Gandia 1924

Entre el mar i els tarongers,

la fonda dels pares, pas de viatgers.

La gran de cinc germans valents

i la infància passa dolça i lentament.

Però quan la guerra ho crema tot sense pietat

el camí que enfila al nord et portarà

el somriure d'un estrany,

la calor en les seves mans,

força per començar una vida nova,

l'amor per aixecar una llar.

Prenc tot el que em vas donar

per omplir el buit que has deixat

aquella nena de Gandia sempre

m'acompanya en els meus cants.

Els Catarres. Big bang. 2015

Camines a vora meu

Camines a vora meu,

al meu costat, invisible,

per espais d'eternitat,

per senders imprevisibles...

Margarita Colom. I de sobte l'Onyar. 2002

He volgut, noble auditori,

He volgut, noble auditori,

escriure com acostume:

en ma llengua, en valencià.

Senyors meus, ningú s'enutge,

i el que pretenga enutjar-se

d'aquest aposento buide...

(Fragment dins el pròleg)

Pere Jacint Morlà. Poesies i col·loquis, 1995

I fou la mar

                  Al petit David Evangelista,

                 de València, afectuosament.

I fou la mar

que va anunciar el teu crit

sorollós i tendre

en una alba clara

d'aquesta primavera;

i de l'alba, fillet,

vas mamar

la blanca llum,

de les magnòlies

gotes de rosada

i de la flor dels arbres

la joia dels colors.

Però és la mare

que et canta, cada nit,

l'antiga cançó de l'àvia

i et posa el cap

sobre el bressol del pit

per ninar-te.

Dorm, petit, dorm;

un dia, com un ocell,

hauràs de prendre el vol

de l'arbre de la vida

en direcció del vent.

Dorm, petit, dorm,

dorm, petit, dorm,

dorm!

Rafael Caria. Poesia completa. 2013

Introducció d'August Bover.

L'adeu d'Adam Gerber

                I

Adam Gerber diu bon dia:

                                           "Bon dia, arbres,

bon dia, cel,

bon dia, dia;

                     bon dia, ampit

de la finestra que em porta el dia...

Fragment.

Melcion Mateu. Illes lligades. 2014

Si mai de tu...

Si mai de tu m'he d'allunyar,

que siga en maig, quan primavera.

A poc a poc, per més restar.

A ulls oberts. A veu planera.

No vull sorolls de medir temps,

ni veus altives, ni companyia.

Vull ser barqueta sense rems,

que sols el vent, li fa fer via.

Tastar-te plena. Sentir-te tota.

Palpar-te amb ànsia. Beure't a gota.

Si mai de tu m'he d'allunyar,

que siga en maig, quan primavera.

....

Quan siga cel tot l'horitzó,

seré engolit per una ona.

I en un murmuri de cançó

diré: T'estime, Barcelona.

(Fragment)

Ovidi Montllor

Jordi Tormo. Ovidi Montllor : un obrer de la paraula, 2015

Cal estimar l'origen

Persuasió d'home solidari

que aquieta l'estona amb l'intel·lecte.

S'esmussa l'hora enllà de la terrassa

mentre escandeixo aquest aplec de versos.

Ningú deu renegar del seu origen,

no hi ha demà per escatir nueses.

Què fora de la vida sense origen?

A tothom li plau de saber el principi

que fa creïble el nexe familiar;

l'envit de conviure amb el seu llinatge.

Molt trist, l'home ignorat del seu inici,

que desconeix la terra on va néixer,

que no sap mai quin pit va amamantar-lo.

L'ocàs del vespre esparpalla tanys de roses

que el plugim despentina suaument.

De tant en tant, deixo lletra i bolígraf

i miro els degotims que llisquen pels vidres.

Pere Vives Sarri. Veu postrema : poesies, 2004
Pr.: David Jou i Mirabent
Epíleg: Manuel Bofarull i Terrades

El jove

Per les senderes d'estendre de l'aranya, per les rases,
i el cant jove dels moixons i la claror estesa de les encantàries
eixamorant-se de bon matí
a la riba, a cos de goig, carícia vegetal,
i la font, el seu cant,
i el sol més càlid a les mans, raïm i figues,
quan madura a la vinya i a la banya, l'illa, plàcida,
i l'Aurora, al clos del cor,
la rosa, i la roca, són la balma
on convoques i es fonen el tu i els seus ressons i els seus rius, platges,
la font, un nu, dius, és imatge i miratge,
les insensates paraules en què se t'engrunava el cor.

Font del Teix, 1991

Albert Roig

Anuari poètic dels Jocs Florals de Barcelona 2012

Elegia: de les botigues

de les botigues del carrer Canuda,
de les terrasses un capvespre clar,
dels idiomes de la benvinguda,

Fragment.

Melcion Mateu i Adrover. Vida evident. 1999

Elegia: de les formes de viure

de les formes de viure el dia a dia,
d'aquest avui que enyorarem demà,
dels carrers plens i la monotonia,
de tot allò que no sé dir i se'n va.

(últims versos)





Melcion Mateu i Adrover. Vida evident. 1999

Ara és demà

                 Al Demà

Ara és ú.

Ara és tu.

Ara és truc.

Ara és llum.

Ara és vull.

Ara és suc.

Ara és gust.

Ara és bo.

Ara és hom.

Ara és ton.

Ara és mon.

Ara és món.

Ara és mots.

Ara és fort.

Ara és sort.

Ara és flor.

Ara és fets.

Ara és gent.

Ara és gest.

Ara és veu.

Ara és vers.

(Fragment)

Clàudia Viladrich. Si fa sol, 2007

céc al ponent i llança d'espiga

céc al ponent i llança d'espiga
que el núvol tibant percaça

-sou ara una sang!

l'abraçada en l'escull
l'escarpell d'un llebeig sobre el mar

Roger Costa-Pau. I ser d'on no sóc, 2007

I de sobte l'Onyar

Entrarem a poc a poc

dintre arquitectures d'aigua,

tot amplitud i nuesa...

I aromes lleus de glicines

m'arriben, liles, flotant...

Margarita Colom. I de sobte l'Onyar. 2002

De la geometria de l'Onyar

De la geometria de l'Onyar,

n'he vist, en el seu llibre, dins les planes,

mil rectes i mil corbes, filigranes

al vidre fugisser del seu lliscar.

Les línies trencades que irradia

la llum del raig de lluna en la foscor,

dins un misteri de refracció,

esquitxen el traçat de l'harmonia.

Cercles concèntrics, angles i triangles

del ballet d'unes carpes, com dofins,

que emulen levitats de ballarins

dibuixant rombes, quadres o rectangles.

El lleu vol de l'insecte fregant l'ona

també és geometria d'una estona

amb semicercles fent un joc divers...

... I les bombolles d'aire, breu bellesa,

són petites esferes de puresa

que suren lliurement sobre el meu vers.

Geometria de l'Onyar,

que es perfila en el riu amb lleugeresa

i m'evoca el disseny de l'univers!

Margarita Colom. El Llibre de l'Onyar. 2002

Pensant a Rafael Sari

Senyor Rafael era un bon home

i só segur que teniva una memòria de ferro.

Treball i sacrifici no l'assustaven, i com la marina

no s'estracava mai.

Era un Mestre de vida o un mestre de somnis?

Savi i intel·ligent só segur ha deixat en hereditat

als minyons, la passió d'escriure de somniar.

cosa pensava quan mirava lo cel?

Qui sap quan escriviva si pensava als monts

on los minyons jugaven i brincaven

com lo cabirol en primavera.

Ma qui era Senyor Rafael?

Un poeta o un minyó com a mi...

1995         Secció A: 2a

Valerio Piras, dins,

Atzur, or, verd i vermell : los poetes del Premi Rafael Sari (1984 - 1995) 2009

Colors

Tornen els fotògrafs al parc,

un jardiner amb memòria d'elefant,

tres noies que s'atansen

amb mitjons de colors salats,

retall de la samarreta ratllada,

de colors, com la teva.

Clàudia Viladrich. Si fa sol. 2007

Pensaments

De la propietat -com si qui fos digne de posseir

no pogués posseir totes les coses i incorporar-les

dins seu amb plaer;

De la perspectiva -imagina que es pogués preveure

a través del caos creador el desenvolupament, la

plenitud, la vida, ja assolits en el viatge

(Però jo veig que el camí continua, el viatge sempre

continua);

De tot allò que una vegada va faltar a la terra i que

en el seu moment li ha estat donat -i de tot allò que

encara ha de ser donat,

Perquè jo crec que tot el que veig i conec té el seu fi

principal en el que encara ha de ser donat.

Walt Whitman. Fulles d'herba. 2014

Traducció de Jaume C. Pons Alorda.

Paisatge amb ruïnes

                    A Xavier Barral

Es veu, al fons, un casalot amb torre,

enfilat sobre el riu,

sota un núvol mandrós.

Segurament, vigila el gran meandre

que no es veu, que l'envolta, i també,

des de lluny, el que porta el corrent endavant,

cap uns blocs escairats i uns fusts trencats

de columnes antigues.

A la dreta, la de l'espectador,

un pi, tofes i tronc, fa de marc a la imatge,

juntament, a l'esquerra, també la nostra,

amb un xiprer que no es veu pas sencer.

Entre els troncs d'aquests arbres, les ruïnes,

les restes d'un passat, sòlid i ambiciós,

bastit amb voluntat de ser i de poder

-columnes i carreus ho manifesten-.

Hi ha més arbres, posats a segon terme,

-no queda clar quins arbres-,

més pins, possiblement, però poden ser verns,

darrere del xiprer i, una mica més lluny,

un saule rabassut, inclinat cap a l'aigua.

Mates i una atzavara

sota el pi de la dreta, i una altra d'amagada

darrere les ruïnes.

Hi ha un equilibri plàcid, una pau tesa,

no pas gens desesmada,

que flota entre els contrastos

del riu que corre, mòbil, i les pedres estàtiques;

del núvol esponjós, arrodonit,

com una gran balena,

i els caires dels carreus; del casalot amb torre,

que ho mira tot de lluny, i les ruïnes.

En aquesta pintura, paròdica d'una altra,

obra del vell Poussin, hi ha menys ruïnes.

Poussin n'hi va pintar moltes més, emboscades

entre els arbres, i al fons. Al celatge, els seus núvols

són més tempestuosos. No hi ha cap casalot.

Però la placidesa del moment aturat

és la mateixa. En qualsevol paisatge,

les ruïnes, tossudes, diuen la veritat.

Néixer i morir,

baules de la cadena de la Història.

Però la Forma, espinada de l'Art,

salva els instants fugaços, fa que durin,

i aquella seva càrrega de vida,

ja fixada per sempre, feta immortal,

travessa els segles,

fa companyia als homes i a les dones.

Narcís Comadira. Obres amb arbres i altres vegetals. 2014

A Lancing Beach

 Gareth Williams

Hi ha homes...

Hi ha homes que són arbres,

d'altres són muntanyes o rius.

Ramon Xirau, ho he dit més

d'un cop, és un home-pont.

Fragment del pròleg.

Octavio Paz, dins,


Ramon Xirau. Graons. 1979

Blau del cel...

Blau del cel, lletres d'abril,

fumerol de la vesprada,

conjugueu el mot gentil

que he de dir a l'estimada.

Per la rosa i sa frescor,

per l'estel que riu al cel,

tinga el llavi la dolçor

que regalima l'amor

del meu cor sempre fidel.

Flors i vent, núvola i sol,

mar i cel i l'estelada,

jo us conjur: vinga el consol

amb l'amor de l'estimada.

Carles Salvador, dins,

Joan Fuster. Antologia de la poesia valenciana... 1980

L'amistat

L'amistat és independent de l'edat, del sexe, 

de la base cultural, de les creences 

religioses o del nivell econòmic. 

Tot això, òbviament, afaiçona 

el vincle, li dona unes característiques 

concretes, però l'essència de l'amistat 

no rau en res més que en la persona

i en les seves potencialitats.

Fragment

Francesc Torralba. L'amistat. 2008

Les illes

la mar floria

en roses en magranes en cistelletes verdes

ai com floria

(Fragment de Les Illes, II)

Vicent Andrés Estellés. Antibes (1960-1971). 1976

No hi va haver cap combat

No hi va haver cap combat. La por va vèncer.

Al tard, a cada casa cremaven els seus llibres

i refeien un món a la seva manera.

Van suportar els dies amb canalla a l'entranya,

amb els mobles a dins de la nevera,

amb una corda enroscada a la gola

que ennegrís la retòrica del temps,

que sufoqués un altre instant de dubte.

Ara són els seus fills qui ens tiren pedres.

Hem decidit tornar-nos-en a casa.

IV

Gabriel Pena i Ballesté. La revolució del bon gust. 2010

És cosa certa

Aquesta història és cosa certa.

La set de veritat del poeta és cosa certa.

Asseguda a les escales de la sinagoga

la meva set de justícia és cosa certa.

A les parets, per ordre alfabètic,

els noms dels tancats a Terezin,

dels ajusticiats als camps d'extermini

són cosa certa.

Cases, jardins que flairaven mimosa

i estables plens de palla fresca restaren buits

quan van marxar com xais amb una maleta a cada mà.

Els fardells s'abocaren sense miraments

a les portes de la mort,

milers de vestits i sabates quedaren per terra.

Mai més no els vestirien ni les calçarien.

És cosa certa.

Teresa Costa-Gramunt. Blau de nit a Praga. 2014
Pròleg: Monika Zgustová

En el silenci de la nit

Bella és la nit
quan a la claror de la lluna
se tanquen los ulls al repòs,
la ment princípia a somiar.
I los somius són bells,
la nitada tranquil·la i serena
la hores se'n volen així
en el silenci de la nit.


Fragment


1989  

Felicina Di Napoli, dins,

Atzur, or, verd i vermell. 2009

Goigs a la Verge de Montgarre

Puix Senyora anomenada

de Montgarre ser voleu,

siau-nos sempre advocada

reina del mont Pirineu.

Fragment extret del llibre:

Verdaguer i els Pirineus: antologia, 2004

Escriure

A Montserrat Abelló que em va ensenyar
                                  a estimar la poesia.

Escriure poesia per a mi és

una eina de desenvolupament

i em permet veure el món

amb una particular perspectiva.

Teresa Grau Ros

DE "JOUJOU"

                x

El gerani blanc o rosa

és flor simplement gregària ;

però, vermell, es proposa

un to de flor proletària.

Francesc Almela i Vives,

Antologia de la poesia valenciana (1900-1950), 1980

Els Encantats

Li fa veure Boí, eixa flor que es bada

d'un caos de granit en les entranyes,

i d'aqueix bosc de puigs, ombres estranyes,

la Roca dels dos Homes Encantats;

i, dant més brida a les esquerpes daines,

al cim de Neto maleït s'enfila,

com qui, vistos los baixos de la vila,

vol veure-la millor des dels terrats.

Verdaguer i els Pirineus: antologia, 2004