A l'inrevés

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
frenètica d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs a l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.



Gabriel Ferrater. Les dones i els dies. 2002

Vaig fer un curs de lectura ràpida

Vaig fer un curs de lectura ràpida
i vaig ser capaç de llegir-me Guerra i pau
en vint minuts. Crec que parlava una mica
sobre Rússia.



Woody Allen, dins,

Víctor Fernández. Desmuntant Woody Allen : les millors frases, 2007

Foguera Joana, I

Damunt un cel de fil
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
avui regna la lluna, amor,
i cap flor no es tanca.




Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol. 2006

Catalunya

És una realitat, és viva,

és a la xarxa,

a les aules, al carrer,

és engrescadora,

tolerant, segura,

és cultura i comunicació.

És economia, autoritat,

energia, competència,

tendresa, mesura,

memòria i educació.

És poesia.

Teresa Grau Ros

Eivissa

Camino al teu costat
cap a escoles emblancades
callada som per tu
amiga de les teves paraules.

Em miro en els teus ulls
com en el fons d'unes aigües
hi veig el meu esguard
i llunyanes imatges.

Dormia al teu costat
i habitava els teus somnis
tranquils com el camí
en el cel d'un ocell, sol
en el seu vol.

Caminàrem ahir
per camins de pedres altes,
i entre els tarongers
en el fons
com un tassó d'aigo
la mar petita i blava
i una vela blanca.




Maria del Mar Bonet, dins,

Joan Ramon Mainat. Tretze que canten. 1982

Fotografia: Colita.

Pròleg de Josep Maria Espinàs.

Gèminis

Com dos bessons a l'inrevés,
la teua ànima i la mia:
quan l'una mira, l'altra veu;
quan l'una seu, l'altra camina.


Encarna Sant-Celoni i Verger. Sediments d'albaïna i maregassa, 2002

Visca l'amor

Visca l'amor que m'ha donat l'amiga
fresca i polida com un maig content!

Visca l'amor
l'he cridada i venia
-tota era blanca com un glop de llet.

Visca l'amor que ella també es delia:
visca l'amor:
la volia i l'he pres.

Joan Salvat-Papasseit

Inventari

Tinc tres amors, la terra,
uns versos que s'hi arrapen
i una dona que beso amb besos de cristall.

Tinc tres amors, amiga,
uns versos que et pertanyen
i una terra tan dolça com un dels teus cabells.

Tinc tres amors, o terra,
una dona ben teva
i uns versos que li adreço per a fer-la feliç.

Tinc dos amors, poema,
la terra que m'abraça
i uns versos que la besen a les puntes dels dits.

Tinc dos amors, amiga,
les mans plenes de versos
i uns versos plens de tu que la terra ha besat.

Tinc un amor i el beso.
Tinc un amor immens:
una terra que alena al ritme d'aquest vers.



Xavier Bru de Sala, dins,

Desvetllant poemes : tria de versos per a un recital. 1999

Edició: Núria Feliu

Dillatari

La llengua no és un problema. Com va
escriure Ramon Llull: "Si no ens entenem
per llenguatge, entenem-nos per amor", i
poc amor hi deu haver en aquell que es
comunica amb tu de forma tàctica, estudiada,
perquè et vol vendre un producte, convertir
o manipular.
...

Rimbaud va dir (era molt jove): "Cal ésser
absolutament moderns".
D'acord, però també reals, naturals i
sobretot autèntics.




Ponç Pons. Llegir, Any XI, núm. 54, des. 2006- feb. 2007, p. 7

Soliloqui de l'alba

Soliloqui de l'alba,
poncella en una branca.

Soliloqui de l'alba,
les mans,
dues volves de gesmil.

Soliloqui de l'alba,
cos de titella marcit.

Soliloqui de l'alba,
la darrera blasfèmia
d'un penjat.


Núm. 1


Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007

De Salvador Espriu a Xavier Benguerel

"..., cal remarcar l'absoluta coherència
del vostre món. En ell res no és gratuït,
ni inventat, ni sobrer. Cada una de les
vostres novel·les està relacionada amb la
resta -amb totes i cada una de les altres-,
a vegades d'una manera declarada i volguda,
fins i tot subratllada, d'altres d'una
manera subtil i latent. Us heu proposat
d'alçar un edifici harmònic,
d'una arquitectura sòlida i bellíssima,
i ho heu aconseguit del tot."



(Fragment, pàg. 76)



Lluís Busquets i Grabulosa. Xavier Benguerel, la màscara i el mirall. 1995

Procés

Les paraules més simples, més comunes,
les d'estar per casa i donar el canvi,
en llengua d'un altre món es converteixen:
n'hi ha prou que, de sol, els ulls del poeta,
rasant, les il·luminin.



José Saramago. Els poemes possibles. 2005

Traducció de Josep Domènech Ponsatí

Text en català i portuguès

Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles

Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,

L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.



J.V. Foix.  Sol, i de dol, 1975

Veniu amb mi

He trobat camins secrets
a la mar gran.
Camins de records verds
i vaixells plens de veles.

Veniu amb mi, amics i amigues,
pels camins de la mar.
Però sempre hi vaig sola...

He sentit bufades de pluja
als plecs dels pensaments,
allà on el groc i el lila
torna vermell de foc.

He trobat miratge i somni
a la banda de llevant.
Campanades càlides
que crullen les pedres
silenciosament.

He trobat rellotges aturats
al costat del temps.
Minuts perfumats amb color de rosella,
aturats a un racó de la pell.


Maria Antònia Oliver

Un ofici del qual un

hom pogués sentir-se eufòric:
calcular la pesantor
específica del liti,
quant fa el ròdol dels estels,
la set-centes set mil·lèsima
part d'un gra de pebre mòlt,
i jaquir tota la resta,
i crear milers de móns,
cap dels quals fos comparable.


Miquel Bauçà (El crepuscle encén estels, 1992)

Una història d'amor

Va començar a l'ombra de plàtans i til·lers
Ciutadans, i al vell claustre que enjoiaven cireres
Un cop l'any, i ginesta.
                                    Durava encara quan,
Campaneta de plata, la veu clara dels néts
Ens abocava a doll l'aigua de la infantesa

Als càntirs del record, i la tendresa nova

Amb frescor de rosada pellava les ferides
Del temps.
                     Encara dura, com una melodia
Trobada en vells papers, i no sencera,
Adaptada amb esforç, perquè no es perdi
          Per a veu i record.



Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic,... 1990

Un dia

A Ignasi Agustí

En el dia fixat,
la polsina oblidada
emprendrà el seu camí
de l'obscura clotada.

Oh missatge segur,
veritat emergida.
Cada engruna de pols
una engruna de vida.

En el cor hi haurà sang,
però no terboleses:
un casal ben obert
amb les llums ben enceses.

Ja la carn no sabrà
què vol dir melangia.
Serà feta d'un cel
que la pluja esbandia.

Tomàs Garcés. El senyal. 1949

Somni o llibertat?

Prefigurades delícies.
Llibertat. Estimar, no estimar...?
Les perdius que el meu pas aixecà
m’atribuïen malícies.
Les perdius volen pla
entre collades nícies.
Ara el sol que es pondrà
m’afalaga amb blandícies.

He pres la clau i fugia.
Llibertat, com te’m penges al braç!
Reflector dins la nit, miraràs
dels meus silencis la via.
L’horitzó, bon sedàs,
somnis tèrbols destria.
Llibertat, frena el pas,
que potser falliria.


Clementina Arderiu, dins, Poesia, 1995

Codicil de poeta

Us llego, amics, senzillament,

els tres quefers humils de sempre:

viure (i menjar) amb decòrum cada dia;

si podeu, endegar cobejança i luxúria;

pensar (creure o dubtar)

en la certesa i les hipòtesis

de la mort de la carn

i la vida nova de l’ànima.

No hi ha res més a fer; i ja basta.

La resta és literatura.

Pere Quart. Poemes escollits. 1983

A cura de Joan-Lluís Marfany

Somni

He vist com caminava per la boira.
El sol s'havia post sobre l'infant.

Ell no sabia encara quin camí
l'emportava, a quin lloc abandonat.

Per la nit, cap estrella traspuntava
entre els núvols plomissos i aturats.

Cada cop més, l'infant s'esgarriava,
però sempre seguia més avant.

Cremaven en la neu unes petjades,
com fil de llum sobre vellut nacrat.

Semblava aquell infant una atzarosa
barca, perduda enmig de l'oceà.

Només la neu i el gel vestia els arbres
del somni on s'ha perdut aquell infant.

Infant, cada cop més, els ulls se t'obren
i brillen amb bellesa extravagant.



(Inèdit)


Joan Mahiques Climent. Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008

La poesia

és una obra mestra de la llibertat. I a mi
em diu que miri i escolti i senti i tasti,
i sobretot que encara no calli.


Àngel Igelmo Segura, dins,
Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008

Cançons i bombolles

Solia començar ella, amb una veu dolça
que servia per avisar el Doctor Trementí
que ja era a punt. De seguida apareixia ell,
equipat amb tot d'aparells estranys, i
esperava que acabés la primera peça. Llavors
dedicava a la soprano una exhibició de
fantàstiques bombolles. Aquell joc durava
si fa no fa una hora o una mica més.
...

Va ser arran d'aquella història que va
començar a apreciar la veu de l'Alícia,
quan encara no tenia ni idea de qui era
realment. El fet d'escoltar-la amb
tranquil·litat, sense l'animadversió
dels primers dies, li va permetre descobrir
la qualitat extraordinària d'aquella veu,
el registre amplíssim que era capaç d'assolir,
des de notes greus, pròpies de les millors
contralts, fins a notes sobreagudes, que ella
feia aparentment sense cap esforç. Era a més
una veu plena de matisos, que sabia expressar
totes les emocions i els estats d'ànim.


(fragment)

Mercè Canela. El rastre de les bombolles. 1990

Absorta primavera

Una clova secreta de boires i gebrades
feia que t'oblidéssim, gran ocell de vol clar.
Només et pressentíem per ullades de sol
enfredorit i tímid.

Els arbuixells i els arbres, més savis que nosaltres,
t'esperaven desperts amb la saba frement
i amb tendres verds tornaves,
i amb flors sobre els vells murs,
absorta primavera.



Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009

El do de l'amistat

Aquestes tardes d'ulls brillants,

ocres i lentes com el brandy dels bons temps,

¿no et tornen un regust culpable i tendre

de quan ens governava la imminència?

No hem perdut cap gran cosa;

hem oblidat només que era molt fàcil

que la vida es girés

rient, com una noia enamorada,

i el do de l'amistat,

que ja és un vici i exigeix

la seva castedat per retenir-lo.

No hem perdut: era un preu. Ara juguem

amb les cartes que ens han marcat els anys,

però pot un instant d'una tarda,

la baralla de rojos del crepuscle

i una cançó que parla de la mar,

portar-nos més enrere: quan volíem

noblement algú que ens durés sempre,

començàvem a aprendre la mirada

que avui, amb més noblesa, ens amaguem.

Deixa'm trencar una copa de paraules

per aquest gest tan nostre i tan antic:

Salut, amic, brindem per una llàgrima

que, amagant-se, encara ens fa dir sí.

Pere Rovira, dins,

Llavina, Jordi. Les veus de l’experiència : antologia de la poesia catalana actual. 1992

Onada suau

Com una onada suau d’escuma blanca

que retorna a arrapar-se

a la càlida sorra,

així et somio,

amb exquisida confiança.

Teresa Grau Ros 

Primavera anglesa

No és que un sol massa feble
filtrant-se entre aquests oms de fulla tendra
pugui fer-me enyorar primaveres més clares:
aquí l'herba esplendent i el vellut de la molsa
tenen llum permanent
i bé poden
recolzar passions amb perfum de jacint
o amb els pètals alats dels narcisos.
Lent, el canal discorre, quasi immòbil,
com si volgués quedar-se
la imatge pacient del pescador,
la trèmula frisança del bedoll,
o el núvol.
Res del món no existeix fora d'això,
fora d'aquesta
lentitud aparent
amb què se'n van les coses.
(Que punyent ens semblarà el dolor
amb aire nou i ocells entre els lilàs.)
Però el món va seguint el seu camí.
L'estudiant
ha tancat el seu llibre i es distreu
sembla que amb un bri d'herba.
Però és tot el món que el distreu,
la transparent cortina de sofriments i afectes
que li priva
de llançar-se al somriure esplendorós
d'uns instants que sap breus i que, amb tot,
són els únics feliços.



Narcís Comadira. Les ciutats. 1976

Proverbis de l'infern

En el temps de la sembra aprèn,
durant la collita ensenya,
a l'hivern gaudeix.

Un ximple no veu el mateix
arbre que veu el savi.

L'excés de pena riu.
L'excés d'alegria plora.

La cisterna conté;
la font sobreeix.

Un sol pensament
omple la immensitat.

Crear una floreta
és feina de segles.

El millor vi és el més vell;
la millor aigua és la més novella.

Tota menja saludable
s'agafa sense xarxa ni trampa.

Alegries, no rigueu!
Penes, no ploreu!



Fragment


William Blake,

Poesia, veritat i vida. 2001

Traducció: Joan Solé

No sé si imagino

No sé si imagino
o imagino i sé
com navega el temps subtil
en les escumeres del meu somni
on onades lleugeres m'inciten a fondejar
dins d'una mar que crema
amb foc secret l'instant.



Joana Bel. No sé si imagino. 1999

També es troba a Vosaltres, paraules : vint-i-cinc anys de poesia al País València (1975-2000) : mostra poètica. 2003

Edició i pròleg: Lluïsa Julià Capdevila i Teresa Pascual Soler

Fent la teva

Anàvem pels carrers
que tu havies pintat
d'aquell color que posa
els arbres i les pedres
a dins de la claror.

Entràvem a les cases
obertes en silenci
amb el teu nom escrit
al guix de les parets
cridant-lo perquè brilli.

I si algú endevinava
cap on el vent s'enduia
les fulles de la tela
o per quin punt sortia
el mar o si l'escuma
faria o no el seu pla,
tu anaves fent la teva.

Que vinguin ulls i ho vegin
ara que som aquí.


Jaume Sisterna

Homenatge poètic a Pau Casals. 1999

Anava sola i dreta dalt l'autobús

Anava sola i dreta al bell mig d'un autobús,
amb els ulls mig tancats i una flor -qui en sap
el nom!- a l'esbullada cabellera. L'autobús
ha tirat cap amunt, per un carrer ignorat,
amb sostremort, que s'enfila tot dret cap a
un cim amb clarors de parpella ensonyada.
L'hem vista més tard com triava postals i
guies de països que no sap ningú on són,
ni quan estudiàvem geografia en mapes
desolats amb rius sense pollancs, volcans
sense foguera, muntanyes sense neu i mars
sense temporals.

(Fragment)

J.V. Foix. Darrer comunicat. 1980