Agrassons i argelagues...

Agrassons i argelagues,
arítjols i ortigues
cobreixen l'Avenc d'Amor.
Esbarzerat intento
el camí, rost, del bes.




Josep Maria Sala-Valldaura. Tot extrem voler. 1977

Mans

Sigues el meu coixí mentre la nit s'enfila
pels rostos de l'hivern.
Acompanya el meu son fins que la llum germini
als ulls del finestró.
Vetlla'm el pensament, tu que has vençut les ombres,
tu que portes als dits les ales dels meus somnis
i el pes del meu silenci al vidre de les mans.



Rosa Font. Des de l'arrel. 2009

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2008

A Maria-Mercè Marçal

                     In memoriam

Les tardors són suaus. Gairebé no hi ha hivern,
diuen, i ran del mar s'allarguen els capvespres.
Suspesa com una àliga entre tebis corrents
amb estels sota l'ala, la nit prou que s'espera.

Però jo no trobo les tardors benignes
quan haig de dir-te adeu des de la meva,
trencada primavera de cançons.
I mai no podré dir ponent dolcíssim
si començo a enyorar el teu migdia.

Adeu, veu enrosada, esguard encès.

Ets viva en tants ocells niats a la teva heura!
I en les nítides ones del teu cor desbocat
que sempre es van triar les ribes i la llera,
el solell i l'obaga per al desglaç del cant.



Maria Àngels Anglada

Estiu de 1998 

Homenatge a Maria-Mercè Marçal. 1998

Il·lustracions: Colita.

Aigua

Una paraula tendra,

una dansa que es rebel·la,

el blau indescriptible a la mirada.

Un gran dolor i

un desig immens de viure.

Jordà, Llanera, Iang-Tsè,alegria i aigua, en moviment.

Un món extraordinari,

en equilibri.

Teresa Grau Ros

Tots els qui et busquen...

Tots els qui et busquen et tempten,
i aquells qui et troben et sotmeten
a la imatge i al gest.

Jo, però, vull comprendre’t
com la terra et comprèn;
amb el meu madurar
madura
ton regne.

No vull de tu cap vanitat
que te’m demostri.
Sé prou que el temps
té un nom diferent
del teu.

No facis cap miracle per complaure’m.
Dóna raó a les teves lleis,
que de generació en generació
van fent-se més visibles.


Joan Vinyoli. Noves versions de Rilke, 1985

Celobert

Sempre aquestes parets
clavades a terra.
Palplantades
davant del meu paisatge.
Al capdamunt però
si estiro el coll
hi plana sempre
una petita balma blava.



Teresa Roses. Aquesta estranya margarida. 1999

Perquè vull

Plovia aquell dia. Perquè vull.
Perquè tinc ganes que plogués.

Sortia ella de casa. Perquè vull.
Perquè tinc ganes que sortís.

Tenia jo un paraigües. Perquè vull.
Perquè tinc ganes de tenir.

Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull.
Perquè tinc ganes d'ajudar.

Va dir-me: Encantada!. Perquè vull.
Perquè tinc ganes d'encantar.

Va arrapar-se a mi. Perquè vull.
Perquè tinc ganes d'estimar.

Vam viure un món preciós. Perquè vull.
Perquè tinc ganes de viure.

Després vàrem parlar. Perquè vull.
Perquè tinc ganes de parlar.

Vam volar pel món. Perquè vull.
Perquè tinc ganes de volar.

Vam sentir un món nou. Perquè vull.
Perquè no m'agrada aquest.

I el vam veure millor. Perquè vull.
Perquè sé que és millor.

Vam menjar el més bo. Perquè vull.
Perquè sé que es pot menjar.

Vam viure amb gent preciosa. Perquè vull.
Perquè estic tip de la contrària.

Tot era meravella. Perquè vull.
Perquè estic fart de fàstics.

Tot era de tothom. Perquè vull.
Perquè tot és de tots.

I acabe la cançó. Perquè vull.
Tot comença en un mateix.



1970


Ovidi Montllor. Un entre tants... 1997

Divuit anys

A la Nora, el 21.1.1996

Quan tenia divuit anys,

les noies eren de vidre,

els guerrillers, herois

i els cabells, senyera.

El món era lluita,

i la lluita, un món.

Els llibres clandestins

circulaven amb desfici.

Ballava, però,

balades romàntiques

i de la guitarra en feia

estri de feina com l'Atahualpa,

l'Ibáñez o en Serrat.

Quan tenia divuit anys,

passava pors grises

i alguna nit d'insomni

però vivia a raig

i ple de somnis

quan tenia divuit anys.

Toni Sitges i Serra. Amor roig, 1997

Epitafis de la guerra, 1914-18

Un fill

El meu fill, van matar-lo
quan reia un acudit. El vull saber:
en aquest temps no en corren gaires
i em podrà fer servei.

El principiant

A la trinxera, al front, em van abatre
l'instant primer, el dia primer.
(Els nanos, a les llotges del teatre,
es posen drets per veure-hi bé)



Rudyard Kipling. Maleïdes les guerres : poesia universal de tots els temps sobre els desastres de la guerra, 2003
Tr.: Jordi Cornudella

Espais incorporats, llocs identitaris

...
Jo soc (de) les ciutats que m’han vist –i fet– créixer
(Barcelona, Venècia, Londres, Coatepec, Buenos Aires…),
les que he llegit (com S.Geraldo), les que he viscut
a través de l’amistat, les que imagino quan camino
pel carrer i intueixo en els altres, les que invento,
les que escric i les que encara he de veure...


Fragment



Mireia Calafell. Espais incorporats, llocs identitaris... de Clarice Lispector. 2008

Atzur

a Biel

Així vestit de blau
com un brisall de cel,
amb la galta serena,
el sonall a la veu
i l'esguard satisfet;
es diria que tens
el secret de la vida
enganxat per l'arrel.



Esperança RosArqué . Veu maragda, 2000
Pr.: D. Sam Abrams
Pòrtic: Josep Palau i Fabre

No saps res dels turons

on s'ha vessat la sang.
Tots plegats vam fugir,
tots plegats vam llençar
arma i nom. Una dona
mirava com fugíem.
Només un de nosaltres
es va aturar, puny clos,
va veure buit el cel
i va morir capcot
al peu del mur, callant.
Ara és un drap de sang
i el seu nom. Una dona
ens espera als turons.

9 de novembre de 1945


Cesare Pavese (Maleïdes les guerres : poesia universal de tots els temps sobre els desastres de la guerra, 2003) (tr. Oriol Codina)

El mar angost

Amb tu per pal, vela, bandera
i àncora que mai no s’arrossega,
l’angost i opressiu mar de la mort, ara
no em sembla pas innavegable.


Robert Graves. D’amor : trenta poemes, 1991

L'èxit es fa més delitós

L'èxit es fa més delitós
a aquells que no l'obtenen mai.
Per arribar a comprendre un nèctar
s'ha de trobar molt a faltar.

Ni un de sol d'aquells que avui
han portat la Bandera a la Host roja
no pot donar una definició
tan clara de Victòria

com el vençut a qui -quan mor-
dintre l'orella bandejada
els remots acords del triomf
desesperats i clars li esclaten.



Emily Dickinson. Maleïdes les guerres. 2003

Traducció: Jordi Cornudella

Lispector

Un cert aire que no és clar
ni fosc - que és de sol i pluja
aire que no arriba a vent
però que entreobre la porta
un pam
o l'ajusta sense tancar
igual que aquella, de Duchamp
indecisa
aturada al mig del camí
interrogativa entre dos portals
en 1927: porta de sortida
d'entrada, de comunicació?

Armando Freitas. Doble cec. 2002 

Traducció: Josep Domènech Ponsatí

L'astrònom

La imaginació és més important que el coneixement.
El coneixement és limitat. La imaginació envolta el món. Albert Einstein


Per a en Caleb, que és fort i valent


Mentre escoltava l'astrònom;

mentre em posaven proves i figures
al davant;

mentre em mostraven mapes i taules
perquè sumés, dividís i mesurés;

mentre, assegut a la sala de conferències,
tothom aplaudia l'astrònom;

Tot d'una, sense saber perquè,
em vaig sentir cansat, fastiguejat;

fins que em vaig posar dret i,
sense que ningú em veiés,
me'n vaig anar a fora,
i vaig sentir l'aire màgic de la
nit càlida;

i de tant en tant,
enmig un silenci perfecte, alçava
el cap per mirar les estrelles.



Walt Whitman. L'astrònom, 2006

Et vaig veure arribar

Et vaig veure arribar; de lluny intuïa el teu acer vermell, i creia que als denou anys era prest per morir. Em vares acariciar. La teva mà freda i esmolada escorcollà els meus somnis, mentre el meu cos tremolava, perquè encara creia que als denou anys havia de ser prest per morir. I quan marxares encara et sentia, la teva saliva encara m’amarava i els teus ulls se’m clavaven encara, com espines, a les pupil·les d’uns ulls que ja no eren els meus, car ja sabien que no era prest per morir. 

Miquel Bezares. Crònica del desfici, 1992

Premi de Poesia Josep Munteis 1991 (Premis Ciutat d'Olot)

Sense llops ni destrals

   Per a Adela Costa

Hi ha un àngel sense cel al fons d'aquest mirall
amb els llavis pintats de sol que va a la posta.
Du un estigma a la pell que demana resposta
i uns ulls esbatanats que fan d'amagatall

a l'aiguat dels torrents. Porta el ròssec de l'astre,
dels boscos i dels anys. I un deix de fulles mortes.
Com en país estrany, closes totes les portes,
erra obstinadament, com si seguís un rastre.

Uns senyals que no hi són, que, amb cendra de follia
i amb alfabets prestats, inventem per demà.
El nuvolar més fosc es congria amb nosaltres.

La pluja esborrarà tots els camins del dia.
Pastarem somnis vells, sota un cel de lilà,
amb el fang sense ahir, com si fossim uns altres...

V

Maria Mercè Marçal. Bruixa de dol. 2006

Quan tothom viurà d'amor

Quan tothom viurà d'amor
no hi haurà mai més misèria,
els soldats seran trobadors
però potser no ho podrem veure.

Del llarg camí d'haver viscut
d'haver somniat, d'haver lluitat,
d'haver estimat, d'haver perdut
ens n'ha quedat un gest amarg.

La història sempre ha estat així
i perquè arribi un temps d'amor
cal que la mort faci el seu joc.
De què ens serveix, doncs, saber tant?

La vida és un camí de sang
calia ser-hi i caminar
passant la rella pel vell camp
solquem la terra del demà.



Marina Rossell. Quan tothom viurà d'amor. 1985

Mediterrània

...
I sé que és un retorn
a un goig antic i saborós
d'oli daurat
i de vi negre,
de blat segat i pa,
de formatge d'ovella
i de peix acabat de pescar,
d'aquests vents sense fi
que ens abracen
i estimben
contra el blau mur de llum
on la vida és de foc
i ens bevem lentament cada instant
perquè el dia no es mori
sense haver-nos-hi fos
amb plaer.

(Fragment)



Carles Duarte. Maríntim, 2009

Hora tardoral

Retorna l'escampall de fulles seques;
els dies, tèbiament vestits,
palpen raïms i desgranen magranes.
Hi ha un roig als ulls i un suc madur a la veu,
una feixina de brocs i d'estius.
Temps que te'n vas i tornes desvestit
fent escandall de brossa i fullaraca,
ens veus passar de pressa, i tu somrius
en la mort que no és mort sinó viratge.



Núria Esponellà. La mirada de la gavina. 2001

Pròleg: Miquel Martí i Pol

Entreacte

    Homenatge a Pompeu Fabra

Els mots corren a canviar-se

de vestit. Baixen els telons, i les bambolines

venen de nou damunt els bastidors.

Els subjectes, els verbs i els adverbis,

ja vestits d'altra manera, tornen

a escena. Resta un grup

d'adjectius mirant pel

forat del teló.

El poema següent ara començarà.

Joan Brossa. X Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 1994

Pètals de nit [2]

ancorat en el cos
el buc rovellat d'un mal gest oblidat
entre dues vèrtebres lumbars
per l'instant enfonsat
que ara
lent
emergeix i navega
i s'allunya
i se'n va

Manel Ollè. Mirall negre, 2002

Rimes epigramàtiques: E

L'alça per damunt de la clientela
condormida (música i coloms!), cela
dignitat, vergonya. Es desentela
les ulleres: l'eterna canticela.



Jordi Domènech. En comptes de la revolució, 1984

Noia vermella

haurà calgut que el trobés

un dia de sol

caminant amb el cap descobert per un parc

era l'època en què jo tenia els cabells vermells

de lluny, no m'havia reconegut

jo estava dreta a la vora de l'aigua

mirant jugar les ombres

li vaig somriure

es va acostar sense dir res

després vam parlar

i vam riure

hi havia moltes papallones grogues

el vent era agradable

feia sol i calor

where were you then?

can talmac yinco hobike ugh om ulak lock

sóc una dona que imagina

estem a fosques

sóc una filla del foc

declaro que ja és hora

escric un llibre-màquina

per obrir la nostra realitat

[De: Jeunes femmes rouges toujours plus belles, 1984]  

Yolande Villemaire, dins,

Poetes quebequesos: antologia de Louise Blouin i Bernard Pozier, 2001
Tr.: Anna Montero

A una casa de rosa no t'acostessis massa

A una casa de rosa no t'acostessis massa,
que els estralls de la brisa
o el rou que la inundés, amb una gota,
desfaran la muralla esfereïda.

No volguessis lligar la papallona
ni enfilar-te a les cledes de l'èxtasi. Tindria
més segura la joia
qui en l'insegur trobés repòs i guia.



Emily Dickinson. Poemes d'Emily Dickinson : selecció. 1979

Traducció: Marià Manent

Memòria

Quan l'aire del matí,
amb fresca mà, fa tremolar els geranis,
al balcó, entreobert,
quan la casa es desvetlla, a poc a poc,
i el son de la nit tèrbola s'amaga
dins la caixa, nacrada, del rellotge,
invoco la memòria. Retornen
dies amb flamarada de records,
llenya seca d'antigues, oloroses vesprades,
vora la llar, amb somnis que espurnegen.
El nen enjogassat ve, de puntetes,
i s'asseu a l'escó. Quan m'interpel·la,
amb un estrany ressò de paraules llunyanes,
veladament, la poesia canta;
i quan s'esfuma el breu record, i mostra
l'infant, altra vegada, el seu perfil borrós,
el poder del llenguatge salvaguarda
el temps recuperat i fixa, amb mots
duradors, el vaivé de la memòria.


Jordi Pàmias. El camí de ponent. 1990

La dona forta

La forma d'ella s'aixeca,
menys reservada que mai i, amb tot,
més reservada que mai,
la brutícia i la vulgaritat en què viu,
no la fan bruta ni vulgar.
Ella endevina els pensaments, res no li és amagat,
però no per això és menys considerada i amable.
Ella és la més estimada, sense excepció,
no té motiu de temor i no tem pas.
Els renecs, les baralles, cançons aiguardentines,
expressions obscenes, són frívoles per a ella,
quan les sent en passar.
Ella és silenciosa, mestressa de si mateixa, ells no l'ofenen.
Ella els rep com els reben les lleis de la natura, ella és forta.
Ella també és una llei de la natura, ella és forta.
Ella també és una llei de la natura
-no hi ha pas cap llei més forta que ella-.



Walt Whitman. Les fulles d'herba. 1983

Tr.: Cebrià Montoliu

Ausiàs calcinat

Quan després de visible per als crèduls
Ausiàs es tornés visible per als incrèduls,
el seu cos gelat pel fred de Sefarad,
com va dir ell i Espriu, causaria terror
als exegetes.
Aquest és també un dels esperits que condueixen
els seus propis llibres com un carro de morts. És possible
veure'ls, amb les quatre rodes flamejants sostenint
el pes de tantes lletres. Llibres que sempre
han rodat per terra darrere la freda silueta
conductora. Bastarà Ausiàs per tal que els cecs
i els traginers vegin que el llibre
té a la seva vora amb ell un cos.



Fiama Hasse Pais Brandão. Amor pels llibres = Amor pelos livros. 2004

Traducció: Jordi Domènech

Text bilingüe català-portuguès

Que tinguem sort

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que et va mancar
amb mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Que demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si vens amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.




Lluís Llach. I si canto trist. 1974