Insufla'm llum

Insufla'm llum.
Irriga'm
els pulmons
de claror
i exhuma'm
de la foscor.
Profana'm
les tenebres
i dibuixa
paisatges diürns
dins meu.
Inventa't
aurores boreals
al meu firmament
desllustrat.
Inverteix
la trajectòria
dels meus
crepuscles
i, si cal,
bolca'm
les nits.



Òscar Palazón, dins,

Poetari, núm. 4 (desembre 2013). p. 72

Un pi

Jo llegia, jo llegia
-que dolça cosa és llegir-
jo llegia en llengua estranya
-només en capia un bri-.
Jo llegia de muntanyes,
de rius i del mar veí:
tota cosa m'era nova
i un pas m'obria un camí.
Jo era infant i ciutadana
d'una ciutat sense fi,
on el sol és cosa rara
-ai, qui un clap en pot tenir!
No s'albira a la finestra
sinó un tros de cel mesquí,
i a la nit la lluminària 
fa els estels empal·lidir.
D'altres verds jo no sabia
ni altres arbres coneguí,
que la palmera i el plàtan
i aquell roure que es neulí;
i jo em deia de vegades:
¡què cosa deu ésser un pi?
Doncs un dia a la muntanya
el meu pare em conduí:
mai podria recordar-ho
tantes coses que vegí:
només una que em colpia
-cap altra tant no em colpí-.
A un revolt de la sendera
un arbre em va fer estremir:
-Pare, mira quin bell arbre!
-era alt, retallat i fi-
¿quin és aquest arbre, pare?
I diu mon pare: -És un pi.

Jo llegia, jo llegia
-que dolça cosa és llegir-
i ja no m'eren ocultes
tantes coses com ahir:
coneixia la muntanya
i del cel més gran bocí;
aquella claror tan ampla
se n'entrava dintre mi.
I a ciutat jo retornava,
i a ciutat jo romanguí
i aquelles coses dels llibres
que no podia capir
ara m'eren totes clares.
Clares com les veia allí
dintre la claror tan ampla
que embolcalla aquell pi.


De: L'alta llibertat


Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2012

Edició: D. Sam Abrams
Perfil biogràfic: Cèlia Riba

Pausa

Atura't al pont.
Mira l'enrunada
paret d'una fàbrica.
L'aigua va lliscant
tota emmascarada.
Repenja't al pont
i oblida el soroll.
La claror s'escola
per sota l'arcada.




Núria Albó. L'encenedor verd, 1980

A Verdaguer

Tu arribaves el primer

a la fita que ens empara.

Tu oferies a Déu Pare

el teu nom de Verdaguer.

I el teu verd ens dura encara

del primer vers al darrer,

i tornem al teu verger,

que té sempre l'aigua clara.

Amb tu se'ns obren les flors,

i resseguint el teu clos

ens cau la fruita madura.

Dona'ns el goig de sentir

aquest misteri diví

que se'ns torna criatura

Manuel Bertran Oriola

Poemes montserratins. 1997

TUU

Pessic obert. Pastora del camí.

Borla de la muntanya. Ala barquera.

Nina de salut. Gota del destí.

Ramell blancvestit. Copa de foguera.

Barana dolça. Rosa de coixins.

Tro de rosada. Niu de la frontera.

Flor de la llibertat. Follet de brins.

Arracada del cel. Astre i bandera.

Sang del repòs. Anell. Mare brillant.

Canyeta de la mar. Bosc de l'instant.

Serrell d'abril. Aigua primordial.

Maduixa de claror. Porta amb senyal.

Cascavellet del sol. Nus de fulgors.

Llei de l'aurora. Tu. Festa d'amors.

Joan Brossa. Poesia i prosa. 1995

Edició de Glòria Bordons

Duet de l'hivern

                I

Dos ocells negres
sostenen el paisatge,
- mentre camino.
Hivern a l'aire, rosa
núvol entre les branques.

               II

Claror, cel líquid,
neu morta a les muntanyes,
- esqueix de pedra.
La quietud de l'aire
ofega tot paisatge.




Lluïsa Julià, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 105/106, p. 29

Elegia tardoral

...
Ara és el temps quan abelleix el camp,
que una claror d'or vell tot ho amara
i les llums s'endolceixen a l'esguard
i fins la mar té una blavor esblaimada.



(Fragment)

Ventura Gassol, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997
  III, De Maragall als nostres dies, 1a part / A cura de Giuseppe E. Sansone

Capvespre

Cansada,
torno a Claret
sota l'embruix
d'aquest capvespre
encalmat,
que ja declina.
I una remor fugaç
sembla musicar
els records,
que ressonen llunyans,
com la claror del dia.


Helena Creus i Esteve. Capvespres, 2000

Des de les Closes, II

Recorda sempre aquesta claror
de la tarda -assuavida
pel trenat dels xiprers i dels llorers flairosos-
com la veus, ja enyorant-la, darrere els finestrals.

Recorda sempre aquesta claror
gràvida d'ocells quasi tots invisibles
fora d'una cardina que es gronxa
a la branca més alta del més alt xiprer.

Així la tarda del cor, abans resplendent,
és entelada d'ombres allargades
i d'aquest gris que em crida
el nom més estimat.
I també els ocells que em cantaven a dintre
s'encauen, errívols, i només
molt de tant en tant
un s'escapa, s'eleva del llac del silenci
i assaja una cançó des de la branca arrelada
en la llum de la fonda amorosa memòria.
`


Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009

Fotografia

La llum fa aclucar els ulls al viatger,

festeja el pas l'herbei sota l'arbrada,

cargola el seu puntal un esbarzer.

A què convida aquest corrent de prada?

Cauen al fons, on s'obre aquest camí,

dues finestres i un foguet de brases

amb cendra i quatre coses per bullir.

A cada flanc sorgeixen noves cases.

Què més puc dir? No ho sé. No se m'acut

trucar a cap porta. Miro la muntanya;

en fa runam, dels murs, la solitud,

i la claror que resta tot ho banya.

La màquina és de les d'acordió,

amb una pera per disparador.

Joan Brossa. Els ulls de l'òliba. 1996

Pròleg de Jaume Pérez Montaner

In memoriam

                                               A Vicenç Burgas

Com ho sabies, amic, que cada hora
era una fulla daurada, tan sols
un miralleig de la fràgil claror,
que tot és vulnerable com les roses
llevat del vent de sempre, el que s'enduu
cada hora i cada fulla i ens despulla,
ens deixa com els arbres a l'hivern
a la teva devesa, com la barca
varada sense els nois. Com ho sabies,
amic, com en deixaves, amatent,
un rastre d'or vivaç en els teus versos...

                                                16 de febrer de 1993

Maria Àngels Anglada. Arietta, 1996
      

Comprendre el món, usar el foc o conèixer

Comprendre el món, usar el foc o conèixer
les passions el verd l'ocell o l'arbre,
et sembla do d'un àngel
o que et ve dels escrits d'algun filòsof?
Respons que et fa l'efecte
que podria venir-te de l'empremta
que sol deixar al teu llit un cos
dolç i dur, enfredorit com l'albada,
que quan l'estimes plou llum i claror
i volen les imatges, el desig
l'ombra i les fulles, els colors
dels versos que has llegit.


Carles Miralles

De Camí dels arbres i de tu. 1981, dins,

XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

Des de les Closes, I

Abans de l'alba em desvetlla

L'ombra d'una ala de llum

Tanta claror pressentida.

Abrigada de records

Darrera grans balconades

De casa viva entre ocells

Respiro cada alè d'aire

Remor d'escuma en la sorra

Allunyada entre gavines.

Escolto el pols de les roses

Un silenci de parpelles

Damunt els ulls estimats.

Creixença de mots somnio

Encara humits de rosada

Del calze fosc de la nit.

Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores, 1990

Finestra al mar

Avui la mar és més gran

de l'horitzó cap en terra

i fa unes vies d'argent

que tremolen i llueixen,

la vela ombriva al damunt

i entremig blaves esteles.

Núvols inflats de claror

horitzó endalt s'arrestellen.

Josep Lleonart, dins,

L'aigua. 1989

Tria d'Eulàlia Valeri.
Il·lustracions de Fina Rifà.

Cloqueja el temps

Cloqueja el temps per les canals del record.
Recargolat talismà magnèticament il·luminat
per l'obagor càlida de les hores.

Com una claror malva-daurada
contra el color de mercuris oxidats,
guillant d'aquest món habitual
cap a les jungles més denses del cor:
escriure,
amb l'exquisida cal·ligrafia d'una esponja desarrelada.



Miquel López Crespí. Planisferi de mars i distàncies ; Planures de sorra, 1996

El molí

Ei, molí, gira, gira

al fons de la vall verda,

llança el teu cant profund

cap a la lluna nimbada d'argent.

Ets una caseta tremolosa

amb els murs enfarinats, on

semblen plorar esglaiades

nimfes vestides de lli.

Dins teu, despert, el moliner

sempre et vigila, molt blanc,

i segons calgui, lent o ràpid,

dona corda al teu cor bategant.

Ei, molí, tempesta presonera

entre els arbres. Mol, mol,

beu escuma, plou farina:

plou abundància del teu pit de pedra.

Atura el rierol en el seu curs

prenent-li la crinera abundosa.

Tornada cant, la impetuosa cascada

fes que es precipiti en l'abisme.

Carros, carros innombrables

pel vial blanc del molí

et porten la molinada.

Ei, molí, gira, gira.

Que el blat esdevingui farina

en el ventre de les atrafegades moles,

on preses de febre infinita

grinyolen i giren.

Que els grans esdevinguin pols

sota les moles abraçades,

sota les roques que es roseguen

que el blat sigui flor de farina.

Fes que s'omplin els sacs

en fileres, i tornin a dreçar-se,

i els carros, havent-hi deixat l'or,

sondrollant, se'n tornin plens de claror.

Daniel Varujan. Terra porpra i altres poemes. 2000

Traducció de Maria Àngels Anglada i Maria Ohannesian

Introducció de Maria Ohannesian

Ha arribat la tardor

Ha arribat la tardor i el fràgil

oratge fred, i les clarors

fèrtils i devastades. Passa

una ramada d'estornells,

negres, lluents, volant de pressa.

(Fragment)

Lluís Solà. L'arbre constant, 2003

Joventut perdurable

   A Maria-Antònia Salvà

No tota cosa torna vella,
ni tot ho muda el temps cruel:
canta la mar sempre més bella
i és jove sempre el blau del cel.

Ni la muntanya se clivella
ni l'eixutor mata l'arrel.
Cobra el pinar verdor novella
dins la claror i dins el gel.

No tem els anys la roca abrupta,
i, de la mort, resta incorrupte
dins el seu vas, el cos d'un sant.

Com una estrella sempre encesa,
no minva mai la jovenesa
ni la claror del vostre cant.



Miquel Forteza Pinya. Poemes i traduccions, 1997

Ed.: Pere Rosselló Bover   

En una nit tranquila

La lluna dexa caure una claror mólt viva
al davant del meu llit,
y jo dubto un instant si no es blanca gelada
lo que veig brillâ axí.

De sobte axeco el cap y contemplo la lluna...
Torno a abaxar el cap y penso en mon país

Li-Tai-Pé, dins,



Apeles Mestres. Poesia xinesa, 1925

Tan sols la paraula nua

Tan sols la paraula nua
la teva, mai la d'un altre
la que reflecteix una vida
dins d'una solitud
curulla de promeses,
on tot és possible.

S'esvaneixen els dubtes
la foscor claror es torna
i els sols variants i múltiples
cauen damunt cada mot,
el cobreixen i donen força.

Enllà d'aquest ser-hi
tan precís que
s'allarga en el contingut
de cada paraula clara..

Com ho és la poesia.

Montserrat Abelló