 |
| Tan sols la paraula nua la teva, mai la d'un altre la que reflecteix una vida dins d'una solitud curulla de promeses, on tot és possible. S'esvaneixen els dubtes la foscor claror es torna i els sols variants i múltiples cauen damunt cada mot, el cobreixen i donen força. Enllà d'aquest ser-hi tan precís que s'allarga en el contingut de cada paraula clara.. Com ho és la poesia. Montserrat Abelló |
22 de març 2014
Tan sols la paraula nua
L'aire de la primavera
Plouen lletres i flors ballarines
el mar mira enlaire
i es queda parat:
- A quin núvol estrany hi ha florida?
i les lletres, qui les ha traçat?
Tot el cel es transforma en rialla:
- Mar, com t'has envellit!
No entens l'aire de la primavera?
Són els vents que escriuen
un llibre florit!
Sonet de l'ombra i de la veu
Els camins del vers per on avancem
són l'amplíssim límit del pensament,
espais indesxifrables de la ment,
laberint de somnis que ens imposem.
Quin mot no és serena pau de la nit
per on pugen clarors inesperades
del silenci? Ombra i veu, aturades
en el gest de la tarda, són l'oblit
i la circumstància; allò que som
i allò que volem ser, allò que intuïm
i allò que sabem del cert... Els errors
i els defectes transcorren fèrtils com
transcorre el temps i els criden noms sonors
que proclamen l'orgull que compartim.
Blanca Igual i Ayerbe, dins,
són l'amplíssim límit del pensament,
espais indesxifrables de la ment,
laberint de somnis que ens imposem.
Quin mot no és serena pau de la nit
per on pugen clarors inesperades
del silenci? Ombra i veu, aturades
en el gest de la tarda, són l'oblit
i la circumstància; allò que som
i allò que volem ser, allò que intuïm
i allò que sabem del cert... Els errors
i els defectes transcorren fèrtils com
transcorre el temps i els criden noms sonors
que proclamen l'orgull que compartim.
Blanca Igual i Ayerbe, dins,
El capaltard
El capaltard, amo i senyor
dels sentits incendiats,
t'atorga embriacs indulgents
dins un argentat verger florit.
Som al si d'una més bella primavera
que venç les pors i els atzucacs de la vida.
Lluís Alpera. Cavalls a l'alba. 1998
dels sentits incendiats,
t'atorga embriacs indulgents
dins un argentat verger florit.
Som al si d'una més bella primavera
que venç les pors i els atzucacs de la vida.
Lluís Alpera. Cavalls a l'alba. 1998
19 de març 2014
16 de març 2014
Març
Entre el febrer i l'abril
febril
esclatarà la rosella.
Inèdit
P. 114
Emili Sánchez-Rubio, dins,
Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans. 2008
Cròniques d'una ocupació
Si en nom de la dona, enfront dels homes,
només les dones no domesticades poden parlar
i si en nom del proletariat, davant dels empresaris,
ho han de fer els obrers, per què els nacionalistes
espanyols es mostren tan contraris a permetre
que, en nom de Catalunya, s'expressin els
independentistes? L'home pot entendre el problema
de la dona, l'amo pot entendre el problema de l'obrer,
i això encara que no els agradin les solucions proposades,
però els estatalistes espanyols, tan patriotes que
defensarien la seva terra amb ungles i dents,
no poden entendre l'independentisme de les nacions
oprimides. Prop de tres segles de dominació els pesen
sobre l'ànima...
(Fragment)
Manuel de Pedrolo. Cròniques d'una ocupació, 1989
15 de març 2014
Bèlgica
 |
| M'agradaria fer-me vell dins una ciutat amb uns soldats no gaire de debò, on tothom s'entendrís de música i pintures o del bell arbre japonès quan treu la flor, on l'infant i l'obrer no fessin mai tristesa, on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats de pipes, de parlades i d'hospitalitats, amb flors ardents, magnífica sorpresa, fins en els dies més gebrats. I tot sovint, vora un portal d'esglèsia, hi hauria, acolorit, un mercat de renom, amb botí de la mar, amb presents de la terra, amb molt de tot per a tothom.
(Fragment)
Josep Carner, dins,
Paraula encesa, 2012
|
13 de març 2014
En contra teu la pèrfida et va alçar
el gran mur del silenci. Els cavalls
de la tardor obrien el pas a un hivern
on el plor i l'estultícia congelaven
els laberints fluvials de les teues mans.
Per fortuna, el poeta manté sempre aquell punt
d'aire i de prodigi. I així, com el Tritó
que vas somniar un dia, aixecares a pols
els versos més empouats i vas endolcir
unes llargues vetes d'amor
i uns esmussats cabells de primavera.
Lluís Alpera. Cavalls a l'alba, 1998
Pr.: Arthur Terry
La gratitud
 |
La gratitud és la forma de cortesia
més exquisida.
Jacques Maritain, filòsof francès, dins,
|
09 de març 2014
Jus lo front port vostra bella semblança ( i 7)
 |
| Mos rics balais, cert, vós portats le timbre sus quantes són e'l mundanal registre, car tots jorns naix en vos cors e revida bondats, virtuts, mes que en Pentasilea.
Jordi de Sant Jordi
(València, final del s. XIV-Itàlia, 1423 o 1424),
|
Jus lo front port vostra bella semblança (6)
Oh cors donós, net de frau e delicte!,
prenets de mé pietats, bella dona,
e no sofrats que-z amant-vos peresca,
puix que heu vos am mais que nulls homs aferma;
per què us soplei a vós, que ets le bells arbres
de tots bos fruits on valor grans pren sombra,
que em retenyats en vostra valent cambra,
puix vostre sui e serai tant com visca.
Jordi de Sant Jordi
prenets de mé pietats, bella dona,
e no sofrats que-z amant-vos peresca,
puix que heu vos am mais que nulls homs aferma;
per què us soplei a vós, que ets le bells arbres
de tots bos fruits on valor grans pren sombra,
que em retenyats en vostra valent cambra,
puix vostre sui e serai tant com visca.
Jordi de Sant Jordi
(València, final del s. XIV-Itàlia, 1423 o 1424),
Jus lo front port vostra bella semblança (5)
 |
| L'amor que us hai en totes les parts m'ascla, car non amec pus coralment nulls hòmens; tan forta amor com cesta que el cor m'obre no fonc jamais en null cors d'hom ne arma. Màs sui torbats que no fonc Aristòtils d'amor qui m'ard e mos cinc senys desferma; co'l monjos bos que no es part de la cetlla, no es par mon cors de vós tant com dits d'ungla.
Jordi de Sant Jordi
(València, final del s. XIV-Itàlia, 1423 o 1424),
|
Jus lo front port vostra bella semblança (4)
 |
Bella sens par ab la presença noble,
vostre bell cors, bell fec Déu sobre totes,
gais e donós, lluu pus que fina pedra,
amorós, bells, plus penetrants que estela;
d'on quan vos vei ab les autres en flota
les jusmetets, si com fai lo carboncles
que de virtuts les fines pedres passa:
vós ets sus lei com l'astors sus l'esmirle.
Jordi de Sant Jordi
(València, final del s. XIV-Itàlia, 1423 o 1424),
|
Jus lo front port vostra bella semblança (3)
Així em té pres e lliats en son carçre
amors ardents, com si estés en un cofre
tancat jus claus, e tot mon cors fos dintre,
on no pusqués mover per null encontre;
car tant és grans l'amor que us hai e ferma
que lo meu cor no es part punt per angoixa,
bella, de vós, ans és çai ferm com torres
e sol amar a vós, blanxa colomba.
Jordi de Sant Jordi
(València, final del s. XIV-Itàlia, 1423 o 1424),
08 de març 2014
Jus lo front port vostra bella semblança (2)
 |
Sí com l'infants quan mira lo retaule
e, contemplant la pintura ab imatges
ab son net cor, no lo'n poden gens partre
-tant ha plaser de l'aur qui l'environa-,
atressí em pren davant l'amorós cercle
de vostre cors, que de tants béns s'enrama,
que mentre el vei màs que Déu lo contemple:
tant hai de joi per amor qui em penetra!
Jordi de Sant Jordi
(València, final del s. XIV-Itàlia, 1423 o 1424),
|
Just lo front port vostra bella semblança (1)
 |
Just lo front port vostra bella semblança
de què mon cors nit e jorn fa gran festa,
que remirant la molt bella figura
de vostra faç m'és romasa l'empremta
que ja per mort no se'n partrà la forma,
ans quan serai del tot fores d'est segle,
cells qui lo cor portaran al sepulcre
sobre ma faç veuran lo vostre signe.
Jordi de Sant Jordi
(València, final del s. XIV-Itàlia, 1423 o 1424),
Antologia general de la poesia catalana. 2012
|
Certes dones
Opalines operen en el viure atonal. Onsevulla
que siguen no murmuren vençudes, somien...
Dones de pluja en el vent com baldufes, peònies
d'amor en l'hivern més març. Dones que parlen o
escolten, que fenyen de somnis presents i futurs,
els mots més llavor, l'esperança invisible.
01 de març 2014
Ses salines
Blau marí quan el fons és cel
que baixa al corall de l'oxigen.
O un verd obscur si l'horitzó
avança pel bosc de les algues.
I tots els clars del blau quan viu
en la mar l'arena del sol.
Colors amarrats en els ulls
d'un trenc de platja que s'estén,
com un arc, entre la pineda
i la maresma, fins a fondre's
en el blanc marí de la sal.
Vicenç Llorca. Atlas de agua. 1998
Text en català i castellà.
28 de febrer 2014
3. Actituds personals i cultures professionals (2)
 |
... les cultures professionals no són simplement la suma
de les actituds personals dels professionals. Les cultures professionals, com les dels pobles, són un conglomerat d'actituds, valoracions, tabús, relats, i també celebracions, mites, herois... que arrosseguen amb molta facilitat les actituds i valors personals, modulant inclús el sentit crític personal. Poden ser font de construcció professional, però també d'escepticisme i de males pràctiques. La selecció és imprescindible.
(Fragment)
|
Carnaval
Són les fulles la disfressa dels arbres?
Són els trens la disfressa amb què es vesteix
la distància? És potser aquesta pell
la disfressa feixuga de les ànimes?
Despulla'm ara lentament, així
com l'abril es despulla de glaceres.
I llisquem aigua avall de la memòria,
lluny de nosaltres mateixos, tan lluny
de tu i de mi que no ens reconeguem,
disfressats de fulles, trens i distàncies.
Gemma Gorga. El desordre de les mans. 2003
El dia colliràs
El dia colliràs, dejorn les roses
es baden per a tu, pura mirada,
afavoreix la nit, migdia, albada,
i guanyes cor endins totes les coses.
Que fonguin els teus ulls neguits i noses,
indiferents al temps; vida i besada
siguin al teu rellotge i alcin cada
branquilló de l'amor tendres aloses.
Amor i més amor, sens cap recança,
et coroni l'avui, l'ànima ardida
solqui a l'atzar el vent de l'esperança.
Frueix de l'hora avui la dolça crida
i portau al cistell, ansa per ansa,
amor i tu, les roses de la vida.
(La Capella dels Dolors...)
Josep M. Llompart. La cançó en la nit : 50 poemes. 1993
ADOLESCO
 |
V
Enterrar somnis cel de quan era petit
és el viure constant que em sorprèn cada dia
despullat com estic, sols a voltes --és ver--
de defenses reals contra el mal del mal créixer.
-- ¡Maleït sigui el jorn que vaig créixer! --me dic
amb renecs d'home adult, destrossat de no ésser.
I em rosega silent un cuc verd i ventrut
que es desfà tot menjant ideals, formatjats
a la cambra d'un nin insolent i quimèric.
I la lluna se'n riu des del seu lloc de sempre.
(Fragment)
Antoni Lluis Moll, dins,
|
Ai, la infantesa
 |
Ai, la infantesa.
Si el rellotge volia
desfer la ruta,
trencaria la corda
de la seva volada.
|
Cova blava
La roca oberta.
Claustre marí,
incendi de la sal
en la fibra calcària.
La llum estesa en arc a la sortida.
Reducte retallat pel so de l'aire.
Fred turquesa. Profunditat de peix.
I l'aigua dins la boca
d'un cos esdevingut
un bell i estrany
mamífer blau.
Vicenç Llorca. Atlas de agua. 1998
Text en català i castellà.
24 de febrer 2014
Mitjorn
instaurades en el blau
davant Mallorca.
En el sagrat ofici del primer bany
que recupera el primer estiu del món;
el sud escrit damunt l'arena
en blanc, i el mar que ve d'Orient.
No hi ets.
De lluny, igual que tu, eren
els que tornaven.
Son Bou, Menorca
Margarida Ballester, dins,
II Festival de poesia de la Mediterrània. 2000
23 de febrer 2014
Paratge somniat
Blavegen els estanys. En llur suau estesa
el cel s'emmirallà.
Per sempre més hi és. Oh càndida nuesa!
oh tendre sospirar!
Paratge somniat. Potser t'abelliria
son auri parament.
En platges de coral hi dorm la llum del dia;
la posta s'hi encén.
Hi creixen tarongers; hi tanca la magrana
els seus castells rodons.
Les prades que s'hi fan no saben la rotllana
de les estacions.
Extàtica beutat! Ton cor enyoraria,
però, l'instant fugaç,
l'espurna del desig, la rosa que es marcia,
el braç damunt el braç.
Per'xò quan ve la nit hi ha un dring petit d'esquella
i l'ona de la mar, en veure el primer estel,
corones deixarà, per tu, de vidiella
i rams de xuclamel.
Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993), dins el llibre:
Antologia general de la poesia catalana. 2012
A cura de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet.
22 de febrer 2014
A una oreneta que em desvetllà a trenc d'alba
 |
¿Què saps, dolça amiga de seda,
quan l'alba es comença a daurar,
què saps de l'ombrívola cleda,
del meu insomni humà?
El liquen, humit d'ombra blava,
ja es deu aclarir vora el niu:
però ta cançó m'allunyava
la Son—ocell esquiu.
No saps la inquieta palpebra,
ni el front al coixí massa ardent,
ni el llit ennegrit de tenebra,
tu, entre l'alba i el vent.
|
Subscriure's a:
Missatges (Atom)