El poeta

El poeta no el trobes
mai on te l'esperes:
com el cucut (entre els animals)
o com els bojos, és sempre en un altre lloc.

               (12 d'agost de 1989)



Gerardo Vacana. Quadern grec i altres poemes =
Taccuino greco e altri versi, 2011
Tr.: Jesús Aumatell i Carlo Vitale
Pr.: Antonio Piromalli

Riu

l'únic coll
que viu sense cap
i només d'aigua

mira en els revolts
de no creuar-se
amb si mateix



De Bosc difícil = Trudny las, 1964

Tymoteusz Karpowicz, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 102, febrer 2013, p. 61

Carrer

Perd la brúixola cada dia
quan s'adona que el camí no condueix a cap muntanya.
Al cap de poc,
recorda que ha abandonat la ciutat
on tots els carrers condueixen a la muntanya.

Perd la brúixola
i entén que qui perd una muntanya
no tornarà a ser.

Ho entén com una maledicció:
Els qui perden les muntanyes,
viuran tan sols de miratges.


Raed Wahesh, dins,


Jo soc vosaltres : sis poetes de Síria, 2019
Ed.: Mohammad Bitari
Tr.: Margarida Castells Criballés

Les lletres són besos

Les lletres són besos
que els llavis
han deixat oblidats.




Damià Rotger Miró. Arèola, 2019
Epíleg: Ponç Pons
Il.: Mireia Cabaní

I em miraran

I em miraran
expectants
ben àvids
de la meva nuesa.

Però jo porto abrics descomunals
i vaig
on les insurreccions
ancoren.



Laia Llobera i Serra. Cicles, 2009
XXVI Premi de Poesia «Divendres Culturals de Cerdanyola» de 2009

L'olor de la pomera

Amb peu alat he entrat als teus vergers.
A l'airecel el blau és net i fi.
Entre les branques, canta un violí
que amb notes tendres posa fre a l'excés.

Remoreja la font entre els xiprers.
A l'estanyol dos cignes fan fremir
l'aigua que delimita el seu destí.
El sol s'amaga darrera els fruiters.

I tu, nua a la gespa, generosa,
perquè ets pensada, et lliures amorosa
al joc, i et beso els llavis i els estels

dels teus pits, i et corono amb tarongina.
En la pau de la tarda que declina
l'olor de la pomera inunda els cels.

Josep Grau i Jofre, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 79, p. 53.

Jo et donaria

Jo et donaria, amor,
tota la tarda
per fer del temps un feix
d'hores esparses
i així, com mar tranquil,
blavejar l'aire.

Jo et portaria, amor,
fruita enramada,
com l'aire pels balcons
d'aquesta casa,
i dir-te també avui
paraules clares.

Jo tornaria, amor,
a viure encara
altres dies passats,
dies com d'aigua,
lliscant entre els illots
d'un mar en calma.


Mireia Lleó, dins,


Reduccions : revista de poesia. Núm. 79, pàg. 48

Dona

Vet aquí la petita tragèdia del moment:
amb un cafè, no dorms la nit
i sense, et dorms a mitja tarda.


      Estona de silenci cap al tard;
      totxanes, ciment gris i cel plomí,
      la música callada d'un jardí
      de metro per dos deu i una torreta.
      Penjada i amb rovell, la bicicleta.
      Sents l'ànima feixuga, el cor d'espart.

      El dia corre poc, no hi passa l'aire.
      Cap gana de deixar la bata a ratlles
      clenxar cabells que grisos i aspres creixen.
      Geranis, mans i galtes ja es marceixen.
      No saps amb qui parlar, per això calles.
      Et dolen els records, si hi penses gaire.

      Sols resta trista son d'imatges ertes.
      Si jo pogués parlar-te avui a cau d'orella
      per dir-te que no deixis, que has de viure,
      que encara hi ha per fer, que ets un ser lliure...
      Que encara ets massa jove per ser vella,
      i mai no seràs vella si despertes.


      1r Premi Sènior

Montserrat Febrer Ramo, dins,

XIVè Certamen Poètic Andreu Trias, 2011

Trajecte

Fimbreig. Tires d'imatges que transcorren.
Ràpid. Molt Ràpid. Tot s'endarrereix.
Sóc en aquesta andròmina que avança.
Enlloc més. Els territoris em fugen.
El món vist des de dins. I des de fora.
Ciment, i arbres, i gent, i més cotxes.
Res no s'adona que l'estic mirant.
I les coses prenent la forma de
somnis que perfila la meva ment.
I penso. Molt i molt intensament.
Em recreo en aquest moment de trànsit:
tot un espai per a la reflexió.
Deixo per poder retrobar de nou.
I la malenconia s'accentua.
Extasiada, sembla que trenco el son.


Gemma Arimany. Ferro trencadís, 2003

Premi de Poesia Martí Dot 2002 de Sant Feliu de Llobregat
Pr.: Rosa Cabré

Alta Segarra

Vent i silenci,
al pla més alt;
a la garriga,
timó fragant.
Carena incerta.
I un viarany
per on s'enfila
l'últim ramat.

Marges de pedra
sense escairar.
En un revolt,
tram esbucat
de paret seca.

Vells alzinars.
Cabanes buides,
eines al ras,
que són ferralla.
Greu soledat.
Eres que l'home
abandonà;
la marinada
hi bufa, en va:
només hi troba,
potser, l'agram.
Amb llum de tarda,
camins llunyans...

Terra dels avis,
dia del plany.

Groga argelaga
i àrid cel blau.
Puny, sense ira,
l'esbarzerar.
A soca morta,
bes de destral.
Qui veremava,
sinó un malfat?
Cullen olives
cansades mans.

Casa tancada
amb pany i clau;
damunt el ràfec,
lluna d'aram.
Pels carrerons,
flaire de pa;
òliba immòbil,
al campanar.

A punta d'alba,
en un tossal,
quatre ametllers
amb vestit blanc.

Com taques d'ombra,
vells alzinars.
I, a la planura,
llenç de bancals.

Fa estremir l'ordi,
el vent de març.
Claps de garriga.
Terra del blat.



Jordi Pàmias Grau. La paraula i el cant, 2019

Matí

Obre els ulls i desplega

la negra pantalla i estén-la del tot

obre bé els ulls fixa-hi els ulls

concentra-t'hi concentra-t'hi ara saps

que la negra pantalla no es desplega

dins el son o dins l'aigua

ni tampoc quan es clouen les parpelles arrugades

i s'enfonsen de biaix com les petxines,

ara saps que la negra pell de tambor
cobreix per complet el teu horitzó
sempre que obris els ulls descansat, així.
De l'equinocci de primavera a l'equinocci de tardor
ací són les aigües que corren ací és el jardí
ací brunzen les abelles per les branques
i repiquen a les orelles d'un nadó
i vet ací el sol! I els ocells del paradís
un sol immens més gran que la llum.



Iorgos Seferis. Diaris de bord. 2019

Tr.: Joan Frederic Calabuig

Les seves mans

Les seves mans, les que matinaven,

les que posaven ordre als afers de la jornada,

les que espolsaven per la finestra les llàgrimes amagades sota els coixins,

les que comptaven peticions i les distribuïen en moixetes a les galtes,

les que arrabassaven fils de fretura de la intimitat casolana,

les que abraçaven l'única fotografia familiar que quedava en la intimitat casolana,

les mans d'ella, ara,

recullen les engrunes del cor, disperses sota la runa.

De Paisatge de mort i desolació / Natura morta


Rasha Omran, dins,


Jo soc vosaltres : sis poetes de Síria. 2019

Edició: Mohammad Bitari.

Traducció: Margarida Castells Criballés.

Tramuntanada

Tramuntanada.
Furiós combat del cel
contra el temps.


___________



Escriure't i veure
com s'escola el mar
en cada mot.




Selecció de dues poesies de #periant


Damià Rotger Miró. Arèola, 2019
Il.: Mireia Cabaní
Epíleg: Ponç Pons

Trolls

Gegants
    corpulents.
Feres
    desmesurades
        de sang negra
i perversió
          infinita.

La llum
de la intel·ligència
us esquinça
  l'armadura
             sinistra
i us transfigura
en pedra
    sense esperança.



Música i poemes per a petits monstres. 2007

Text: Lola Casas
Il·lustracions: Mercè Canals

Curació natural

Utilitza exclusivament paraules senzilles,
no gastis noms de flors discretes, d'espècies tímides,
digues clavell, de tant en tant, sense que importi gaire,
puja a la muntanya, digues cargol, o, si no plou, sargantana.
D'aquí dos o tres-cents anys et trobaràs perfectament,
seràs la tarda.


Enric Casassas Figueres. Començament dels començaments
i ocasió de les ocasions. 1994

La festa de la pau

En aquest bosc

S'alcen arbres blancs,
com versos.

Uns més rectes,
d'altres corbats,
alguns marcats
per les mans dels amors
que hi han passat.

Aquest bosc té tanta força com por,
por del blanc immaculat,
por de la negror de ser oblidat,
i sembla que de tant que hi ha plogut,
no ha quedat cap petja que expliqui
com saber-hi estar (en aquest bosc).

Però avui (de nit),
quan tots els pigments s'han assecat,
els arbres se m'han fet escorça
i com una foguera
m'han abraçat
i el blanc es torna creatiu
enlluernant a toc intermitent
i en la seva personalitat
se'm fan vida
i ja no tinc por d'esperar
el paisatge que ha de passar,
convex o còncau.



Ivette Nadal. Arbres, mars, desconcerts. 2017

Pr.: Anna Aguilar-Amat

Besada d'ona

Besada d'ona:
la mar necessitada
de terra digna.



Hivern

Jordi Sala. L'instant obert. 2015

Pròleg: D. Sam Abrams

A rufagades

A rufagades.
Forçats a reconèixer
quietud i vida.


Hivern

Jordi Sala. L'instant obert. 2015

Pròleg: D. Sam Abrams

Gener

Ai, vell ametller,
que n'ets, d'atrevit!
A mitjan gener
ja estàs tot florit.

Vindrà el fred tardà,
i em fa molta por
que el tendre ametlló
es pugui gelar.
Tremolo mirant-te!
No hi vull pas pensar!




Joana Raspall. Poemes per a tot l'any. 2013
Il.: Montse Tobella

l'hora blanca

jo soc aquella que disposa els mots

sobre el tauler quan la partida ha començat.

jo soc aquella que habita una por petita,

una por d'anar per casa,

de diumenge a la tarda,

amb futbol al desllunat.

jo soc aquella que escruta el solatge

al fons del dia i cerca els mots

quan ja la partida s'acaba.

jo soc qui travessa el laberint de la ciutat

quan els homes dormen i les dones

corren pels seus somnis amb els cabells

incandescents d'abans del temps.

i m'agraden els carrers

on encara ressonen els passos dels absents

i m'agrada mirar-me en cada finestra encesa,

ferida o llum d'un cos encara intacte,

abans que arribe el dia,

com una allau.

Inèdit

Anna Montero Bosch, dins el 30è

Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2014

Fotografia de Teresa Grau Ros.

Himne matiner

En l'hora en què nostres bells somnis
se semblen a la naturalesa en son matí
i en què la naturalesa en son matí sembla
un bell somni, lo matí parlava i les campanes
responien.


(Fragment)



Manuel Milà i Fontanals. Poesies catalanes, 2010
Ed.: Albert Mestres

A frec del banc de vímet

Rodolem
com pedres al sender
fins caure al cor del tàlveg
o al mig del cardassar.

Hem vist néixer tanys
en soques mortes
on el rou perleja.



Eduard Batlle. Registre fòssil, 2018

Publicat a: Versos per la llibertat. Juneda: Editorial Fonoll, 2018

Agraït per la bellesa

Agraït per la bellesa de tanta lluminosa vida,
m'entreg fascinat al goig d'aquests verds esquitxats
pel groc dels lletsons, les vinagrelles, l'argelaga,
el fonoll, la canyaferla, el blanc de les caramuixes,
les margarides, el morat de l'enclova, el lila dels cards,
el vermell de les roselles... que fan del camp
menorquí un quadre impressionant que fascina,
encanta i enamora els sentits.


Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014

Pecats d'amor propi

Pecats d'amor propi em van posseir
l'ànima, els ulls, tot jo, cada fragment.
No hi ha remeis per a un pecat així,
quan se t'arrela al cor profundament.

No veig cap rostre més gràcil que el meu,
ni perfecció ni forma igual tan vera.
Em dic que el meu valor té més relleu,
que als valors de tothom en tot supera.

Però quan surt el que s'està al mirall,
esquerdat i colpit, cremat i antic,
llegeixo el meu amor propi al detall:
estimar-se a un mateix seria inic.

Ets tu, i no jo, que pel meu jo he lloat:
pintes amb dies bells la meva edat.



William Shakespeare. Sonets, 2010 

Tr.: Txema Martínez

Ho tinc observat

Ho tinc observat. Si entro al bosc i hi aboco

un perfum de públic, el bruc és l'arbust que

menys s'hi complau, el que menys s'immuta.

Així mateix, quan, tot i caldre-li, algun arbre o

arbust o planta no s'ha contingut suficientment,

el bruc li ho retreu.

Perejaume, dins,

Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia, Alella 2008-2017. 2019. 2a ed.

Edició de Montserrat Serra i Arenas

D'un mateix tany

Perquè sou inconegudes
de tothom, sinó de mi,
tan tímides que us esglaia
fins el nom d'Amor veí;

perquè haveu sola carícia
d'una túnica de lli,
oh vosaltres que naixíeu
coronades d'un robí;

perquè sou suaus i dolces
–juny us feia emmadurir–
i resteu dalt de la branca
sens que us vinguin a collir;

perquè ahir jo us veia tristes
i al devora del llanguir,
i perquè ara sou enceses
com les roses i el bon vi
–cantaré la vostra glòria,
la d'avui i la d'ahir.



Clementina Arderiu. 1938
Selecció: Maurici Serrahima

La netedat

La netedat. Sobre totes les coses,

la netedat, unes fulles alegres,

d'un verd intens. Una pulcra memòria

de tendresa, pins i de fonts remoroses;

vivaç, el riu amb infants...

Fragment

Vicent Andrés i Estellés. Les pedres de l'àmfora. 1974

Aprendre a mirar

Aprendre a mirar
caçar
robar
fixar
la llum que m'empresona
invocant ombres i desvetllant paisatges
la claror als graons
que no duen enlloc més que al desig
i a l'aire que habiten les columnes

Aprendre a mirar
on sóc
sabent
on ets
rere el vol de l'alosa
que no passi el cancell
del clos des d'on escric
omplint la copa
de l'ofrena perduda.

Aprendre a mirar
més enllà dels sentits
la memòria
el traç
l'escriptura
el diafragma obert.

Aprendre a mirar
encerclant el bosc
desbrossant brancam
desdibuixant vials
a recer de les ombres
per aprendre a mirar
caçar
robar
fixar
la ferida del dard
esdevingut poema.



Vinyet Panyella, dins,

Barcelone Marseille : un intercanvi de poesia contemporània. 2014

El càntic de les grues

...
I al mig i aureolat espai lunar
puja, victòria i torre, la grua.
Li cus el cos l'altiva ziga-zaga
d'aire i de ferro fins on l'ull no va
ㄧla verticalitat i l'esveltesa!ㄧ.
Agulla fina, bec de pica-soques,
cua de marbre ambrina. Com l'arpella
falca la xapa ganxuda amb puixança
siderúrgica. Sorda, indefallent
treballa la tenalla artículada.
Ferrenya missatgera del progrés,
incansable durant l'era dels guanys
niarà allà on ningú no nia encara...


(Fragment)

Elies Barberà, dins,

Barcelone - Marseille : un intercanvi de poesia contemporània, 2014