Dillatari

La llengua no és un problema. Com va
escriure Ramon Llull: "Si no ens entenem
per llenguatge, entenem-nos per amor", i
poc amor hi deu haver en aquell que es
comunica amb tu de forma tàctica, estudiada,
perquè et vol vendre un producte, convertir
o manipular.

...

Rimbaud va dir (era molt jove): "Cal ésser
absolutament moderns".
D'acord, però també reals, naturals i
sobretot autèntics.




Ponç Pons. Llegir, Any XI, núm. 54, des. 2006- feb. 2007, p. 7

Soliloqui de l'alba

Soliloqui de l'alba,
poncella en una branca.

Soliloqui de l'alba,
les mans,
dues volves de gesmil.

Soliloqui de l'alba,
cos de titella marcit.

Soliloqui de l'alba,
la darrera blasfèmia
d'un penjat.


Núm. 1


Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007

De Salvador Espriu a Xavier Benguerel

"..., cal remarcar l'absoluta coherència
del vostre món. En ell res no és gratuït,
ni inventat, ni sobrer. Cada una de les
vostres novel·les està relacionada amb la
resta -amb totes i cada una de les altres-,
a vegades d'una manera declarada i volguda,
fins i tot subratllada, d'altres d'una
manera subtil i latent. Us heu proposat
d'alçar un edifici harmònic,
d'una arquitectura sòlida i bellíssima,
i ho heu aconseguit del tot."



(Fragment, pàg. 76)



Lluís Busquets i Grabulosa. Xavier Benguerel, la màscara i el mirall. 1995

Procés

Les paraules més simples, més comunes,
les d'estar per casa i donar el canvi,
en llengua d'un altre món es converteixen:
n'hi ha prou que, de sol, els ulls del poeta,
rasant, les il·luminin.



José Saramago. Els poemes possibles. 2005

Traducció de Josep Domènech Ponsatí

Text en català i portuguès

Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles

Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,

L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.




J.V. Foix.  Sol, i de dol. 1975

Veniu amb mi

He trobat camins secrets
a la mar gran.
Camins de records verds
i vaixells plens de veles.

Veniu amb mi, amics i amigues,
pels camins de la mar.
Però sempre hi vaig sola...

He sentit bufades de pluja
als plecs dels pensaments,
allà on el groc i el lila
torna vermell de foc.

He trobat miratge i somni
a la banda de llevant.
Campanades càlides
que crullen les pedres
silenciosament.

He trobat rellotges aturats
al costat del temps.
Minuts perfumats amb color de rosella,
aturats a un racó de la pell.


Maria Antònia Oliver

Un ofici del qual un

Un ofici del qual un

hom pogués sentir-se eufòric:
calcular la pesantor
específica del liti,
quant fa el ròdol dels estels,
la set-centes set mil·lèsima
part d'un gra de pebre molt,
i jaquir tota la resta,
i crear milers de mons,
cap dels quals fos comparable.




Miquel Bauçà. El crepuscle encén estels. 1992