 |
És en aquests
rars moments en què
romanc absent quan
realment soc.
Tota aquella qui
es desprèn de la
lletra entrada
amb sang.
Tota aquella qui
és prou valenta
per escoltar la
veu que acallen.
Tota aquella qui
no té por de si
mateixa.
Totes aquelles que
esperem que germini
la llavor, som
solidàries.
Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002
|
 |
| Si pogués sentir altra vegada aquell amor incandescent, que trenca qualsevol miratge, i fa que tot torni a tenir el seu pristi encant. I estimar-te fos així de senzill, com respirar, vora la mar en calma. Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia, 2010 |
 |
Al meu pare M'ha tocat escriure
avui amb poques paraules
tota la teva vida.
Amb cura ho he anat fent
desglossant-ne les teves obres.
Ara potser hi haurà
qui ho llegeixi.
Però ningú sabrà,
com jo, com eres de debò.
Tota la força que hi havia
dins teu i el molt
que ens estimaves.
Construïes vaixells i
navegaves temorenc com eres.
Salvares dics desnonats
i et senties sol,
quan em parlaves
de problemes matemàtics
que jo no entenia,
i que per a tu eren senzills
i clars com l'aigua.
Eres modest i el teu nom tenia
les inicials d'aquella mar
immensa que t'acollia.
Sovint parlem de desavinences
entre pares i filles i fills també.
Però jo puc dir que per a mi estimar-te
ha estat com respirar, de fàcil.
Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia, 2010 |
 |
| A la meva mare He vist en el fons dels teus ulls, tant d'amor i el dolor punyent de veure que endebades havia estat el teu parlar, i el teu fer. I t'abocaves tant dolçament, com sols tu ho sabies pels vells camins que et restaven fidels. La vella casa sota l'ombra espessa, els geranis que regaves lentament i aquell llibre que sempre rellegies. I tu, allí, asseguda de cara a la finestra tot esguardant-te les mans que senties inútils i cansades. Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia, 2010 |
Voldria parlar-te arran de
boca i dirt-te que el teu afany
no és tan sols teu.
Que cada dia, eixuts, erms i estèrils
morim estúpidament de set
en el brocal de pous que sobreïxen.
¿Quines estultes forces obeïm,
que així ens deixem endur
a penes tan migrades i supèrflues?
Sota denses llunes blanques,
sols grocs exhuberants i esplèndids.
Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia, 2010
|
 |
Abaixant la mirada cap a la cara
morta del meu pare
per darrera vegada,
la mare va dir sense
llàgrimes, sense somriures
sense recança
però amb cortesia
"Bona nit, Willie Lee, et veuré
al matí".
I llavors vaig saber que allò que guareix
totes les nostres ferides
és el perdó
que permet la promesa
del nostre retorn
al final.
|
Per a Montserrat Abelló
 |
| Obscur moment de decisió, de lluita, quan la voluntat es concentra, petita, densa de cremants preguntes. I cruix contra obligats costums i lleis inveterades, i masteguem paraules dins la gola eixuta. I l'acció ja ens és l'únic camí. Montserrat Abelló. Vida diària; Paraules no dites, 1981 |
 |
| Cada dia l'esperança es fon i l'espera s'allarga unes hores. On trobar la paraula tan buscada? Vora la xemeneia encesa, el fred penetra, es fa íntim i s'escalfa. Montserrat Abelló. Vida diària ; Paraules no dites, 1981 |
 |
| Dins l'esfera del temps contemplo sempre la mateixa imatge que esquiva de mi se'm perd entre fulls de quaderns inacabats, on un i un altre cop veig escrit el meu amor de tu. Tu que no t'has volgut lliurar mai al plaer dels mots, i t'has endinsat en el silenci. Montserrat Abelló. Dins l'esfera del temps. 1998 |
