qualitat de la llengua poètica

... món que ampliem com a camp de visió
i reduïm com a espai d'experiència viva.
Passejada, evocació, contemplació, imatge,
llenguatge, ètica, experiència de viure
viscuda en els poemes.

(Fragment)

Joan Francesc Mira,
Reduccions, núm. 100

Tocant al cel

Tocant al cel, al fons del pou,
al llit, a la tomba o al pis,
ni déu no ens pot empresonar,
que el cel ens dona el seu mannà
cada matí, i el món feliç
ens diu nens, ja veieu qui sou...
Som l'univers i prou, ja està,
que el món no ha estat mai un museu
ni un temple d'aquests de la creu
ni un laboratori: ningú
pot negar que és casa teva... per tu.
Qui s'atreveix i vol, hi viu i hi jeu.



Enric Casassas Figueres. Començament dels començaments
i ocasió de les ocasions. 1994

La veritable pau

-Tu saps què és la pau?
...
-Seria una cosa així com l'abundància 
de béns per a tothom, el progrés de la
cultura, la sanitat, el benestar, la comunicació,
l'alegria, la seguretat del futur, el respecte
a la dignitat de les persones i dels pobles.



(Fragment)


Valors per la convivència, 2003

Text: Esteve Pujol i Pons
Il.: Inés Luz González 

Saleta de piano

Unes mans roges sobre el piano.

Bata esllanguida. Vals convulsiu.

Obra de lassos santideguixis,

Wagner s'irrita, Mozart somriu.

Auques i ventalls, Torreta, núm. 140, dins,

Josep Carner. Poesia. 1992

Poesia

No som lliures de pensar el que volem.

Pensem el que sentim. 

                                  Mompou

Big Julie

Big Julie 1945

Pressentiment de "il pensieroso"

Suprem recolliment en tu reposa

oh marbre afaiçonat de claredat.

L'ala del pensament és la que et posa

més que dolor, tristesa i gravetat.

Veus potser dintre teu, de tota cosa

la inútil, la pregona vanitat,

i com l'home, poruc, dir-se no gosa

que el viure només és somni cansat.

I el cor se't fa suau d'una tendresa

per aquell son que vora teu respira

en les parpelles closes de la Nit.

Ella resta ignorant de la sorpresa

que brolla de la llum i que ens inspira

a nosaltres, mortals, joia i neguit.

Rosa Leveroni. Poesia. 1981

Pròleg de Maria Aurèlia Capmany.

Concisió

Jo sóc un vers que sols en tu pren vida.

En un sol vers es pot dir tantes coses!

Cal encertar-ne els mots justos i el com,

i tenir clara la raó de dir-los,

i dirigir-los sabent cap a on.

Aquell que rep un sol vers no entendria

la intensitat del seu pes, si no sent

tot el fervor amb què l'ànima amiga

lliga desig, cor i pensament.

2001

Joana Raspall. Batec de paraules, 2013

Oh serena de la mar

Oh serena de la mar,
ara que la gent reposa!
L'estimada que jo tinc
és a l'altra part de l'ona.
Una nau que se n'hi va

lletra meva ja li porta.
Passarà tota la mar
amb tant d'illes i de monstres,
cels de foc i cels de fred,
amb la meva lletra closa.

On caldria jo mateix,
una lletra tota sola!
Tot seguit que la llegís
en seria tremolosa.
-Blanca sou com el paper
i un sol mot teniu al rostre:
vós vinguéssiu a la nau,
que seríeu la resposta.


Josep Carner. Poesia, 1992

Ed.: Jaume Coll Llinàs

Quan per la vall del vespre descendim

Quan per la vall del vespre descendim

per l'autopista cap a la ciutat,

les fàbriques encenen mil llumets,

batega tot i tot és aturat.

Ens engoleix la nit: a quin banquet

som convidats a no tenir mai por?

Tot el passat és com un dèbil crit

fumós que va perdent-se en l'aire espès.

Tot és fluent i tot és permanent.

Les paraules em porten no sé on:

en elles ara em quedo i és un món.

Joan Vinyoli

Els camins

Plau-me seguir els camins que els camps parteixen,
    ignorant cap on van,
amarats d'un perfum de terra molla
    i d'un errívol cant.
I prenen uns colors de coure càlid
    d'un bes del sol ponent,
i celen amb amor, sota les branques,
    el fresseig de la gent.
Plau-me seguir els camins que per la vinya
    s'enfilen costa amunt,
i tenen per la set i la mirada
    un bell gotim a punt.
Plau-me seguir els camins entre pollancres
    vetllant un rierol,
i coneixen el vol de les becades,
    el joc de la pluja i el sol...
Amo tots els camins, fins els més aspres,
    mentre siguin oberts
i posin tremolor de fruita nova
    als meus sentits desperts.

III

p. 81

Rosa Leveroni. Poesia. 1981

Pròleg de Maria Aurèlia Capmany.

Batec de paraules

Alguns ingredients indestriables de la seva obra poètica seran
l'humor, la delicadesa i el propòsit de ressaltar la intel·ligència
del lector, oferint-li viaranys nous tenint en compte l'experiència
vital del receptor, proposant-li valors actitudinals, fent-lo
reflexionar, desvetllant sentiments positius com l'amistat o
la solidaritat, sempre des d'una actitud activa i responsable,
de lluita també per un món nou i millor.

(Fragment de l'estudi introductori de Carme Arenas)


Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2013

Dia de maig

Lo sol
resplendeix calent
en raigs brunits
d'un cel
ple de vels.
Tendre hàlit de vent,
mil llavors,
tenuïtat universal,
entra en cada cos.
És un dia de maig.
La pluja
a la fiada* caurà
i de la mia pell
desfullarà
la intensitat dels perfums
de l'ària
lo gaudi del sol,
l'alè del vent
que juga
entre els cabells.


Maria Chessa Lai

* D'improvís


La tercera illa. 2013

Edició: Joan-Elies Adell

trobar el nou ritme

"Parlen les dones"

(Montserrat Abelló)

trobar el nou ritme
sense context
només això trobar només
al·ludir senzillament
aquell àtom
mil·lenari
de puresa


Mireia Vidal-Conte. 5 cm : (la cicatriu). 2012

Acordió

Asseguda als meus 27 anys
imagino
com seré quan sigui vella.

I és curiós
perquè em veig
a la mateixa cadira
asseguda als meus 72
i recordant aquest precís instant
amb una melodia que,
com un acordió
d'arrugues i pell tensa,
aproparà vellesa i joventut
i traurà altre cop música
de dins d'aquest poema.



Sílvia Bel. L'esbós. 2010
Il.: Alicia Billon
Pr.: Maria Àngels Cabré

Festa Major del Guinardó

Chants pour penser

S'asseuen a parlar,
per trobar-se en els mots,
els vells ponts transparents,
perquè dansin les veus
dins la casa de l'aire

La cadència remota dels sons
es compassa.

El dia reescriu
el cercle del temps.

Flueix el món.

Escolto, amatent,
com respira.

En retrobo el tacte i l'alè
al fons d'uns ulls
i en el teixit de les paraules.



Carles Duarte. S'acosta el mar : poesia 1984-2009, 2010

Deprèn y aprèn,

Deprèn y aprèn,
    y sabràs;
hages cura y mesura,
   y hauràs;
menja poc y dorm en alt,
   y viuràs.

Pedro Vallés. Libro de refranes..., 1549

El noble do

                                     A Ada S. Glickman 

Puix m'heu lliurat, senyora, per amistat fidel,

un llibre de poemes del vell país del Cel,

 me n'aniré, tot fent-ne girar les fulles grogues,

vora un estany, bessó del cel, cenyit de bogues:

 allà seran els versos, al caire d'un safir,

fulloles i brotons moguts per un sospir.

 Ara que ja mon cap és esquitxat de cendra,

encara vull saber i encara desaprendre.

 Dir molt en un mig dir, seria mon afany.

I perquè passi un signe de mi damunt l'estany,

 em bastarà un palet molt lleu, color de rosa

(on, tota amagadissa, l'eternitat es posa),

 perquè em dibuixi un ròdol -a penes nat, perdut-

en l'aigua del silenci i de la solitud.

Josep Carner. Cor quiet, 1992

Salut a les roses

Salut a la novella
rosa que es bada en aquest dia esquiu
i lluita amb pluja i vent a penes viu.
Salut a la poncella,
com recollida en un silenci altiu,
que espera encar per a florir més bella.

Bategui en tot verger d'il·lusió
el desig pacient i el sense espera:
en branc esclatador,
sigui la gosadia missatgera
de la perfecció.

Que prou la rosa de perfecta olor,
en el cim de la seva resplendor,
es sentirà agraïda i honorada
per aquell repte a l'esdevenidor
de la desfeta al vent tantost badada.


Josep Carner. Poesia. 1992

Edició de Jaume Coll Llinàs.

Els peus blancs

Els peus blancs, pel verd, corrien descalços.
L'herba no la veies. El sol cremava.
Era l'hora de jugar. Les formigues,
impacients, per berenar, t'esperaven.




Montserrat Rodés. Riu d'arena. 1992

Una criatura molt menuda,

Una criatura molt menuda, caminant nua per la platja.
La meva filla Ester cantant una cançó napolitana amb
l'esplèndid acompanyament de Toti Soler a la guitarra.
La finestra oberta al mar, molt blau, que avui és
particularment agitat. Uns quants núvols en filagarses...



Feliu Formosa. El somriure de l'atzar : diaris II, 2005

Torroja del Priorat

Pel camí, solitud de la pedra,
camins del Priorat, difícils.
Els ulls s'hi arrapen
com un liquen, saben que el viure és curt.

Sento la merla en una obaga
i escolto veus antigues
com la del riu que ve d'un maig fecund
o el vent a l'ametller de verda clofa.

Que no se'ns trenqui el cel com un cristall
que s'enfonsa de llum.
Que no s'enruni aquest celler,
ni la paret, ni el pou,
rosegats per la tarda vermella,
ni els clavells, ni les ales, ni el pas lleu
d'un poeta que diu la primavera.


Maig 91



Olga Xirinacs. Óssa Major. 2009

Postals de Torà

A Blanes en sa festa

Del cim de les muntanyes on me trob
davalla al mar un bon desig de festa.
Tot està mut i immòbil aquí dalt
i és tota inquietud la mar brunzenta.

Aixís per vostra festa, gent del mar,
vos trameto un alè de la pau meva;
poseu-lo en mig del bull del vostre goig,
i veureu com la festa temperada
encara en torna bella.


Cauterets, juliol de 1906


Glòria Casals. Joan Maragall: carnets de viatge, 2010

El pomeró florit

Les noies d'alentorn

del sol a la sortida

van a herbejar lo blat,

lo blat de la cormina,

lo bec ple de cançons,

lo cor ple d'alegria.

Veient vermellejar

l'encesa barretina,

com rosa d'un roser

dins la verdor florida,

en vol ajogassat

rotllen la soca ombrívola,

i es posen a voltar

amb ran refiladissa:

Lo Pomeró florit,

la roseta esbandida.

Dolça era la cançó

mes la tornada trista,

de les que fan plorar

a qui la terra estima;

semblava un dolç sospir

del mes d'abril que expira,

lo Déu vos guard del maig,

de Pasqua la somrisa,

un cant de rossinyols

que de millors n'esquiva,

los cants de serafí

que cel amunt me criden.

Mes lo gentil estol

refila que refila:

Lo Pomeró florit,

la roseta esbandida.

Del somni al despertar

que ma ànima adormia,

sento cruixir lo tronc

que em feia de cadira.

M'agafo al gerd brancam

arreu, arreu se'm vincla,

arreu arreu se romp

en bella trencadissa.

I caic branques avall

rodant des de la cima

de la sardana al mig,

mes ai! com sense vida,

quan més suau que mai

la refilada espigna:

Lo Pomeró florit,

la roseta esbandida.

Jacint Verdaguer. La pomerola, Primavera, 2013

Canvi

La pluja cau amb un goig de gatzara
i de biaix corre el sol entremig;
una pomera, de flors tota clara,
       pensa que és d'or cada esquitx.

Els elements barrejaren llurs tresques
i l'un amb l'altre, saltant, es confon;
corren, s'empaiten; amb crits i juguesques
        rejoveneixen el món.

És l'un mortal consirós, l'altre canta.-
Mentre, a ple sol, ve un ocell a fer niu,
sobre un esbart que recula i s'espanta
         hi ha un núvol negre que riu.

Josep Carner. Poesia, 1992

Avui la meva àvia

Avui la meva àvia
compleix gairebé un segle,
i encara manté l'humor i un cabell blanc ondulat i brillant.

Carla Besora

Un altre cop

Un altre cop, el mateix
símptoma-tan sols hi és
latent un mot expandint-se.



Montserrat Rodés. Immunitats. 2005

No naveguis, ara

No naveguis, ara, que les barcasses
ancorades remouen, esmolades,
velles tempestes de sofre i plata.
Espera que passi: tot és ferralla.




Montserrat Rodés. Riu d'arena. 1992

Qui ha llençat

Qui ha llençat els vaixells
de paper al blau trencat
de l'aigua? De quin naufragi
t'escapes? Poruc, refàs
la mar per camins de l'aire.



Montserrat Rodés. La set de l'aigua. 1991

Pòlders II

Passejo de tarda pels límits domèstics.
No plou encara quan s'acosta el nord.
Aprenc l'entrada sàvia de les aigües
i els anys millors per les collites.
Sempre amunt, bandera de pastura,
tendríssima, calvaca resistències
i amanseix les conquestes parcials.



Olga Xirinacs. Óssa Major. 2009

No són com sols els ulls de l'estimada

No són com sols els ulls de l'estimada
ni com corall el seu llavi vermell.
Per què el seu pit no és neu emblanquinada?
Per què és de fosc metall el seu cabell?
Roses blanques i roges he admirat,
però el seu rostre roses no conté;
i qualsevol aroma és més preuat
que aquell perfum que exhala el seu alè.
M'enamora escoltar-la. I, tot i així,
sé que és més delitosa l'harmonia;
no m'he creuat cap dea pel camí,
ja que ella, amb passa ferma, va fent via.
I això no obstant, oh Cels, ella val tant
que és fals anar-la amb altres comparant.

CXXX


Gerard Vergés. Tots els sonets de Shakespeare, 1993

Joan Maragall : carnets de viatge

Gran caminador; observador subtil;
amb una finíssima intuïció de vegades
esquitxada amb un punt d'ironia;
hereu, pel que fa a la interacció
home-paisatge (i per altres coses)
del Romanticisme; compromès amb
el territori i la seva gent, Maragall
va saber aplicar com ningú la mirada
ciutadana -urbana- als paisatges del
mar i de les muntanyes i també com
ningú va ser generós i crític, benèvol
i lúcid amb la seva ciutat.

Al lector

(Fragment)

Glòria Casals. Joan Maragall, 2010

Països Catalans

Prendrem la copa de terra
i beurem àvidament
tota la terra i el mar
d'un lent got inacabable.
Beurem el cel i la selva.
Pujarem llargues escales,
els extingits patrimonis,
la queixa de les guitarres,
i mirarem la finestra
i enlairarem la bandera.

Vicent Andrés Estellés, dins,
Antologia de poetes catalans. 1997-, v. 4

La rosella

Quina meravella,
la rosella,
tan bella!

Vestida de vermell
taques de color
damunt d'un mantell
virolat de verdor.

Quina meravella,
la rosella,
tan bella!

Eclosió de roig
flor de senzillesa,
i primerenc goig
de modesta promesa.

Quina meravella,
la rosella,
tan bella!

Sàlvia del Berri

Les fulles apunten

Gira el Març la testa
amb ses roentors,
que acuiten la festa
dels tendres colors.

I per les collades
ve ta llum gentil,
ton cant, tes ruixades,
tos besos, Abril.

I el brancatge sent
com tènuement
el fa delitós

un néixer indecís
un mica gris,
una mica ros.


Josep Carner. Poesia. 1992

Edició: Jaume Coll Llinàs

A muntanya

M'agrada el balcó gran de la muralla
quan la gent de la vila hi va a badar
i amb ull ja quasi incommovible aguaita
el pas de la llunyana tempestat.

Passa la tempestat esgarrifosa
per damunt de la serra allà al davant,
tremolant de llampecs, silenciosa
per la gent de la vila i la del pla.

¡Com hi deu ploure en les profondes gorges
i en els plans solitaris de les valls!
¡Prou l'huracà els assota aquells cims nusos
i peta l'aigua en aquells rocs tan grans;
s'astoren els ramats, el pastor crida,
i algun avet cau migpartit pel llamp!

Però en el balcó gran de la muralla
no se sent res: la gent hi va a badar,
i amb ull ja quasi incommovible aguaita
el pas de la llunyana tempestat.

Puigcerdà 1897

Joan Maragall. Visions & Cants. 1900

Disposa els teus sentits

Disposa els teus sentits
per a cada gest.

Arrela't en la llum
que inaugura els colors.

Deleix-te per gaudir
dels mots que has heretat,
dels llibres que t'esperen,
de la música límpida
d'aquells qui et precedeixen.

Alegra't de la fruita,
dels llavis que acullen el teu bes,
del mar inassolible,
del Déu indesxifrable.

Instaura en els teus ulls
el blau ressò de l'infinit.



(de Ben Sira)
Carles Duarte, dins,
Antologia de poetes catalans, 1997-, v. 4

L'ametller

A mig aire de la serra
veig un ametller florit.
¡Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t'he delit!
Ets la pau que s'anuncia
entre el sol, núvols i vents...
No ets encara el millor temps
pro en tens tota l'alegria.



Joan Maragall. Les disperses. 1904