Desmai

L'arbre més dolç en cada primavera,
únic que besa el front del pensatiu,
el desmai de mil plomes, deixa caure
fines llàgrimes blanques en el riu.

Tot s'ha acabat, l'amor i les trescades.
Un núvol de rodones aflonjades
s'alça damunt del sot.
Quatre vespes, feixugues, s'arrosseguen
damunt la mel, ja tota minsa al pot.

Josep Carner. Arbres, 2004

Els cavalls

Els cavalls cada dia van més escassos.
Estès a terra, quin ocell més estrany
aquesta sabata pintada!
El rellotge comença a tocar.
Al fons hi ha una finestra oberta.
La meva paga és ben curta.
Coratge, coratge!
Passa algú i diu: Una casa amb ales;
però aquesta és una altra història.
No en teniu idea, del que arribo a suar!




Joan Brossa. Carrer de Joan Ponç. 2010

Passa la ballarina

Passa la ballarina
de puntetes
amb les sabatilles roses
de llargues vetes.

I el soldadet de plom
dins el vaixell
fet de retalls
de diari vell.




Laia Llobera i Serra. Cicles. 2009

Ton tresor

Ubi enim thesaurus tuus

ibi est et cor tuum. Mateu,6,21

On tens lo tresor,

allà tens lo cor.

Si tens lo tresor en terra,

ton esperit volador

perdent les ales s'hi enterra.

Si tens lo tresor al Cel,

mentre ací de fulla en fulla

lo temps com flor te despulla,

allí dalt naixes estel.

On tens lo tresor,

allà tens lo cor.

Jacint Verdaguer. Poesia, v. 2, 2006

Viatge al poble dels guerrers

Em vaig haver d'arraconar de pressa perquè
venien contra mi potser un miler de cavalls
amb soldats al damunt armats amb llances.
Van passar rabents, cridant i xisclant,
voltats de polseguera. I de seguida va
començar el repic dels tambors. Al davant
caminava, pit enfora, nas enlaire, el portador
de la bandera que voleiava al vent: vermella
i blanca duia escrit amb lletres vermelles
damunt del blanc i amb lletres blanques
damunt del vermell, "Coratge" "Puresa".

Patapam, patapam, patapam... tambors de plata,
escuts daurats, soldats nus de mig cos en amunt.



Fragment

Mercè Rodoreda.Viatges i flors. 1990

La Fageda d'en Jordà

Saps on és la fageda d'en Jordà?
Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i pregon
com mai més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, pregon i clar;
el verd de la fageda d'en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud
s'atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot el món
en el silenci d'aquell lloc pregon,
i no pensa en sortir o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!




Joan Maragall. La Fageda En Jordà. 1960

Llavis de cirerer al sol

Somriure d'ametller florit
dents de rosari de lluna


Josep Maria Junoy (Obra poètica, 1984)