en la pupil·la on els perfils es perden
MIREIA COMPANYS
-Mira- et diu la mà que assenyala un núvol,
segueix el vol de l'ombra i, quan claregi,
recita tot allò que desconeixes:
l'espera de la pluja abans del tro,
la brusca retirada de les ones
cap a la conquilla del corn marí
i el sacseig del prosceni en cloure l'acte.
Caurà el teló. Ressonarà l'enigma.
Isabel Ortega, dins,
Xarxa de Versos. El paraigua de Joan Brossa. 2020
Coordinació: Josep Gerona
Tinc un company que odio.
Quan vull enfilar-me als arbres
em diu "no, no, no, millor que no,
que relliscaràs i cauràs a terra".
Tinc un company que odio.
Quan vull jugar a futbol
em diu "no, no, no, millor que no,
que et marcaran un gol per sota el cul".
Tinc un company que odio.
Quan m'acosto a la nena que m'agrada
em diu "no, no, no, millor que no,
que no voldrà saber res de tu".
Tinc un company que odio.
Quan vull fer un petó al meu germà petit
em diu: "no, no, no, millor que no,
que el despertaràs".
Tinc un company que odio.
Es diu Vergonya.
Li dic cada nit "no, no, no de cap manera,
demà no et faré cas".
Kirmen Uribe. Mentrestant agafa'm la mà, 2010
Tr.: Jon Elordi, Laia Noguera i Clofent
A un escriptor
Brilla un estel entre les cendres blanques
que del que fou lúcida vetlla resten.
Breu, l'ufanós jardí ja mostra branques
nues com paraules d'hivern. Ah, ves-te'n...
enllà de límits vegetals i tanques
fredes i reverents. Alts, et requesten
vaixells i ocells més francs que, sense queixa,
trenquen resolts el blau, a punt de néixer.
febrer 1985
Esteles íntimes (1965-2015)
Teresa d'Arenys. Obra poètica : (1973-2015). 2017
Pròleg de Jordi Llavina
A la mare
Pel camí de la font, ben de matí
entre esbarzers i campanetes blaves
al teixit de l'aranya, ja acabat,
diamants hi lluïen de rosada.
Més lenta que l'aranya, pacient
amb molts anys, i més anys, trena la vida
la seva teranyina al teu bell rostre
i assalta el teu esguard. Però sempre un ram
de tendresa, d'humor de tant en tant
tot el travessa com el sol llunyà
dels dies de la Serra. Joves, nous,
veig aleshores els teus ulls com lluen
més que les subtils xarxes enrosades
entre els marges humits d'aranyoners.
Dedicat a la mare de la poeta, Maria d'Abadal i Pedrals (1905-2003).
Maria Àngels Anglada. Arietta II., dins,
Més enllà de la veritat,
la tenacitat: d'aquests
arbres nans i molses,
enganxats a una roca plana
que es creuen les mentides del sol i així
rebutgen / la gravetat
i d'aquest cactus, que reuneix
forces
contra la sorra, sí, escorça
dura i espines però ho fa
el millor que pot
Margaret Atwood. Política de poder. 2019
Traducció de Núria Busquet Molist
Pròleg de Caterina Riba
Hem cridat fins a no poder més:
la pau, la pau,
la pau i la justícia.
Justícia i llibertat
fins a no poder més.
Hem cridat fins a no poder més
que ens molestaven tantes estructures
immòbils,
tants papers, tantes lleis,
la gàbia que empresona
fins a no poder més.
Hem cridat fins a no poder més,
fins a no poder més.
Tenim la boca seca.
Narcís Comadira, dins,
Llibertat! : 50 poemes de revolta. 2015
Ed.: Jaume Subirana
Pr.: David Fernàndez
Que la paraula (poètica) et posseeixi.
Que la llum del poema (t')arrabassi qualsevol indici de sentit.
Que dins teu neixi el mot que conté tots els mots.
Que brolli l'enigma ― que brolli el poema.
Antoni Clapés. Clars, aquest matí, són els teus records : (obra reunida, 1989-2009), 2020
Epíleg de Víctor Sunyol
Escala de la llum enlaire,
enfiles un a un tots els estels,
la dansa dels absents,
nàufrags de rostres,
reescric amb tu les lletres
des d'on reprendre el somni.
Carles Duarte i Montserrat, dins,
El paraigua de Joan Brossa. 2020
Edició: Josep Gerona
Vaig pel món cercant la llum,
que em cal llum pels meus sentits,
per menjar i beure i per l'ànima!
Vaig pel món i en llit de llum
m'adormia.
Petjo llum i nedo en llum,
llum de nit i llum de dia.
Vaig pel món i una flor ha obert
neta i segura la via.
Duc la llum viva als sentits
i és llum la força de l'ànima.
Tota la vida una llum
tota la llum dins de ma vida.
Palmira Jaquetti dins,
Ferran Aisa. Poetes en temps de revolta : Barcelona, 1936-1939, 2010
Venim de les més grans fondàries,
d'un món cap per avall,
d'allà on el sol primer s'afaita
davant el blau mirall,
d'allà on no valen pals ni veles
ni rems ni governall.
Omplim el món sencer d'esquitxos
i de cristalls de sal,
de verdes pelleringues d'alga
i d'urpes de coral,
de nacres íntims de petxina
i d'astres de sorral.
A empentes fem anar la roda,
que no s'aturi mai;
la fem ballar, gegant baldufa,
al centre de l'espai;
la fem girar en sardana immensa
per joc i per esplai.
Miquel Desclot. El domador de paraules : poesies incompletes, 2012
Il.: Mercè Galí
El cel més blau és el més buit.
Com una processó de núvols
s'allunyen les veus de la llar,
se'n van les veus de la campana.
Com un totpoderós riu, llisquen
els somnis cap a un llac extens
i clar.
Una fonda despossessió
de somriure t'omple
amb amor les mans.
Josep Anton Soldevila. Les aus de maig, 1995
Deu-me silencis,
i sentir el pols dels astres,
i aquesta cega
rialla de les aigües
davall la terra eixuta!
Teresa d'Arenys. Obra poètica : 1973-2015). 2017
Pròleg: Jordi Llavina
Després d'una dura
disputa entre ells
la va convèncer
perquè fos més breu,
més acabada.
Que anul·lés
les digressions dels somnis,
que els controlés
la voluntat.
La va convèncer.
El temps.
Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge. 2020
Traducció i pròleg de Quim Gestí. Edició bilingüe.
Viure en una illa envoltada d'onades.
Viure a salts entre el sol i les algues.
Ser un pont llarg, llarguíssim. Ser el pont de Brooklyn
i esperar debades aquella pedra que algú
va llançar molt lluny amb un missatge escrit.
Duc enganxada als ulls la velocitat del cop
inevitable,
d'esquenes als mils cavalls de dents blanques.
Ho vaig prometre: estimaré Nick Kamen
sobre totes les coses. L'estimaré immòbil.
Perquè aquest amor, amor, ha de ser proporcional
a la profunditat del tall i a la seva geografia desforestada.
Com aquell descampat solitari i analfabet
que un dia em va llançar a la cara
una revista rebregada on vaig trobar ㅡ i arrancar ㅡ
la teva fotografia.
Raquel Casas. Estimar Nick Kamen. 2020
Premi Ciutat de Palma Joan Alcover de Poesia 2019
Es té ànima a estones.
Ningú no la té
en tot moment i per sempre.
Dia rere dia,
any rere any,
poden passar sense ella.
Només de vegades, en les pors
i eufòries de la infantesa,
s'hi instal·la per més temps.
Només de vegades,
quan ens sorprèn que siguem vells.
Rarament ens acompanya
en les tasques feixugues
com moure els mobles,
carregar maletes o fer un camí
amb botes que estrenyen.
Quan omplim qüestionaris
i piquem la carn
normalment fa festa.
De cada mil converses
que tenim, participa en una,
però tampoc no és segur,
prefereix callar.
Quan el dolor perdura al cos
s'escapoleix de la guàrdia.
És primmirada:
no vol veure'ns en la multitud,
li repugna la nostra lluita per tenir avantatges
i el rum-rum dels nostres interessos.
L'alegria i la tristesa
no són per a ella dos sentiments diferenciats.
Només quan tots dos s'uneixen
ella és present en nosaltres.
Hi podem comptar
quan no estem segurs de res
però curiosos per tot.
Dels objectes materials,
li agraden els rellotges de pèndol
i els miralls que treballen amb deler
fins i tot quan ningú no els mira.
No diu d'on ve
ni quan se n'anirà de nou,
però espera aquestes preguntes.
Sembla ser
que, igual que ella a nosaltres,
nosaltres també
li fem falta per a alguna cosa.
Wisława Szymborska. Instant. 2018
Tr.: Joanna Bielak
XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»
Això era un temple grec en altres dies
ーoh, que llunyans!ー consagrat a Demèter.
Runes esgraonades ara són.
Ahir i avui, el mar, lla baix, batega
amb un ritme fidel, vell com el món.
Nobles, gastades pedres, qui les farà reviure?
Miro al voltant: nuesa. Però, entre dos carreus,
com un prodigi brolla, esbadellada,
la flor rosada de la tàpera.
Un ocell, una abella o el caprici del vent
van amagar per l'estreta juntura
la menuda sement.
I ara naixia, solitària, pura,
la flor de la tàpera.
És per ella potser que el mar batega,
escata blava sota el sol roent.
I encara al mar tremola suaument
la flor rosada de la tàpera.
Tomàs Garcés. Escrit a terra. 1985
Ara que el cel és gris
i els núvols t'envolten
com una bufanda de seda,
somies que som dues gotes d'aigua
en una sola.
Que l'aire és humit
i que s'ha acabat
el grau d'aridesa
del nostre clima.
Assumpció Forcada. Meteorologia = Meteorología, 2011
Les dones, si són ocells, aterren en tu
com si fossis una branca. Tenen peus alats
i una aroma de núvols.
Quan marxen, estires el coll
i no voldries arrels.
Si són pluja, fas un bol amb les mans,
que disfresses de fulles.
Resina i escorça, tu
les confons amb el plor i amb la set.
Si són estels i fan ziga-zagues,
deixen tot d'ombres alegres
sobre el ramatge esbullat.
N'enyores els dubtes,
els besos dels àngels al cel impossible.
Josep Maria Sala-Valldaura. Flors i carboni. 2008
Els noms que tenen sonen d'allò més bé:
Andròmeda, les Ósses, Pegàs, Sageta i el Cotxer.
Qui els sabria dir tots sens perdre el fil?
Si n'hi ha més de cent cops cent mil.
I al fons del cel, no sé pas on ni com,
hi ha un bon milió d'estels sense nom:
estels normals, estels com una mosca,
però ara per ells la nit ja no és tan fosca.
Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014
Vaig voler tocar una alga
per saber-ne la textura
i és més humana del que em pensava.
Abraçant-nos mútuament vam descobrir-nos
l'espinada.
O el que és el mateix:
Abraona't al balcó
per contemplar-te l'ànima.
Sempre en descens
fins que us trobeu.
Anna Gual. Símbol 47. 2015
Il·lustracions: Ana Cabello
Epíleg: Esteve Plantada
Mentre ens movem
sembla que alhora lentes àguiles es moguin
seguint la carena.
Són les capçades d'arbres.
Enormes ocells que claven les urpes
en la terra calenta
i es transformen en arrels,
en branques, en fulles!
Ni tan sols els tractors
els espanten fent-los fugir,
ni tan sols la brigada de treball
que s'acosta de matinada.
Lars Söderberg, dins
Poetes suecs del segle XX. 1995
Selecció i traducció: Lluís Solanes
...
I així
una altra vegada algun altre dia
vinc
al teu nom
que et vaig donar
en el teu viatge
Tu escoltes
amb paciència
i després t'esborres
Com el somni que s'ha obert de l'ull
Els hem trobat ー
els verbs-
I només
n'hem conegut un
Tu tries
per mi
per a la contemplació
només un sol verb
Contínuament també te m'apareixes
a l'altra banda del mar
De la teva boca
olor desperta de la nit
arriba de l'horitzó
Els estels
segueixen caient
dels ulls dels avantpassats
I
en les línies
moltes altres formes de l'ànima
solen esborrar-se
Tu
tries
per a la teva meditació
tan sols un verb
Fragment final
Teji Grover, dins
Com espigues de blat amb vents de l'est : cinc poetes indis actuals. 2011
Selecció: Sameer Rawal
Traduccions: Sameer Rawal i Dolors Udina
"Existim en el miracle."
TXEMA MARTÍNEZ
Les nits que amaguen la lluna estenen un cobertor de records.
I jo furgava en la fosca amb el pal de la memòria en una solitud
de novembre. Regirava les seues aigües obagues i el fons dels
seus silencis.
Quan no em queda res a casa pense els dies que m'habitaven.
Escrivia sobre l'oratge d'oficina de huit a tres de la vesprada.
I d'aquella besada estranya cercant niu sota la taula. I dels llavis
que defugien la correcta disposició de la besada.
Llavors vas dir que jo anunciava la tendresa.
Les nits que amaguen la lluna em migren els desitjos en follia.
I passe notes manuscrites per sota dels vidres que colpeja la
tempesta. De vegades plou a l'oficina i s'hi mullen les hores
del dia. Ja no giraràs més l'esquena a l'home que caminava
aquell poema.
Sempre se'm queda tendra la mirada al forn dels teus afectes.
Josep Manel Vidal. L'endemà de totes les fosques : poemes per a Cloe, 2018
XXè Premi de Poesia Maria Mercè Marçal 2018
Pr.: Jordi Pàmias
la mirada et transporta fora de tu — enllà de tot
aquest esclat de llum prové d'un enllà
del qual no en coneixes res
i escrius — i t'escrius
com si tot en depengués
Antoni Clapés. Clars, aquest matí, són els teus records. 2020
Epíleg: Víctor Sunyol
Com la llavor
amagada
al cor de la pedra
així jo estiro
de mi mateixa.
Raquel Casas. Estimar Nick Kamen, 2020
Premi Ciutat de Palma Joan Alcover de Poesia 2019
A Maria Blasco Font de Rubinat
Era al migdia,
que amb la veu em tornaves
conreus, arbredes,
ocells passant, la fràgil
eternitat dels masos...
Era al capvespre,
que tocaven remotes
campanes foses,
i ja el vent s'aïrava
perquè no responies.
¿Hem d'avenir-nos
a dir al present pretèrit
tan de sobtada?
Mira'm tots aquests marges
caient... Apleguem pedres!
novembre 2005
Teresa d'Arenys. Obra poètica (1973-2015). 2017
Pròleg: Jordi Llavina
