Somni endins

Somni endins
planto el pensament,
lliure d'angoixa i de nostàlgia.
I velles imatges,
que ahir em foren turment,
em són dolç fruit
d'amor, i companyia.




Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002

Però en la sequedat arrela el pi

Però en la sequedat arrela el pi
crescut des d'ella cap al lliure vent
que ordeno i dic amb unes poques lletres
d'una breu i molt noble i eterna paraula:
m'alço vell tronc damunt la vella mar,
ombrejo i guardo el pas del meu camí,
reposa en mi la llum i encalmo ja la nit,
torno la dura veu en nu roquer del cant.




Salvador Espriu. Obres completes. 1987

I aquí es parla de la llengua

I aquí es parla de la llengua,
de si diem allò que pensem
o si la pensa ens fa fer el dir.
Hi havia l'esbarzer, i la discussió amb els savis
al temple; i la divinitat enterca
("jo soc el que soc" i coses per l'estil).
Però la mainada jugava al pati
i berenàvem llonguets
i les gotetes de mercuri corrien per les rajoles
com si el temps sempre hagués d'existir.
"Malcarat" encara em sembla que expressa
un greuge superior. No hem vist dur l'ordre
a les nostres terres, i hem vist com la llengua
es perdia. Tu m'ho preguntes,
tu que en tens, i tu que no en tens,
dues dones unides perquè ho volíeu,
sense demanar res, per poder mirar endins,
on potser la fosca es fa més tendra
i les paraules ja són tan sols desordre.
Tu has dit que m'ensenyaràs els boscos,
i tu les platges i les terres ermes del nord;
però ja no podem conèixer.
Ara voldríem només ser: que l'esbarzer
no ens destorbés la llengua,
que no calgués plorar amb Sweeney i Agamèmnon,
que no ens calgués pensar com cansa
saber, voler, parlar la llengua
que t'oferien, com un do,
el més alt, els Reis d'Orient.




Francesc Parcerisas. Dos dies més de sud. 2006

El distret

Segur que hi havia núvols,
i no he mirat enlaire. Tot el dia
que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
Mirava de prop, no m'aixecava de terra.
Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.
Que demà me'n recordi. L'altre dia
vaig mirar enlaire, i enllà de la barana
d'un terrat, una noia que s'havia
rentat el cap, amb una tovallola
damunt les espatlles, s'anava passant,
una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.
Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.
Eren les quatre de la tarda, i feia vent.


Gabriel Ferrater dins,

Celdoni Fonoll. La poesia al carrer. 1977

Pròleg de Miquel Desclot

Desitjo

Desitjo

que vegis, com jo,

la claror de la costa

dibuixada contra el cel.

És cap a tu que jo meno el meu vaixell

en el brogit caòtic de la nit.

És cap a tu que jo meno el meu vaixell

amb timó de pur cristall.

Quina costa, preguntes, és la que més m'estimo,

quin món, quin sol,

quina muntanya, quin bosc,

quin espai, quina terra,

quin nom, quina empara, quin port?

L'ona vers ta platja

mormola ara també ma resposta,

mormola com el vent en la vela:

Ets tu, ets tu, ets tu...

Bo Setterlind. Poetes suecs del segle XX, 1995 

Tr.: Lluís Solanes

I aleshores ella

Amb farina i aigua treballava
el seu cos. Amb farina i saliva
concebia, inclinava, aprenia
que amb farina i dues mans s'arriba
al dúctil secret de la matèria.
Amb farina i llavis treballava
l'home fins a l'elasticitat
insuportable de la tendresa.
I aleshores lentament tastava
el seu cos, el pa que era el seu cos,
el pa que s'emmotllava tan bé
a les mans com la llum a la terra.



Gemma Gorga. El desordre de les mans. 2003

Altres ulls

Altres ulls et miren. Ignorants, fins i tot voldrien parlar-te.
I comenten amb tu algun poema, una obra de teatre o la
darrera pel·lícula de culte, les migrades excel·lències d'un
sopar insípid o apressades teories de manual sobre la flama
inextingible. Però aquells ulls no et miren, perquè no en
saben. Creuen que la bellesa de l'aigua rau en l'absència
de les ones, i que la imatge d'un cos limita amb el marc de
l'espill. Tan mísers com finestra cega, tan cauts com l'ombra
del cor al migdia.


Ramon Guillem. Maregassa. 2002