que ets negre o vermell,
no et posis, si em veus,
¡a sota els meus peus!
Ricard Bonmatí. Estimades feres. 2009
... món que ampliem com a camp de visió i reduïm com a espai d'experiència viva. Passejada, evocació, contemplació, imatge, llenguatge, ètica, experiència de viure viscuda en els poemes. (Fragment) Joan Francesc Mira, Reduccions, núm. 100 |
Unes mans roges sobre el piano.
Bata esllanguida. Vals convulsiu.
Obra de lassos santideguixis,
Wagner s'irrita, Mozart somriu.
Auques i ventalls, Torreta, núm. 140, dins,
Josep Carner. Poesia. 1992
|
Jo sóc un vers que sols en tu pren vida.
En un sol vers es pot dir tantes coses!
Cal encertar-ne els mots justos i el com,
i tenir clara la raó de dir-los,
i dirigir-los sabent cap a on.
Aquell que rep un sol vers no entendria
la intensitat del seu pes, si no sent
tot el fervor amb què l'ànima amiga
lliga desig, cor i pensament.
2001
Joana Raspall. Batec de paraules, 2013
|
"Parlen les dones"(Montserrat Abelló)
S'asseuen a parlar, per trobar-se en els mots, els vells ponts transparents, perquè dansin les veus dins la casa de l'aire La cadència remota dels sons es compassa. El dia reescriu el cercle del temps. Flueix el món. Escolto, amatent, com respira. En retrobo el tacte i l'alè al fons d'uns ulls i en el teixit de les paraules. Carles Duarte. S'acosta el mar : poesia 1984-2009, 2010 |
Deprèn y aprèn, y sabràs; hages cura y mesura, y hauràs; menja poc y dorm en alt, y viuràs. Pedro Vallés. Libro de refranes..., 1549 |
Una criatura molt menuda, caminant nua per la platja. La meva filla Ester cantant una cançó napolitana amb l'esplèndid acompanyament de Toti Soler a la guitarra. La finestra oberta al mar, molt blau, que avui és particularment agitat. Uns quants núvols en filagarses... Feliu Formosa. El somriure de l'atzar : diaris II, 2005 |
Del cim de les muntanyes on me trob davalla al mar un bon desig de festa. Tot està mut i immòbil aquí dalt i és tota inquietud la mar brunzenta. Aixís per vostra festa, gent del mar, vos trameto un alè de la pau meva; poseu-lo en mig del bull del vostre goig, i veureu com la festa temperada encara en torna bella. Cauterets, juliol de 1906 Glòria Casals. Joan Maragall: carnets de viatge, 2010 |
Les noies d'alentorn
del sol a la sortida
van a herbejar lo blat,
lo blat de la cormina,
lo bec ple de cançons,
lo cor ple d'alegria.
Veient vermellejar
l'encesa barretina,
com rosa d'un roser
dins la verdor florida,
en vol ajogassat
rotllen la soca ombrívola,
i es posen a voltar
amb ran refiladissa:
Lo Pomeró florit,
la roseta esbandida.
Dolça era la cançó
mes la tornada trista,
de les que fan plorar
a qui la terra estima;
semblava un dolç sospir
del mes d'abril que expira,
lo Déu vos guard del maig,
de Pasqua la somrisa,
un cant de rossinyols
que de millors n'esquiva,
los cants de serafí
que cel amunt me criden.
Mes lo gentil estol
refila que refila:
Lo Pomeró florit,
la roseta esbandida.
Del somni al despertar
que ma ànima adormia,
sento cruixir lo tronc
que em feia de cadira.
M'agafo al gerd brancam
arreu, arreu se'm vincla,
arreu arreu se romp
en bella trencadissa.
I caic branques avall
rodant des de la cima
de la sardana al mig,
mes ai! com sense vida,
quan més suau que mai
la refilada espigna:
Lo Pomeró florit,
la roseta esbandida.
Jacint Verdaguer. La pomerola, Primavera, 2013
|
La pluja cau amb un goig de gatzara i de biaix corre el sol entremig; una pomera, de flors tota clara, pensa que és d'or cada esquitx. Els elements barrejaren llurs tresques i l'un amb l'altre, saltant, es confon; corren, s'empaiten; amb crits i juguesques rejoveneixen el món. És l'un mortal consirós, l'altre canta.- Mentre, a ple sol, ve un ocell a fer niu, sobre un esbart que recula i s'espanta hi ha un núvol negre que riu. Josep Carner. Poesia, 1992 |
Avui la meva àvia compleix gairebé un segle, i encara manté l'humor i un cabell blanc ondulat i brillant. Carla Besora |
Gran caminador; observador subtil; amb una finíssima intuïció de vegades esquitxada amb un punt d'ironia; hereu, pel que fa a la interacció home-paisatge (i per altres coses) del Romanticisme; compromès amb el territori i la seva gent, Maragall va saber aplicar com ningú la mirada ciutadana -urbana- als paisatges del mar i de les muntanyes i també com ningú va ser generós i crític, benèvol i lúcid amb la seva ciutat. Al lector (Fragment) Glòria Casals. Joan Maragall, 2010 |
Quina meravella, la rosella, tan bella! Vestida de vermell taques de color damunt d'un mantell virolat de verdor. Quina meravella, la rosella, tan bella! Eclosió de roig flor de senzillesa, i primerenc goig de modesta promesa. Quina meravella, la rosella, tan bella! Sàlvia del Berri |