Model

Quin sermó senzill convé
perquè uns homes no separin
cap marit de cap muller
ni l'amant del seu amor
ni ningú, ningú, ningú
de l'arròs del seu carrer,
eh?



Enric Casassas, dins,


 Desvetllant poemes : tria de versos per a un recital. 1999

 Edició: Núria Feliu

Aloma, 50 anys

Oda a la llunyania

Dir és dir i és creure-ho,
és anar a l'altra paret 
i traspassar-la,
és aquesta sort variable
que t'estreny pel tòrax 
i t'enrosca les idees.

Ja veuràs,
és aquesta la incertesa,
el gust d'anar endavant,
d'asseure's a les finestres,
d'aquest verí 
que es propaga,
s'encasta
camina a les palpentes
perquè sap que el cor
és la llanterna veloç,
el greix del motor,
la glòria de la nafra.

Tota petita cosa
serà estimada
sense esforçar-m'hi.



Anna Gual. Símbol 47. 2015

Epíleg: Esteve Plantada.

Bella Lee

Man Ray, l'home llum,
fotografia la bella Lee
que pregava per ser estimada.

Encenc una llum de bengala,
faig una creu cap a l'aire
i deixo les sabates arrenglerades:

vull caminar i caminar més perquè em deixi de tremolar la poca
pell de l'os d'aquest migdia que se m'escola com la vida.



Ivette Nadal. Arbres, mars, desconcerts. 2017

Pròleg: Anna Aguilar-Amat

Em conhorta explicar

Em conhorta explicar, quan semblen lluny,
els perills concebuts que m'amenacen:
enterrar personatges sota el gruix
dels cadàvers d'uns altres personatges.




Josep Pedrals. Escola italiana. 2003
Ed.: Luca M. Rota

Sòbriament místic

Sòbriament místic, místicament sobri,
D'una altra manera no pot fer-se:
Per això és prudent el teu saber,
La teua cautela és el teu desvetlament.



[33] [Sense títol] 


Hannah Arendt. Poemes. 2018

Traducció de Lola Andrés i Anacleto Ferrer
Introducció i notes: Anacleto Ferrer
Text final: Isabel Robles

No oblidis aquest recer

No oblidis aquest recer 
de compassada clepsidra,
jardí assaonat, fidel
reialme. Deixa que fora
       xisclin les gralles,
es mosseguin els taurons,
       tresquin les cabres,
i la brea de l'asfalt,
estovada per l'enveja,
       envesqui les ànimes.
Mantén-te al marge del llot
que enverina fals la vida.
Siguis fidel a l'espurna
que bressola dia i nit
els teus íntims engranatges.
El vol plàcid del colom
i el trencat del rat-penat
són les teves potents ales.



Rosa Fabregat. Balda de la vida, 1991
Pr.: Ramon Folch      

Com l'ona

Com l'ona que naufraga en tota penya,
com aquell mar que sempre torna i prenya
el mar de mar, així mateix la vida
cerca morir en el mot que l'ha d'empènyer.


De: Vent a la mà.




Carles Dachs, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 110-111, p. 43

acceptaré

acceptaré
un company
amb qui siguem iguals

Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2018

Traducció: Bel Olid

Poesia

Poesia. En lloc d'enfosquir la realitat, il·luminar l'invisible.



Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014

Il. de la coberta: Llorenç Pons Moll

Glosa

Jo voldria, jo voldria,
jo voldria, jo voldré
brostar en flors de poesia
com en roses el roser.
Ai, la llum que el cel envia!
ai, l'abella que ens vol bé!
La vaig veure com fugia
dins una ona d'harmonia...
Jo aguait per si tornaria,
i passa el temps, i no ve!

Jo voldria, jo voldria...
un repòs com mai l'hauré.
El repòs que el cor somnia,
dins el món no el trobaria:
jo voldria, jo voldria
el cel com me moriré.




Maria Àntonia Salvà. Poemas = Poemes, 2006
Tr.: Jaume Pomar
Pr.: Sebastià Alzamora

L'iris del Déu cec

A l'escletxa del voral s'hi remou un gest
que aixeca pols. La pols que neix de sota terra.
Els morts són qui la generen: obren
les boques en un intent de ser fàbrica d'oxigen.

Cal viure entre el verb i l'acció,
entre el misteri latent i el pa a la taula.

Aprendre a tenir una nova mirada.
Fer-la servir en bon ús.

Anticipar-se.



Anna Gual. Símbol 47. 2015

Epíleg: Esteve Plantada

Arbreda d'hores

Ves al fons de les coses amb antena
muntanyenca. Balcó a l'inconegut!
Que peti la bellesa que ens ha dut
colors i resplendors de tota mena.

Remou amb el molí sol i serena;
en doina els grans puntals del contingut;
assaja un devessall, que, si el bull put,
penja una bola més a la cadena.

Penetra al fons de les coses, inclús
sense comprendre-les. Alça't i encara
que no coneguis el ponent de cara

traspassa l'enfilall i busca el nus;
escura el fruit, sonet, del cant que em dus,
branda enlaire l'instant, que en res no es para.




Joan Brossa. Els ulls de l'òliba. 1996, 2a ed. rev.
Pròleg: Jaume Pérez Montaner

Un absolut silenci

Un absolut silenci no exclou que la sang parli
d'il·lusions frustrades i d'amargues ferides,
però també d'oasis de pau on la tendresa
deixà per sempre aromes de roses generoses.




Joana Raspall. Ales i camins. 1991

País perdut

Ja de la pedra eixuta lluïen els cantells.
El vent aconduïa fistons en l'herba tendra.
Un ametller floria sota d'un núvol cendra.
Pel gris lleuger de l'aire venien nous ocells.
      La primavera feia com jo. Vora el graó
del seu començ, ullpresa i en quietud estranya,
veia unes clapes d'ombra passant per la muntanya,
i, dalt de mar, finestres amb pluges de claror.
      I al davantal cobria la seva nierada,
sense dar pas, poruga que alcessin la volada
el somni, l'esperança, el dol en el desert.
      Homes i déus, joguines del plany i de la dansa,
en començant a viure sospiren de recança:
deixies del no ésser que afrontaran l'incert.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979

A cura de Joan Ferraté.

El descobridor

Vaig enviar la ment a caçar quelcom nou,
perquè ho trobés i atrapés als vells turons;
com el colom de Noè se n'anà
i com el colom de Noè tornà;
i mentre el vespre sobtat omple
tota la vall d'un misteri callat
compto les coses que em portà.

Un bri d'avet, un roc trencat,
remor de bens als llunyans turons
i una flor groga, em va portar;
no em dugué, doncs, cap novetat.
Però el silenci m'estremeix
mentre desplego aquell misteri
i veig allò nou que ara em ve.

Malgrat que avets i rocs són vells
com ho són les flors grogues i el vent
que va empènyer el colom lluny de mi,
m'han fet trobar un altre colom,
un colom nou, una altra ment:
vet aquí el nou que em ve ara a mi.

———————————————

The discoverer


I sent my mind to hunt the new
And trap it on the ancient hills,
Like Noah's dove it went from me,
Like Noah's dove came back to me,
And while the sudden evening fills
The vale with quiet mystery
I count the things it brought to me.

A sprig of fir, a splintered rock,
The sound of sheep on distant hills,
A yellow flower it brought to me,
No new thillgs these it gave to me,
And yet even now the silence thrills
As I unfold a mystery
And see the new that comes to me.

Though firs are old, and rocks are old,
And old the yellow flowers, the wind
That sped the dove I sent from me,
Another dove has found for me,
Another dove, a different mind,
This is the new that comes to me.




John Langdon-Davies. Man on mountain = Home a la muntanya. 2016

Edició: Jordi Casanova i Núria Camps
Traducció: Marià Manent, Tomàs Garcés i Josep Maria Jaumà

Tots els camins

Tots els camins de llum són nostres:
                 la sorra,
                 les hores
                 i l'aigua.

Totes les fites de llum són nostres:
                 les veles,
                 les algues
                 i els núvols.

Totes les veus de llum són nostres:
                 la proa,
                 la popa
                 i el rumb.

Totes les marques de llum són nostres:
                 la vida,
                 la pàtria i
                 l'amor.




Guillem Viladot, dins,

Desvetllant poemes : tria de versos per a un recital. 1999 

Edició:  Núria Feliu

Tinc una barca molt vella

Tinc una barca molt vella,
tota blanca, amb una estrella,
l'avi m'hi deixa pujar,
com m'agrada navegar!

Vaig a l'Àfrica, a la Xina
i a l'Amèrica Llatina.
La vela s'ha foradat
i l'avi l'ha apedaçat.




Olga Xirinacs. Marina. 2004

Il·lustracions: Asun Balzola

Endavant!

Respira fort, que l'aire és teu
i l'aire i tot et poden prendre.
Un cop ja l'hagis respirat
és carn com tu,
és alè teu que no es pot vendre.
Respira fort, que l'aire és teu!

Trepitja ferm, que el lloc és teu.
On hi ha el teu peu no n'hi ha cap d'altre.
La terra té per a tothom
camins oberts.
Lluita amb qui vulgui entrebancar-te!
Trepitja ferm, que el lloc és teu!

Parla ben clar, que el mot és teu
i el pensament ningú no el mana.
Si creus la teva veritat
llança-la al vent
i que s'arbori com la flama.
Parla ben clar, que el mot és teu!




Joana Raspall. Ales i camins. 1991

També es troba als llibres:

Joana Raspall. Batec de paraules. 2021

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023

Veure altres cels

Veure altres cels per valorar el teu cel,
llegir altres vides per entendre la teva.




Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014
Il.: de la coberta: Llorenç Pons Moll

Intuïció

Nivals, els arbres nans esquincen el claper.
Sagnen les mans. Reclòs, un lliri espera, en blanc,
la treva que en uns ulls fa enraonar els pètals.






Lluís Calvo. L'Estret de Bering. 1997

Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 1996

Temps de corcons

                                         (A tots els meus avis,
                                     que encara viuen en mi)



Era una vesprada molt pareguda a aquesta,
una vesprada de pluja en una casa tan vella
com els teus avis que l'habiten.

(Ara l'herbatge xucla
els darrers signes de vida
                                         —o de mort—
i les sargantanes es passegen,
tipes de sol i silenci,
per on molt abans hi hagué
el corral de gallines i després
un jardí de roses i de cales de seda.)

Encara arrepleguen serradura
com aleshores unes altres mans
més velles
—gelades com les teues,
transparents com les teues. Tots
ho diuen, llargues, se les ha dei-
xades ací i són teues—.

I té l'endús per escampar-la
als peus de les parets per on
s'esmuny groga
la pluja.

I encara rieu i canteu
amb els pallassos grisos de la televisió
i mengeu bosses plenes de llepolies
i feu olor de sabó i de brillantina
de trossa, com el pilotet d'argent
enrotllat al clatell secular de l'àvia.
I pengen encara del sostre,
com d'un esquelet d'ossos de fusta,
estalactites de sol amb cabells
arreplegats de pellofa.

Serradura escampada pertot arreu,
eixugant l'aigua que davalla del cel
per camins de calç assedegada.
Aroma a pluja vella,
a vesprades tèbies difuminades
en l'obagor.
Rialles en un televisor en blanc i negre.
Infantesa desfeta a les mans
com un grapat de serradura:
pluja o pols groga
que el temps rovella...



De: Temps de corcons




Maria Josep Escrivà i Vidal. Remor alè. 1993

Premi Senyoriu d'Ausiàs March 1992

Interferència

Caldria,
en l'exposició de les idees
procurar avançar en el mateix sentit,
com ones que es propaguen
i es reforcen mútuament
en el mateix medi,
fent vibrar cada partícula del cos,
i apropar-se
a la utopia.



Assumpció Forcada. Química i física = Química y física. 2012

Pròleg: David Jou
Traducció: Assumpció Forcada i Ángeles de la Concha

Antioda

Si el present és el passat del futur,
aviat, per a pintar una paret amb quadres
penjats, no caldrà despenjar els quadres.




Joan Brossa. Ventall de poemes urbans, 1988

Matinada d'examen

   Cimals immensos, llibres apilats
tanquen la tundra dels apunts: neu verge
tacada amb rius de tinta, corriols
incomprensibles sense perspectiva,
cada lletra un avet, les xifres rocs.
A l'est, la torre circular, esvelta,
del termo groc, la tassa amb sucre al fons,
un bolígraf, un llapis i l'esfera
ineluctable del despertador.

  Sota el gran sol del flexo, obert, un llibre
amb una taca mínima que es mou
entre les línies catorze i quinze:
orfe, atordit, s'asseu sobre una pe.
Contempla desolat aquest paisatge,
el blanc i el blau que no s'acaben mai.
Per un moment somia i veu el dia
(aviat, aviat) que en marxarà per sempre.


Jaume Subirana, dins,


L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre, 2018

Ed.: Antoni Tort Bardolet

Èxtasi blanc

El pol·len entra pel nus de la fuga
i les bombetes rebenten,
harmonioses, al cant de la radiació solar.

Un taronger s'enlaira
amb l'estrebada insensata
de 542 becs de garsa i m'hi sumo,
arrencant el tronc
amb les dents beneïdes.

Quina mística més cèlebre,
desplaçar-se de casa,
arrossegar el niu,
pintar el camí amb sons tous
i indesxifrables.

La meva feina és intentar.



Anna Gual. Molsa. 2016

Epíleg: Gemma Gorga
Il·lustracions: Ana Cabello

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2016

Amb tot, el llibre pensa

Amb tot, el llibre pensa, somnia, medita.
Un es creu recórrer pàgines,
creuar parèntesis,
franquejar notes
mentre són les pàgines,
els parèntesis i les notes
els que el descripten,
els que el fullegen...
La vida impensada
en una llengua inventada
a la vegada
fibra d'herba, de bèstia, d'ànima
que s'agafa per un pèl,
rabent, quan passa,
cosa simple
entre mil ratlladures i esquinços...


De Jocs de convit


Renada-Laura Portet, dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans, 1999
Ed.: Vinyet Panyella

Els somnis abandonats

A l'hora que els dorments de les entrades
s'acotxen amb notícies gastades
i s'encalcen els desitjos trontollant
com gerres de cervesa en un cantell,
ella encara no pot agafar el son
ni els somnis que voleien per la cambra.
Només n'agafarà d'abandonats
pels qui, desensonyats, lleven el dia.




De El vent de les andanes



Hermínia Mas, dins,


Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans, 1999
Ed.: Vinyet Panyella

El jardí de Nausica

                     Homenatge a Marià Villangómez


El mot damunt del mot s'empelta i riu.
Cap paraula no es mor que no en floreixi
una altra al seu costat, de terra i d'or.
Suau com préssec, aspra d'aranyons,
bessons d'ametlla, cireres enceses...
Passejo entre els versos, mot a mot,
flairo l'aroma alhora tendra i seca.
Les mans allargo a la pomera en flor
i en fruita saborosa del poema
i en volen, cel amunt, ocells innúmers.
«Enllà veuen el mar que els alts penyals afronten»



Maria Àngels Anglada. dins,

Desvetllant poemes : tria de versos per a un recital. 1999

Edició: Núria Feliu

La primavera

Damunt d'un prat verd
mullat de rosada,
he vist una flor,
una flor amagada.

Primavera et dius
ㅡoh, flor benamada!ㅡ
i pel mig dels prats,
tot fresc de rosada,
floreixes, gentil,
amb ta color clara.

Floreixen amb tu
la genciana blava,
gladiols rosats,
flor del vent morada,
i, dalt dels cimals,
roses de muntanya.



Lluïsa Giró (15 anys)


Llibre de les flors. 1936