ens mira i ens escolta.
Jaume Coll Mariné. Un arbre molt alt, 2018
I veiem que s'ajoca el Pirineu, com una ocella enorme;
i, dormint, tota ella pensa i ens mira i ens escolta.
Jaume Coll Mariné. Un arbre molt alt, 2018
Etiquetes de comentaris:
Coll Mariné [Jaume 1989-],
dormir,
escoltar,
mirar,
pensar,
Pirineus,
poesia breu,
Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia LV,
veure,
Xenòfanes
Tribut
A Francesc Garriga
No era el món el teu món i el temps tampoc
no era el teu temps. Tot i així vas aprendre
a resistir l'envit de cada dia
en l'equilibri fràgil del teu jo.
Avui entenc com et devien ser
difícils de comprendre els anys convulsos
i sobreviure, honest, a la ignomínia
que s'imposava, perversa, pertot.
I encara aprenc de tu la dignitat
de no sortir damnat en l'aventura
d'insistir ingènuament en escriure
l'atzar de quatre versos mal cosits
que provin d'explicar-me el món i el temps.
Que tan estranyament m'han tocat viure.
Carles M. Sanuy. L'ordre de les coses. 2018
Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2017
No era el món el teu món i el temps tampoc
no era el teu temps. Tot i així vas aprendre
a resistir l'envit de cada dia
en l'equilibri fràgil del teu jo.
Avui entenc com et devien ser
difícils de comprendre els anys convulsos
i sobreviure, honest, a la ignomínia
que s'imposava, perversa, pertot.
I encara aprenc de tu la dignitat
de no sortir damnat en l'aventura
d'insistir ingènuament en escriure
l'atzar de quatre versos mal cosits
que provin d'explicar-me el món i el temps.
Que tan estranyament m'han tocat viure.
Carles M. Sanuy. L'ordre de les coses. 2018
Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2017
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aprendre,
atzar,
comprendre,
dignitat,
entendre,
envits,
escriure,
honestedat,
ingenuïtat,
insistir,
món,
persones,
Sanuy [Carles M.],
temps,
versos,
viure
Amor, perquè sabem els nostres anys...
Amor, perquè sabem els nostres anys
sé que algun jorn caldrà donar la terra.
Val més saber trobar el començament,
car és tostemps refugi del que acaba.
Després podem, si vols, cantar, llegir,
escriure un vers, conèixer bells impulsos
en rius de films i xiscles de motors.
Tot serà igual: un home té la vida
quan descobreix maneres de morir.
Viure és llavors l'amor que clar demana
a una mort quin altre amor voldria,
amb quin esguard caldria construir,
amb quines mans hauríem de guardar
el temps i el cor dels nostres estimats.
I no se'n diu tristesa ni basarda,
d'aquest secret, sinó el consentiment
que, enllà de tot, ens pren i ens fa compactes
quan, oh amor, sabem els nostres anys!
sé que algun jorn caldrà donar la terra.
Val més saber trobar el començament,
car és tostemps refugi del que acaba.
Després podem, si vols, cantar, llegir,
escriure un vers, conèixer bells impulsos
en rius de films i xiscles de motors.
Tot serà igual: un home té la vida
quan descobreix maneres de morir.
Viure és llavors l'amor que clar demana
a una mort quin altre amor voldria,
amb quin esguard caldria construir,
amb quines mans hauríem de guardar
el temps i el cor dels nostres estimats.
I no se'n diu tristesa ni basarda,
d'aquest secret, sinó el consentiment
que, enllà de tot, ens pren i ens fa compactes
quan, oh amor, sabem els nostres anys!
Vicenç Llorca. Places de mans. 1989
Pròleg: Antoni Marí
III Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves, 1988
posat sota el clap de sol
V
posat sota el clap de sol
entre els jocs regalima
immòbil tot ell
darrere els murs
on viuen els pins
i els xiprers
_______________
el verd
l'elegància
que voldria enunciar
perquè es mostri
l'immens fullatge
i l'aire entorn
l'hora encara
el blau continuat
_______________
és la veu d'un infant
és
no hi ha paraula
per allò que fa llum
passejo pels camins
que dibuixa la veu
entre els ruixats
de pluja fina
_______________
la tarda
al peu dels graons
el mateix infant
diu m'avorreixo
una mica de vent
passa per la glicina
li agradarà avorrir-se
Fragments de Les jardins, dins
Jean-Luc Sarré. La chambre, 1986, dins,
Barcelone - Marseille : un intercanvi de poesia contemporània, 2014
posat sota el clap de sol
entre els jocs regalima
immòbil tot ell
darrere els murs
on viuen els pins
i els xiprers
_______________
el verd
l'elegància
que voldria enunciar
perquè es mostri
l'immens fullatge
i l'aire entorn
l'hora encara
el blau continuat
_______________
és la veu d'un infant
és
no hi ha paraula
per allò que fa llum
passejo pels camins
que dibuixa la veu
entre els ruixats
de pluja fina
_______________
la tarda
al peu dels graons
el mateix infant
diu m'avorreixo
una mica de vent
passa per la glicina
li agradarà avorrir-se
Fragments de Les jardins, dins
Jean-Luc Sarré. La chambre, 1986, dins,
Barcelone - Marseille : un intercanvi de poesia contemporània, 2014
13 de desembre 2018
A l'aigua s'esbossa
A l'aigua s'esbossa
la ploma d'aquella au que no existeix.
La prova que encara hi ha esperança.
Sense afrontar l'exili,
dormirem al mar.
Fins que la sal m'enceti, fins que la sang s'escoli.
Fins que el blau sigui vermell.
I que esquerdi la vigília
l'udol d'aquest attretzzo que invoca destrucció.
Per ser de nou,
quasi a les fosques,
la ploma d'aquella au que no existeix.
De L'inhabitable. Cabrera de Mar: Galerada. 2016
Laura Torres i Bauzà, dins,
Mig segle de poesia catalana : del maig del 68 al 2018. 2018
Introducció, selecció i edició: Vicenç Altaió i Josep M. Sala-Valldaura
la ploma d'aquella au que no existeix.
La prova que encara hi ha esperança.
Sense afrontar l'exili,
dormirem al mar.
Fins que la sal m'enceti, fins que la sang s'escoli.
Fins que el blau sigui vermell.
I que esquerdi la vigília
l'udol d'aquest attretzzo que invoca destrucció.
Per ser de nou,
quasi a les fosques,
la ploma d'aquella au que no existeix.
De L'inhabitable. Cabrera de Mar: Galerada. 2016
Laura Torres i Bauzà, dins,
Mig segle de poesia catalana : del maig del 68 al 2018. 2018
Introducció, selecció i edició: Vicenç Altaió i Josep M. Sala-Valldaura
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aigua,
antologies,
aus,
blau,
dormir,
esperança,
exilis,
fosques,
invocar,
mar,
persones,
plomes,
Torres i Bauzà [Laura 1990-],
udols,
vermell,
vigílies
10 de desembre 2018
Ida &Ida
Etiquetes de comentaris:
apagar,
art abstracte,
Borvill [Ida],
encendre,
exposicions temporals,
llum,
pintura,
poesia breu,
poesia visual
08 de desembre 2018
En el teu comiat
Són anades i vingudes
de la llibertat a la necessitat.
Són ponts amorosos construïts
com escau a un savi enginyer:
amb tendresa per poder
balancejar-s'hi i que no es trenqui.
Jadicha Candela
Tr.: Teresa Costa-Gramunt
Lluernes al celobert : antologia de poesia espiritual femenina, 2006
Ed.: Teresa Costa-Gramunt, Yaratullah Monturiol
de la llibertat a la necessitat.
Són ponts amorosos construïts
com escau a un savi enginyer:
amb tendresa per poder
balancejar-s'hi i que no es trenqui.
Jadicha Candela
Tr.: Teresa Costa-Gramunt
Lluernes al celobert : antologia de poesia espiritual femenina, 2006
Ed.: Teresa Costa-Gramunt, Yaratullah Monturiol
Etiquetes de comentaris:
amor,
anades,
balanceig,
Candela [Jadicha],
comiat,
enginyers,
llibertat,
poesia espiritual femenina,
ponts,
savis,
tendresa,
vingudes
Ser dona
L'espill et mirà i trobà
una dona que somiava feliç i reia.
Moltes coses per fer,
en el teu món,
escapant-se d'entre els dits
els instants.
Els teus ulls reflecteixen el somrís,
i la tenacitat.
Els teus llavis vigilen allò que mossega
les vils consciències
tractant de fer un petit redós
en les agonies.
Ser dona és un regal
que el Creador imaginà
tot escollint de l'infinit el més fràgil,
i venir a l'encontre de la humanitat
com un nen indefens, però Rei de l'univers.
El nostre Déu va veure en tu, dona,
el ventre del qual néixer.
Núria Pradas
Tr.: Teresa Costa-Gramuntuna dona que somiava feliç i reia.
Moltes coses per fer,
en el teu món,
escapant-se d'entre els dits
els instants.
Els teus ulls reflecteixen el somrís,
i la tenacitat.
Els teus llavis vigilen allò que mossega
les vils consciències
tractant de fer un petit redós
en les agonies.
Ser dona és un regal
que el Creador imaginà
tot escollint de l'infinit el més fràgil,
i venir a l'encontre de la humanitat
com un nen indefens, però Rei de l'univers.
El nostre Déu va veure en tu, dona,
el ventre del qual néixer.
Núria Pradas
Lluernes al celobert : antologia de poesia espiritual femenina, 2006
Ed.: Teresa Costa-Gramunt, Yaratullah Monturiol
Etiquetes de comentaris:
consciència,
dones,
feliç,
fer,
humanitat,
instants,
llavis,
néixer,
persones,
poesia espiritual femenina,
Pradas [Núria],
regals,
riure,
somriure,
tenacitat,
ulls,
ventre
Trànsit d'hivern
Perquè ens mirem, s'ha fos l'hivern.
Ho diuen els estels que es toquen
per despertar-nos a la llum.
Ho diu la mar que atreu les aigües
dels nostres cossos, ja presents.
Qui s'ha inventat la primavera
al cor mateix d'aquest hivern?
Quan l'aigua ha estat encesa flama,
boigs pel canvi, hem transitat.
Llavis com ports ens celebraven.
Ho diuen els estels que es toquen
per despertar-nos a la llum.
Ho diu la mar que atreu les aigües
dels nostres cossos, ja presents.
Qui s'ha inventat la primavera
al cor mateix d'aquest hivern?
Quan l'aigua ha estat encesa flama,
boigs pel canvi, hem transitat.
Llavis com ports ens celebraven.
Vicenç Llorca. Places de mans. 1989
Pròleg: Antoni Marí
III Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves, 1988
07 de desembre 2018
A les envistes de l'hivern
Si tens temor quan penses en el fred
del teu hivern particular, recorda
que, a més de les guitzes de l'atzar,
s'oculten les sorpreses que sembrares.
No et fallaran els guanys aconseguits,
com, als vespres dels teus millors estius,
el setí d'una mar amb llums de posta,
i alhora tot allò que és el llevat
de més goig i de noves aventures.
I adona't que, al recer de les paraules,
fins ara la tardor t'ha estat benigna.
Antoni Prats, dins,
Reduccions : revista de poesia, núm. 101, p. 29
del teu hivern particular, recorda
que, a més de les guitzes de l'atzar,
s'oculten les sorpreses que sembrares.
No et fallaran els guanys aconseguits,
com, als vespres dels teus millors estius,
el setí d'una mar amb llums de posta,
i alhora tot allò que és el llevat
de més goig i de noves aventures.
I adona't que, al recer de les paraules,
fins ara la tardor t'ha estat benigna.
Antoni Prats, dins,
Reduccions : revista de poesia, núm. 101, p. 29
06 de desembre 2018
FORMA
Forma
com embolcallar-te
si disposes els éssers
en composició plena?
Forma
com abraçar-te
si abraces l'ésser
en estructura i plenitud?
Forma
densament forma
com revelar-te
si em reveles?
Orides Fontela. Poesia completa, 2018
Tr.: Joan Navarro
com embolcallar-te
si disposes els éssers
en composició plena?
Forma
com abraçar-te
si abraces l'ésser
en estructura i plenitud?
Forma
densament forma
com revelar-te
si em reveles?
Orides Fontela. Poesia completa, 2018
Tr.: Joan Navarro
Etiquetes de comentaris:
abraçades,
composicions,
embolcallar,
ésser,
estructures,
Fontela [Orides 1940-1998],
formes,
plenitud,
revelar
La frondositat de l'herba
La frondositat de l'herba
em feia creure
en les plantes exactes.
Rosina Ballester. Vestigis. 2010
Pr.: Ponç Pons
XII Premi de Poesia Parc Taulí, 2009
em feia creure
en les plantes exactes.
Rosina Ballester. Vestigis. 2010
Pr.: Ponç Pons
XII Premi de Poesia Parc Taulí, 2009
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Ballester [Rosina 1949-],
creure,
exactitud,
frondositat,
herbes,
persones,
plantes,
poesia breu,
Premi de Poesia Parc Taulí XII 2009
La llegenda de la síndria
Conten que fa anys i panys,
als jardins d'un gran palau,
un rei plantava melons
tots ells amb pell de gripau.
Va passar que la princesa
no tenia pretendens
i si un d'ells s'acostava
li ensenyava (grrrr!) les dents.
El bon rei s'amoïnava:
—Jo no vull que estigui sola...
I plantant els seus melons
del tema en feia una bola.
La princesa el temps passava
entre les plantacions
de pomeres, cols i raves,
però sobretot de melons.
Els cantava melodies
i els netejava les pells.
Fins i tot el rei ho deia:
—Guaita quins melons més bells!
Però un dia la princesa
va entrar en enamorament.
Se li van pintar les galtes:
—Quin meló tan contundent!
La fruita era grandiosa.
Mutació de la natura.
La princesa que l'agafa
i fa un bes amb molta cura.
Va ser fruit d'aquell amor
que el meló es tornà vermell
amb una polpa sucosa
i una finíssima pell.
Quan fou temps de la collita
la princesa en va fer talls
tots formant amples somriures
lluminosos com vitralls.
Núria Albertí. Amanida de poemes, 2008
Il.: Christian Inaraja
als jardins d'un gran palau,
un rei plantava melons
tots ells amb pell de gripau.
Va passar que la princesa
no tenia pretendens
i si un d'ells s'acostava
li ensenyava (grrrr!) les dents.
El bon rei s'amoïnava:
—Jo no vull que estigui sola...
I plantant els seus melons
del tema en feia una bola.
La princesa el temps passava
entre les plantacions
de pomeres, cols i raves,
però sobretot de melons.
Els cantava melodies
i els netejava les pells.
Fins i tot el rei ho deia:
—Guaita quins melons més bells!
Però un dia la princesa
va entrar en enamorament.
Se li van pintar les galtes:
—Quin meló tan contundent!
La fruita era grandiosa.
Mutació de la natura.
La princesa que l'agafa
i fa un bes amb molta cura.
Va ser fruit d'aquell amor
que el meló es tornà vermell
amb una polpa sucosa
i una finíssima pell.
Quan fou temps de la collita
la princesa en va fer talls
tots formant amples somriures
lluminosos com vitralls.
Núria Albertí. Amanida de poemes, 2008
Il.: Christian Inaraja
Etiquetes de comentaris:
Albertí [Núria 1974-],
amor,
boles,
contundència,
fruites,
galtes,
Inaraja [Christian],
llegendes,
lluminositat,
melons,
poesia infantil,
pomeres,
síndries,
somriure,
vitralls
Déu
Jo, que vaig ser cendra abans de l'incendi
i vaig ser mut tancant el jardí primitiu,
ara caic a la lucidesa de l'aigua, de l'ona.
Tan senzill com això: caure al mar,
aprendre la pedra aspra, tornar al sepulcre,
al blau, al fred. Sedimentar, cristal·litzar.
Jo, que havia de lluitar contra la força,
que tenia espatlla d'ocell, que feria l'aire
amb les plomes i traspassava els límits del laberint
ara caic. Sóc Ícar, l'ebri d'orgull, el veloç,
l'al·lucinat, l'embriac d'aire i de sol. Que breu el vol!
Caic al mar, al miratge. Torno al fons del mirall.
I nedo, tan senzill com això. Revisc
cada racó de casa, de muscle, d'humor.
He tornat al sepulcre de l'ull i de l'aigua.
Recomenço.
De Kore
Joan Duran i Ferrer (Sitges, 1978), dins,
Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008
i vaig ser mut tancant el jardí primitiu,
ara caic a la lucidesa de l'aigua, de l'ona.
Tan senzill com això: caure al mar,
aprendre la pedra aspra, tornar al sepulcre,
al blau, al fred. Sedimentar, cristal·litzar.
Jo, que havia de lluitar contra la força,
que tenia espatlla d'ocell, que feria l'aire
amb les plomes i traspassava els límits del laberint
ara caic. Sóc Ícar, l'ebri d'orgull, el veloç,
l'al·lucinat, l'embriac d'aire i de sol. Que breu el vol!
Caic al mar, al miratge. Torno al fons del mirall.
I nedo, tan senzill com això. Revisc
cada racó de casa, de muscle, d'humor.
He tornat al sepulcre de l'ull i de l'aigua.
Recomenço.
De Kore
Joan Duran i Ferrer (Sitges, 1978), dins,
Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008
Etiquetes de comentaris:
aigua,
aprendre,
blau,
Déu,
Duran i Ferrer [Joan],
fred,
humor,
lucidesa,
mar,
miralls,
muscles,
nedar,
recomençar,
senzillesa,
ulls
02 de desembre 2018
Mossèn Cinto
Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills
tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.
Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa
les antigues paraules collies que obliden els savis
i rentaves, amant-lo amb clara mirada d'infant,
net de sorres impures, l'or noble i molt vell de la llengua.
Sol resseguies les altes arrugues del nostre país
—cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!
Tan amorós com la mare desvetlla el seu fill adormit
—ric de somnis i vida— despertes la llengua. Nosaltres
cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai més
no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!
Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2011
tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.
Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa
les antigues paraules collies que obliden els savis
i rentaves, amant-lo amb clara mirada d'infant,
net de sorres impures, l'or noble i molt vell de la llengua.
Sol resseguies les altes arrugues del nostre país
—cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!
Tan amorós com la mare desvetlla el seu fill adormit
—ric de somnis i vida— despertes la llengua. Nosaltres
cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai més
no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!
Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2011
Etiquetes de comentaris:
Anglada [Maria Àngels 1930-1999],
arrugues,
claredat,
cridar,
despertar,
fills,
gerds,
infantesa,
isards,
llenguatges,
mares,
mirades,
noblesa,
planes,
senzillesa,
somnis,
Verdaguer [Jacint 1845-1902],
vida
Subscriure's a:
Missatges (Atom)