Escriure poesia és un ofici solitari i laboriós que vol aïllament en l'instant
de la creació i una receptivitat selectiva cap a les essències del món que ens envolta.A l'hora d'iniciar un poema el primer que necessit és un bon motiu, després... temps... i silenci.
(fragment, p. 67)
Aina Ferrer Torrens, dins, 13 x 3 poesia perifèrica, 2006.
|
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
24 de febrer 2013
Escriure poesia
Etiquetes de comentaris:
Abraham [José Luis],
creativitat,
escriure,
Ferrer Torrens [Aina],
hivern,
món,
neu,
silenci,
temps
Sento créixer la companyia
Sento créixer la companyia
en els meus poemes
que tu escrius
en llegir-los.
Benet Rossell, Antoni Clapés. Un sol punt. 2009
Etiquetes de comentaris:
Clapés [Antoni 1948-],
companyia,
créixer,
escriure,
llegir,
poesia acollidora,
Rossell [Benet 1937-]
La nit és freda...
Etiquetes de comentaris:
cel,
fred,
hivern,
lluna,
Mestres [Apel·les 1854-1936],
Montserrat (Catalunya : Massís),
persones,
poesia hivernal,
serenitat,
Verger [Eduard J.]
Café Laie
L'hivern són les paraules que em dius
sense cap fulla. I el fred de no saber
què contestar-te. És una aixeta oberta que no raja,
el silenci. Un sol tebi il·lumina el fons
de les tasses ja begudes.
I vindrà l'adeu
com el foc que dorm al cap d'un misto.
Premi flor natural dels jocs florals de Barcelona 2000
Manuel Forcano. Corint. 2000
Etiquetes de comentaris:
aixetes,
dormir,
focs,
Forcano [Manuel 1968-],
fred,
hivern,
llibres,
persones,
poesia breu,
poesia hivernal,
silenci,
sol,
tasses,
tebior
23 de febrer 2013
Rondó
Giren per dins dels nostres somnis,
que són falsejaments de l'Altre,
de correnties de la vida.
Extraviats, som lliures.
D'amor unint-nos,
minaires
dels atzarosos temps.
Potser proclama,
en algun lloc dels aires,
l'atzur de la tendresa
la dama,
la dama dels verals del quars.
(Barcelona, gener)
Xavier Renau. Temps a través, 1993
Etiquetes de comentaris:
actituds,
atzur,
hivern,
lliure,
poesia hivernal,
Renau [Xavier 1929-],
temps,
tendresa
S'obren les portes de la felicitat
els núvols han baixat i el vaixell blanc navega a soles cap a una mar el cel avui és mésdesconeguda i la lluna ens esperaple d'estels et vull, Naturasomrient perquè en sent plena del teu cant plena de la teua dansadolç i blau plena de la teua llummàgica i misteriosa que a vegades ens cega i a vegades ens ompli de pau. Susi Fernàndez i Sempere, dins, Entranyes per a l'augur, 1980 |
Etiquetes de comentaris:
Baix Vinalopó,
Barcelona,
blau,
cel,
estels,
felicitat,
Fernàndez i Sempere [Susi],
llum,
lluna,
màgia,
mar,
natura,
pau,
poesia marítima,
somriure
20 de febrer 2013
Febrer
Al pas de les meves mans entre porcellanes
cristal·litzen flors rosades al teu ametller.
És aviat i jo ja en xuclaria la mel, i tu
simules que són gotes de rosada, que no són
cosa teva, ni meva, que t'han caigut del cel.
Ricard Creus. Cada dia un dia : obra poètica 1968-2003. 2006
cristal·litzen flors rosades al teu ametller.
És aviat i jo ja en xuclaria la mel, i tu
simules que són gotes de rosada, que no són
cosa teva, ni meva, que t'han caigut del cel.
Ricard Creus. Cada dia un dia : obra poètica 1968-2003. 2006
Edició a cura de D. Sam Abrams i Ricard Creus.
Etiquetes de comentaris:
ametllers,
Creus [Ricard 1928-2021],
cristal·litzar,
febrer,
flors,
flors rosades,
mans,
mel,
poesia breu,
porcellanes,
rosada,
simular
Tanmateix
Tanmateix, es divulguen els sentits
per la galeria del plaer,
i commouen i transgiren rastres.
Em sorprèn, doncs, el miracle.
Joana Bel. El risc de l'aigua i del silenci. 1990
Etiquetes de comentaris:
aigua,
Bel [Joana],
llibres,
miracles,
poesia breu,
poesia silenciosa,
poesia visual,
silenci
17 de febrer 2013
Lectura del cafè
Al fons de la tassa la fressa dels dits en l'herba, fruita en saó, secret l'amor en la calanca, solatge de sols. Ramon Guillem. Solatge de sols, 1999 |
Etiquetes de comentaris:
amor,
cafè,
calanca,
Guillem [Ramon 1959-],
poesia bonica,
poesia breu,
sol
Vers sobre llum
LECTORA A LA FINESTRA
... fixava la mirada, com un infant a una
papallona groga que vol agafar, al preciós petit pany
de paret. Així és com hauria hagut d'escriure, deia.
Belluguen les estrelles en les mans
que sostenen la carta. ¿D'on prové
el color repassat fins al detall
d'aquesta emoció que la finestra
emmiralla? ¿I el gest, esdevingut
comportament sentimental? ¿I els llavis,
que han segellat intencions terrestres?
És l'escena l'instant sotmès al símbol.
I si cosies o tocaves músiques
de corda ben temprada, ara sols
ets per mirar, dels ulls a l'escriptura,
l'enigma d'un petit paper verd-or.
On viu, discurs cromàtic de matèries,
la preciosa llum interior.
Vicenç Llorca. Atles d'aigua. 1995
... fixava la mirada, com un infant a una
papallona groga que vol agafar, al preciós petit pany
de paret. Així és com hauria hagut d'escriure, deia.
Marcel Proust
Belluguen les estrelles en les mans
que sostenen la carta. ¿D'on prové
el color repassat fins al detall
d'aquesta emoció que la finestra
emmiralla? ¿I el gest, esdevingut
comportament sentimental? ¿I els llavis,
que han segellat intencions terrestres?
És l'escena l'instant sotmès al símbol.
I si cosies o tocaves músiques
de corda ben temprada, ara sols
ets per mirar, dels ulls a l'escriptura,
l'enigma d'un petit paper verd-or.
On viu, discurs cromàtic de matèries,
la preciosa llum interior.
Vicenç Llorca. Atles d'aigua. 1995
Etiquetes de comentaris:
actituds,
colors,
comportaments,
escenes,
escriptura,
estimar,
fixar,
lectors,
Llorca [Vicenç 1965-],
llum interior,
llums,
mans,
matèries,
mirades,
músiques,
persones,
ulls,
versos
Estació central
Dues paraules es reconeixen d'extrem
a extrem del llenguatge, es fan signes, se somriuen
com antics amants que es retrobessin enmig
de l'andana. De vegades, un té la sort
d'estar en la cruïlla exacta de l'espai-temps
on s'esdevenen aquests miracles. Com ara,
per exemple, asseguda sobre la maleta,
amb un pardal a l'esquerra, tots tres callats,
amatents al prodigi,
l'instant en què el món
encaixa, els núvols s'ordenen, les flors accepten
el sí, i a les estacions interiors
tots els trens arriben a l'hora anunciada.
(Zoologischer Garten, Berlín)
Gemma Gorga. Instruments òptics. 2005
Etiquetes de comentaris:
andanes,
Berlín,
espais,
flors,
Gorga i López [Gemma 1968-],
instants,
llenguatges,
miracles,
món,
persones,
poesia d'instants,
somriures,
temps,
trens
15 de febrer 2013
Des de Roses
Etiquetes de comentaris:
actituds,
alba,
barques,
coralls,
lluna,
mar,
Mediterrània,
onades,
persones,
platja,
poesia mediterrània,
Roses (ciutat],
Torres [Jordi]
10 de febrer 2013
Autopoètica
escric
al moll de l'os que em vertebra,
a la pell de l'ànima en gangrena,
al cim més alt de la carena,
allà on el cor m'esberla,
a la sang que m'envenena.
Ja saps,
j'écris pour moi, comme je fume et je dors,
i no em sabria péixer d'una altra manera.
Àngels Gregori, dins,
Joves poetes catalans. 2004
Pròleg: Jordi Valls
Joves poetes catalans. 2004
Pròleg: Jordi Valls
Etiquetes de comentaris:
ànima,
autopoètiques,
Barcelona,
carenes,
cims,
escriure,
Gregori [Àngels 1985-],
Oliva,
péixer,
poesia breu,
poesia de l'escriptura,
poesia directa,
vertebrar
Lloc desig
Un lloc petit, que no tinga mania
de fer-se gran, que se'n veja el final:
amb uns quants horts i la mar o muntanyes
de respir blau al fons. Un lloc desig.
Pau Sif, dins,
Joves poetes catalans. 2004
Joves poetes catalans. 2004
Etiquetes de comentaris:
bancals,
blau,
desitjos,
horts,
llocs,
mar,
muntanyes,
oliveres,
petit,
poesia breu,
respirs,
Sif [Pau]
09 de febrer 2013
Homenatge
No esgobaràs el temps per molt que sotgin,
dessota un clar de lluna, els vells indrets,
on mai no tornaries a delir-te.
No esgobaràs el temps ni en pots tenir
les hores a recer dins paradoxes.
Mes, en eixir tan sols una volença
escadussera, que emmiralli lassos
estels i abrils perduts, vendràs a retre
encara l'homenatge de l'enyor
a l'illa esmorteïda. Com una heura
silent que fuig del sol van els hiverns
fins als teus signes de caducitat.
Antoni Vidal Ferrando. Cartes a Lady Hamilton. 1990
Etiquetes de comentaris:
amor,
bellesa,
caducitat,
cartes,
clar de lluna,
enyor,
estels,
heura,
hivern,
homenatges,
illes,
indrets,
paradoxes,
poesia hivernal,
temps,
Vidal Ferrando [Antoni 1945-]
Assentiré de grat
Assentiré de grat, car sols se'm va donar
d'almoina la riquesa d'un instant.
Salvador Espriu
Llibre de sinera ; Per al llibre de salms d'aquests vells cecs ; Setmana Santa, 2006
d'almoina la riquesa d'un instant.
Si podien, però, durar
la llum parada, l'ordre clar
dels xiprers, de les vinyes, dels sembrats,
la nostra llengua, el lent esguard
damunt de cada cosa que he estimat!
Voltats de por, enmig del glaç
de burles i rialles d'albardans,
hem dit els mots que són la sang
d'aquest vell poble que volem salvar.
No queden solcs en l'aigua, cap senyal
de la barca, de l'home, del seu pas.
L'estrany drapaire omplia el sac
de retalls de records i se'n va,
sota la fosca pluja, torb enllà,
pels llargs camins que s'esborren a mar.
Salvador Espriu
Llibre de sinera ; Per al llibre de salms d'aquests vells cecs ; Setmana Santa, 2006
Etiquetes de comentaris:
aigües,
assentir,
camins,
català,
durar,
Espriu [Salvador 1913-1985],
estimar,
instants,
llenguatges,
mar,
pluja,
rialles,
salvar
03 de febrer 2013
Els poemes
Els poemes són els nostres fills, aquells fills privilegiats
destinats a sobreviure'ns. És per aquesta raó que els
hem d'alliberar d'afalacs, de sentiments de possessió.
És necessari que espiguin sols, que madurin, com l'herba
tendra, al cor del Temps, la seva Llar veritable.
Cal deseixir-se immediatament de l'autoria, donar-los
autonomia com fem amb els altres fills, els de la carn.
Hem de deixar que respirin aires salutífers al compàs
del moment present: la Contemporaneïtat.
Sempre majors d'edat, ens ensenyen. Hem de ser aliens
als poemes tan bon punt els hàgim escrit. Pertanyen al
seu món: la Immortalitat.
Teresa Costa-Gramunt. Temps, espai. 2001
Etiquetes de comentaris:
alliberar,
Costa-Gramunt [Teresa 1951-],
ensenyar,
escriure,
espai,
fills,
lluna,
madurar,
món,
poesia alliberadora,
respirar,
sentiments,
temps,
volar
Aquest matí bevia cafè a la finestra
Aquest matí bevia cafè a la finestra
quan un noi ha aturat la bicicleta
i ha fet una fotografia als ànecs.
Després, se n'ha anat.
Pedalejant.
Els ànecs, al coll.
Rosa Igartua. Casa, 2010
Pr.: D. Sam Abrams
quan un noi ha aturat la bicicleta
i ha fet una fotografia als ànecs.
Després, se n'ha anat.
Pedalejant.
Els ànecs, al coll.
Rosa Igartua. Casa, 2010
Pr.: D. Sam Abrams
Etiquetes de comentaris:
actituds,
ànecs,
bicicletes,
cafè,
fotografiar,
fotografies,
Igartua i Mollfulleda [Rosa],
matins,
pedalejar,
persones,
poesia breu
Ja soc petit
A mons pares
Hi havia un cartell amb una selva de dibuix que
es dibuixava. Hi havia el retruc de les gavines
fent el niu rere ca nostra. Hi havia el mar. Hi
havia un pastís de fantasia que anunciava un nou
idioma a cada jorn. Hi havia miralls que no
emmirallen. Hi havia un crit cridant l'amor. Hi
havia el cel i una estesa de colors des del terrat.
Hi havia un llit sota el cartell i la pregunta dins
la selva. Hi havia el misteri: hi havia els ulls
de l'elefant.
Blanca Llum Vidal. Homes i ocells. 2012
Ritual del fred
A cinc pams del trespol, escoltar l'oracle modest que
dictamina amb gravetat dos quarts de set en un angle de
la sala, mentre el pare s'enfila a cobrir el finestró,
usualment mal ajustat; moure tot just el canell per regalar
amb reflexos argentats les parets que un sol emmandrit
ha anat abandonant a mitja tarda; encomanar-se les rialles
de la cuina que comença a espargir els indicis del brou;
arraulit, fer d'una flassada el niu de la puput, d'una estufa
el centre del sistema solar, i d'un baldó la frontera amb el
món. La felicitat, si és, ha de ser això.
Miquel-Lluís Muntané. Hores tangents. 2012
dictamina amb gravetat dos quarts de set en un angle de
la sala, mentre el pare s'enfila a cobrir el finestró,
usualment mal ajustat; moure tot just el canell per regalar
amb reflexos argentats les parets que un sol emmandrit
ha anat abandonant a mitja tarda; encomanar-se les rialles
de la cuina que comença a espargir els indicis del brou;
arraulit, fer d'una flassada el niu de la puput, d'una estufa
el centre del sistema solar, i d'un baldó la frontera amb el
món. La felicitat, si és, ha de ser això.
Miquel-Lluís Muntané. Hores tangents. 2012
Recital
Tot et convoca
Antoni Vidal Ferrando. El batec de les pedres. 1996
a l'enyor. Ella duia
també la cinta
malva que reconeixes
en les notes del saxo.
Antoni Vidal Ferrando. El batec de les pedres. 1996
Etiquetes de comentaris:
cintes,
convocar,
enyors,
malva,
música,
notes,
poesia breu,
recitals,
reconèixer,
saxo,
Vidal Ferrando [Antoni 1945-]
Un xic de mel
Un xic de mel,
i un llit entre els estels.
I un xic de llavi.
A miques,
fem el trencaclosques
de la innocència.
Carles Vicens i Pascual. Dansa i absència. 1993
Etiquetes de comentaris:
estels,
innocència,
llavis,
llits,
mel,
poesia breu,
trencaclosques,
Vicens i Pascual [Carles 1963-1984]
01 de febrer 2013
El pont i el riu
Quan teníem riu
no teníem ponts
ara tenim ponts
i no tenim riu.
Encar hi ha qui diu
que, entre pont i pont,
és imperatiu
bastir un altre pont.
No sap el que diu.
El que correspon
és, primer fer un riu
i després, el pont.
Agustí Bernaus, dins,
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Bernaus [Agustí],
Catalunya Ràdio,
Fonoll [Celdoni 1944-],
poesia fluvial,
poesia sostenible,
ponts,
rius,
Subirachs [Josep M. 1927-2014]
31 de gener 2013
Aquesta pàgina
Aquesta pàgina ha de restar gairebé tota en blanc,
en commemoració
dels qui
coneixem o estimem
i que no podem nomenar,
perquè, en evocar-los, causaríem dany
a altres persones,
el dolor de les quals ens resultaria insuportable.
(Pots pronunciar llurs noms, en veu molt baixa, mirant l'espai no
escrit, amb la intenció que s'adigui més amb la teva sensibilitat.)
(Fogars de Tordera, octubre)
|
Etiquetes de comentaris:
actituds,
blanc,
estimar,
intimitat,
noms,
persones,
poesia de l'espai,
Renau [Xavier 1929-],
sensibilitat
27 de gener 2013
Música amiga
Escalfar-se les mans en una escletxa
del sol prop de les portes ogivals
de la murada, veure el vol dels tords
a l'altra banda del vitrall, sentir-ne
el so que fa desprendre les tessel·les.
Jordi Domènech. Obra poètica : 1971-2002. 2008
Estudis introductoris: Antoni Clapés i D. Sam Abrams
del sol prop de les portes ogivals
de la murada, veure el vol dels tords
a l'altra banda del vitrall, sentir-ne
el so que fa desprendre les tessel·les.
Jordi Domènech. Obra poètica : 1971-2002. 2008
Estudis introductoris: Antoni Clapés i D. Sam Abrams
Etiquetes de comentaris:
amistat,
desprendre,
Domènech [Jordi 1941-2003],
escletxes,
mans,
música,
ogival,
poesia breu,
portes,
sentir,
sol,
sons,
tessel·les,
tords,
veure,
vitralls
Veig
Tots amunt i avall en una casa oberta, a vessar
de portes, en compartiments que obren les portes,
ens veig travessats per vents del nord, i veig rajoles
i escales i fusta i jardins.
Veig el pare amb les mans i una disciplina
solidària, i la veu i la presència que passa el
món davant dels ulls, i la mare i les seves passes
enèrgiques o vitals, la seva figura gens fràgil
llavors, i fill meu, no t'entec, i ell i jo que ens
la miràvem perquè ens donava aroma o aire;
i d'ella, també les mans, sí. I en un racó, paraules
o terra.
I puc veure dues figures al meu voltant, que
endolceixen el meu propi tacte i el sacsegen, i sí,
però no, i aquí, però no. I et veig a tu, amb el teu
cervell servent i els teus braços per fugir enlaire.
I després de tots va arribar ella, per curar-me la
sang, i ella amb el seu riure còsmic i quins cabells
que tens plens d'ones i d'on has vingut tu; i el seu
nom, i digues, digues el teu nom i besa'm, besa'm.
I ella va ser l'àngel.
Esther Albert. Ariadna, o, el senyor Q. 2000
Etiquetes de comentaris:
Albert [Esther 1965-],
àngels,
besades,
besar,
disciplina,
endolcir,
estimar,
jardins,
mans,
mares,
pares,
persones,
riure,
solidaritat,
tendresa,
terra,
ulls,
veure,
vida
26 de gener 2013
Siena a l'hivern
Siena a l'hivern em fa retornar sempre
a algun passeig per empedrats carrers
i per terrats rogencs estenc les ales
de ploma fina.
amb tu que em cisellaves tan proper.
Se'ns aquietava el temps en les llambordes
i el gel esquena amunt. Era l'hivern.
Mireia Lleó i Bertran. Per un vers. 2009
a algun passeig per empedrats carrers
i per terrats rogencs estenc les ales
de ploma fina.
Tots els vents invoco,la pau del glaç als murs. Siena a l'hivern
amb tu que em cisellaves tan proper.
Se'ns aquietava el temps en les llambordes
i el gel esquena amunt. Era l'hivern.
Mireia Lleó i Bertran. Per un vers. 2009
Etiquetes de comentaris:
gel,
hivern,
invocar,
llambordes,
Lleó i Bertran [Mireia 1960-],
poesia hivernal,
retornar,
Siena,
vent
Em contemplo a l'espill de coure
Em contemplo a l'espill de coure:
la paraula del vent m'ha forjat un rostre nou.
L'actitud amorosa venç tota duresa,
poleix com l'aigua esmussa els cantells de la roca.
Pensament d'anar-se infantant:
per obra d'Amor sóc una rosa
que ha anat gestant-se lentament
a imatge i semblança de la crisàlide
que ha esdevingut papallona.
Llavors, quin esclat de colors!
Quin degotall d'aromes!
Teresa Costa-Gramunt. El rostre del vent : poesia. 2002
la paraula del vent m'ha forjat un rostre nou.
L'actitud amorosa venç tota duresa,
poleix com l'aigua esmussa els cantells de la roca.
Pensament d'anar-se infantant:
per obra d'Amor sóc una rosa
que ha anat gestant-se lentament
a imatge i semblança de la crisàlide
que ha esdevingut papallona.
Llavors, quin esclat de colors!
Quin degotall d'aromes!
Teresa Costa-Gramunt. El rostre del vent : poesia. 2002
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aigua,
amor,
aromes,
colors,
Costa-Gramunt [Teresa 1951-],
espills,
imatges,
poesia amorosa,
roques,
roses,
somriure,
vent
La tarda s'enfila per la façana
La tarda s'enfila per la façana
dels edificis i la llum
s'impregna d'aquella barreja d'olors
i d'espècies que fa d'aquests carrers
l'indret on trobar-te.
Podria ser una Venècia, una Barcelona
o qualsevol ciutat inabastable.
Què vols, hi ha llocs
on les ciutats se'm confonen
i la llum és algú que les travessa.
Rosa Igartua. Casa, 2011
dels edificis i la llum
s'impregna d'aquella barreja d'olors
i d'espècies que fa d'aquests carrers
l'indret on trobar-te.
Podria ser una Venècia, una Barcelona
o qualsevol ciutat inabastable.
Què vols, hi ha llocs
on les ciutats se'm confonen
i la llum és algú que les travessa.
Rosa Igartua. Casa, 2011
Etiquetes de comentaris:
Barcelona,
ciutats,
espècies,
Igartua i Mollfulleda [Rosa],
llum,
olors,
poesia ciutadana,
Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra IX 2010,
tarda,
travessar,
Venècia
Plenitud
Quan somrius, de sobte,
es produeix el gran misteri,
s'obren, de bat a bat,
els finestrals del temple de la plenitud,
i és només llavors que m'adono
de l'autenticitat que duem als llavis,
de l'oasi d'una mirada furtiva,
de la necessitat de les carícies òrfenes,
de la dolçor de tantes abraçades de futur.
David Escamilla. Elogi de la veritat, 2011
es produeix el gran misteri,
s'obren, de bat a bat,
els finestrals del temple de la plenitud,
i és només llavors que m'adono
de l'autenticitat que duem als llavis,
de l'oasi d'una mirada furtiva,
de la necessitat de les carícies òrfenes,
de la dolçor de tantes abraçades de futur.
David Escamilla. Elogi de la veritat, 2011
Etiquetes de comentaris:
abraçades,
actituds,
adonar-se,
autenticitat,
carícies,
dolçor,
Escamilla [David 1969-],
finestrals,
futur,
grandiositat,
llavis,
mirades,
misteris,
oasi,
persones,
plenitud,
somriure,
veritat
Cor meu, el món
Voldria mirar, mirar més fort,
lligar aquests arbres,
aquells arbres que fugen,
el cel, les ones, més fort.
Lligar-me amb la llum i les pedres,
l'enorme pedra de la llum.
Res no em mira prou, però.
Mira i no em veu.
I què es desfibra,
el món o jo, mirall?
Llindar de comiat,
potser somriure.
Despreniment. Desistiment.
La mà que diu adéu,
que prem i amolla.
La gràcia d'un dia clar,
certa, punyent, però
pàl·lida sense remei.
Se'm queda enrere,
a baix i enrere.
Cor meu, el món,
no puc vestir-te de mirades!
Jo sóc això
que miro i se m'escapa.
Jordi Sarsanedas, dins
50 poemes per saber de memòria, 2010
Etiquetes de comentaris:
arbres,
claredat,
dies,
llum,
mirada,
mirar,
poesia de la mirada,
Sarsanedas [Jordi 1924-2006],
somriures
20 de gener 2013
Creixença
Impressió de Barcelona
-De riu a riu, del mar fins a la serra,
creixen fàbriques, temples i casals,
com si encantada fes aquí la terra
esplet d’obres en vies colossals.
És l’esplet, és la forta revinguda
de la saba d’un poble, abans somort,
que al flanc d’aqueixa Espanya decaiguda
s’aixeca ric, esplendorós i fort.
De la terra, del mar i de tot clima
s’acaramullen els tresors aquí,
i una altra febre de treball anima
aquest empori gran del mar llatí.
No és la pompa tan sols de la riquesa,
no és del tràfec tan sols el moviment:
aquí creix l’Art amb jovenil bellesa
i abrinat s’ageganta el pensament.
Fins del segle la docta arquitectura,
que enlloc gosa fer res d’original,
aquí s’arrisca, i afinar procura
nous senders atrevits a l’ideal.
Tot aquí munta, s’expandeix i avença
amb caràcter d’indígena vigor,
com si aplegàs una abrivada immensa
les forces del present i de l’avior.
Seny i fortuna, somnis i coratge,
tot quant un poble d’alt destí nodreix,
aquí s’estén amb venturós contatge
i en eclosió magnífica floreix.
Així l’àloe granat, quan treu espiga
de nostre sol a l’ardorosa llum,
esclata fent un tro, i arreu prodiga
corol·les, germes i sagrat perfum.
--Pensador, tu que els signes consideres,
què és lo que augures a la gran ciutat,
mentres de lluny o prop nostres riberes
amenaça rugint la tempestat?
--Jo no puc veure lo que Déu amaga
dins la fonda calitja del futur,
i menys quan la tormenta se propaga
per l’horitzó tan carregat i obscur.
Però jo sent en la remor, que eixorda
tallers i vies d’aqueix poble actiu,
pujar com a riuada que desborda
un preludi potent de cant festiu.
Jo sent arreu en les gentils cantades
que fa, herald d’aqueix poble, l’Orfeó,
vibrar les invencibles alenades
d’esperança, de fe, de convicció.
Jo sent aquí en la nova poesia
quelcom de primitiu i de gegant,
que en son desvari glòries anuncia
com el somni d’un Hèrcules infant.
M’apar que eixa Gran Via, que des d’ara
ja dins Europa és un carrer major,
per un prestigi que no es veu encara
aparella el passatge triomfador.
Les estrelles dels pobles se capgiren
i la sort se trasmuda ençà i enllà,
segons les ales d’un gran vent reviren,
un vent que no sabem d’on ve ni on va...
I aquí passa aquest vent. Ell fa remoure
de Catalunya l’oblidat penó
i, com l’efluvi del terrer, a lloure
n’escampa l’esperit, l’aspiració.
Per això aquesta terra treu florida
de tota soca i esmotxada arrel...
Fins del ressec ossam brolla la vida
com al vent del gran somni d’Ezequiel.
Aquest poble que al mig de sa existència,
al créixer altres, se marcí, i més tard
fins perdé de son geni la consciència,
baldant sa llengua i tot sentit de l’art,
ara sortint amb tan florida tòria
de tres centúries de migrança i buit,
sembla que ha de granar, dant a l’història
de tanta saba l’esperable fruit.
Si el Rei dels segles aqueix vent no allunya,
si en Pàtria, Fe i Amor segura estàs,
oh Pubilla creixent de Catalunya,
com floreixes avui, tu granaràs!-
Miquel Costa i Llobera, dins,
Odes a Barcelona, 1840-2011. 2012
Edició: D. Sam Abrams
-De riu a riu, del mar fins a la serra,
creixen fàbriques, temples i casals,
com si encantada fes aquí la terra
esplet d’obres en vies colossals.
És l’esplet, és la forta revinguda
de la saba d’un poble, abans somort,
que al flanc d’aqueixa Espanya decaiguda
s’aixeca ric, esplendorós i fort.
De la terra, del mar i de tot clima
s’acaramullen els tresors aquí,
i una altra febre de treball anima
aquest empori gran del mar llatí.
No és la pompa tan sols de la riquesa,
no és del tràfec tan sols el moviment:
aquí creix l’Art amb jovenil bellesa
i abrinat s’ageganta el pensament.
Fins del segle la docta arquitectura,
que enlloc gosa fer res d’original,
aquí s’arrisca, i afinar procura
nous senders atrevits a l’ideal.
Tot aquí munta, s’expandeix i avença
amb caràcter d’indígena vigor,
com si aplegàs una abrivada immensa
les forces del present i de l’avior.
Seny i fortuna, somnis i coratge,
tot quant un poble d’alt destí nodreix,
aquí s’estén amb venturós contatge
i en eclosió magnífica floreix.
Així l’àloe granat, quan treu espiga
de nostre sol a l’ardorosa llum,
esclata fent un tro, i arreu prodiga
corol·les, germes i sagrat perfum.
--Pensador, tu que els signes consideres,
què és lo que augures a la gran ciutat,
mentres de lluny o prop nostres riberes
amenaça rugint la tempestat?
--Jo no puc veure lo que Déu amaga
dins la fonda calitja del futur,
i menys quan la tormenta se propaga
per l’horitzó tan carregat i obscur.
Però jo sent en la remor, que eixorda
tallers i vies d’aqueix poble actiu,
pujar com a riuada que desborda
un preludi potent de cant festiu.
Jo sent arreu en les gentils cantades
que fa, herald d’aqueix poble, l’Orfeó,
vibrar les invencibles alenades
d’esperança, de fe, de convicció.
Jo sent aquí en la nova poesia
quelcom de primitiu i de gegant,
que en son desvari glòries anuncia
com el somni d’un Hèrcules infant.
M’apar que eixa Gran Via, que des d’ara
ja dins Europa és un carrer major,
per un prestigi que no es veu encara
aparella el passatge triomfador.
Les estrelles dels pobles se capgiren
i la sort se trasmuda ençà i enllà,
segons les ales d’un gran vent reviren,
un vent que no sabem d’on ve ni on va...
I aquí passa aquest vent. Ell fa remoure
de Catalunya l’oblidat penó
i, com l’efluvi del terrer, a lloure
n’escampa l’esperit, l’aspiració.
Per això aquesta terra treu florida
de tota soca i esmotxada arrel...
Fins del ressec ossam brolla la vida
com al vent del gran somni d’Ezequiel.
Aquest poble que al mig de sa existència,
al créixer altres, se marcí, i més tard
fins perdé de son geni la consciència,
baldant sa llengua i tot sentit de l’art,
ara sortint amb tan florida tòria
de tres centúries de migrança i buit,
sembla que ha de granar, dant a l’història
de tanta saba l’esperable fruit.
Si el Rei dels segles aqueix vent no allunya,
si en Pàtria, Fe i Amor segura estàs,
oh Pubilla creixent de Catalunya,
com floreixes avui, tu granaràs!-
Miquel Costa i Llobera, dins,
Odes a Barcelona, 1840-2011. 2012
Edició: D. Sam Abrams
Etiquetes de comentaris:
arquitectura,
Barcelona,
Catalunya,
Costa i Llobera [Miquel 1854-1922],
créixer,
estrelles,
fàbriques,
florir,
forces,
granar,
mar,
medi ambient,
moviment,
moviments,
poesia ciutadana,
saba,
senders,
temples,
vents
Tot és possible
Tot és possible entre els meus llavis:
Allò que potser no s'ha dit mai i allò que potser encara
no sé dir, però que ja arbora voluntat i esperança.
He crescut vora un mur de sofriment que em dona
la mesura de tota benaurança i és així com és possible
trobar dins meu la llavor que es lliura en el cor de la
terra.
En les noces de l'Amor amb la Terra, la mar retroba
el seu so, el batec imperceptible del peix menut, fràgil
i vaporós com l'escuma.
Tot és possible, doncs, entre els llavis: cavitat on
restaurar el coneixement d'allò que és encara Innombrable.
Perquè Déu també es mira el món amb ulls de mare.
Teresa Costa i Gramunt. Llibre d'Unai. 1994
Allò que potser no s'ha dit mai i allò que potser encara
no sé dir, però que ja arbora voluntat i esperança.
He crescut vora un mur de sofriment que em dona
la mesura de tota benaurança i és així com és possible
trobar dins meu la llavor que es lliura en el cor de la
terra.
En les noces de l'Amor amb la Terra, la mar retroba
el seu so, el batec imperceptible del peix menut, fràgil
i vaporós com l'escuma.
Tot és possible, doncs, entre els llavis: cavitat on
restaurar el coneixement d'allò que és encara Innombrable.
Perquè Déu també es mira el món amb ulls de mare.
Teresa Costa i Gramunt. Llibre d'Unai. 1994
Pròleg: Guillem Viladot
Epíleg: Isabel Pijoan
Epíleg: Isabel Pijoan
Etiquetes de comentaris:
coneixement,
Costa-Gramunt [Teresa 1951-],
Déu,
esperança,
estimar,
llavis,
mar,
mares,
mesura,
mirar,
poesia acollidora,
poesia del cor,
sons,
temps,
ulls,
voluntat
19 de gener 2013
Tankas
II
He combatut
la nit sencera amb l`àngel,
i en el meu front
cremaven en silenci
tots els noms de la Terra.
III
Finestra oberta:
passa la llum i encén
els meus poemes,
llunes posa en la nit
de la cal·ligrafia.
Josep J. Conill. Despossessió. 2002
He combatut
la nit sencera amb l`àngel,
i en el meu front
cremaven en silenci
tots els noms de la Terra.
III
Finestra oberta:
passa la llum i encén
els meus poemes,
llunes posa en la nit
de la cal·ligrafia.
Josep J. Conill. Despossessió. 2002
Etiquetes de comentaris:
combat,
Conill [Josep J.],
llum,
poesia compromesa,
poesia lluminosa,
tankes
Cançó de la bella confiança
A l'amat he donades
totes les claus;
jo tinc totes les seves,
i fem les paus.
Però resta una cambra
al fons del fons
on entrar no podríem
ni breus segons.
Tantes forces ocultes,
tants pensaments
allà dins són escàpols
a tots moments!
Bé seria debades
sotjar-hi un poc:
l'aldarull colpiria
més que no un roc.
Contentem-nos d'una ombra
o d'un ressò.
Que ell es dugui els seus comptes
com me'ls duc jo.
Clementina Arderiu, dins,
50 poemes per saber de memòria. 2010
A cura de Jaume Subirana
Pròleg de Narcís Comadira
totes les claus;
jo tinc totes les seves,
i fem les paus.
Però resta una cambra
al fons del fons
on entrar no podríem
ni breus segons.
Tantes forces ocultes,
tants pensaments
allà dins són escàpols
a tots moments!
Bé seria debades
sotjar-hi un poc:
l'aldarull colpiria
més que no un roc.
Contentem-nos d'una ombra
o d'un ressò.
Que ell es dugui els seus comptes
com me'ls duc jo.
Clementina Arderiu, dins,
50 poemes per saber de memòria. 2010
A cura de Jaume Subirana
Pròleg de Narcís Comadira
Etiquetes de comentaris:
acontentar-se,
actituds,
Arderiu [Clementina 1889-1976],
bellesa,
brevetat,
cançons,
colpir,
comptes,
confiança,
pensaments,
persones
Ara
Mai més aquest moment
que ja esdevé record
i pas de dansa.
Tot és futur, potser,
la gorga blava
que ens xucla i expandeix.
Xuclats i a pas de dansa.
Josefa Contijoch. Ales intactes. 1996
que ja esdevé record
i pas de dansa.
Tot és futur, potser,
la gorga blava
que ens xucla i expandeix.
Xuclats i a pas de dansa.
Josefa Contijoch. Ales intactes. 1996
Pr.: Maria Mercè Marçal
Etiquetes de comentaris:
ara,
blau,
Contijoch [Josefa 1940-],
dansar,
expandir,
futur,
gorgues,
moments,
passos,
poesia breu,
present,
records,
xuclar
Antillana
Roncant les cadenes desfan el captiu:
l'àncora allibera el vaixell que viu.
Sirenes a l'aire. D'altres responent.
L'aigua és calma dolça d'espill resplendent.
Dansant entre onades, la nau solca endins:
reflexos d'estrelles li fan de coixins.
El somni és de nit. I, en despertar l'alba,
torna, la sirena, a ratllar el cel malva.
La mar resta oberta, via a les Antilles;
les platges envolten el pas de les illes.
Els ports són la fita del llarg navegar,
i una barca espera per dur-nos enllà.
No permet, la sorra, que hi entri el vaixell:
el calat no deixa d'arribar al vorell.
Morena és la terra, i la raça, igual:
els rostres són negres amb ulls de fanal.
Les Antilles verdes, del mar, són banderes,
amb camps plens de flors i d'altes falgueres.
Ruixats tropicals fan la terra grassa
i els fruits van creixent amb força i amb traça.
La claror del mar fa més blau el cel,
i el cel reflecteix l'onada fidel.
Mantells de verdor de prats i de rius,
amb altes muntanyes talment gegants vius.
El peu de Colom marcat hi és encara,
mes, velles conquestes ja no imperen ara.
Ara és el present... Han passat molts anys
que enterren les llàgrimes al rec dels afanys!
Pujant dalt els cims, tot l'espai ens canta
cançons tropicals de joia i complanta.
Allà baix, al port, espera la nau
i ens mira de dins la líquida pau.
I un aire de llum i d'enyor ens banya
com quan, fa molts anys, hi regnava Espanya.
Maria-Montserrat Barnadas i Picó. Poemes viscuts, 1993
l'àncora allibera el vaixell que viu.
Sirenes a l'aire. D'altres responent.
L'aigua és calma dolça d'espill resplendent.
Dansant entre onades, la nau solca endins:
reflexos d'estrelles li fan de coixins.
El somni és de nit. I, en despertar l'alba,
torna, la sirena, a ratllar el cel malva.
La mar resta oberta, via a les Antilles;
les platges envolten el pas de les illes.
Els ports són la fita del llarg navegar,
i una barca espera per dur-nos enllà.
No permet, la sorra, que hi entri el vaixell:
el calat no deixa d'arribar al vorell.
Morena és la terra, i la raça, igual:
els rostres són negres amb ulls de fanal.
Les Antilles verdes, del mar, són banderes,
amb camps plens de flors i d'altes falgueres.
Ruixats tropicals fan la terra grassa
i els fruits van creixent amb força i amb traça.
La claror del mar fa més blau el cel,
i el cel reflecteix l'onada fidel.
Mantells de verdor de prats i de rius,
amb altes muntanyes talment gegants vius.
El peu de Colom marcat hi és encara,
mes, velles conquestes ja no imperen ara.
Ara és el present... Han passat molts anys
que enterren les llàgrimes al rec dels afanys!
Pujant dalt els cims, tot l'espai ens canta
cançons tropicals de joia i complanta.
Allà baix, al port, espera la nau
i ens mira de dins la líquida pau.
I un aire de llum i d'enyor ens banya
com quan, fa molts anys, hi regnava Espanya.
Maria-Montserrat Barnadas i Picó. Poemes viscuts, 1993
Etiquetes de comentaris:
Antillana,
Antilles,
cançons,
Cruz [Celia],
decidir,
llum,
muntanyes,
pau,
poesia del present,
Sonora Ponceña (Grup musical),
verd
17 de gener 2013
Clara
La línia recta i un fanal
al fons d'un carrer buit
de nit (descobert hui,
de sobte després de tant de temps),
vistos des del retrovisor,
mentre espere a Clara,
em duen l'olor de la nostàlgia.
Però jo, valenta, em retire
dels punts gairebé perfectes
de la fosca geometria del carrer.
Agafe un paper qualsevol
i escric en ell, confiant en què el temps
passe de llarg, distret.
Soc a soles, tranquil·la, esperant
Clara que aparega
amb el somriure fort.
Gràcia Jiménez. Platges. 2002
al fons d'un carrer buit
de nit (descobert hui,
de sobte després de tant de temps),
vistos des del retrovisor,
mentre espere a Clara,
em duen l'olor de la nostàlgia.
Però jo, valenta, em retire
dels punts gairebé perfectes
de la fosca geometria del carrer.
Agafe un paper qualsevol
i escric en ell, confiant en què el temps
passe de llarg, distret.
Soc a soles, tranquil·la, esperant
Clara que aparega
amb el somriure fort.
Gràcia Jiménez. Platges. 2002
Etiquetes de comentaris:
escriure,
Jiménez [Gràcia],
olors,
persones,
poesia serena,
Premi de Poesia Antoni Matutano d'Almassora II,
somriure,
temps,
tranquil·litat
13 de gener 2013
II, Sucre
T'has tornat últimament medul·la òssia dels meus somnis. A través teu
com una anemone de mar que s'obre. A través teu com un cant que es
desplega per damunt del fang. A través teu com un mercat que es desperta,
com una boira que s'aixeca. Sé que duus a l'esquena senyals de cops.
Sé que el teu somriure ve d'una tisora constant i que la teva llum neix
d'un temporal fosc i salvatge. T'han negat l'alè, t'han reduït, tan donat
corda com una joguina per divertir. Però ara ets la millor rosa, la més
radiant i la més trista. Vull esclatar, irrompre, encendre les flors del
vertigen dins teu. Gresol daurat, copa, enramada del cel. Molta gent
et busca com busquen les músiques amables o les benediccions
incondicionals dels sants. Portes a les mans la llum d'un estel favorable.
Regales als altres tots els colors de l'espectre. El blau del perdó, el
verd de la innocència, el carabassa de la tendresa, el roig de la sinceritat.
Raimon Àvila. Litúrgia del fang. Premi flor natural dels jocs florals de Barcelona 1999, dins,
Jocs florals de Barcelona, any CXLI de la seva restauració, vol. 1999
com una anemone de mar que s'obre. A través teu com un cant que es
desplega per damunt del fang. A través teu com un mercat que es desperta,
com una boira que s'aixeca. Sé que duus a l'esquena senyals de cops.
Sé que el teu somriure ve d'una tisora constant i que la teva llum neix
d'un temporal fosc i salvatge. T'han negat l'alè, t'han reduït, tan donat
corda com una joguina per divertir. Però ara ets la millor rosa, la més
radiant i la més trista. Vull esclatar, irrompre, encendre les flors del
vertigen dins teu. Gresol daurat, copa, enramada del cel. Molta gent
et busca com busquen les músiques amables o les benediccions
incondicionals dels sants. Portes a les mans la llum d'un estel favorable.
Regales als altres tots els colors de l'espectre. El blau del perdó, el
verd de la innocència, el carabassa de la tendresa, el roig de la sinceritat.
Raimon Àvila. Litúrgia del fang. Premi flor natural dels jocs florals de Barcelona 1999, dins,
Jocs florals de Barcelona, any CXLI de la seva restauració, vol. 1999
Etiquetes de comentaris:
Àvila [Raimon],
Barcelona,
blau,
carabassa,
colors,
flors,
innocència,
perdó,
roig,
sinceritat,
taronja,
tendresa,
verd
Rodona, transparent, cristall de roca
XXI Rodona, transparent, cristall de roca, es va desprendre dels teus ulls l'última llàgrima. La teva faç, abans oval perfecte, anava adoptant, d'hora en hora d'aquella setmana última, l'aspecte d'au. Un dia molt llunyà dins el llac del teu ventre nou mesos em gronxaves. El pare, amb la mà damunt la teva sensual bellesa de càntir, percebia, tàctil, els meus moviments de peix. Rosa Fabregat. Cartes descloses, 1998 |
Etiquetes de comentaris:
càntirs,
estimar,
Fabregat i Armengol [Rosa 1933-],
fills,
persones,
poesia maternal,
Puccini [Giacomo 1858-1924],
Vasco [Daniel]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)