Infusió

Has posat ritual a les hores,
vols trencar aquesta monotonia
d'agulles d'estrès que et marca
el teu enemic: el temps.

Encens amb un dels pocs llumins
que et queden el foc de la il·lusió.
Escalfes l'aigua destil·lada de llàgrimes
i poses una bossa d'esperança.

Has perdut la infusió de la fe,
però encara guardes en una capsa
algunes paraules que poden donar-te
l'aroma d'un poema.

Deixa-ho tot, és l'hora
de posar estovalles al món interior,
buscar la pau i l'harmonia
entre el temps i la vida.

Assumpció Forcada. Prisma. 2005

Introducció de Maria-Lluïsa Pazos

Passa vent

Passa, vent, cosa sinistra,
qui et pogués mai deturar!
Tota la casa em fa trista
el teu malastruc xiular.

M'enfolleixes les colomes
allà dalt del colomar;
de l'arbre arrenques les pomes
molt abans de madurar;

i colltorces la florida
novella del roserar;
i esfulles la margarida
- si vindrà, si no vindrà.-

A l'hort el planter m'aplanes
i em malmets el fonollar;
del llibre em gires les planes
com si em volguessis reptar!

I els papers treus de la taula
i me'ls llances a volar.
Si el jardí tingués un saule,
com el faries plorar!

Ni finestra ni portella
res no hi val, tot és en va:
sempre et resta una clivella
per poder-te enforinyar.

Jo a ciutat no et coneixia,
i ara m'ets tot casolà!
Vens a casa cada dia
i entres sense tustar.

Clementina Arderiu. 1938

Pròleg de Maurici Serrahima.
Retrat de Clementina Arderiu per Francesc Domingo.

L'arbre de l'esperança

En un prat d'argent molt clar,
hi ha l'arbre de l'esperança;
ningú hi arriba amb la mà,
amb els ulls tothom hi alcança!

Hi passa el vent suaument,
i gotes fines hi plouen;

de tant amorosiment
totes les fulles se mouen.

Les arrels eixint a dolls
totes s'han fetes rebolls
qui no volen ésser esclaves.

Tot l'arbre somriu d'un cant,
i les branques pugen tant

que al capdamunt ja són blaves.

Josep Carner. Llibres de sonets. 1991

A cura de Jaume Aulet

Els entesos

Els entesos diuen
que en comptes d'anar envant
feim passes enrere;
és per això que cada dia
pràctic la lletra gòtica
i cant un poc de gregorià.

Antonina Canyelles. Exercicis d'una mà insomne. 2021

Il·lustracions de J.A. Mendiola

El Premi Nobel

Com a un parany, jo acorralat, com una fera.
(Al món hi ha gent, hi ha llum, hi ha llibertat.)
S'hi sent la fressa de l'encalç, al meu darrere;
no veig per on podria haver escapat.

Veig el bosc fosc, i veig l'estany, tota la vora,
i veig estès, caigut, el tronc d'un pi.
Veig que el camí tallat no em deixa sortir fora.
Ja és ben igual què em pugui succeir.

¿Quina perversitat he fet, quina vilesa?
¿Soc monstre, o assassí, o un criminal?
Jo he fet que el món, sencer, plorés per la bellesa
de la terra del meu país natal.

I amb tot -i al caire de la tomba, que em reclama-,
un dia, i això ho sento assegurat,
perdran la força el mal i la calúmnia infame,
vençuts per l'esperit de la bondat.

1959

Borís Pasternak. Quan escampi. 2020

Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.

Paisatge

Si mai heu pensat que sols hi ha honor
en l'orb destí de la sofrença,
contempleu-los: infants extasiats que xipollegen
vora mar tot alçant castells en les onades
esllavissadisses entre els dits.
I, més enllà, bressat pels jocs de l'ombra,
el pescador assegut amb mig meló d'or
i el vi grogós que ha refredat entre les roques.
I, part d'aquí, aquests amants ardits,
encesos, cobejosos per la cremor del sol,
pel desig que els arbora d'una joia fugissera.
I, ran la platja, els cans que s'empaiten
juganers i enfollits de corredisses,
llamps esquius de sol i sorra
sota el foc immòbil del migdia.
I encara, al fons de tot, sota l'arbreda,
vora el got escumós que es vessa
tacant aquests papers, vosaltres mateixos,
incrèduls, miseriosos, potser escèptics,
gaudint amb mi d'aquest excés de vida.

Francesc Parcerisas. L'edat d'or. 1983

Carla

Perquè t'he vist
petita com un pèsol
a l'ombra d'una imatge.

Perquè he sentit
el teu batec nonat
a dins d'un altre cor.

Perquè m'has esbossat
un gest tentinejant
des del calze matern,
em sento artèria plena
a dins d'abre caduc.

                  Setembre 1998

Guida Alzina. Dicotomia amb blaus. 1998

Pròleg de Josep Vallverdú

En el teu cos

En el teu cos
branques blanques de núvols
s'escolen d'aigua.
En les hores del meu,
un balsamari d'ales.

Francesca Laguarda i Darna. Escriure l'aigua (Una donna in laguna). 2022

Fotografies de l'autora.

Pròleg de Lluís Lucero Comas

L'hora que floria la carbassera al sostre de la cabana

És l'hora que surten les flors de carbassera
i s'enfilen al sostre de la cabana, al captard.
Quan la mare veu aquella flor,
que surt pel sostre de palla,

va a buscar aigua.

Aquesta flor tan blanca
és la flor de la mare.
La flor que ella coneixia tan bé
i que floria cap al tard.

En aquella hora de la flor
tot el que preparava: l'arròs blanc,
o el negre, tot era bo.

La flor que floria plàcidament.
Fins i tot el que quedava al fons del plat,
que en fèiem sopa d'arròs,
també era bo.

La flor de carbassera és la flor de la mare.

So Jong-Ju. Antologia poètica. 2017

Selecció, traducció del coreà, pròleg i notes
Hwang Seung OK i Hermínia Mas

EnreNOU

Hi ha dues maneres de difondre la llum,
                              ser la llum que emet,

                    o el mirall que la reflecteix.

                                     LIN YUTANG

Per què soc nou
a punt de ser trencada?

El metall que em sosté
a punt d'esclafar-me és fred.

I si abraço l'esquerda?

Em deixaré trencar
i seguiré sent.

Rosa M. Arrazola. Buit de març. 2017

Pròleg de Núria de Gispert i Català

Epíleg de Montserrat Aloy i Roca

Elogi de les coses

Vosaltres, totes, coses d'aquest món,
mai us coneixeré completament.
Sempre ens aparta un dolç astorament
i les que amb tot aquest cor meu us don,

aquestes mans, mai us agafaran.
El que els emplena dobla llur buidor
i sols feixugues una a l'altra es fan
amb la seva pura adaptació.

I els ulls veuen, encara que coberts,
aquesta poma i aquest gerricó
i el llibre, l'horabaixa, en el balcó,
més tendrament que quan estan oberts.

Peter Gan,

pseudònim de Richard Moering, dins,

Antologia lírica alemanya (1910-1960). 2019

Tria i traducció de Guillem Nadal

Pròleg de Roberto Mosquera

Aigua amunt o aigua avall

L'aigua juga a fer-nos veure tort

Com quan en terres estranyes
aturat badoc
damunt d'un pont,
o palplantat a la riba,
rumies,
cor novell,
si va amunt o tira avall.

Jordi Pasques, dins

Adriana Ferran. Cants d'ànima. 2002

Com t'estimo?

Com t'estimo? Deixa'm que ho compti com cal.
T'estimo amb la fondària, l'amplada i l'altura
que la meva ànima pot abastar, quan no tinc cura
dels límits de l'Ésser i la Gràcia ideal.

T'estimo fins al punt de la més callada observança
de cada dia, a la llum del sol i d'una bugia.

T'estimo lliurement, com els homes malden pel que és Just cada dia;
t'estimo amb puresa, tal com ells es giren cap a la Lloança.

T'estimo amb la mateixa passió que solia posar
en les velles afliccions, i de la meva infantesa, amb la fe.
T'estimo amb un amor que havia deixat marxar
amb els sants que vaig perdre -t'estimo amb l'alè,
els somriures i llàgrimes de tota la meva vida!-, i, si Déu juga fort,
encara t'estimaré millor després de la mort.

Elizabeth Barrett Browning

Dona'm la mà : cinquanta poemes d'amor. 2016

Selecció a cura de Marcel Riera

El mal record

El record no té la nosa
obligada del moment;
pots reviure'l quietament
mentre l'esperit reposa.
Si te'l porta un crit punyent
com les punxes d'una rosa,
tingues-li la porta closa
com si passés un mal vent.
Allibera el pensament
del neguit que se t'imposa
i torna el cor al present
ocupat per altra cosa.

                            1987 

D'Obra poètica inèdita.

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

Ells i jo

 I em veig ara tota estranya i no em conec.
                               GERTRUD KOLMAR

Des del lloc més remot,
l'estímul incessant
d'uns versos que em són pròxims.
Llengües que convivien
malgrat les amenaces
d'una època funesta
que creava estranyesa.
Ressons d'un orient
on sense por habitaven
els grups minoritaris:
antiga saviesa
lliurada a l'extermini.
La mirada profunda
de la dona jueva
encara m'acompanya.

Feliu Formosa. Centre de brevetat. 2021

Pròleg d'Àlex Susanna.

Segona edició commemorativa.

Us he estimat

Us he estimat. Dins del meu cor l'amor
potser del tot no s'ha extingit encara.
Però ja no us destorbarà més perquè
de cap manera voldria entristir-vos.
Us he estimat en silenci, sense esperança,
llanguint de timidesa i gelosia.
Us he estimat tant i amb tanta tendresa
com -si Déu vol- us pugui estimar un altre.

Aleksandr Puixkin

Dona'm la mà : cinquanta poemes d'amor. 2016

Selecció a cura de Marcel Riera

Al camí de la infantesa

(Al camí de la infantesa
amb lluquets
i esparregueres

ara
ufanós
hi floreix el quitrà.)

Antònia Vicens. Lovely. 2009

Respiro

Aire de tot el món
ha entrat en mi.
I he esdevingut
aire de tot el món.

Anna Świrszczyńska. El llapis amb què escric. 2019

Selecció, traducció, estudi i notes de Josep-A. Ysern

17.IX

                 A Józef  Czapski

La meva pàtria indefensa et rebrà agressor
i el camí per on Jaś i Malgosia gansejaven cap a l'escola
no s'obrirà com un abisme

Els rius massa lents que no volen diluvis
els cavallers que dormen en les muntanyes continuaran
     dormint
així que entraràs fàcilment hoste no convidat

        però els fills de la terra s'ajuntaran de nit
        carboners ridículs conspiradors de la llibertat
        netejaran les seues armes de museu
        prestaran jurament per l'ocell i els dos colors

        i després com sempre ーllums i explosions
        nois pintats capitans insomnes
        motxilles plenes de desfeta rojos camps de glòria
        la confortable consciència que estemー sols

La meva pàtria indefensa et rebrà agressor
i et donarà uns pams de terra sota un salze -i calma-
perquè els que vindran darrere nosaltres aprenguin de nou
l'art més difícil: el de perdonar les culpes

Zbigniew Herbert. Informe des de la ciutat assetjada. 1993

Versió de Grzegorz Gryc

Introducció i revisió de Xaverio Ballester i Vicent Berenguer

L'ànec

L'ànec nada content,
sura contra el corrent,
damunt la terra entropessa,
no pot caminar de pressa.
Si l'escarotes fuig segurament
l'ànec panxacontent.

Antoni Albalat Salanova. Quines bèsties! 1998

Il·lustracions de Gerard Miquel

Esperança

Encara hi ha camins
que duen a l'amplada
dels horitzons oberts.
Afollarem les tanques
d'ennegrida peresa
i amb els peus sense traves
encetarem senderes.

                       1984

De: Obra poètica inèdita. Vivències

Joana Raspall. Poesia lírica completa. Batec de paraules. 2021

Pròleg de Carles Duarte

Rambla

Rambla dels jocs d'infantesa
a mercè de tots els vents,
rambla dels enyoraments
que de l'ànima fan presa.

La que sempre hem vist estesa
sota plàtans resistents,
la que ens recorda els absents
avivant-nos la tristesa.

Si en néixer vas ser captiva
de l'espai més ciutadà,
t'has mantigut forta, viva,

a l'abast del que s'acosta.
Ai quin goig de ramblejar
sense esperar cap proposta!

             Figueres, febrer 2003

De Ciutat en festa.

Poemes de Montserrat Vayreda. 2005

Edició i estudi: Anna M. Velaz i Sicart

Pròleg de Mariàngela Vilallonga
Epíleg de Narcís-Jordi Aragó

Flor serena

Ànima,
no cal que volis com un ocell.
Ànima,
no cal que arribis com un núvol
i te'n vagis com la pluja.
Seré un pou quiet que ni ve ni se'n va?
O seré una flor serena?

So Jong-Ju. Antologia poètica. 2017

Selecció, traducció del coreà, pròleg i notes
Hwang Seung Ok i Hermínia Mas

El replà de l'escala

Un dia l'àvia de la Miranius i la germana d'en Miquel
es troben al replà de l'escala i mantenen aquesta conversa:

Àvia             -Fa sol?

Germana      -Sol?

Àvia            -Sí, fa sol?

Germana     -Si faig solfa?

Àvia            -No, si fa sol.

Germana     -No, no fa sol.

Àvia            -Fa sol o plou?

Germana     -Re!

Àvia            -Ah! A mi, re m'hi fa.

Germana     -A mi sí. Si fa sol, re de solfa.

Roser Ros. La gent de la meva escala. 2021

Il·lustracions de Maria Girón

Els rius

No s'aturen les aigües
a emmirallar-me el rostre.
Millor, que no s'enduguin
la meva imatge al mar.

M'agrada mirar el curs
de l'aigua sempre nova,
anguila escorredissa
que traça, capriciosa,
l'arabesc del meu somni;
també l'aire me'l canta
perquè mai no l'oblidi.

Com podria oblidar
la vella flama encesa
amb espurnes de sol
i batecs de cor jove?

Els somnis són eterns,
duradors, com les pedres
que el riu arrodoneix
constant, amorosint-les.
Així es poleix el somni
al pas de les anyades
i esdevé més brillant.

                         1993

De: Obra poètica inèdita - Vivències

Joana Raspall. Batec de paraules. 2021

Pròleg de Carles Duarte

L'ull endeví

L'ull endeví, color de poma al punt,
ala d'ocell que cap vent no sosté,
inventa gorgs amb un cel d'aigua al fons
o segueix rutes de traçat subtil.
L'ull senyoreja, lent, pels espadats
i jo que em tinc per llegidor tenaç
li faig costat per desxifrar secrets.
Porta barrada a qualsevol reclam,
el meu cos d'ara, puc tocar amb els ulls
l'origen tebi de la solitud
i esdevenir sageta, arc i fitó.
Vindrà la nit i no serà cruel.
S'acomplirà en el temps el pas del temps,
i quan ja siguin ben madurs els fruits
d'allò que és ver i just, els collirà,
ala d'ocell que cap vent no sosté,
l'ull endeví, color de poma al punt.

II

De Cinc esgrafiats a la mateixa paret. Dedicat a Jaume Medina

Miquel Martí i Pol. Cinc esgrafiats a la mateixa paret ; Llibre dels sis sentits. 2001

Gènesi

Si algú desfulla a poc a poc aquest edifici
ens hi trobarà al centre, amagats
Dues llavors dins un llençol.

Júlia Francino. Els excedents. 2020

Pròleg: Míriam Cano

Premi de Poesia Ventura Ametller 2020 

Pompeu Fabra

Pompeu Fabra
que galopes
damunt les arrels
de cada mot,
no sé
qui seran els hereus
del teu diccionari,
però
voldria que fossin
els nets de represàlies
i humiliacions:
voldria que fossin
els infants
que avui s'han alletat
amb pits de dones
d'estrangeres parles.
Voldria que creixés
una nova escola,
on la història fos sana
i les matemàtiques justes,
per escrutar
el misteri de la pau.
Voldria que cap hereu
no s'estranyés,
de les teves llimades paraules,
en l'ús normal
de batxillerat i carreres:
car les teves lletres
han foradat la terra
amb escletxes,
com a testimoni
dels drets d'un poble.

Carme Oller

Badalona, 1944.

Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra. 1968

Pròleg de J. Triadú

Precipitacions

Un dia devia caure un cel que no és el d'ara i devia deixar tots
els colors sobre aquest arbre com una altra neu o teranyina.

Alba Camarasa. Llet de glacera. 2021

46è Premi Vila de Martorell 2021 - Premis Categoria Oberta de Poesia

Paciència de sentir

Vaig ajuntar la paciència de sentir

Ja havia perdut el coratge de parlar

Mai tampoc no ho havia acceptat sense tremolar

sempre em sembla que quan parlo ningú em sent

de vegades també que potser tinc algun mal al coll

després vaig acostumar-me a cridar

I de vegades vaig començar a fer-ho en alguna
   conferència plena de gent o en un descans desèrtic

I una tarda única amb llum molt àmplia

Quan et deia que des de feia tants dies

Tenia por de la meva veu, que

Trobava la teva cara en la meva imaginació

Tan diferent que realment puc

parlar del que sento envers tu, em vas dir perquè cridava

I llavors per no convertir cada conversa en un plor

Et vaig abraçar

I vaig acumular la paciència de sentir.

Giriraj Kiradoo

Com espigues de blat amb vents de l'est : cinc poetes indis actuals. 2011

Selecció de Sameer Rawal 

Traduccions de Sameer Rawal i Dolors Udina