(Conte en vers)
En un regne molt remot
d'un imperi encara ignot,
vivia el gran rei Dadon.
De petit, terror pregon
als seus veïns infonia
i amb coratge a tots vencia.
Però en fer-se vell volgué
acabar els seus dies bé
i deixar els combats mesquins;
llavors foren els veïns
els que es van contra ell alçar
i grans danys li van causar.
Per salvar el que posseïa
de bandits i fellonies,
li calia, és evident,
un grapat de regiments.
Però els seus grans generals
no li feien cap cabal:
tenint el Sud, tot va avant!
Mes l'atac era a llevant,
i ara a córrer, que és la costa
el que ataquen aquests hostes.
El nostre rei, tot plorós,
no dormia de dolors.
Ja veieu quina existència!
Llavors crida a sa presència
un gran savi, mag i eunuc,
que li llevi el jou feixuc;
i ja el porta l'emissari.
Davant Dadon aquest savi
es presenta i treu d'un sac
un gall d'or! Renoi, quin mag!
"Posa l'au -li diu al rei-
a la fletxa del penell:
si et faltava un guardià,
el gall d'or el teu serà.
Si no veu atac hostil,
s'estarà del tot tranquil;
mes si veu que en algun lloc
mouen brega o calen foc;
si es prepara una ofensiva,
o veu guerra que ja arriba,
alçarà la cresta al punt
i, girant-se al capdamunt
de la torre, el meu gallet
cridarà mostrant l'indret
per on vingui l'amenaça,
amb una infallible traça."
El rei, que és home agraït,
li promet or a desdir:
"Per l'ajuda concedida
-diu joiós, fora de mida-,
què vols digue'm, amic meu,
i el que sigui serà teu."
Fet el gall un talaier,
com a guarda fronterer
tot seguit fou proclamat
i amb honors homenatjat.
Tan bon punt flairava al lluny
enemics brandant el puny,
vet aquí que s'alzinava,
i amb el cant tots alertava:
"Cocorocot! Regna i dorm
-canta, oh, rei, el teu gall d'or!"
No hi havia, així, enemic
que sens càstig se'n sortís,
car Dadon cara els plantava
i en tot front sempre els guanyava.
Un any o dos, res d'hostil:
el gall s'estigué tranquil.
Mes un renou inaudit
treu un dia el rei del llit.
"Senyor meu, oh, quin ensurt!",
el desperten ben porucs
els servents amb molta pressa.
Amb temor tothom s'expressa:
"Rei, dempeus, està cantant!"
"Puc saber -diu, badallant-
senyors meus, per quin motiu
del meu son em deixondiu?"
"És el gall, oh, majestat,
que amb el cant ens ha alarmat."
En sentir l'avís fatal,
corre el rei al finestral:
escanyant-se, el gall li indica
que Orient mort significa.
I Dadon crida el fill gran:
"Ràpid, noi, cap a Llevant
duu sens falta un regiment,
que allà ens volen malament."
I tot retorna a la calma,
el gall, el rei i el reialme.
Però passa una setmana
i el monarca espera encara
saber del cert si el seu fill
ha guanyat o és en perill.
El gall crida de valent:
cal un altre regiment,
i a la guerra el rei Dadon
ara envia el fill segon.
Calla el gall, dalt de sa posta,
mes dels nois no hi ha resposta.
Passats vuit dies d'espera,
el temor ja els esparvera.
Crida el gall de nou agut,
fins que el rei, gens complagut,
crea un altre regiment
que ell durà personalment.
Dia i nit van caminar
i tothom es va esgotar.
Mes enlloc veien cap guerra,
ni cap traça ni desferra.
"Quin enigma, com hi ha món!",
s'estranyava el rei Dadon.
A vuit dies de campanya
ja trepitja la muntanya,
i una tenda troba allí
al bell mig del seu camí.
El silenci era alarmant
i, de sobte, quin espant!:
a la gorja, sense vida,
jeien tots, sembla mentida!,
els soldats dels batallons,
caps tallats per tots cantons.
Espantat, corre a la tenda
i allà dins, dolor tremenda!,
el que veu el cor li glaça:
sense elm troba ni cuirassa
els seus hereus, dos nois forts,
que amb l'espasa s'han dat mort.
Només queden per la prada
trepitjada i ensagnada,
els cavalls desensellats."
"Oh, fills meus, tan estimats!",
clama el rei, d'allò més trist.
"Heu tingut ben mala fi!
En quina trampa heu caigut?
Quin mal vent us ha abatut?
Prorromp el rei en gemecs
i tothom amb ell fa precs:
per fondals i cims retruny
el plany. De sobte s'esmuny
fora la tenda, llampant,
la reina de Xamakhan,
resplendent com una albada
davant del rei disposada.
Ell, igual que ocell de nit
quan veu el sol, en oblit
deixa caure, enlluernat,
els fills morts tot d'un plegat.
Somriu davant Dadon ella,
acota el cap com donzella
i, agafant-lo per la mà,
a la tenda ja el fa entrar.
Troba el rei taula parada
de vianda refinada,
i descansa en un gran llit
de brocats tot ben guarnit.
I així passa una setmana,
fent ell tot el que ella mana;
encantat, fora del món,
la festeja el rei Dadon.
Finalment, al capdavant
de l'exèrcit, cavalcant
la noieta al seu costat
s'encamina a la ciutat.
Precedint-los va el rumor,
mig certesa, mig error;
mes la gent i la canalla
surten a peu de muralla
a rebre'ls amb joia i crits
i escortant-los fins a dins.
Dadon a tothom saluda...
i veu, entre els caps perduda,
una testa amb turbant blanc
que avança fins al davant:
és l'antic amic, l'eunuc.
"Ah, caram, ets tu? Salut!
-li diu el rei- Com et va?
Vine! Què em vols demanar?"
I el savi contesta, prompte:
"És hora de passar comptes.
Te'n recordes? Per pagar-me
el servei vas demanar-me
que et digues el que volia
i em vas dir que meu seria.
Vull la bellesa més gran,
la reina de Xamakhan."
Queda el rei molt astorat,
i li diu: "Què t'ha agafat?
És que et vols burlar de mi?
Què t'ha passat pel magí?
Has perdut l'enteniment?
Vaig prometre-ho, certament,
però un límit hi ha d'haver.
Tu, la noia? Ves per què?
Vinga, vell, que ja n'hi ha prou!
L'oferta et faré de nou:
mil joiells, ser conestable,
un cavall del meu estable,
la meitat dels meus havers..."
"Del que em dius, no en vull pas res!
Vull la bellesa més gran,
la reina de Xamakhan!"
-diu el savi per resposta.
"Com? Rebutges la proposta?
-crida el rei enfurismat.
Doncs res de res, s'ha acabat!
Tu mateix, oh, pecador,
has perdut el bo i millor.
Fuig d'aquí, tingues cervell!
Emporteu-vos aquest vell!"
L'homenet crida, insisteix,
mes de res no li serveix;
cop de ceptre el rei li clava
perquè el vell no se n'anava
i ara el té mort als seus peus.
Han callat de cop les veus,
sols la noia en desmesura
riu i riu, i no s'atura;
però el rei molt alarmat
fa un somriure mig forçat.
Tot just entren a la plaça,
com un vent noten què passa:
a la vista dels presents
s'ha llançat el gall rabent
al damunt de la carrossa
per causar-li al rei destrossa;
agitant ales i cresta
li forada al rei la testa
i alça el vol... el rei Dadon
cau ja mort al seu escon.
I la reina s'ha esvanit,
mai diríeu que ha existit.
Conte fals, bé prou direu;
mes llegiu-lo i apreneu.
1834
* A partir d'aquest conte de Puixkin, Nikolai Rimski-Kórsakov
va compondre la seva darrera òpera, El gall d'or, que li va causar
problemes polítics per la seva subtil però implícita crítica a
l'autoritat del tsar.
Aleksandr S. Puixkin. Mentre visqui un sol poeta : antologia poètica. 2005
Pròleg, tria i versió de Jaume Creus.
