Hi ha una mena de fum en l'aire de primavera,
un fum que omple els parcs, les petites estàtues
de rosa, com si una tendresa es desvetllés,
una tendresa que no cansa, una cosa que cura.
(Fragment)
17 de juny 2016
16 de juny 2016
L'equivalent
L'equivalent de què?
Tot, sempre,
té el seu equivalent:
la nit una pissarra plena
d'estels de guix, el dia un cavall blanc
vora la mar, l'hivern un vell decrèpit
i farfallós, la primavera un crit,
l'estiu incendis, crepitar de boscos,
la tardor vent d'aram, pàmpols morats,
vermells de posta.
Jo, si per atzar algú crida el meu nom,
diré Joan carregat de foscúries.
Joan Vinyoli. Els millors poemes, 1998
Tot, sempre,
té el seu equivalent:
la nit una pissarra plena
d'estels de guix, el dia un cavall blanc
vora la mar, l'hivern un vell decrèpit
i farfallós, la primavera un crit,
l'estiu incendis, crepitar de boscos,
la tardor vent d'aram, pàmpols morats,
vermells de posta.
Jo, si per atzar algú crida el meu nom,
diré Joan carregat de foscúries.
Joan Vinyoli. Els millors poemes, 1998
14 de juny 2016
Pàtria
Pàtria, et donà ses ales la victòria;
com un sol d'or ton astre es va llevant;
llança a ponent lo carro de ta glòria;
puix Déu t'empeny, oh Catalunya!, avant.
Avant: per monts, per terra i mars no et pares,
ja t'és petit per trono el Pirineu,
per ésser gran avui te despertares
a l'ombra de la Creu.
Jacint Verdaguer. Canigó. 1967
10 de juny 2016
He d'agafar els pinzells
He d'agafar els pinzells,
barrejar colors
i aquarel·lar l'instant
d'aquesta papallona.
Rosella capriciosa
que se m'escapa.
barrejar colors
i aquarel·lar l'instant
d'aquesta papallona.
Rosella capriciosa
que se m'escapa.
III
Teresa Roses Sanz, dins,
Urc : monografies literàries de Ponent. Poesia a Lleida: 1993-2003, núm. 18, nov. 2003, p. 127
Teresa Roses Sanz, dins,
Urc : monografies literàries de Ponent. Poesia a Lleida: 1993-2003, núm. 18, nov. 2003, p. 127
La palabra de junco
...
La palabra de junco, la palabra,
flexible y discernida,
que no podrán romper y que tampoco
golpea nunca a nadie;
que el viento no la arrastra ni la encumbra,
ha de llegar a ser puerto y estrella,
la única que fluya de mis labios.
(Fragment)
Cristina Lacasa Begué, dins,
Urc : monografies literàries de Ponent. Poesia a Lleida: 1993-2003, núm. 18, nov. 2003, p. 92
La palabra de junco, la palabra,
flexible y discernida,
que no podrán romper y que tampoco
golpea nunca a nadie;
que el viento no la arrastra ni la encumbra,
ha de llegar a ser puerto y estrella,
la única que fluya de mis labios.
(Fragment)
Cristina Lacasa Begué, dins,
Urc : monografies literàries de Ponent. Poesia a Lleida: 1993-2003, núm. 18, nov. 2003, p. 92
Dones (in)visibles
2
Com l'alè dels deserts segrega miratges
o el guix cal·ligrafia a la pissarra
murmuri d'ales blanques,
així la singladura d'unes mans:
dues barques que passen
i escruixen dos clavills en l'horitzó.
Rumbs cardinals entre escumes florides.
De: 7 instantànies
Maria Josep Escrivà, dins,
Reduccions : revista de poesia. Juliol 2010. Núm. 97. P. 31
Com l'alè dels deserts segrega miratges
o el guix cal·ligrafia a la pissarra
murmuri d'ales blanques,
així la singladura d'unes mans:
dues barques que passen
i escruixen dos clavills en l'horitzó.
Rumbs cardinals entre escumes florides.
De: 7 instantànies
Maria Josep Escrivà, dins,
Reduccions : revista de poesia. Juliol 2010. Núm. 97. P. 31
La nena que camina sota els arbres
La nena que camina sota els arbres
no té res més que,
el pes de la seva trena,
un fil de cançó a la gorja.
Canta sola
i salta pel carrer; no sap encara
que mai un bé més gran no el tindrà pas
que aquell xic d'or vivent damunt l'esquena,
que aquell goig a la gorja.
A nosaltres, que no tenim cap més
felicitat fora de les paraules,
i no aquell foc encès, i no la molta
esperança que fa gran el seu cor,
si no és demanar massa, arrabasseu-nos
primer la vida que aquell únic bé.
Camillo Sbarbaro
Traducció de Maria Àngels Anglada.
Reduccions : revista de poesia. juliol 2010, núm. 97, p.55
no té res més que,
el pes de la seva trena,
un fil de cançó a la gorja.
Canta sola
i salta pel carrer; no sap encara
que mai un bé més gran no el tindrà pas
que aquell xic d'or vivent damunt l'esquena,
que aquell goig a la gorja.
A nosaltres, que no tenim cap més
felicitat fora de les paraules,
i no aquell foc encès, i no la molta
esperança que fa gran el seu cor,
si no és demanar massa, arrabasseu-nos
primer la vida que aquell únic bé.
Camillo Sbarbaro
Traducció de Maria Àngels Anglada.
Reduccions : revista de poesia. juliol 2010, núm. 97, p.55
09 de juny 2016
L'índex de benestar emocional o de felicitat
La felicitat és un sentiment, un estat d'ànim
Ferran Salmurri, dins,
caracteritzat per emocions de satisfacció,
grat i plaer. Som feliços quan ens sentim bé
amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn.
Fragment
Ferran Salmurri, dins,
Aprendre i ensenyar amb benestar i empatia. 2013. P. 32
Ja no visc en una casa
Ja no visc en una casa:
dormo al ras com un mamut.
Enric Virgili. Mamut, 2004
|
04 de juny 2016
Com salten les maragdes
 |
Com salten les maragdes
del ventre de la terra,
així, dona, present
diví, l'esclat del riure
saltà, s'envolà ocell
de l'hort clos del teu ventre.
Carles Miralles. La mà de l'arquer. 1990
|
02 de juny 2016
In memoriam
A Vicenç Burgas
Com ho sabies, amic, que cada hora
era una fulla daurada, tan sols
un miralleig de la fràgil claror,
que tot és vulnerable com les roses
llevat del vent de sempre, el que s'enduu
cada hora i cada fulla i ens despulla,
ens deixa com els arbres a l'hivern
a la teva devesa, com la barca
varada sense els nois. Com ho sabies,
amic, com en deixaves, amatent,
un rastre d'or vivaç en els teus versos...
16 de febrer de 1993
Com ho sabies, amic, que cada hora
era una fulla daurada, tan sols
un miralleig de la fràgil claror,
que tot és vulnerable com les roses
llevat del vent de sempre, el que s'enduu
cada hora i cada fulla i ens despulla,
ens deixa com els arbres a l'hivern
a la teva devesa, com la barca
varada sense els nois. Com ho sabies,
amic, com en deixaves, amatent,
un rastre d'or vivaç en els teus versos...
16 de febrer de 1993
t'adorms amb la lluna
t'adorms amb la lluna
et despertes amb el sol
i l'amor sempre hi és
Ramon Farrés. El present constant. 2009
et despertes amb el sol
i l'amor sempre hi és
Ramon Farrés. El present constant. 2009
Arietta
A la meva neta Núria
(Adagio molto, semplice e cantabile)
Només tres notes:
amor, temps-mort, bellesa.
Natural i cantable, escriu Ludwig
a qui pugui seguir-lo amb mans alades.
Els mots són més feixucs
i són lents els meus dits.
Potser un fresseig de fulles mig daurades
puc, mentre caminem, fer-vos sentir
a l'alba o al capvespre.
El vol i l'arabesc de l'arietta
guardem per l'alta nit. La seda fosca
amagarà les ferides suaus,
profundes, de la seva resplendor.
Maria Àngels Anglada. Arietta. 1996
(Adagio molto, semplice e cantabile)
Només tres notes:
amor, temps-mort, bellesa.
Natural i cantable, escriu Ludwig
a qui pugui seguir-lo amb mans alades.
Els mots són més feixucs
i són lents els meus dits.
Potser un fresseig de fulles mig daurades
puc, mentre caminem, fer-vos sentir
a l'alba o al capvespre.
El vol i l'arabesc de l'arietta
guardem per l'alta nit. La seda fosca
amagarà les ferides suaus,
profundes, de la seva resplendor.
Maria Àngels Anglada. Arietta. 1996
31 de maig 2016
Des de dalt
Des de dalt sembla una creu;
pel costat, unes ulleres;
serveix per anar corrents...
si no et trenques les costelles.
Endevinalles per passar l'estona i aguditzar l'enginy, 1994
pel costat, unes ulleres;
serveix per anar corrents...
si no et trenques les costelles.
Endevinalles per passar l'estona i aguditzar l'enginy, 1994
el maig t'ensenya
el maig t'ensenya
que el món és més verd
com més gris és el cel
Ramon Farrés. El present constant. 2009
Coberta: Atzavara, acrílic sobre tela
original de Pep Dengra
30 de maig 2016
ALBADA
Recolzat al balcó, per on s'enrosquen
les gentils i florides campaneres,
per on com una verda catarata
pomposament, tota raïms i pàmpols,
se desborda la parra luxuriosa,
rebo el petó del sol ixent.
La brisa
du perfums estivals que el cor penetren;
el cel és blau i rutilant; sonores
al voltant dels raïms brunzen abelles.
Damunt dels pàmpols, gravement gaudint-se
dels raigs del sol, les zumzidores mosques
se refreguen les mans amb complacència,
com hisendats per qui el nou jorn se lleva
sense temors ni angoixes...
Quina calma,
quin benestar respira el món! Quant bella
se desperta la vida! Quant ditxosos
semblen la terra, el cel, la llum i l'aire!...
Cert és que l'Home encara dorm, i em trobo
tot sol amb la Natura cara a cara.
p. 127
Apel·les Mestres / a cura de Joaquim Molas
les gentils i florides campaneres,
per on com una verda catarata
pomposament, tota raïms i pàmpols,
se desborda la parra luxuriosa,
rebo el petó del sol ixent.
La brisa
du perfums estivals que el cor penetren;
el cel és blau i rutilant; sonores
al voltant dels raïms brunzen abelles.
Damunt dels pàmpols, gravement gaudint-se
dels raigs del sol, les zumzidores mosques
se refreguen les mans amb complacència,
com hisendats per qui el nou jorn se lleva
sense temors ni angoixes...
Quina calma,
quin benestar respira el món! Quant bella
se desperta la vida! Quant ditxosos
semblen la terra, el cel, la llum i l'aire!...
Cert és que l'Home encara dorm, i em trobo
tot sol amb la Natura cara a cara.
p. 127
Apel·les Mestres / a cura de Joaquim Molas
29 de maig 2016
Cançó de maig
Lo taronger floreix,
tot ell és flaire;
la flor del taronger
perfuma l'aire.
Amb son preuat perfum
l'oreig s'adorna,
parteix ben lluny amb ell...
mai més lo torna.
Abans no el robi tot,
oh vida mia!,
baixem al jardí junts
al caure el dia.
Brandant lo taronger,
al vent s'inclina,
i una ruixada en cau
de tarongina.
Correm sota el brancall,
ma companyona,
i et teixirà la flor
blanca corona.
Correm, que el taronger
perfuma l'aire!
Correm... que el mes de maig
no dura gaire!
Dia blau
Il·lumina el paisatge un sol brillant,
el cel, avui, no tem la tempestat.
Veure com brolla l'aigua és fascinant,
i em captiva el to de l'herba del prat.
Calidoscopi de mil colors,
per als sentits, un fantàstic present.
Poesia i simfonia d'olors,
pau, subtil silenci, repòs d'argent.
Els ulls se m'inunden de bellesa
enmig d'aquesta muda immensitat.
Vull impregnar-me de la puresa
d'aquest dia blau que m'ha extasiat.
Imma Fuster i Tubella. Poemes de capvespre, 2004
28 de maig 2016
Maduixes
Brases enceses a la gerda prada,
restes d'algun incendi de colors.
Potser sou els joiells que a alguna fada
li han caigut passejant entre clarors.
Però ningú no té la gosadia
d'apagar la dolcesa d'aquest foc,
i fins l'aigua benigna encar atia
les delicades brases com un joc.
Potser són ardents cors d'un vol d'estels
que han caigut a la tèbia terral falda.
I ara s'ancoren amb fines arrels
i s'enrojolen amb l'estival calda.
Un vol d'ocells s'atura als conreus
i als maduixers escalfen els seus peus.
Jordi Gebellí. Retorn a Seor i altres poemes. 1984
restes d'algun incendi de colors.
Potser sou els joiells que a alguna fada
li han caigut passejant entre clarors.
Però ningú no té la gosadia
d'apagar la dolcesa d'aquest foc,
i fins l'aigua benigna encar atia
les delicades brases com un joc.
Potser són ardents cors d'un vol d'estels
que han caigut a la tèbia terral falda.
I ara s'ancoren amb fines arrels
i s'enrojolen amb l'estival calda.
Un vol d'ocells s'atura als conreus
i als maduixers escalfen els seus peus.
Jordi Gebellí. Retorn a Seor i altres poemes. 1984
Pròleg de Joaquim Mallafrè.
Premi de Poesia "Ciutat de Reus" Memorial Josep Ma. i Vila 1984.
27 de maig 2016
Ocells migratoris
Has mort tantes vegades arraulida
a l'alba densa, opaca, de l'amor!
Com ocells migratoris
anem d'ací, d'allà
cercant estances càlides.
T'endinses vers l'enigma de les coses,
t'embriaga el misteri de l'obscur
i perds el gust benèvol de les hores.
I el traç que et porta a omplir
el buit de tants papers
es fon amb la impossible meravella
de trobar la mesura del desig.
Quima Jaume. Pels camins remorosos de la mar. 1989
Al frontispici, fotografia d'Assumpció Forcada.
Pròleg: Maria Aurèlia Capmany.
Al frontispici, fotografia d'Assumpció Forcada.
Pròleg: Maria Aurèlia Capmany.
26 de maig 2016
Cultura d'aigua
Aigua al sol tant és fang al terra
terrissa redimida al foc
fogons templen fòtils de guerra
guerrera història d'estoc
l'estol d'espases entra en joc
en joc entre coure i fer aigües
aiguabarreig en foc trenca aigües
aigua a càntirs i culte al broc.
Ester Xargay, dins,
terrissa redimida al foc
fogons templen fòtils de guerra
guerrera història d'estoc
l'estol d'espases entra en joc
en joc entre coure i fer aigües
aiguabarreig en foc trenca aigües
aigua a càntirs i culte al broc.
Ester Xargay, dins,
Bouesia 2006. 2006
22 de maig 2016
D'ulls i mirada
D'ULLS i mirada
bastim la nostra casa;
d'ales i llum,
els besos;
el tàlem, d'aigua,
i de paraules vives
les abraçades.
Cinta Massip. Amurada. 2006
bastim la nostra casa;
d'ales i llum,
els besos;
el tàlem, d'aigua,
i de paraules vives
les abraçades.
Cinta Massip. Amurada. 2006
Dibuixos: Francesc Macip Vallès
Pròleg: Feliu Formosa
Epíleg: Jesús Massip Fonollosa
El llaüt del budista Jun
En baixar del Mon Mei,
el monjo de Shu toca
el llaüt.
Un sol gest
de la seva bellesa
i escolto com el vent
bressola la carena
i l'aigua baixa fresca
pels empits de la vall.
Com s'abracen les notes
a un campanar de gebre.
Mai no s'acaba el dia
a la muntanya blava!
Josep-Ramon Bach. Viatge al cor de Li Bo. 1997
el monjo de Shu toca
el llaüt.
Un sol gest
de la seva bellesa
i escolto com el vent
bressola la carena
i l'aigua baixa fresca
pels empits de la vall.
Com s'abracen les notes
a un campanar de gebre.
Mai no s'acaba el dia
a la muntanya blava!
Josep-Ramon Bach. Viatge al cor de Li Bo. 1997
19 de maig 2016
Nit de primavera
En aquesta primera nit de primavera
vull fabricar un bell poema per tu.
Potser no serà res d'especial.
Repetiré frases que ja s'havien escrit.
Anomenaré paraules que ja s'havien dit.
M'inventaré un somni
que potser algú ja ha somiat.
Sentiré una nostàlgia difícil de descriure.
Recordaré un temps no gens fàcil d'esborrar.
Em refugiaré amb la lluna,
que treu el cap entre les boires.
I després, aniré per començar...
Isabel Margarit. A trenc d'ona, 1999
vull fabricar un bell poema per tu.
Potser no serà res d'especial.
Repetiré frases que ja s'havien escrit.
Anomenaré paraules que ja s'havien dit.
M'inventaré un somni
que potser algú ja ha somiat.
Sentiré una nostàlgia difícil de descriure.
Recordaré un temps no gens fàcil d'esborrar.
Em refugiaré amb la lluna,
que treu el cap entre les boires.
I després, aniré per començar...
Isabel Margarit. A trenc d'ona, 1999
Primavera lliure
A Maria Pilar Anglada i Maria Dolors Bonal
Eixordats pel brogit sorollós de les reixes
no escoltem l'esperança de levíssim trepig.
Car tothom sent la pedra quan esquinça els verds pàmpols
però qui pot veure obrir-se la llavor del forment
o mesurar quant creix l'infant de l'alba a l'alba?
Talment és una flor de desclosa suau
l'esperança: segur, tenaç com el blat tendre
vindrà el seu just esplet quan la neu dansarà
lleugera desnuant-se per les arbredes clares.
Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009
Eixordats pel brogit sorollós de les reixes
no escoltem l'esperança de levíssim trepig.
Car tothom sent la pedra quan esquinça els verds pàmpols
però qui pot veure obrir-se la llavor del forment
o mesurar quant creix l'infant de l'alba a l'alba?
Talment és una flor de desclosa suau
l'esperança: segur, tenaç com el blat tendre
vindrà el seu just esplet quan la neu dansarà
lleugera desnuant-se per les arbredes clares.
Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009
17 de maig 2016
No és encara la pell
No és encara la pell, tan sols
una remor en la llana de les camises, un missatge
que recorda les tardes en el fenc, lli rentat, el sol
rosegant un riu al matí:
així la distància entre la meva mà i el presseguer.
Al carrer
les flors es mantenen fins a les taronges,
però l'aroma del verger fa set i els ulls s'enceguen
davant la promesa de grills nous i dolços, els més
dolços. Potser
per això es continua el viatge sense mirar cap enrere.
Maria do Rosário Pedreira. La casa i la flaire dels llibres, 2009
Tr.: Antoni Xumet Rosselló
una remor en la llana de les camises, un missatge
que recorda les tardes en el fenc, lli rentat, el sol
rosegant un riu al matí:
així la distància entre la meva mà i el presseguer.
Al carrer
les flors es mantenen fins a les taronges,
però l'aroma del verger fa set i els ulls s'enceguen
davant la promesa de grills nous i dolços, els més
dolços. Potser
per això es continua el viatge sense mirar cap enrere.
Maria do Rosário Pedreira. La casa i la flaire dels llibres, 2009
Tr.: Antoni Xumet Rosselló
15 de maig 2016
Olor mullada dels horts
Olor mullada dels horts,
tendre sospir de la terra!
La riera i el canyar
se van dient amoretes.
Les paraules que s'han dit,
el bon llebeig les oreja,
i va apagant la remor
en el silenci del vespre.
Només vola aquell sospir
de goig que feia la terra:
olor mullada dels horts!
La riera va cantant
i besa l'herba del marge.
Amorosa, la segueix
l'ombra fina de les canyes.
Amb la fosca de la nit
les canyes han fet marrada:
entre els caminets dels horts
ploren la seva enyorança.
El seu plor silenciós
munta com una alenada:
olor mullada dels horts!
Canyes altes del camí,
deixeu que es faci de dia.
Fugiran el grill encès
i l'estrelleta que brilla.
Damunt les aigües del mar
s'obriran alba i gavines
i el camí us demanarà
si ara la riera us crida.
La riera us corferí
Quin alè de melangia:
olor mullada dels horts!
L'ombra del lledoner
tendre sospir de la terra!
La riera i el canyar
se van dient amoretes.
Les paraules que s'han dit,
el bon llebeig les oreja,
i va apagant la remor
en el silenci del vespre.
Només vola aquell sospir
de goig que feia la terra:
olor mullada dels horts!
La riera va cantant
i besa l'herba del marge.
Amorosa, la segueix
l'ombra fina de les canyes.
Amb la fosca de la nit
les canyes han fet marrada:
entre els caminets dels horts
ploren la seva enyorança.
El seu plor silenciós
munta com una alenada:
olor mullada dels horts!
Canyes altes del camí,
deixeu que es faci de dia.
Fugiran el grill encès
i l'estrelleta que brilla.
Damunt les aigües del mar
s'obriran alba i gavines
i el camí us demanarà
si ara la riera us crida.
La riera us corferí
Quin alè de melangia:
olor mullada dels horts!
L'ombra del lledoner
L'arc iris de la llibertat
Els coloms s'aferren amb força
a l'arc de Sant Martí de la llibertat
amb por de caure
si belluguessin a dreta o esquerra
però els lleons blaus
corren amunt i avall
sense por
perquè són allà on els pertoca.
Reis gitanos
que reparteixen cançons de llibertat
com ceptres orgullosos.
Easterine Kire, dins,
XXXII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2016
a l'arc de Sant Martí de la llibertat
amb por de caure
si belluguessin a dreta o esquerra
però els lleons blaus
corren amunt i avall
sense por
perquè són allà on els pertoca.
Reis gitanos
que reparteixen cançons de llibertat
com ceptres orgullosos.
Easterine Kire, dins,
XXXII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2016
Tr.: Francesc Parcerisas
Literatura
No t'ha besat i ha marxat amb pressa,
i ha arribat a casa, i ha encès l'ordinador,
i ha escrit no t'he besat, no t'he besat la boca
i ara què en faig jo d'aquest voler-te als llavis.
En fa literatura. Només literatura.
Mireia Calafell
De Tantes mudes. 2014
i ha arribat a casa, i ha encès l'ordinador,
i ha escrit no t'he besat, no t'he besat la boca
i ara què en faig jo d'aquest voler-te als llavis.
En fa literatura. Només literatura.
Mireia Calafell
De Tantes mudes. 2014
També dins,
XXXII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2016
Dir. del Festival: Teresa Colom i Manuel Forcano
XXXII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2016
Dir. del Festival: Teresa Colom i Manuel Forcano
Subscriure's a:
Missatges (Atom)