Les gavines naveguen contra el vent, travessen el mirall de l’horitzó, arriben els vaixells, uns cavalls fatigats. Del cos del mar s’enlairen les onades, davallen blanques, nues, cap al gris, dens silenci. La tarda és una mà, la terra, una illa. La pell del món, els còdols del capvespre, els núvols i el seu gest. El mur de vidre es trenca. Carles Duarte i Montserrat |
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
27 de novembre 2011
Vaixells
Etiquetes de comentaris:
Duarte i Montserrat [Carles 1959-],
mar,
onades,
poesia marítima,
Riera [Carme],
silenci,
vaixells
Al roserar
Pues i flors té el roserar; ¿Cal que respir o que em defensi? -¿Qui, per les roses, en silenci no es deixaria esgarrinxar? |
Maria Antònia Salvà. Lluneta de pagès, 1952
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Costa [Gal],
lluna,
poesia de pagès,
roses,
Salvà [Maria Antònia 1869-1958],
silenci
Desembasto els anys
Desembasto els anys
que damunt del cos
s'han tornat cuirassa.
Em miro al mirall
i no veig altra cosa
que aquesta pell
que se m'adhereix
com un guant destenyit
que he dut massa temps.
Però em queden els ulls i sé
que dins d'aquest cos
encara m'hi corre ben roja la sang.
Montserrat Abelló. Són màscares que m'emprovo. 1995
que damunt del cos
s'han tornat cuirassa.
Em miro al mirall
i no veig altra cosa
que aquesta pell
que se m'adhereix
com un guant destenyit
que he dut massa temps.
Però em queden els ulls i sé
que dins d'aquest cos
encara m'hi corre ben roja la sang.
Montserrat Abelló. Són màscares que m'emprovo. 1995
26 de novembre 2011
Cel a franges
Cel a franges
a tires esfilagarsades
que van inflant-se
corrents, amatents...
lliscant dins la bossa
que llepa l'horitzó
Cel flama i or
contra la negror
que avança de la nit
descús traus, lleuger,
i esquiva el drama
per la senda de la llum.
Paolo Ruffilli. Diari de Normandia ; Núvols, 2007
a tires esfilagarsades
que van inflant-se
corrents, amatents...
lliscant dins la bossa
que llepa l'horitzó
Cel flama i or
contra la negror
que avança de la nit
descús traus, lleuger,
i esquiva el drama
per la senda de la llum.
Paolo Ruffilli. Diari de Normandia ; Núvols, 2007
Etiquetes de comentaris:
Edo i Julià [Miquel],
Hancock [Herbie],
horitzons,
llum,
Normandia,
núvols,
Ruffilli [Paolo 1949-]
No parlo de claror per dir la llum,
sinó de l'olivera i el desmai
que flanquegen la porta de la casa,
ni parlo de l'amor per dir l'amor,
sinó d'una discreta melangia.
Tot és debades, l'horitzó i la nit,
l'esclat i el vent, la ruta i la temença.
No parlo de la mar per dir la mar,
només parlo de mi, cansat, adust,
però, en secret, colpidorament tendre.
Miquel Martí i Pol. Suite de Parlavà, 1991
que flanquegen la porta de la casa,
ni parlo de l'amor per dir l'amor,
sinó d'una discreta melangia.
Tot és debades, l'horitzó i la nit,
l'esclat i el vent, la ruta i la temença.
No parlo de la mar per dir la mar,
només parlo de mi, cansat, adust,
però, en secret, colpidorament tendre.
Miquel Martí i Pol. Suite de Parlavà, 1991
Etiquetes de comentaris:
amor,
desmais,
llum,
mar,
Martí i Pol [Miquel 1929-2003],
Mira [Joan F. 1939-],
música,
oliveres,
tendresa
Cauen gotes a l'estany
Cauen gotes a l'estany,
dolçament arriba l'ona
a l'espina del roser...
Llei, fretura, captinença,
infortuni, tremolor,
la falena me'ls fa enfora...
Observant-ne tot l'encert,
tanco el llibre que em bescanta.
Miquel Bauçà. El crepuscle encén estels, 1992
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Bauçà [Miquel 1940-2005],
bescantar,
captinença,
espines,
estanys,
falenes,
fretures,
lleis,
llibres,
pensar,
rosers,
tremolors
19 de novembre 2011
Mar en verd
Repòs de la barca
com el vestit reposa
a la vora del mar.
Perquè potser hi ha una esperança
de línia verda
que ens consola en l'horitzó.
Vicenç Llorca, dins,
10 de Barcelona. 2008
com el vestit reposa
a la vora del mar.
Perquè potser hi ha una esperança
de línia verda
que ens consola en l'horitzó.
Vicenç Llorca, dins,
10 de Barcelona. 2008
Etiquetes de comentaris:
consolar,
esperança,
joventut,
Llorca [Vicenç 1965-],
mar,
poesia breu,
verd,
vestits
Pamflets
No és cert que fos dolenta: va impostar
com un home.
Que si ella es defensava, no era contra ningú.
Va néixer, com tothom, perquè es lliurés
l'herència. I aquest cop no eren cases...
¿Volíeu canviar el sistema? Si els fills duguessin
el cognom de la mare li serien deutors
perquè en podrien ser signataris.
De la beutat total: tampoc no la volia perquè
és un altre invent si acabes per odiar el dolent.
La veritat no existeix, però si ets un escriptor,
igual l'has de cercar. Es troba al lloc on
no hi ha cap mentida; i és com la Pau,
que és allò obviat en el telediari.
I la cordura? Ens n'hem de protegir.
Del disbarat? Que té a veure amb barat.
I és la passió que a voltes esternuda.
Allò gros i allò xic: doneu-li, si podeu, en un.
I allò que s'ha d'aprendre: a no fugir d'estudi.
Mira: va fer moltes errades, però es va estalviar de
donar-vos menjar per a fer-vos callar.
I sobre els vostres pares: seran els vostres nets.
I allò que no fem net, tornem a rebre-ho brut,
i del que s'ha rentat, en rebem la lluentor.
I si Déu no existeix, amb qui parlava ella cada dia?
Que cadaqual s'ho sap, i els quins documentals ha vist.
El cas, com deia el jardiner, és que cal ser coherent.
Tant com es pugui... Perquè també pot ser
que a la coherència la sorprengui la son.
Si són les quatre del matí i Sant Joan s'ha acabat,
ja cremareu els trastos per Sant Pere o amb
els rostolls el proper mes d'octubre
quan s'acabi la veda
dels incendis.
de Poemes dedicats (Encant)
Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011
com un home.
Que si ella es defensava, no era contra ningú.
Va néixer, com tothom, perquè es lliurés
l'herència. I aquest cop no eren cases...
¿Volíeu canviar el sistema? Si els fills duguessin
el cognom de la mare li serien deutors
perquè en podrien ser signataris.
De la beutat total: tampoc no la volia perquè
és un altre invent si acabes per odiar el dolent.
La veritat no existeix, però si ets un escriptor,
igual l'has de cercar. Es troba al lloc on
no hi ha cap mentida; i és com la Pau,
que és allò obviat en el telediari.
I la cordura? Ens n'hem de protegir.
Del disbarat? Que té a veure amb barat.
I és la passió que a voltes esternuda.
Allò gros i allò xic: doneu-li, si podeu, en un.
I allò que s'ha d'aprendre: a no fugir d'estudi.
Mira: va fer moltes errades, però es va estalviar de
donar-vos menjar per a fer-vos callar.
I sobre els vostres pares: seran els vostres nets.
I allò que no fem net, tornem a rebre-ho brut,
i del que s'ha rentat, en rebem la lluentor.
I si Déu no existeix, amb qui parlava ella cada dia?
Que cadaqual s'ho sap, i els quins documentals ha vist.
El cas, com deia el jardiner, és que cal ser coherent.
Tant com es pugui... Perquè també pot ser
que a la coherència la sorprengui la son.
Si són les quatre del matí i Sant Joan s'ha acabat,
ja cremareu els trastos per Sant Pere o amb
els rostolls el proper mes d'octubre
quan s'acabi la veda
dels incendis.
de Poemes dedicats (Encant)
Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Aguilar-Amat [Anna 1962-],
aprendre,
coherència,
colors,
cordura,
disbarats,
esternudar,
lluentor,
nets,
octubre,
pamflets,
passió,
pau,
persones
13 de novembre 2011
Notes breus
Duc gravats al front
joncs, anemones, pinsans, caragols de mar desperts,
espígol, una barca verda, branques de cirer
i neu fosa construint cases noves.
Els braços vessen murmuris redons.
M'assec a la vora de la carretera.
És tard. He de marxar.
És hora d'entrar a l'oficina,
i allà dins no hi ha finestres.
5
Miren Agur Meabe. El codi de la pell. 2006
Versió de Maria Josep Escrivà
joncs, anemones, pinsans, caragols de mar desperts,
espígol, una barca verda, branques de cirer
i neu fosa construint cases noves.
Els braços vessen murmuris redons.
M'assec a la vora de la carretera.
És tard. He de marxar.
És hora d'entrar a l'oficina,
i allà dins no hi ha finestres.
5
Miren Agur Meabe. El codi de la pell. 2006
Versió de Maria Josep Escrivà
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Agur Meabe [Miren 1962-],
anemones,
braços,
caragols de mar,
espígol,
finestres,
joncs,
notes breus,
pell,
persones,
pinsans,
poesia breu,
seure
Anhel del cercle
L'aire encalmat com una vall.
Unes mans florides com la vall sota el sol,
remotes com la vall petita.
Un cos primitiu davant la vall despullada.
Unes mans benèfiques com les sèquies
que recorren la vall.
Un cos fondo com la vall
oberta com un cos,
com dos cossos esqueixats.
Tota l'amplària de la vall
dins d'un únic cos, en calma.
En el vertigen blau,
l'eternitat voreja
l'anhel del cercle.
Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007
Unes mans florides com la vall sota el sol,
remotes com la vall petita.
Un cos primitiu davant la vall despullada.
Unes mans benèfiques com les sèquies
que recorren la vall.
Un cos fondo com la vall
oberta com un cos,
com dos cossos esqueixats.
Tota l'amplària de la vall
dins d'un únic cos, en calma.
En el vertigen blau,
l'eternitat voreja
l'anhel del cercle.
Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007
Etiquetes de comentaris:
Agur Meabe [Miren],
blau,
calma,
cercles,
Escrivà i Vidal [Maria Josep],
Jocs Florals de Barcelona,
mans,
sèquies,
valls
12 de novembre 2011
El poder de la literatura
Jo havia acabat d'escriure en un full ocasional que la poesia era el lloc de l'absència. Les mans se n'havien anat: cadascuna tindria ara la seva solitud com a coixí immediat. En l'escriptura, el seu rostre ofegat cantava al bolígraf. Jo somniava la mà que es posa en una ròtula i amb aquell gest hipoteca la mort. Aleshores vaig obrir un llibre de Lezama Lima: ell definia la poesia com una Metàfora de la Resurrecció. El sol es va descordar del tot. Brillava als esculls, s'obria als pulmons. Les ciutats guanyen relleu en estat de passió. La veu del vidrier s'allunyava. Vaig quedar sentint com desapareixia. Res no feia mal. Podia continuar donant la notícia. A Corunya, 1993 Egito Gonçalves. I tanmateix es belluga..., 1995; trad.: Vimala Devi |
Un ramat de bens,
Un ramat de bens,
lent, avança pel cel
vers l'esclat ardent
llisca la broma, es
destria ploma a ploma.
Cap pastor no guia
ningú no governa, però cada
cop més esberlat baixa
s'escola el ramat
cap al fons caient, avall
entre les brases del ponent.
Paolo Ruffilli. Diari de Normandia ; Núvols, 2007
trad. Miquel Edo i Julià
lent, avança pel cel
vers l'esclat ardent
llisca la broma, es
destria ploma a ploma.
Cap pastor no guia
ningú no governa, però cada
cop més esberlat baixa
s'escola el ramat
cap al fons caient, avall
entre les brases del ponent.
Paolo Ruffilli. Diari de Normandia ; Núvols, 2007
trad. Miquel Edo i Julià
Etiquetes de comentaris:
bens,
brases,
cel,
Edo i Julià [Miquel],
núvols,
pastors,
ponent,
ramats,
Ruffilli [Paolo 1949-]
06 de novembre 2011
Quatre coses
M'abelleixen quatre coses:
-qui prou les sabrà lloar?-
El sol que bada les roses,
l'aigua que les fa brostar.
la rosada que les mulla
i el vent que les esfulla
per no veure-les secar.
Maria Antònia Salvà. Poemas = poemes. 2006
-qui prou les sabrà lloar?-
El sol que bada les roses,
l'aigua que les fa brostar.
la rosada que les mulla
i el vent que les esfulla
per no veure-les secar.
Maria Antònia Salvà. Poemas = poemes. 2006
Edició: Sebastià Alzamora
Traducció: Jaume Pomar
Etiquetes de comentaris:
abellir,
actituds,
aigua,
esfullar,
poesia bonica,
poesia rosada,
quatre,
rosada,
roses,
Salvà [Maria Antònia 1869-1958],
sol,
vent
La pluja
Ara que la pluja ja llepa els finestrons,
omple d'encenalls aquest xubesqui vell.
Mira-la com ve i s'acarnissa als vidres
-timbaler enfollit o gat amb urpes d'ombra.
Seurem vora la finestra, callats,
perquè un dia puguem requisar aquest record
i fer-ne un poema diferent: desconfiança
en el silenci, o carícia en el sospir.
Les paraules del que serà no importen massa,
importa aquesta aigua que davalla amb peu lleuger
i la certesa més enllà del neguit que ens desespera:
que els cossos canten junts,
que et brillen els ulls en el silenci,
que les coses que et dic a cau d'orella
et repeteixen que és bo que siguis tu
qui ara calla i sent l'amor com una llengua nua.
Francesc Parcerisas, dins,
II Festival de poesia de la Mediterrània. 2000
omple d'encenalls aquest xubesqui vell.
Mira-la com ve i s'acarnissa als vidres
-timbaler enfollit o gat amb urpes d'ombra.
Seurem vora la finestra, callats,
perquè un dia puguem requisar aquest record
i fer-ne un poema diferent: desconfiança
en el silenci, o carícia en el sospir.
Les paraules del que serà no importen massa,
importa aquesta aigua que davalla amb peu lleuger
i la certesa més enllà del neguit que ens desespera:
que els cossos canten junts,
que et brillen els ulls en el silenci,
que les coses que et dic a cau d'orella
et repeteixen que és bo que siguis tu
qui ara calla i sent l'amor com una llengua nua.
Francesc Parcerisas, dins,
II Festival de poesia de la Mediterrània. 2000
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aigua,
amor,
brillar,
cantar,
certeses,
cossos,
dir a cau d'orella,
encenalls,
estimar,
finestrons,
Parcerisas [Francesc 1944-],
persones,
pluja,
sentir,
seure,
silenci,
sospirs,
ulls
01 de novembre 2011
Venies de l'apocalipsi
Vas aparèixer amb trompetes de foc.
Ningú no t'havia sentit,
tots dormien, els rostres tranquils
escampats sobre els coixins.
Et vas acostar a casa amb pas ferm.
Una figura blanca com la neu
que venia del sol.
De sobte es va fer de dia.
Un esdeveniment.
Una certesa.
Tercera visió, II.
Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions 2006
Ningú no t'havia sentit,
tots dormien, els rostres tranquils
escampats sobre els coixins.
Et vas acostar a casa amb pas ferm.
Una figura blanca com la neu
que venia del sol.
De sobte es va fer de dia.
Un esdeveniment.
Una certesa.
Tercera visió, II.
Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions 2006
Etiquetes de comentaris:
aparèixer,
blanc,
certeses,
coixins,
Costa-Gramunt [Teresa 1951-],
dormir,
esdeveniments,
neu,
poesia breu,
poesia lluminosa,
rostres,
sentir,
tranquil·litat,
venir,
visions
Ja t'ho vaig dir
Ja t'ho vaig dir: les papallones blaves neixen de la tinta
blava dels teus dits, volen en quadrícules per ales i les
antenes pesen. Els colors, al cap i a la fi, es fan feixucs.
El taronja és obsolet, el vermell fa nafra, l'ocre encega.
Quin és el color definitiu? El color del gregal? El de
l'absència? Aquest color transparent que et recull
la pell i et fa l'ànima un bolic. I s'enfonya ben dins el
novembre, dins l'escarabat, dins el centre vital que és
paral·lel i pla. Ultrasònic. Telefònic. Simfònic. I la
gargamella, profundament silenciosa, remou les cordes
vocals amb indiferència. Ja no m'importa, al cap i a
la fi, recollir les vocals i entendre-les al sol de
ponent, al poble on es varen perdre les sabates i els
concerts. De fet, no importa res. M'agraden les
papallones de tinta blava. I ara vull anar amb els
cordons desfets.
Etiquetes de comentaris:
actituds,
ànimes,
Bertran Perelló [Marta 1983-],
blau,
colors,
concerts,
cordes vocals,
cordons,
enfonyar,
gregal,
metamorfosi,
novembre,
papallones,
persones,
pesar,
recollir,
sabates,
silenci,
tinta,
voler
31 d’octubre 2011
El món on som
Mostra de refranys de com ha anat veient el món,
al llarg del temps, el poble català:
Abans d'ensenyar, aprèn.
Bé a son país servirà, qui el cultiu millorarà.
Fonoll i ruda fan la vista aguda.
La sàlvia, salva.
Allò que atura el fred atura la calor.
Vent xaloc, vent avorrit, a la mar barques i a la terra humit.
Quant l’octubre està finit, mor la mosca i el mosquit.
L’hivern dona les cartes i la primavera fa el joc.
Fem per la vida que la mort ella vindrà.
El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú.
Qui només llegeix un llibre no sap més que una cançó.
Vera justícia, ha compassió, i la falsa, indignació.
Dotze oficis, tretze misèries.
Selecció.
De: Refranys i frases fetes populars catalanes. 1994
al llarg del temps, el poble català:
Abans d'ensenyar, aprèn.
Bé a son país servirà, qui el cultiu millorarà.
Fonoll i ruda fan la vista aguda.
La sàlvia, salva.
Allò que atura el fred atura la calor.
Vent xaloc, vent avorrit, a la mar barques i a la terra humit.
Quant l’octubre està finit, mor la mosca i el mosquit.
L’hivern dona les cartes i la primavera fa el joc.
Fem per la vida que la mort ella vindrà.
El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú.
Qui només llegeix un llibre no sap més que una cançó.
Vera justícia, ha compassió, i la falsa, indignació.
Dotze oficis, tretze misèries.
Selecció.
De: Refranys i frases fetes populars catalanes. 1994
Text: Jordi P. García Salines
Al goig
és el record dels moments
que he trobat i que he fet meu
el goig tal com jo el volia.
Joia i aroma de la meva vida,
per mi sol, que he detestat
de satisfer-me amb amors de rutina.
Joan Ferraté. Les poesies de C.P. Cavafis, 1987
29 d’octubre 2011
Som una arrel en el temps
Som una arrel en el temps
Quima Jaume
Durant molts anys
hem estat arrels d'aquesta terra,
hem donat suport a branques
que creixien lentament,
cobrint-se de fulles, en l'esperança
que un dia una bona florida
podria donar molts fruits i llavors
als nostres poemes.
Hem passat per climes adversos:
temps de sequera, inundacions,
plagues d'erugues, podades innecessàries,
silencis fora de temps, però sempre
les arrels interiors xuclen l'aigua
i les sals de la vida i som saba vella i nova,
passat i present, circulen pels nostres vasos.
Hem posat la il·lusió, com si fos clorofil·la,
en totes les fulles per absorbir
la llum de l'amor.
Hem transformat les paraules, l'aigua,
les sals, l'aire que ens envolta en versos.
Ara ja tenim saba nova que circula,
l'oxigen que es desprèn amb la seva lectura,
creixen les gemmes, arrels, branques i fulles.
Es formen els fruits i les llavors
que esperàvem.
Assumpció Forcada. Germinació. 2000
Etiquetes de comentaris:
aigua,
erugues,
estimar,
Forcada [Assumpció 1947-],
fruits,
fulles,
llavors,
llum,
lluna,
memòria,
poesia científica,
poesia del present
Jo en tenia una cançó
La tècnica de la santa paciència, la saviesa
immemorial i un xic d'inspiració d'última hora
Albert Canadell, Òpal de foc
Jo en tenia una cançó
la tenia del meu pare
que feia riure i plorar
i era un crit de parracaire
Sabíem una cançó
que el pobre i el ric i el lladre
la cantaven ajustats
al trencant del camí ample
Vam aprendre una cançó
que el dia que la cantàvem
el món perdia la por
i els llums pampalluguejaven
Enric Casasses. Bes Nagana, 2011
Etiquetes de comentaris:
aprendre,
cançons,
Casasses [Enric 1951- ],
inspiració,
llum,
paciència,
pares,
poesia de la memòria,
poesia lluminosa,
saviesa,
tècniques
Dins l'esfera del temps
Etiquetes de comentaris:
Abelló [Montserrat],
actituds,
Bargalló Valls [Josep 1958-],
endinsar-se,
estimar,
imatges,
paraules,
persones,
poesia breu,
poesia silenciosa,
quaderns,
silenci,
temps
23 d’octubre 2011
Com
Com aquell que se'n va amb la maror i el crepuscle,
com la pluja s'adorm en les fulles del salze,
com petjades d'amant devers l'amor que bleixa,
com el vent que transforma ta immòbil faç de l'aigua,
com el conquistador que uneix bandera i terra,
com les vocals d'escuma de la mar riallera:
així voldria jo que entressis, Poesia,
amb l'ocell, ja foguera, el somni i les estrelles...
26-III-78
Agustí Bartra. La fulla que tremola. 2009
Etiquetes de comentaris:
actituds,
adormir-se,
Bartra [Agustí 1908-1982],
crepuscles,
estrelles,
fogueres,
fulles,
mar,
ocells,
persones,
poesia acollidora,
poesia breu,
rialles,
salzes,
vents
Amic
Des de la tèbia tardor dels meus anys
t'he anat retrobant i he anat confegint
pensaments, somnis i després paraules
per poder expressar moments irrenunciables.
Potser en l'ample riu de l'existència
les nostres vides es varen creuar,
silencioses, en l'atzar dels temps, i
com dues gotes d'aigua intemporals,
per breus instants, lliscaren dòcils
pel llindar de l'embruix del desig.
Però l'amor és un cabal d'esclavitud
i escollirem, per sempre, compartir
els immensos i eterns mars de llibertats.
Montse Gibert. Somnis de tardor. 1999
t'he anat retrobant i he anat confegint
pensaments, somnis i després paraules
per poder expressar moments irrenunciables.
Potser en l'ample riu de l'existència
les nostres vides es varen creuar,
silencioses, en l'atzar dels temps, i
com dues gotes d'aigua intemporals,
per breus instants, lliscaren dòcils
pel llindar de l'embruix del desig.
Però l'amor és un cabal d'esclavitud
i escollirem, per sempre, compartir
els immensos i eterns mars de llibertats.
Montse Gibert. Somnis de tardor. 1999
Il·lustracions: Sefa Ferré
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amistat,
atzar,
compartir,
existències,
Ferré [Sefa 1942-],
Gibert [Montse],
llibertat,
llibertats,
mar,
mars,
pensaments,
persones,
poesia del cor,
retrobar,
rius,
silencis,
somnis,
tardor
22 d’octubre 2011
L'hort de les palmeres
Com en convivis d'èpoques antigues,
eren el pa i el vi de veritat.
I, al costat del raïm i les espigues,
relluïa la flor de l'amistat.
Les abelles melífiques de l'Àtica
eren ara paraules en saó:
de vegades amb punta epigramàtica,
de vegades amb pauta de lliçó.
Gran silenci per l'hort, gens espontani,
que no es trobava mort, sinó dormint:
bategava el gesmil vora el gerani
i el cinamom a prop del terebint.
Les palmeres, dins aires penumbràtils,
muntaven i muntaven cap als cels.
I va arribar un temps que, en lloc de dàtils,
ostentaven la joia dels estels.
Francesc Almela i Vives, dins,
Els arbres a la poesia catalana, 2007
eren el pa i el vi de veritat.
I, al costat del raïm i les espigues,
relluïa la flor de l'amistat.
Les abelles melífiques de l'Àtica
eren ara paraules en saó:
de vegades amb punta epigramàtica,
de vegades amb pauta de lliçó.
Gran silenci per l'hort, gens espontani,
que no es trobava mort, sinó dormint:
bategava el gesmil vora el gerani
i el cinamom a prop del terebint.
Les palmeres, dins aires penumbràtils,
muntaven i muntaven cap als cels.
I va arribar un temps que, en lloc de dàtils,
ostentaven la joia dels estels.
Francesc Almela i Vives, dins,
Els arbres a la poesia catalana, 2007
Etiquetes de comentaris:
abelles,
Almela i Vives [Francesc 1903-1967],
amistat,
arbres,
Bigues [Jordi],
dàtils,
espigues,
estels,
geranis,
horts,
palmes,
raïm,
Solina Feliu [Maria Victòria]
21 d’octubre 2011
Vint-i-u d'octubre
Damunt la sorra de la platja, de nou,
he vist dibuixat el perfil del poble
on, tantes vegades, vaig retrobar-te.
La ment ha ancorat, una a una, les imatges
en la mar del pensament i, amb saviesa,
ha recuperat totes les mirades perdudes
en la dolça intimitat de l'estança antiga,
que càlidament ens acollia, en un hivern
que ja mai més recobrarem.
he vist dibuixat el perfil del poble
on, tantes vegades, vaig retrobar-te.
La ment ha ancorat, una a una, les imatges
en la mar del pensament i, amb saviesa,
ha recuperat totes les mirades perdudes
en la dolça intimitat de l'estança antiga,
que càlidament ens acollia, en un hivern
que ja mai més recobrarem.
Il·lustracions: Sefa Ferré.
Etiquetes de comentaris:
calidesa,
estances,
Ferré [Sefa 1942-],
Gibert [Montse],
hivern,
imatges,
intimitat,
mirades,
pensaments,
pensar,
persones,
platja,
pobles,
saviesa,
sentiments,
tardor
L'amistat
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amistat,
Barcelona,
comunicació,
escriure,
espais presencials,
espais virtuals,
experimentar,
fotografies,
MorBCN,
persones,
poesia visual,
Torralba [Francesc 1967-],
transmetre,
vistes
16 d’octubre 2011
Petons fugitius a les parpelles
La mirada us acull, regions serenes,
petons fugitius a les parpelles.
Però entre tanta estesa dolçor del blau
cap joia, cap bàlsam per a l'ànima...
Oh llunyanes lluites de la torbada terra
on la guerra perdura amb tèrboles flames!
Petons fugitius a les parpelles,
vosaltres, regions serenes, clares esteses d'olivars,
constel·lades de blancs encantats refugis,
vosaltres, grans arcs de mar somrients,
com llavis d'inhumans Déus...
Sibilla Aleramo (Selva d'amor, 1987)
petons fugitius a les parpelles.
Però entre tanta estesa dolçor del blau
cap joia, cap bàlsam per a l'ànima...
Oh llunyanes lluites de la torbada terra
on la guerra perdura amb tèrboles flames!
Petons fugitius a les parpelles,
vosaltres, regions serenes, clares esteses d'olivars,
constel·lades de blancs encantats refugis,
vosaltres, grans arcs de mar somrients,
com llavis d'inhumans Déus...
Sibilla Aleramo (Selva d'amor, 1987)
Etiquetes de comentaris:
Aleramo [Sibilla],
Campana [Dino 1885-1932],
Itàlia,
mar,
Nidi d'Arac (Grup musical),
petons,
Sàez [Neus],
Salento,
Vitale [Carlos 1953-]
15 d’octubre 2011
Lletra a lletra
m'he buscat, poc a poc, pels meus prestatges
plens de pols, com el pis dels meus projectes
de somnis i passions, que és cert que ens mouen.
Els dies van passant; les nits reclouen
el vent tan estimat de plors i afectes
i el plat més quotidià té les més noves
sensacions, com ahir; podríem dir
que de tot trec el bell, petit bocí
romàntic, com de tots quan som tan joves.
Jo puc tenir més nervi i més afanys,
tots sabem i hem tingut uns dinou anys
(i tots també hem canviat les nostres robes).
Josep Pedrals, dins, Barcelona poesia. 1998
Edició de Gabriel Planella
Etiquetes de comentaris:
actituds,
afanys,
afectes,
bocins,
dinou,
dinou anys,
estimar,
imatges,
joventut,
joves,
lletres,
moure,
passions,
Pedrals [Josep 1979-],
persones,
plors,
projectes,
saber,
sensacions,
somnis
14 d’octubre 2011
Cicle menor, 2
Amants adormits
al flanc de l'aurora
la nit ja s'arbora
d'àlbers estremits
i perquè la llum
que el sospir li qualla
en molsa que calla
i en fulla que brum
no geli dins l'ambre
que us balma la cambra
son poble morós
pel mirall la buida
d'ombres i es descuida
de vosaltres dos!
6.10.50
Armand Obiols, dins,
T'estimo... més de cent poemes d'amor i de desig, 2002
Ed.: D. Sam Abrams
Etiquetes de comentaris:
actituds,
àlbers,
amor,
dos,
llum,
miralls,
Obiols [Armand 1904-1971],
persones,
poesia amorosa,
serenitat,
sospirs,
vosaltres
Lectures
El que hi ha a fora té un llenguatge
que no sé com llegir:
el xiuxiueig del vent
mentre abraça les fulles i el carrer,
els sons de cada insecte,
l'olor de cada pedra,
les paraules dels núvols en aquest mar de cel.
Si miro amb ulls de cec, llegeixo
aquell altre llenguatge que hi ha en mi:
les mans del meu jardí escanyant les heures,
els mils camins de l'ombra,
els límits de la llum,
el silenci de tot el que s'ha escrit
sense llenguatge.
M. Rosa Font Massot. Un lloc a l'ombra. 2011
12 d’octubre 2011
I a l'habitació
I a l'habitació, de les flors pintades als rajols
en faig un ram,
i amb els meus dits et busco
com abelles per fer dels records
mel.
Manuel Forcano, dins, 4 poetes 92 : antologia. 1992
en faig un ram,
i amb els meus dits et busco
com abelles per fer dels records
mel.
Manuel Forcano, dins, 4 poetes 92 : antologia. 1992
Etiquetes de comentaris:
abelles,
dits,
fer,
flors,
Forcano [Manuel 1968-],
habitacions,
mel,
poesia amorosa,
poesia breu,
poesia sublim,
rajols,
rams,
records
El somriure
Tinc el somriure,
el que tenies quan vas anar-te'n,
en ser que la pluja agredolça et difuminava
cap al final de la primavera.
El carrer era amb corbes, empedrat.
Embellida però no del tot falsa.
Un poema s'assembla a un bes
des de la distància.
El carrer era llis
i acabat d'asfaltar.
El sol s'allargava moltes milles
abaltit amb vanitat.
L'aire era tebi
i perfumat amb quitrà.
Vaig notar que les parpelles em suaven.
Una pedra rodolava pel carrer.
Una brisa rogenca acaronava les fulles
i les deixava immòbils.
Em treia la pedra de la sabata
i quan et vaig tornar a mirar
tenies aquest somriure.
Em va fer més mal quan va sortir;
la pell esbossada pel fregadís,
la coïssor afilada d'alleujament.
Desitjava que plogués
però no plouria.
No somriguis, et volia dir.
Ara només desitjaria haver-te preguntat per què.
Per què somreies?
09 d’octubre 2011
Poema simple
(per a un punt de llibre amb poema visual d'Edu Barbero,
en commemoració dels 18 anys de l'Aula de Poesia de la
Universitat de Barcelona)
Fora bo que sempre estiguéssim contents,
però de vegades estem tristos.
Fora bonic si estiméssim per sempre,
però a voltes ens trobem odiant.
Fora veritat si sempre la diguéssim,
però a cops mentim.
Avui m'has somrigut.
M'has dit que m'estimaves.
I crec que era veritat, i que era
avui.
¿No et sembla extraordinari?
de Poemes d'amor (Cim)
Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011
en commemoració dels 18 anys de l'Aula de Poesia de la
Universitat de Barcelona)
A la manera de Chesterton
Fora bo que sempre estiguéssim contents,
però de vegades estem tristos.
Fora bonic si estiméssim per sempre,
però a voltes ens trobem odiant.
Fora veritat si sempre la diguéssim,
però a cops mentim.
Avui m'has somrigut.
M'has dit que m'estimaves.
I crec que era veritat, i que era
avui.
¿No et sembla extraordinari?
de Poemes d'amor (Cim)
Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Aguilar-Amat [Anna 1962-],
amistat,
Barbero [Edu],
colors,
emocions,
estimar,
odiar,
persones,
poesia del present,
poesia visual,
punts de llibre,
somriure,
veritats
Era un vell pou, tot guarnit d'heura,
Era un vell pou, tot guarnit d'heura,
on els ramats solien beure;
i allà, murmurejant alegres cantussols,
un al·lotell veu qui jugava
sota el brocal, a on cercava
la mica d'ombra que donava,
i, allà en terra, un paner al ras de caragols.
I l'infantó, dins sa mà bruna,
les agafava, una per una,
les pobres caragoles, i així se posà a dir:
-Caragolet, treu la banyeta,
caragol, caragol, mongeta,
surt aviat de ta cel·leta,
o, si no, esclafaré ton petit monestir.-
La bella, amb cara assoleiada,
qui ja al poal s'era abocada,
arbora tot d'un cop son caparró eixerit:
-¿Què fas aquí, minyó? -demana-.
¿Vens a aplegar, de bona gana,
caragolets per dins la plana?
-Sí que heu endevinat! -li respongué el petit-.
Veus-els aquí, en ma canastreta,
són de platet, de la mongeta,
del segador. -¿I en menges?... -¿Menjar-ne, jo? Ni mai!
Al mercat d'Arles nostra mare
els porta a vendre, és menja cara!,
i ens du pa tendre; més bo encara.
¿Hi sou estada, a Arles, algun camí? -Jamai.
-¿Ai! no? ¿Mai, mai hi sou estada?
Jo hi som estat, qualque vegada!
Pobreta, si sabíeu quina gran vila que és!
¿Arles? Talment ja s'és estesa,
que del gran Rose i sa riquesa
i ses set boques ha fet presa!
Arles té bous marins amb un banyam remès.
(fragment: cant vuitè, la Crau)
Frederic Mistral. Mireia. 2004
on els ramats solien beure;
i allà, murmurejant alegres cantussols,
un al·lotell veu qui jugava
sota el brocal, a on cercava
la mica d'ombra que donava,
i, allà en terra, un paner al ras de caragols.
I l'infantó, dins sa mà bruna,
les agafava, una per una,
les pobres caragoles, i així se posà a dir:
-Caragolet, treu la banyeta,
caragol, caragol, mongeta,
surt aviat de ta cel·leta,
o, si no, esclafaré ton petit monestir.-
La bella, amb cara assoleiada,
qui ja al poal s'era abocada,
arbora tot d'un cop son caparró eixerit:
-¿Què fas aquí, minyó? -demana-.
¿Vens a aplegar, de bona gana,
caragolets per dins la plana?
-Sí que heu endevinat! -li respongué el petit-.
Veus-els aquí, en ma canastreta,
són de platet, de la mongeta,
del segador. -¿I en menges?... -¿Menjar-ne, jo? Ni mai!
Al mercat d'Arles nostra mare
els porta a vendre, és menja cara!,
i ens du pa tendre; més bo encara.
¿Hi sou estada, a Arles, algun camí? -Jamai.
-¿Ai! no? ¿Mai, mai hi sou estada?
Jo hi som estat, qualque vegada!
Pobreta, si sabíeu quina gran vila que és!
¿Arles? Talment ja s'és estesa,
que del gran Rose i sa riquesa
i ses set boques ha fet presa!
Arles té bous marins amb un banyam remès.
(fragment: cant vuitè, la Crau)
Frederic Mistral. Mireia. 2004
Traducció de Maria-Antònia Salvà.
Etiquetes de comentaris:
Arles,
beure,
caragols,
heures,
mans,
mares,
mercats,
Mistral [Frédéric 1830-1914],
pous,
remats,
vendre,
viles
08 d’octubre 2011
Conversa
M'has besat al front o a la boca, no ho sé, m'ha arribat només una veu dolça i la densa fosca ha envoltat l'astorament d'unes tímides pestanyes. Al front t'he besat de pressa, car m'ha trastornat el perfum del teu alè tot fluint, però no ho sé, -m'ha arribat només una veu dolça i la densa fosca ha envoltat l'astorament d'unes tímides pestanyes, m'has besat al front o a la boca? (De Poma de la falda) Jaroslav Seifert. Els galls, els morts i l'amor de les dones, 2005 |
07 d’octubre 2011
Fulles d'auró a l'octubre
Rogenc fullatge
que caus a dalt la serra,
com una pluja:
atura't una estona,
que vull veure l'amiga.
De dalt la torre
guaito tènues fumeres
als meus dominis.
Les cuines del meu poble
comencen a refer-se.
dins,
Miquel Desclot. Per tot coixí les herbes. 1995
Etiquetes de comentaris:
amistat,
anyades,
aurons,
Desclot [Miquel 1952-],
fulles,
haikus,
octubre,
pluja,
poesia breu,
refer,
serres,
tardor
06 d’octubre 2011
Transformar l'imaginari
Alliberar-nos de la idolatria del consum
i del creixement pel creixement requereix
transformar l'imaginari personal i col·lectiu,
transformar la nostra manera d'entendre el món
i d'entendre'ns a nosaltres mateixos.
(fragment)
Jordi Pigem (Bona crisi, 2009)
i del creixement pel creixement requereix
transformar l'imaginari personal i col·lectiu,
transformar la nostra manera d'entendre el món
i d'entendre'ns a nosaltres mateixos.
(fragment)
Jordi Pigem (Bona crisi, 2009)
Etiquetes de comentaris:
Catalunya,
creixement sostenible,
entendre,
món,
Pigem [Jordi],
pluja
És una càrrega d'auró, tallada
És una càrrega d'auró, tallada
i apilada d'acord amb la mesura.
No en sé veure cap altra per allí.
Ni hi ha petjades a la neu del volt.
I no és pas tallada d'aquest any,
ni tan sols del passat, o fins de l'altre.
La fusta és grisa i se'n desprèn l'escorça,
la pila es clava a terra. La vidalba
l'ha lligada amb cordills, com un fardell.
La sosté d'un costat un arbre viu,
i d'un altre una estaca amb estintol
a punt de caure. Penso que només
algú que visqui per mudar de feina
pot oblidar un treball que va costar
tanta suor i esforç amb la destral,
i abandonar-lo lluny de llar o estufa
perquè escalfi el marjal amb el caliu
pausat i sense fum de la ruïna.
Robert Frost. Al nord de Boston, 1994
i apilada d'acord amb la mesura.
No en sé veure cap altra per allí.
Ni hi ha petjades a la neu del volt.
I no és pas tallada d'aquest any,
ni tan sols del passat, o fins de l'altre.
La fusta és grisa i se'n desprèn l'escorça,
la pila es clava a terra. La vidalba
l'ha lligada amb cordills, com un fardell.
La sosté d'un costat un arbre viu,
i d'un altre una estaca amb estintol
a punt de caure. Penso que només
algú que visqui per mudar de feina
pot oblidar un treball que va costar
tanta suor i esforç amb la destral,
i abandonar-lo lluny de llar o estufa
perquè escalfi el marjal amb el caliu
pausat i sense fum de la ruïna.
Robert Frost. Al nord de Boston, 1994
Etiquetes de comentaris:
caliu,
escalfor,
esforç,
Frost [Robert 1874-1963],
llar,
mesura,
treball,
vidalba
El rei Demetri
... no com un rei, sinó com un actor, es posa una clàmide
fosca en comptes de la teatral que portava, i s'esmuny sense
que el repari ningú. PLUTARC, Demetri, xliv,9
Quan van abandonar-lo els macedonis
i van donar entenent que preferien
Pirros, el rei Demetri (que tenia
l'ànima gran) de cap manera -diuen-
a tall de rei no es comportà. Sortí
i es va treure les vestidures d'or
i va llençar el calçat que duia,
tenyit de porpra. A correcuita
es va posar vestits senzills i va fugir.
Portant-se a la manera d'un actor,
que, quan ve que s'acaba l'espectacle,
es canvia la roba i es retira.
Joan Ferraté. Les poesies de C.P. Cavafis. 1987
fosca en comptes de la teatral que portava, i s'esmuny sense
que el repari ningú. PLUTARC, Demetri, xliv,9
Quan van abandonar-lo els macedonis
i van donar entenent que preferien
Pirros, el rei Demetri (que tenia
l'ànima gran) de cap manera -diuen-
a tall de rei no es comportà. Sortí
i es va treure les vestidures d'or
i va llençar el calçat que duia,
tenyit de porpra. A correcuita
es va posar vestits senzills i va fugir.
Portant-se a la manera d'un actor,
que, quan ve que s'acaba l'espectacle,
es canvia la roba i es retira.
Joan Ferraté. Les poesies de C.P. Cavafis. 1987
Etiquetes de comentaris:
a correcuita,
actituds,
actors,
canviar,
comportar-se,
espectacles,
Ferraté [Joan 1924-2003],
Kavafis [Konstantinos 1863-1933 ],
persones,
porpra,
retirar-se,
vestits
04 d’octubre 2011
Metamorfosi de canyes esgrafiades en ígnia volada,
Metamorfosi de canyes esgrafiades en ígnia volada,
imatge líquida, intimitat callada, els teus ulls.
Flairant la molsa s'alcen les paraules en sord murmuri,
s'endinsen en les aigües genèsiques, ressò de sons profunds.
Els moviments s'acorden per sobre el temps suspès:
vianant del teu cos, em fonc, boscatge obscur,
aquesta hora suavíssima d'un capvespre encalmat.
Zoraida Burgos, dins,
Paisatge emergent. 1999
imatge líquida, intimitat callada, els teus ulls.
Flairant la molsa s'alcen les paraules en sord murmuri,
s'endinsen en les aigües genèsiques, ressò de sons profunds.
Els moviments s'acorden per sobre el temps suspès:
vianant del teu cos, em fonc, boscatge obscur,
aquesta hora suavíssima d'un capvespre encalmat.
Zoraida Burgos, dins,
Paisatge emergent. 1999
Edició: Montserrat Abelló
Subscriure's a:
Missatges (Atom)