Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

01 de novembre 2018

L'amiga nit

Aquest matí trobo a la finestra
un bocinet de nit.
Es veu que s'ha perdut entre la pluja,
i jo l'he recollit.
No vull que el sol el vegi i me'l desfaci
sobre els vidres mullats.

La nit i jo ens coneixem de sempre
perquè juguem plegats;
li tornaré el trosset quan les estrelles
em facin el senyal.

Si me'l quedés, la nit s'entristiria
... i no li vull cap mal!




Joana Raspall. Versos amics. 1998

Il·lustracions: Montse Ginesta



Exili

Escarbe el gest del temps; la mar em pren amb força
els dits, el cos, i els ulls excaven a la vora
el clot de tants estius. Les mans trien la sorra,
humides, impacients; nostàlgies de salnitre.

Tan imperfecta i vella es mou la por que mata
el rostre de l'espill i naix una altra cara.
Descalça rastrellar les pells lluny de la platja,
deshabitar la llum; rebel de cos reviure.

Ballar la lleugeresa sedosa del vestit,
sentir el creixement del foc al cim dels pits,
redescobrir corrents umbilicals antics,
perdre's dins el nou cos, naufragar l'invisible.

Cançons plenes de lluna s'escapen com els anys,
camins de sal oberts als infinits atzars.
Cremat el foc perdré el meu vestit de mar;
potser saber qui sóc siga el fet d'ara escriure.



Isabel Garcia Canet, dins,


Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008

31 d’octubre 2018

VEHICLE DE VAPOR

Quan Josef Božek, mecànic,
construí el seu vehicle propulsat
a vapor i després un vaixell fluvial i tot
de tretze metres d'eslora,
organitzà l'u de juny de 1817
un espectacle públic al parc de Stromovka
per a l'alta noblesa i
per al respectable públic,
previ pagament del bitllet
d'entrada.

Tot just després de la inauguració
esclatà un sobtat aiguat
i en la confusió general
algú s'endugué la recaptació.

De manera que el mecànic Božek
de cop es va trobar arruïnat.

Va destruir el vehicle de vapor amb un mall.

D'aleshores ençà a Bohèmia
no es va tornar a veure
cap autopropulsor a vapor txec.

Però d'aiguats sobtats,
n'han esclatat amb freqüència.



(De Síndrome del pulmó evanescent, 1990)


Miroslav Holub, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 101, p. 55

El vampir

Un vampir de Transsilvània
va deixar de tenir fam.
I de tan xuclat que estava
un matí caigué malalt.

-Té anèmia, digué el metge.
Que quant fa que no ha menjat?
-Quatre segles i dos anys,
el vampir va contestar...

-Ui, vostè està molt malalt!,
respongué el metge espantat.
Han de fer-li ben de pressa
una transfusió de sang!

El vampir se'l va mirar
amb els ulls esbatanats
i llavors li va respondre
veient créixer els seus ullals:

-Senyor metge, no em fa falta,
que el remei jo sé quin és:
us faré un mos en el coll
i ben bo em posaré!



Andreu Galan. Qui no sap riure no sap viure, 2014
Il.: Luis Demano

30 d’octubre 2018

Roser s'enfila per murades blanques

Roser s'enfila per murades blanques.
Pinzell de lluna et lleparà les galtes.

Perfum de nit, silenci de llimera.
Per les teulades, com s'arrapa l'heura!

Les campanetes del teu campanar
voltegen boges per l'amor dels gats.

Baranes i arbres són parany de llunes.
Saltironegen bestioles goludes.

La son arriba segellant parpelles.
Un tacte verd dorm a les calaixeres.

Roser s'enfila per blanques murades.
Pinzell de lluna et gelarà les branques.



Vicent Salvador, dins,


Antologia poètica, 1993
Ed.: Josep Ballester i Marc Granell
Il.: Lina Vila

29 d’octubre 2018

Una mar

Una mar on passegen bergantins,
galeres d'alta vela, humils barcasses...
De Palerm ve una nau que porta vi
i a la costa s'encenen alimares.

(Les ones dels canyars i dels baladres,
la cebera d'humil arquitectura.
Pel camí polsegós, cap a la platja,
amb el pare hi anava en bicicleta.)


Antoni Mestre, dins,


Antologia poètica. 1993
Ed.: Josep Ballester i Marc Granell
Il.: Lina Vila

Cant novè

Haurà plogut cent dies i l'aigua que s'ha filtrat
darrere les arrels de l'herba
ha arribat a la biblioteca i ha banyat totes les paraules sagrades
tancades dins del convent.

Quan ha arribat el bon temps,
Sajat-Novà, que era el frare més jove,
ha pujat per les escales tots els llibres al sòtil
i els ha estès al sol. Després ha esperat que l'aire càlid
eixugués l'aigua del paper mullat.

Durant un mes de bella estació,
el frare ha estat de genolls al pati
esperant que els llibres donessin senyal de vida.
I finalment un matí les pàgines han començat
a xiuxiuejar lleugeres amb la brisa del vent.
Semblava com si hagués arribat un eixam d'abelles al sòtil
i ell s'ha posat a plorar perquè els llibres parlaven.



Tonino Guerra. La mel = E'mél, 2018
Tr.: Lucia Pietrelli i Pau Vadell

28 d’octubre 2018

A L'HABITACIÓ DE PAVESE

Els rajos de sol impregnen
la plaça de Carlo Felice,
molt a prop del passadís
que travessen les ombres.

Encara hi viu l'esperit 
dels terrors de cada vespre,
de la ploma encara humida
que descarrega tempestes.

La veu ressona, profunda,
en les boires de l'angoixa,
en un món en decadència
saturat de corbs i dubtes.

Un llit i una taula
atrotinats per la vida
són les restes de la guerra
que lliurava l'existència.

Puc comprendre el que senties
en la foscor de la cambra,
solitud durant la vida,
il·lusions que s'esvaeixen.

Prenc el teu guant de vellut
per refermar la meva lluita.
Prenc el teu alè que expirava,
per alterar més consciències.

Lluitaré per tu, esperit turmentat,
i per tots els vençuts de la terra,
per canviar el curs de les coses,
per un món nou sense ombres.




Jordi Tena i Galindo. Reviu la flama, 2013 


Amb els ulls ben oberts

Amb els ulls
ben oberts,
finestres per on
entra
el riu de la vida,
veus com la natura
inventa
i fa imaginar
i et deixa tastar
pinyons, mores, castanyes
i una mica de bosc
et pots menjar.



Joana Bel. A la nit, el bosc belluga. 2005
Il.: Mabel Piérola

Els vells llibres

Al darrer prestatge
   d'una llibreria
hi havia dos llibres
   que ningú llegia;
només una aranya
   els feia visita,
molt respectuosa
   amb la lletra escrita.
El volum més gros,
   de coberta blava,
d'un tal abandó
   sovint rondinava:
—Tantes coses bones
   que jo explicaria!
Tantes veritats!
   tanta fantasia!
L'altre li va dir:
   ―Els llibres fem nosa;
ara la gent té
   una estranya cosa
que parla, que canta,
   prement un botó.
Ja no ens necessiten.
   ―S'ho pensen, que no!
No trigarem gaire
   a tenir-ne prova.
Mai no els bastarà
   cap màquina nova;
mirar més enllà 
   sempre els farà falta.
I si un dia arriben
   a la part més alta
de la llibreria
   on nosaltres som,
admirats, creuran 
   descobrir un nou món!

Tenia raó...
   o bé, no en tenia?
Potser ho sap l'aranya
   que hi va cada dia.



Joana Raspall. Versos amics. 1998

Il·lustracions: Montse Ginesta

Lliçó de botànica

Capaç de viure de quatre xàfecs, el llentiscle creix als alzinars
i les pinedes, també entre coscolls, a les garrigues, i en vessants
ben àrids de terra pedregosa.
Floreix a la fi de març i és fort, poc romancer, no gaire amic
de fer postures.
Tant agraeix el sol com tolera l'ombra; amb les gelades que
arriben tot de cop, perd la ufana i es malmet.
Modest d'alçada, té unes fulles en raïm que fan goig de veure.
És prou útil com a llenya i per als pocs senglars, que en mengen
les llavors. (Són roges però a poc a poc negregen.)
Dona bona olor, aromatitza l'aiguardent i la seva saba val per a
fabricar vernissos.
El tronc... és una mica asprós al tacte, però si n'arrenques 
alguna branca, pots guardar-la molt de temps sense que se
n'esblaimi el color, vermellós de jove i gris més endavant.
Podríem dir, per tant, que és un arbust tenaç, ferm, fidel i
bastant estable, beneficiós si en saps treure profit , rugós de
tronc però suau a la mirada, feiner per dins i força discret.


(L'anomenen també mata, matisa, josep o pep.)



Josep M. Sala-Valldaura. Coordenades. 2018

27 d’octubre 2018

L'internauta reposa

Ha passat hores davant la pantalla
fent descobertes d'adreces i noms,
ha omplert de lletres i xifres i símbols
tot un disquet, gairebé ni sap com.

Ara es passeja, al caient de la tarda,
sota la dolça claror del ponent
que d'una tendra lluïssor rosada
cobreix les formes, amorosament.
Ha trepitjat un tou de fulles seques,
les que diuen adeu a la tardor
amb una veu callada, mai oïda
entre les ratlles de l'ordinador.
La xiscladissa dels ocells als arbres,
aguda i penetrant, com violins,
li produeix com una esgarrifança,
com si l'esgarrinxessin pell endins.
Ran del camí, un hort amb tanques altes
llueix les branques d'un mandariner
que penja els fruits, com fanalets encesos
amb espurnes de sol, sobre el carrer.
La font que raja al mig de la placeta
esquitxa de brillants l'aire encantat.
És l'hora que els coloms hi van a veure...
Ell en copsa l'ardent fugacitat
i s'asseu un moment al banc de pedra,
i clou els ulls, com si volgués gravar
tot el que veu a la pantalla interna,
on mai cap «virus» no ho pugui esborrar:
ponent, fulles, ocells, els fruits, la calma
...i la font que no para de rajar...



Joana Raspall. Font de versos. 2003

Il·lustracions: Tàssies.

Els ulls

Els ulls són com dos boles
que es mouen molt lentament
les pestanyes van mullant-los
per a evitar fregament.

N'hi ha de molts tons i colors
perquè els pugues mirar:
negres, verds, marrons i blaus,
però no els has de tocar.

Amb els ulls, tu pots sentir,
viure, riure, enamorar.
També pots dir t'estime i fins
i tot pots plorar.

M'agrada observar quan mires
amb eixe somriure clar
quan el silenci m'acaça
i només tinc el teu mirar,

quan els teus ulls, engolint-me,
em diuen, mirada absent,
tot això que poden dir-me,
silencis, entre la gent.



Miquel Juan Garcia. Poemes per descobrir el món, 2011
Il.: Cristina Duran

Lliri blanc

Pluja de meteors,
al ventre, al pit, al front
de la nena dormida;
fa un badall, obre els ulls,
mira el cel i camina.




Teresa Rierola i Comajoan. Joc tardoral, 2001
Il.: Anna Serra Teixidó


Encara

   El cel ja és tan madur que vessa dàlies
per l'angle del pujol.
Rera els teulats
torna el llevant astut
― una vegada més ―
a afalagar el brancatge de l'acàcia.
Nosaltres, tanmateix,
desconeixem aquest paisatge nu
i avançam freturosos de l'incert.
Encara l'arbre oscat
ens parla del camí de les garlandes
i encara hi ha clivelles al nostre pit i als ulls
per deixar pas al goig o a la sorpresa.
   Així anam endavant en dia calitjós
que amaga el lleu somrís imperceptible,
irònic i tenyit d'indiferència,
d'aquells que, ja molt lluny,
veuen els nostres dies créixer com una heura
ben abraçada al tronc de l'esperança.



Margalida Pons i Jaume. Sis bronzes grisos d'alba, 1986
Premi Salvador Espriu 1985 per a poetes joves

25 d’octubre 2018

Posta

Juga la llum, per dins el verd pinar,
insondables i eternes meravelles...
La terra clou els ulls per reposar,
i el cel desvetlla el cor donant estrelles.




Maria Verger. Clarors matinals. 1924

Pròleg: Maria-Antònia Salvà

Tota la llum

   Tota la llum sembla restar captiva al cel turquesa
del capvespre. Tota la llum sembla furtada al món
que, de sobte, s'ha trobat nu mentre es dilata en la
foscor d'un pensament. Veus la immensitat d'un
instant a l'ombra clivellada dels plàtans. Sents
la plenitud de la vida expandint-se en l'aire, com
un perfum delicadíssim de paraules.




A. Tàpies-Barba. L'escrivent, 1999

23 d’octubre 2018

L'ombra

Tot és més cert darrera el teu somriure,
tot és més cert, i lluminós, i amable.
Quina tardor d'inesperats prodigis
que encén la sang sense neguitejar-la,
quina cadència nova de propòsits
escrita en blau al blau de les muntanyes.
Ara pel somni insòlit de les fulles
que res no feia pressentir, retrobo
no sols el gest perdut, sinó la fonda
presència de l'ombra que em reposa
per sempre al fons dels ulls, i ens acompanya,
silent i dolça, mentre fem viatge.




Miquel Martí i Pol. Els bells camins. 2001


Premi Salvador Espriu 1987
Premi Ciutat de Barcelona de Poesia Catalana 1987

19 d’octubre 2018

sovint

sovint
ens emprenyem amb els altres
perquè no ens fan el que
hauríem d'haver fet nosaltres


responsabilitat




Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2018

Traducció: Bel Olid

Aire!

la "mezura"... est ce qui permet la lutte contre
la menace sans cesse présente de la mélancolie
                                                 Jaques Roubaud




Desaferrar-me
a més d'un llaç
també de l'aire.
Deixar que el cel
em deixi sol
de cara a terra
amb les ortigues.
Fer volar els ulls
fins veure un cérvol
i fer-li el salt,
llavors,
a la cadena
-que era de vent.
I desarmar-me.



Blanca Llum Vidal. Punyetera flor. 2014

18 d’octubre 2018

Sinopsi

M'afluixaré els cordons ーpermetㄧde les sabates.
O em quedaré, dempeus, descalç sobre els taulells.
Diré una lletania de quatre coses clares.
                           VICENT ANDRÉS ESTELLÉS




Descalceu-vos les pors
quan l'aigua hagi mullat
totes les sabates
del món on els valents
encara duen els mitjons
arrapats als turmells.

  Canseu-vos els pulmons
inflant amb silencis
els globus de la festa
i deixeu jugar els nens
fins que cada silenci
esclati en soroll.

  No deixeu de vagar
per l'absurd impossible
de les hores verges
mentre avanceu fidels
pel camí que la raó
ja ha tastat.

  I al capvespre més fred
de l'hivern de les mantes,
mireu que, segons com,
llegint-vos els ulls
no us recordeu
què volíeu tapar.



Helga Simon i Molas. A la vora. 2017


Premi Amadeu Oller 2017

13 d’octubre 2018

Viatges

¿On podríem anar que els anys passessin
més lentament? Feixugament sotmesos
a la caducitat del temps, no hi ha
cap viatge que pugui alliberar-nos
per sempre més de dubtes i temences,
i és bo saber-ho sempre abans d'emprendre'l.
Més enllà de neguits i entusiasmes,
potser el guany dels viatges és l'espai
que hi descobrim de nosaltres mateixos
i que tal volta hauria restat fosc
sense la llum d'aquelles noves rutes.



Miquel Martí i Pol. Els bells camins, 2001

12 d’octubre 2018

Dir la llum de la natura

Dir la llum de la natura
sense descriure'n el paisatge.

Dir presències humanes

sense posar-hi ningú com a pretext.

Dir espais habitats

sense dibuixar estructures d'habitacle.

Dir els colors que tens arran de mà

sense dir la mà que els il·lumina.

Dir l'essència del nucli

sense descriure'n l'itinerari.

Dir, tan sols, a frec de ploma,

el perfum de les paraules.





Gerard Sala. Amb la veu als ulls. 2001


Pr.: Albert Ràfols-Casamada
Il.: Gerard Sala
Premi Betúlia de Poesia 2001 de Badalona

09 d’octubre 2018

Tot és propici

Tot és propici en els teus ulls que m'obren
profundes vastituds, tot se'm revela
dens com la tarda rera les cortines.

No em vull tot sol.
                               Al centre del silenci
que m'envolta hi ets tu, i el tacte càlid
d'aquelles mans amb què reculls la vida
que, esperançat, a mans plenes et dono.




Miquel Martí i Pol. Els bells camins, 2001


Catarsi urbana

Manllevaré la pols d'una ombra,
la trama subtil d'una duna,
i en no poder arribar més lluny
inventaré el corc per als dies
que m'han arnat la boira d'illa.
(Dels Nou poemes Nonats, anònim)

En urbanes artèries
curulles de quitrà i ferralla,
l'eremita desfà atzucacs,
plantat a l'àgora on tanta heura
dissol l'equilibri dels murs
segellats i enganyosos.
La seva veu és tot un clam,
l'udol d'un vell llop sota el cel
ennuvolat d'una planura
de gel inabastable:
Ningú ja no creix als carrers
en el moment confós
de la ciutat mediterrània.
Els solitaris guaiten rera
els finestrals, on les parets
isolen sense treva,
mentre ciutat recull
els nòmades que porten foc
colgat al cor de l'existència.
Fenc, foc i fum en el record
dels dies d'illa.



Antoni Sbert. De l'oasi dels ulls, 1994

Maria de Montserrat

Cel de la terra que ens duu,
brancatge amb el fruit madur,
cant de la nostra agonia,
veu segura en l'insegur:
       Maria.

Digueu, boix i romaní,
muntanyes aspres, i el bri
que la rosada destria:
qui us dona el goig de florir?
       Maria.

Digueu, boires i claror,
tempestats i serenor,
vesta nova cada dia:
qui us emmarca l'horitzó?
       Maria,

Digues, ànima que sents
el tremir de tots els vents:
¿qui et posa ritme a la via
de desacords i laments?
       Maria.

Maria de Montserrat,
llum a muntanya i ciutat,
nial de l'escolania:
vetlleu pel nostre rescat,
       Maria.



Josefina Tura de Bertran, 1946


Poemes montserratins, 1997

Rere la boira

             «Llegim-nos altre cop, si és possible, els ulls»
                                                                       J. Vinyoli
   
                                           

Rere la boira hi ha un món que m'espera
i un horitzó cancell d'epifania.
M'hi ve a trobar el capvespre entelat,
opaca llum de paraules revesses:
per invocar el nom de la mirada
t'haig de llegir altre cop, si és possible, els ulls.




Vinyet Panyella, dins,

Barcelone Marseille : un intercanvi de poesia contemporània. 2014

On hi ha parets de vidre

Stadsbiblioteket  - Malmö per Teresa Grau Ros a Flickr
On hi ha parets de vidre
enderroquem cortines.
         (Els murs extravagants
           solen ser honestos).

Deixem-nos envair
per platges silencioses
que deturin el temps i les onades.

On hi ha parets de vidre,
sovint s'hi veu, alhora,
reflex i transparència.



Gerard Sala. Amb la veu als ulls, 2001

Pr.: Albert Ràfols-Casamada
Il.: Gerard Sala

07 d’octubre 2018

Dilluns

Dilluns, visito Sant Llorenç de Morunys
Dimarts, cap a l'estany d'Ivars
Dimecres, busco avets a Espinelves
Dijous, me'n vaig a Tous
I divendres, a Portvendres.




Màrius Serra. D'on trec el temps. 2017

L'ull àtic

L'ull àtic va plorar mars d'amargor.
Mars de plors dels vols dels vulls
dels ulls que ploren.




De Clandestima


Glòria Julià Estelrich, dins,

Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans. 2008