El cor de pa

La vaig conèixer ahir.
És rossa i espigada,
té uns ulls color de nou
com un somni despert.
La seva veu té tonades diverses.
Ara esponja les notes
punxant la pols de l'aire,
ara s'ajup, velada
de misteris en cercle.
La seva veu té color d'ametista.
Hem parlat del seu art.
Fa escultura de ferros,
de ferros vells.
Figures rovellades
i algun llampec lluent
d'un tros de níquel
incrustat a la carn
del ventre o de la cama,
perquè destaqui més 
la fecunda nuesa.
És una dona de contrast.
Escultura retorta i veu sense cap corba.
Velada de sublim.
Estirada de somnis.
S'ha fet la meva amiga.
Avui,
inesperadament,
m'ha portat una ofrena.
Un pa olorós, calent d'una fornada
que ella havia pastat
amb les mateixes mans que retorcen el ferro.
He plorat d'emoció continguda,
perquè aquell pa
tenia forma de cor.

                            Oakland, 1974

                            [inèdit]

Maria Castanyer. Antologia poètica. 2010

Selecció de poemes Narcís-Jordi Aragó
Estudi introductori i edició Lluís Lucero Comas

Epíleg Roser Castaner Bachs.

Aquest moment

Un barri.
Al capvespre.

Les coses es preparen
per passar
sense que les vegem.

Estrelles i papallons nocturns.
I peles que es decanten de la fruita.

Però encara no.

Un arbre negre.
Una finestra groga com la mantega.

Una dona s'ajup per agafar una criatura
que just ara corre
als seus braços.

Surten les estrelles.
Els papallons voleien.
Les pomes es fan dolces en la fosca.

Eavan Boland. Sal oceànica = Ocean salt. 2022

Textos en català i anglès.

Selecció, introducció i traducció de Miquel Àngel Llauger.

La vetlla

Inclinada a l'ampit de les gestacions,

seré l'ocell
de sang calenta
que alça el vol
amb ventre inflat
quan la nit
es trenca en dues
i desconeix
el com
i el perquè
i el per a qui
però sent
que ha nascut
un text dins seu
i sap que l'ou
ple de paraules
ensangonades
ha de ser portat
al cim més alt,
com si expulsar-lo
cap enfora
fos la clau
per salvar
el món sencer
o una sola dona

—que és el mateix—,
i l'au prenyada
ho percep:

per això l'escriu,
per això el pareix,
per això el calla.

Anna Gual. Les ocultacions. 2022

Premi Miquel de Palol 2022

Pòrtic d'Antònia Vicens
Epíleg de Dolors Miquel

A la meva mare

I a aquella generació de dones de raça valenta
-les de les nostres àvies- que, sense renunciar
ni a l'amor ni al treball, molt sovint feixuc,
van saber viure individualment
i lluitar col·lectivament per obrir el camí
de la llibertat de pensament i de la igualtat
d'oportunitats per a cadascuna de nosaltres.

Text de la dedicatòria de l'autora
a l'interior del llibre de poesia:

Maria Mercè Alabau. Ànima rebel. 1997

Pròleg d'Antoni Castells
Presentació de Joan Solés

Soliloqui

La plenitud de lluna
en mi

A la intempèrie
visc
enyorant les dones
sàvies
de la tribu
portadores d'aigua
i d'aliment

Una remor
sota els peus
persistent
em parla:
marea sorda
de veus llunyanes

Totes les vostre solituds
bressant-me els dies

Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort.

Postfaci: Núria Pujol Valls.
Portada: Clara Gispert Vidal.

Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç.

De la mare

De la mare va beure la llet,
de la dona va menjar la carn,
dels fills va cremar el cervell,
per això no entén la seva soledat.
Casa seva beu la pluja,
la seva terra engoleix les pedres.
Continuarà sent el rei de la història que explica,
és el privilegi dels monstres d'aquí baix.

——————————————————

De sa maire beguèt lo lach,
De sa femma manjèt la carn,
De sos dròlles cremèt lo cervèl,
Pr'aquò compren pas sa solesa.
Son ostal bèu la pluèja,
Sa terra engolís las pèiras.
Demorarà lo rei de l'istòria que conta,
Es lo privilègi dels monstres d'aiçaval.

Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017

Traducció i pròleg: Albert Mestres

Ara

Ara que ja de tanta cosa torno...
No em pregunteu, que no sabria dir-vos
per quina brida m'he sentit lligada.
El cor encara vol tornar a gronxar-se
desbocat a les barques de la fira;
i dic que sí, que en mi tot clama d'esma
cap aquella petita esbojarrada.
...I ja no soc sinó una dona absorta,
amb la veu i amb el riure que s'aturen.

————————————————

Now

Now I must turn aside from oh, so much...
don't ask, I can't explain
this tugging of a rein that keeps me tethered-
and still, my heart is longing to soar again,
swoop up and over on a fairground swing-
and I say, yes: my whole instinctive being
cries out towards that wild, untamed girl!
...And now I'm just a daydreamer, a woman
with a voice that fades, a laugh cut short.

Clementina Arderiu. The compound heart : selected poems. 2019

Poems in Catalan 

Translated by Julia Dale

Aquesta dècima nova

Aquesta dècima nova
no ha sorgit pas del no-res.
Cor que en or val el seu pes,
que no cercava i, va, i troba.
Per si en volies la prova,
per tu, que ets dona marina
faig de l'amor flor divina.
Del paradís l'he triat,
i amb flaire d'eternitat
n'hem fet dolça medecina.

Víctor Obiols, dins,

Reduccions : revista de poesia. Març de 2017. Núm. 108. P. 22

No hi ha mesura

Aquells boscos infinits al voltant de la vall
seguint les aigües fredes,
les roques, les herbes, els brúcols...

Els esbarzers arriben fins l'amplitud del riu
on amarren les barques
i la llum del sol il·lumina
la profunditat de l'aigua.

Camines totes les tonalitats del verd,
ara només escoltes l'aleteig dels ocells,
les ales de la creació en el tacte,
ara és l'olor de la pluja fina
qui et transforma els records.

En tornar a les pedres del sender
ets una dona carregada d'equipatge,
on alenes sense paraules
el temps de la vida
que ningú mai podrà mesurar.

Maria Carme Arnau i Orts. En el principi la set i la sal. 2019

Premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental 2018

L'hora que floria la carbassera al sostre de la cabana

És l'hora que surten les flors de carbassera
i s'enfilen al sostre de la cabana, al captard.
Quan la mare veu aquella flor,
que surt pel sostre de palla,

va a buscar aigua.

Aquesta flor tan blanca
és la flor de la mare.
La flor que ella coneixia tan bé
i que floria cap al tard.

En aquella hora de la flor
tot el que preparava: l'arròs blanc,
o el negre, tot era bo.

La flor que floria plàcidament.
Fins i tot el que quedava al fons del plat,
que en fèiem sopa d'arròs,
també era bo.

La flor de carbassera és la flor de la mare.

So Jong-Ju. Antologia poètica. 2017

Selecció, traducció del coreà, pròleg i notes
Hwang Seung OK i Hermínia Mas

EnreNOU

Hi ha dues maneres de difondre la llum,
                              ser la llum que emet,

                    o el mirall que la reflecteix.

                                     LIN YUTANG

Per què soc nou
a punt de ser trencada?

El metall que em sosté
a punt d'esclafar-me és fred.

I si abraço l'esquerda?

Em deixaré trencar
i seguiré sent.

Rosa M. Arrazola. Buit de març. 2017

Pròleg de Núria de Gispert i Català

Epíleg de Montserrat Aloy i Roca

Ells i jo

 I em veig ara tota estranya i no em conec.
                               GERTRUD KOLMAR

Des del lloc més remot,
l'estímul incessant
d'uns versos que em són pròxims.
Llengües que convivien
malgrat les amenaces
d'una època funesta
que creava estranyesa.
Ressons d'un orient
on sense por habitaven
els grups minoritaris:
antiga saviesa
lliurada a l'extermini.
La mirada profunda
de la dona jueva
encara m'acompanya.

Feliu Formosa. Centre de brevetat. 2021

Pròleg d'Àlex Susanna.

Segona edició commemorativa.

La fruitera

             A Josep López Fabregat,
                                el meu pare

Mai no agafaves la darrera mandarina de la plàtera,
sempre esperaves
que tots haguéssim triat ja, per triar tu.

Triaves del sobrer, i ho feies com si res;
de tan content sovint ni ens adonàvem
de la teva petita renúncia diària
que era gran, en un nen que havia passat fam
i ara cedia de grat a la dona i les filles
ーla fruitera assortida de pomes i de plàtansー
la cítrica alegria del caprici.

No és més generós qui més dona (somreies)
sinó qui més es pren.

I el goig de donar amor sense minvar d'amor,
s'aprèn, potser, ensorrant les mans dins la fruitera
o fent esclatar en suc els grills de mandarina
sota els teus ulls feliços de callar.

Laura López Granell. Forat. 2014

Dones a la vora del mar

Confosos els seus cabells amb els cabells
del vent, tenen el cos feliç de ser tan seu i
tan dens en plena llibertat.

Llancen els braços a la platja i la blancor
dels seus canells penetra les escumes.

Passen aus d'ales agudes i la corba del seus
ulls prolonga l'interminable rastre al cel blanc.

Amb la boca enganxada a l'horitzó aspiren llargament
la virginitat d'un món que ha nascut.

La punta dels seus dits toca el cim de
delícia i vertigen on l'aire acaba i comença
I a les seves espatlles s'enganxa una alga, feliç de
ser tan verda.

Sophia de Mello Breyner Andresen, dins,

Reduccions: revista de poesia. Novembre de 2003. Núm. 78. P. 63

Traducció d'Albert Mestres.

L'altre barri

Escrius damunt la pedra grisa,
de baix en baix parteixes mots:

Heures, forats, marededeus,
cors de vellut, temples de marbre,
roses girades, crisantems,
caixes i creus, clavells i cristos.

El cementiri és el rampell
d'un escenògraf carrincló,
un barri agrest ple de carrers
amb flors de plàstic als balcons.

I mentre ho dius raja una dona,
la carn del vent passeja a prop,
et claven l'ull nens amb corbata,
els ocells xisclen com nadons.

La vida impera. És una lloba
que amb els ullals et torna a lloc.

Fora dels murs de l'altre barri,
mires arreu; cap deu respon.

Berta Giraut Junoy. Com l'estel que no hi és. 2020

Introducció: Gemma Casamajó i Solé

Somni

Tot fou, al cor de la planúria,
el somni d'una nit d'estiu.
La dona, l'àlber, la cantúria
de l'ocellada que hi fa niu...

Només sentia un lleu trepig,
i ara la crido i no em respon.
És l'aigua oculta d'una font,
no l'alimara del desig.

Tota adormida, al peu del mur
que el temps llarguíssim esmicola,
sembla una fulla que tremola,
nua, a la branca del futur.

Jordi Pàmias. Incerta vida: antologia. 2010

Ed.: Txema Martínez
Pòrtic: Sebastià Alzamora

Les dones de la infància

Era un nen, i ho recordo: aquella finestra,
d'on sovint m'abocava a mirar el corraló
abocant-m'hi com a una pedrera,
sota els arbres d'un migdia fosc.

Voravia, pedrís, i l'esglèsia a mà esquerra
amb les cúpules altes, portals soterrats,
i els pollancs ben tofuts, d'ombra espessa,
protegint el muret des del cap al xamfrà.

I darrere la tanca els camins que es perdien,
que semblaven anar a l'abandó d'uns jardins.
I aquell lloc era tot un enigma
quan s'omplia d'un món femení.

Al capvespre, una colla de gent coneguda
visitava les noies, tota una munió,
i els lilàs ja florits, amb les fulles,
pinzellaven els seus finestrons.

I les dones més grans, excessives, bramaven
indignades, furioses: i anaven entrant
palplantant-se a les portes, com arbres
dels vorals dels parterres urbans.

De vegades calia alçar celles esquerpes
i aguantar un piupiueig de flagells, però més tard
veure com la passió és una ciència,
com l'elogi és la gesta més gran.

Totes elles, les sento, presències fugaces
que han trobat l'altra riba ─que poc les conec;
tot passat, vull donar-los les gràcies,
sí, i a totes, per tot el que els dec.

1958

Borís Pasternak. Quan escampi. 1984

Tr.: Esteve Miralles i Ricard San Vicente
Pr.: Iván García Sala

Climateri

Soc la memòria
del climateri
de totes les dones.
Declaro amb humilitat:
cada gest
és la petjada d'elles.

Marta Pérez Sierra. M'he empassat la lluna. 2015

Fotografies d'Enric Macià.
Pròleg de Teresa Forcades.
Epíleg de Sònia Moll.

Obra finalista del IV Premi de Poesia Miquel Arimany 2013

Gota de mar

viatger errant
impenitent
nàufrag oníric
entre la pluja d'estels i l'oceà
entre planetes redons
em segueix un rastre
que descriu formes sinuoses
cercles de llum

que petit i que gran és el meu món
dona de l'etern somriure
i tu ets, vida meua
per atzar
la meua salvació

quin vent més fresc
em porta flaires
de timonet i romaní

i una gota de mar

Miquel Català, dins

Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI : mostra poètica. 2012

els poetes parlen

els poetes parlen de coses generals
però ella no
hereva de l'unicorn travessa
fileres deesses del típic
cap de cavall i cos de dona
només
concreta deformitats
del fill nonat
ella no
decideix no parlar més
de coses generals
i neda neda i neda

Mireia Vidal-Conte. Severa rosa. 2020