Sola

Sola.
Reblant el clau del mur.
Records com quadres
arrenglerats
colors                   miralls
dispersos.

La mare-terra perfà
tot l'univers.

Montserrat Garcia Ribas. Platja fonda. 2021

Epíleg de Carles Camps Mundó

Pregària pels sembrats en temps d'eixut

Delícia del món és un cel blau,
         i avui, com ens desplau!
Dau-nos, Senyor, un cel de mareperla,
àmfora d'aigua pura que s'esberla,
i begui en pau l'assedegat redol.
Ocultau-nos un dia vostre sol!

Maria Antònia Salvà. Antologia poètica. 1996

Tria i apèndix de Josep Carner

Introducció de Joan Triadú

Espai de fangs

El temps n'ha fet paràbola,
de l'olor de llimbs.
A l'arena, paper verjurat,
s'inscriuen cal·ligrafies secretes,
paraules enfonsades, negatiu del cos.
El desig arrecerat a l'aixopluc del riu,
engull els crits
de les gavines errades.
Artifici i ficció, el poema.
Al canyar s'han podrit els camins.

Zoraida Burgos, dins,

Terres d'aigua : poemari de les Terres de l'Ebre. 2004

Coordinació de l'edició a cura de Núria Grau
Estudi introductori a cura de Pere Poy
Il·lustracions de Santi Alfonso

No em puc queixar

No em puc queixar de gana,
El meu menjar baixa dels cels,
Però temo pel déu
Que es nodrirà amb mi.

Soc massa negra, soc massa trista,
La meva ofrena potser li semblarà
Més seca del que és,
Més dolenta, més amarga.

La sang podria vessar
En un bell camp de roselles,
La carn podria restar
Per repartir-la als pobres.

Ileana Mălăncioiu. La vèrtebra. 2018

Traducció de Jana Balacciu Matei & Xavier Montoliu Pauli

Epíleg de Carles Duarte i Montserrat

Pluja

                 A Josep Palau i Fabre

Calladament plou sobre els camps:
Déu es prodiga. Els arbres duen
malenconia i soledat
en la nuesa de les branques.
Déu, finament, plou sobre els camps.

La boira cau, besa la terra,
mare i clausura de llavors
que tan ocultes fructifiquen
per la saó que ens ve de Déu.
La boira cau damunt la terra.

Vindran les messes, a l'estiu,
i les olors dels camps, despreses,
volaran lliures sota els cels
que ens miraran dreçats encara.
Vindran els fruits d'un nou estiu.

Del llibre: Terra, 1951

Josep Romeu i Figueras, dins,

X Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 

Palau de la Música Catalana. Barcelona, 25 de maig de 1994

Direcció del Festival: Àlex Susanna

El roig del cel

La nit cau dolça i freda
sobre el cel de ponent,
creant ombres fosques
dins el mar serè.

Dibuixant siluetes d'ocells
als núvols tintats de porpra,
escrivint notes de silenci
que el vent s'endú lentament.

La sorra mullada
llisca sota els meus peus,
acariciant l'aigua clara
tacada del roig del cel.

Ariadna Marín Llauradó, de l'Escola Grèvol. Categoria D. 2007

Jocs Florals Escolars : Distrícte de Sant Martí : Poesia : Prosa. 2008

Eco

                 A Maria-Lluïsa Palau

-Explica'm, tu, què és el sol. -El sol.
-Explica'm què és la lluna. -La lluna.
-I per què en Pere plora amb desconsol?
-Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.

-I les muntanyes què són? I els estels?
-No són més que els estels i les muntanyes.
-I aquestes canyes? I aquestes arrels?
-Doncs no són més que això: arrels i canyes.

-I aquesta taula? I aquest balancí?
I aquestes mans que fan l'ombra xinesa?
Digues: i el món? I l'home?
                                           -Heus aquí
l'última forma de la saviesa:

Mira't a fons, afirma sempre el que és
i aprèn amb seny que no pots fer res més.

Joan Brossa, dins,

X Festival Internacional de Poesia de Barcelona.

Palau de la Música Catalana. Barcelona, 25 de maig de 1994

Direcció del Festival: Àlex Susanna

Després d'aprovar l'examen [800 d.C.]

Durant deu anys no vaig deixar mai els meus llibres.
Em vaig espavilar i vaig rebre lloances
immerescudes. No dono gaire valor
al lloc tan alt que ocupo. Allò que més valoro
és la joia dels meus pares. Uns quants companys
d'estudis m'acompanyen quan deixo la ciutat.
El meu jaç cobert és a punt. Flautes i cordes
toquen la melodia del comiat i fan
més passador el pesar que ens causa la partida.
Els vapors del vi escurcen aquest camí tan llarg...
Sembla que aquest cavall que cavalca en un dia
de primavera cap a casa porti ales.

Marcel Riera. Versions de Bai Juyi. 2013

Caminants

Qui no instal·la la casa en lloc incert?
La marxa és llarga, abunden les cruïlles.
Anem d'amunt les aigües i seguim
no pas altre vial que els solcs d'escuma.

Núria Esponellà. La mirada de la gavina. 2001

Pròleg de Miquel Martí i Pol

XXII Premi de Poesia Goleta i Bergantí 2000

Incendi

El bosc eleva
al cel braços de flama.
Tràgic, implora
l'aigua que regeneri
els cors incendiaris.

De: Ales i camins.

Joana Raspall. Batec de paraules. 2021

Pròleg de Carles Duarte

Patrimoni

The soul is not more than the body.
                                Walt Whitman 

allò que he escoltat
tot allò que he vist
tot allò que he dit
allò que no he dit
els llibres que he llegit
els versos que he escrit
la gent que he estimat
això és tot el que tinc.

Begoña Chorques Fuster. Olor de poma verda. 2016

Il·lustracions de Miriam Bue Díaz

Pròleg de Luis Fuente Pérez

Quatre estacions amb toronja a les Terres de l'Ebre

Primavera blava
sota un ametller,
curullades branques
de flors de paper.

Un sol de rialles
i nens al carrer,
amb la fruita dolça
serrada a les dents.

Dormen a la soca
les filles del vent.
Trulls abassonats
d'astorat vermell.

I arriba la nit:
feixuc reguitzell
d'olives rodones
penjades al pit.

Tota la natura
relligada a un riu,
vessador de vida,
trobador furtiu.

I, de la toronja,
ja no en puc dir res,
que el poema acaba
per excés de pes.

Imma Penna, dins,

Terres d'aigua : poemari de les Terres de l'Ebre. 2004

Coordinació de l'edició a cura de Núria Grau

Estudi introductori a cura de Pere Poy

Il·lustracions de Santi Alfonso

Quan bufa el nord

Quan bufa el nord, escabellant el saule
i rebolcant-se esbojarradament,
parla tan fort que tot seguit entaula
una conversa d'amics entre la gent.

Sembla rentar la pell de la paraula
fins a tornar-la neta, transparent,
com si els fonemes de la vella faula
ara mateix, els inventés el vent.

Clar i català, escriu la tramuntana
-com un grafitti sobre una façana-
signes novells al cel tibant i llis.

A cada cosa dona el nom precís
i, en esborrar tota paraula vana,
va dissenyant la parla del país.

Carme Guasch. Recull de poemes inèdits editats

amb motiu de la Festa de la Poesia que organitza la Societat Coral
Erato de Figueres. 

Figueres, 21 de març de 1999

Estimes

Estimes la vida que t'encercla
exultant en la Natura,
amb amor indescriptible.

Etern.
Vet aquí
el teu succedani.

De: Boira baixa (Primer bri d'herba), VIII

Rosa Fabregat. Cartes descloses. 1998

No puc avesar-me

No puc avesar-me
a l'obstacle
de tot determini.
El pols coagulat
obstrueix el curs
(per on
avançàvem).
Ni tan sols
queda l'opció
de fer-nos
ser present.

Montserrat Rodés. D'incertes certeses. 2013

Endreça

Sigueu propicis,
ametllers de Siurana,
a qui recordi
les vostres vestes pures
com heralds d'esperança.

Rosa Leveroni. La poesia essencial. 2010

Edició a cura de Mònica Miró i d'Abraham Mohino

L'amor que crea

Diu la nena de quatre anys i mig
que enyora l'avi que no va conèixer.
L'infant no sap de temps
ni de dols per la mort
ni de tempestes de l'ànima
que curullen els dies de l'absència.
L'infant sap d'amor i res més.
L'amor de l'infant és com una copa plena
que mai no es buida perquè la vida és així:
un anar i venir d'àtoms de matèria.
No li cal reconstruir el record,
a la nena de quatre anys i mig,
perquè ella és la copa plena
de l'avi i de la neta,
de l'amor que els crea.

Teresa Costa-Gramunt. Mans, còdols, el cel. 2018

De l'arrel al més lluny

No és massa habitual que, com avui,
viatgem plegades en un d'aquests
allargats artefactes que ens fascinen
i retrobar, en arribar a l'arrel,
aquell pont sobre un riu
que de seguida és mar,
i després la casa que estimem
perquè mai ens estranya,
—fins i tot si som tan diferents
d'una vinguda a l'altra—
i abraçades les soques
d'aquells dos arbres vells,
reconèixer les crosses i
llençar-les molt lluny per
seguir fent camí solitàries
o plegades,
d'aquí allà, d'allà aquí,
i més lluny,
molt més lluny.

Mari Chordà. Umbilicals. 2000

Des del mirador, ara,

es confonen els termes
de la vida i la mort,
s'anul·len diferències,
predomina una joia
prenyada de reserves.
El paisatge s'estén
als nostres peus. S'imposa
(perspectiva i record)
el temps donat a un altre
que ja ho ha viscut tot
i que fou un dels nostres.
Potser deixar-se caure
no seria tan buit
de sentit. Potser viure
per a l'esguard més ampli
seria com la mort
compresa finalment.
Amb tot, és impossible
arraconar un projecte,
un demà (simple trànsit?).
Cal començar a avesar-se
a la ratlla trencada
dels vells turons de sempre:
vull dir a l'amor que espera.

Feliu Formosa, dins,

Palafolls paraules prenyades. 2008

Edició a cura de Pitu Hernàndez i Selvaggi

L'edició d'aquest llibret de poesia compta amb
un original d'Albert Ràfols Casamada, a qui
agraïm la presència, i l'obra constant de pintor
i de poeta.

Nous esclats

Soc una torxa encesa
que poc a poc va cremant,
dessobre un llantió presa
de galanteig delirant.

Altres arbres trauran brot,
quan ja les meves paraules
seran buides de cap mot
en un país ple de faules.

Si escrigués avui rondalles
les podria recitar,
series noves rialles,
fora el temps de curt passar

Carme Benedicto, dins,

Llibre de la XV Trobada de Poesia catalana : Puigcerdà. 2013

Ciclistes nocturns

By the rising of the moon, by the rising of the moon
Who would follow in their footsteps, at the risin' of the moon.

                               John Keegan "Leo" Casey, "The rising of the moon"

Pedalant a les fosques emparat per la lluna,
passa un ciclista lent que tragina un llumet
que s'encén a mesura que la rodeta sorda
de la dinamo frega la llanta. Toca el timbre
i ens diu suament bona nit, el seu perfil més
blau que el tel de la fosca. Se'n va pel caminet
de grava, camps i tanques enllà, i sembla que es fongui
però encara titil·la fent giragonses, cada
vegada més lluny, com una cuca de llum
que se sap de memòria el camí fins a casa.

A la volta del cel, sota l'ull desvagat
d'una lluna que no parpelleja, sallant
en escamot dispers, ciclistes gegantins
de noms estrafolaris van fent la seva via
en silenci, embalbits, mentre s'esfilagarsen
fins als confins d'aquell lloc immens que ignorem
on és, amb els seus llums minúsculs, innombrables,
que algú sap fer girar perquè pampalluguegin,
sense dir cap paraula, sense tocar cap timbre,

amb pedals invisibles il·luminant la nit.

Marcel Riera. Llum d'Irlanda : les síl·labes molles. 2012

Premi Carles Riba 2011

El rierol

On deu anar aquesta aigua tan clara,
silenciosa, muntanyes avall?
Potser hi ha algú que l'estima i l'espera
amb llavi ardent sota un sol esclatant.
Amb coloraines les flors l'acompanyen,
herbes boscanes hi vessen olor,
l'ocell s'hi abeura i l'acaricia
amb l'ala presa de lleu tremolor.
Per dar-li ombra els pins s'entrelliguen;
per no agitar-la s'amanseix el vent...

Aigua encantada, prodigi de fades,
pura neu fosa lliscant mansament!

Joana Raspall. A compàs dels versos. 2003

Il·lustracions: Oriol Moret

Després

       Mon cor s'adona
       del passerell
que havia refilat tota l'estona;
i amb tu en els ulls, no m'adonava d'ell.

      Tot m'asserena
      aquest llanguir
de la llum de biaix que l'herba emplena
i la pau de la pols en el camí.

I no val l'or menut d'una guspira
ni el plomissol de card volant al vent
       l'afany, que et gira,
d'esguards, esguards i bonior de gent.

Ja, com a lluny de mi, sé que en la freda
espona, las, el teu coixí defall,
i que ton últim farbalà de seda
       fuig del mirall.

       La pau m'inunda.
La solitud té sos perdons a tret.
L'arbre i el riu i l'ànima profunda,
       tot s'ha refet.

I lluny del goig amarg de tes voreres
       ve el meu conhort;
i faig més dolç i meu que tu no eres,
com ungit de rosada, ton record.

De: El branc de les vuit fulles, VI.

Josep Carner, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2022. Núm. 117. P. 17

Convexitat del mirall

Convexitat del mirall: espasa-fred. Pont
buit
que travessa un canal
que travessa una cascada.
Riu.
Voluntat de riu.

Cavitat-martell loquaç fecund
de línies rectes, pare-roca i
clivella-mare
eterna
ignara de l'infinit del límit.

Bruc.
Com qui diu ploma. Com refugi.
Balma.
Com qui diu ala. Com futur.
Vent.
Com qui diu crit. Com ràbia.
Punt.
Com qui diu
final.

Aigua, aigua.

De: Lloses.

Núria Busquet Molist. Làpida. 2022

El goig de caminar

Jo no sé per qui tocava
la campana del meu cor:
per la terra fonda i blava
i la posta, que era d'or;

per la olor de la ginesta,
i el cel dolç i cristal·lí.
Bo i tenia aire de festa
cada herbeta del camí.

I jo duia el cor als llavis
i es tornava una cançó.
Feia riure els arbres savis
i l'ocell festejador.

El meu dol ja no em feria
i tenia un gust de pa.
Queia la malenconia
amb el goig de caminar.

I l'amor era l'estrella
tota blanca, que s'encén.
L'olivera, de tan vella,
m'endolcia el pensament.

Si la fosca era arribada
tot el cel feia claror,
i naixia l'estelada
com la veu de la cançó.

Anna Maria de Saavedra. Obra poètica 1919-1929. 2001

Pòrtic de Vinyet Panyella
Pròleg d'Antoni Sabaté Mill
Estudi introductori i edició crítica a cura de Pilar Garcia-Sedas
Colofó de Miquel Batllori

La sesta

Temps de batre: juliol
amb música de cigales;
la idea acopa les ales
mig ofegada pel sol.

M'he tombada a l'ombradís.
L'esllanguiment de l'horeta
és la garba, abans restreta,
deslligada del vencís.

Ja a l'ull tota cosa es pon
i un poc d'oratjol revola
ple d'olor de farigola
que fa més dolça la son.

Maria Antònia Salvà. Antologia poètica. 1996

Tria i apèndix de Josep Carner
Introducció de Joan Triadú

L'amistat

Set lletres només
Una paraula potser insignificant, però...
quants sentiments porta implícits,
si es diu amb el cor!

Amic, un mot petit,
que es repeteix massa, devaluant el seu valor;
però l'amistat de debò s'ha de mesurar amb cura,
si no s'esmicola i se'ns escapa de les mans.

Pots trobar un amic a qualsevol racó del camí;
però no el busquis ni el forcis i,
quan arribi, no hi passis comptes,
perquè, a una amistat sincera,
no li escau ni un tu ni un jo.

Quan es creuin els vostres camins,
no cal que ho cridis al vent;
parla al teu amic en veu baixa,
a cau d'orella, íntimament.

Estima'l, mima'l i cuida'l,
perquè serà sempre al teu costat
mentre compartiu la part del trajecte
que caminareu junts.

Després, si és que arriba el moment, deixa'l volar.

Teresa Vergés i Adrià. Retalls. 2018

Kairós

El temps no mai escrit
és temps de roques foradades
per on s'endinsa el mar i el cel hi esdevé fràgil,
com les hores alades que rossolen pels camps.
És temps de surfejar com qui s'adorm
damunt les brases, ben quiet,
i de tallar la cresta de l'onada
amb l'espasa dels peus.

El temps no mai escrit
és temps de caminar per l'aire,
sentint que tot és nou i viu,
com aquests àngels que s'encenen
quan entra un raig de llum al menjador de casa.

Rosa Font, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2022. Núm. 117. P. 21

Principis d'estiu

Obertes les flors es desfullen
tocades per la calor,
el pati de l'àvia s'amara
                de suau fragància i d'olor.

Lola Casas. Divuit poemes de natura i un conte entremaliat. 2021

Il·lustracions de Gemma Capdevila

Pròleg de José Luis Gallego

Escotaz mon païs

Escotatz mon païs
de Garona e d'Ador,
que se plora e se ritz,
de l'adieu a l'agor...

La princessa lonhadana,
son trobador dolent,
Floreta a la fontana
pel vert-galant jasent...

Los penjats jos los casses,
crocants de genolhons...
Bufe la ventarassa,
bruèisses amb lop-garons...

Los blasons perissables
jos lo fèr e la sang
coma castèls de sabla
rasis de l'Ocean...

La memòria incertana
nos prenguèt per la man.
Se plòu sus l'Aquitània,
bèl temps farà deman !

               "Istòrias d'Aquitània"

Marcèu Esquieu. Sembla-vida : òbra poetica. 2004