M'aboque a tu

M'aboque a tu, vall dels somnis i els deliris,

indret de tots els temps, per tal que m'aconhortes.

Vull que em dones el que tu saps i pots

per a no llançar-me cingle avall,

àngel caigut amb les ales cremades.

Passege l'hivern entre les boires

i el que veig i sent és d'un gris fred.

Les seques serres ara em representen:

roques que igual fereixen com abracen.

Roques que abracen.

Roques que fereixen.

Roques.

Josep Piera. En el nom de la mar. 1999

Ciutadella de Menorca

Aquí la llum és una carretel·la
guarnida d'amorells.

(Fragment, p. 119)

Josep M. Llompart. Obra poètica, 1983

Jardí Botànic Històric

Petits tresors de la jardineria barcelonina.

Els meandres de la traducció

Les representacions simbòliques són poderoses
i els humans les busquem sempre, des del principi.
Pràcticament totes les llengües tenen una rima
que es canta als nens agafant cada dit de la mà.
En català diu "Aquest és el pare, aquesta és la
mare, aquest fa les sopes, aquest se les menja
totes... i aquest fa Niu, niu, no n'hi ha pel
caganiu?"

(Fragment)

Isabel Núñez, dins,

De traduir (poesia), 2014

L'aigua m'arriba als turmells

L'aigua m'arriba als turmells. Mire els fills:
fan i desfan, grapats d'aigua, innocents.
Mirava el poble, les cases, els horts;
després, pujàvem -carrers que tenien
graons de pedra corcada, i estables.
Véiem la font a la porta de casa;
aquell nisprer, opulent, fertilíssim.
Al vell roser li ha nascut una rosa:
la rosa és gran, sensual, graciosa...
La besaria.

Vicent Andrés i Estellés. Les pedres de l'àmfora. 1974

Sol a les mans

              Les mans, segures guies, 

               són flors descloses
               que m'assenyalen camins.
            Les mans no han aprés a
                              disfressar-se. 
                             Montserrat Abelló

S'ha fet de dia.

El sol retalla

amb tisores de llum

cases i carrers.

Dorms.

(Fragment)

Roser Domènech Oliva. Teixeixo cortines d'aire. 2010

Sursum corda

Una, dues i trues!
Amunt els esperits!
Força!
Ànim, ànim i molt d'ànim!
Premeu l'aire,
no tireu el lleu encara,
que a partir de certa edat
tots som responsables
de la cara que fem.


(Fragment)


Antoni Defez. L'arc de la mirada, 2007

Del color

La mar grisa, per tan trista,
pot alegrar el pescador;
a la festa de la vista
hi fa més l'ull que el color.



Fragment


Francesc Català. Poesia completa. 1989

Pròleg de Jordi Pere Cerdà

Música en la marinada

                            I

Portes aigua de mar a les galtes
i el sol s'evapora al cristall dels teus ulls.
Cauen milers de perles del teu front,
un serrell de sinalefes que es desmaia
com les ones.

Clavo una àncora de versos al teu nom.



Benet M. Marcos. Albada de silencis. 1997

Pròleg d'Olga Xirinacs.

Síntesi

Una imatge        val més que mil paraules.
Una paraula       val més que mil.
Un silenci           val més.



(Traduït per a aquest blog)


Ana Rossetti. Llenar tu nombre, 2008

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic

Damunt paper verjurat
el seu pare coedita
el primer llibre embastat.

Al diari Avui el comenta
una patum del Nou-cents
flairosa de timó i menta.

10

Fragments de l'auca.

Castellar, novembre de 1986


Miquel Desclot. Auques i espantalls. 1987

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic

Quan l'ensenya l'endemà
un acadèmic il·lustre
Tu Marcellus eris fa.

De tant temps cobrant alè
en un mes ha escrit mil versos,
i ja és Mestre en Gai Saber.


9


Miquel Desclot. Auques i espantalls. 1987

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic

Un matí que surt a fora
i l'abril li burxa el nas
sent que arriba la seva hora.

Abandona, en sec, la prosa
i s'aplica al primer vers:
La ginesta, quina cosa!

8

Miquel Desclot. Auques i espantalls. 1987

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic

(L'edifici així prepara
per a l'estadant diví
com estoig de perla cara.)

Guanya copes i medalles
que li emplenen les parets
de magnífiques quincalles.


7

Miquel Desclot. Auques i espantalls. 1987

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic

Es disposa a aixecar pesos
per llaurar-se un cos ad hoc,
i li causa malentesos.

Prova sort amb l'alpinisme
i aconsegueix un 7.000
com aquell que fa turisme.

6


Miquel Desclot. Auques i espantalls. 1987

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic

Li ensenyaven els britànics
que només amb molt d'esport
es fan esperits titànics.

I s'engresca amb la cistella,
i fa uns salts com un llagost,
i s'hi trenca una costella.



5

Miquel Desclot. Auques i espantalls. 1987

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic

Anà a estudi en un col·legi
que uns anglesos van fundar
per a un geni tan egregi.

Però amb els llibres no hi té
una intimitat tan fonda
que li faci el cap malbé.

 4


Miquel Desclot. Auques i espantalls. 1987

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic

I com que és de casa bona
ja demostra gran talent
quan l'asseuen a la trona.

Posa la primera dent
i ja parla, i canta, i pinta,
rebrot del Renaixement.

3



Miquel Desclot. Auques i espantalls. 1987

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic

No l'adoren pastorets
ni hi van vells amb presentalles,
sinó ties i tiets.

Li regalen una ploma
que va ser de Ramon Llull,
i dos llapis i una goma.


2

Miquel Desclot. Auques i espantalls. 1987

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic

En Ell néixer damunt llit
una estrella es posa cua
perquè en recordem la nit.

Té una creu al paladar
que és auguri de prodigis
de molt mal aventurar.

1 

Miquel Desclot. Auques i espantalls. 1987

Un poeta

Un poeta és un món nou que ens obre
la seva sensibilitat als nostres sentits
en aquesta tènue metamorfosi que
només la poesia provoca.
...

No passa res i passa tot per aquesta
bonica crònica d'uns dies amb l'èpica
justa i els mots delerosos.


Fragments del pròleg.


David Castillo, dins,


Noemí Bibolas. No passa res, 2002

Elegia d'un paisatge

         A l'avi, forner i llaurador des de casa dels pares.


Xarxa de fil d'aram amb buguenvíl·lees
entremaliades de flors vermelles,
a través teu veig un dibuix cubista
de motos i cotxes; dones que fan
la ruta del colesterol i parlen
dels morts locals; i veig la primavera
dels tarongers. S'endevina l'A-7
i més enllà la via d'ample ibèric.

Xarxa de flors vermelles i morades,
com un sedàs em destrieu fragments
entrellucats d'aquest paisatge amic,
ja contrafet, condemnat a morir.
Vindran nous trens, passaran de llarg,
i s'enduran les dones i els tarongers.
Sols quedaran els cotxes, l'autopista,
l'ample europeu i l'ample dels autàrquics.

Xarxa de flors, donzell de nit, gesmil,
xarxa de fils d'aram amb coloraines,
si passen trens on naix la tarongina,
qui vos dirà que ve la primavera?


Pau Sif, dins Joves poetes catalans, 2004

Curull de tardor

Curull de tardor,
aquest dia és a punt
de vessar la nit
i tacar d'obscur
les roges estovalles
de la tarda.



Montserrat Galobart. Compàs de tardor. 1997

Encara pots

En aquesta hora perduda enmig del temps,
en aquest callat segon que ens complementa
i ens fa trobadissos
                           en el no-res que ens difumina,
he vingut a ensenyar-te allò que no s'ensenya.


(Fragment)

Xavier León. L'avenc, 2004

El meu fillet té una son

El meu fillet té una son,
sa mare lo fa dormir,
i farà una cançoneta
per a què puga dormir.

Oió ió ió ió
oió ió ió iana
soneta vine, don don
soneta vine, don dana.


tradicional catalana


Mirna. Mirna. 2009

Nocturn

Vénen les gavines cada nit
a conquerir, èbries de mar, el paisatge.
Ignorants i incultes
no saben que la negror
de la neu
és un dol efímer,
que la lluna engolida pels llacs
forma part de la màgia dels somnis.



Amadeu Vidal i Bonafont. Forestlàndia, 1999

Cançó de rotllo

Olles, olles de vi blanc,
totes són plenes de fang,
de fang i de maduixa.
Via fora, mala bruixa,
que les vols omplir de sang.

Olles, olles de Montblanc,
totes són fetes de fang.
D'una argila tan vermella
que té el roig de la maduixa.
No t'amaguis, mala bruixa,
no t'amaguis sota el branc.

Olles plenes d'oli verge,
de mel nova, de vi blanc.
Que la lluna, embadalida,
s'emmiralli en el seu flanc.

La rodona no s'afluixa:
són de fang i de maduixa,
olles, olles de vi blanc.



Tomàs Garcés. Escrit a terra, 1985

El ple il·luminat

El ple il·luminat
perdura.

Gra sobre gra,
s'enfila l'espiga
diligent
cap a la partió
muda.

Encara el diví,
errívol,
de tot arreu
sacseja
la ferida
perduda.

Entre el límit
assignat
i l'esperança
severa,
l'espiga
que madura.



Lluís Solà. L'arbre constant, 2003

La pell del viatge

S'origina el viatge com la pell,
damunt els vius fragments d'altres viatges.
Així sabem que la sensació
és el present de nombrosos records
que s'acumulen dins el nostre cor
com l'aigua que s'aboca en el destí.
Estat d'aire en què veure i somniar
són la passa veloç del nostre afany.
I despertar amb la veu del capità,
mentre l'esguard eixuga la fatiga
i la ciutat celebra l'arribada
dels qui portem la pau de la paraula.


Vicenç Llorca. Ciutats del vers. 2005

#09n2014

Consulta sobre el futur polític de Catalunya 2014