Pesca salada

El bacallà nedava
en aigües de marbre blanc,
mentre reposava
del llarg viatge
i es preparava
per entrar a formar part
de la vida de família.

Cada divendres del món,
un sofregit de tomàquet
li donava la benvinguda
a la nostra taula.



Josep-Ramon Bach. El laberint de Filomena. 2010

Foguera Joana, VII

Perquè venies sense armes
t'he obert les set portes del castell
i cap guaita no he deixat rere els merlets.
I he llençat l'anell a l'aigua
perquè un peix, o la lluna,
el guardi en el seu ventre.







Maria Mercè Marçal. Bruixa de dol. 2006

Edició: Mercè Otero i Vidal.

La pau de l'espera

Faig cua en l'eternitat per esperar-te.

I sé que et puc acollir

perquè una pau impertorbable

harmonitza el foc que duc endins

amb l'aigua on conservo els somnis.

Així la fusta a la llar

no ha donat només cendra,

sinó olor i escalfor, llum i amor.

I vull fer ús de la bellesa del món

per dir alguna cosa

que no sigui només llenguatge;

per arribar a comprendre en el temps dels meus ulls

el temps ocult de les criatures.

He guanyat.

La teva absència és esperança.

Quan vindràs, duràs el secret de la joia.

Vicenç Llorca. De les criatures més belles. 2006

El Pi de les Tres Branques

Sota el Pi de les Tres Branques,
a on l'ombra no existeix,
perquè és mort en sa presència
i la flor ja no hi floreix...

Reviu l'arrel enfortida
per mostrar-se a ell mateix,
té vida a dins, i té força,
té esperança, té poder.

Té l'anhel de tot un poble,
de ser ell sol, tal i com és.

De la fi, ser Pàtria lliure,
d'idioma, un només,
de la fe de poder viure,
tal com el català mereix.

Nati Vila. Del cor a la poesia. 2003

Peònia

Flor de Primavera,
peònia blanca,
L'amor, que no et manca,
et fa més propera
de l'Amada. Ella era
amb sa mà tan franca
l'àmfora que tanca
la vida encisera.

Peònia bella,
flama d'una estrella
que emigrà al Japó,

ets la meravella
que enveja l'ocella
voltant l'horitzó.




Josep Tharrats. Fondre l'ànima al paisatge. 1993

Terra en el cel

No esperis massa de mi.
Només soc terra, la terra
que algun cel va regalar
als ulls que veuen la vida.
Això sí, compta amb la llum
-creada amb gotes de somnis
tardorals- amb què acompanyo
aquest deler d'estimar
fins que la nit es fatiga
de contemplar tanta pau
acoblant les criatures.
I potser el detall d'un temps
aparentment aturat
en el gest d'algú que marxa
i retorna la terra al cel
per fer-lo créixer en joia i elegia.
Passa el núvol serè i ambigu.



Vicenç Llorca. Cel subtil. 1999

Thirassia

S'uneixen els blaus del cel
i de la terra, primigenis.
Després, la mar.

Bull la llum sobre les parpelles.

Bressolades pel bes
de l'onada
les barques es deixen anar,
sense pes.



De: Minotaure



Christelle Enguix. El cor del minotaure. 2009

XXVIII Premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March, de Beniarjó, 2008.