Saber que hi ets

                              A la sombra de tu vida
                           quiero detener mi tiempo.
                            MANUEL ALTOLAGUIRRE

Saber que hi ets, 
com la mar als meus ulls, 
encara que no et vegi, 
que allà on els dits s'acaben 
em neixen els teus dits:
en el teu cos em torno
un objecte d'amor;
en el teu ventre hi ha
les onades dels somnis.

Saber que hi ets
i que amb tu puc sentir
la força de l'oblit
sense desesperar-me,
el dia desvetllant-se
i celebrar-ho amb goig.

Saber que hi ets,
que dins de tu em retrobo,
que en els teus pits de seda
i en els teus ulls tan càlids
hi ha escrits, un a un, els meus dies.


Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar. 2010

Sonet I

En cada un dels sonets que recorre
íntimament, els camins del record,
des del present al passat que no mor,
recobrarem, com qui escriu a la sorra,

les vint-i-cinc primaveres que esborra,
el temps cruel que s'endinsa en la mort,
els vint-i-cinc fonaments on el cor
ha construït de l'amor una torre.

Resseguirem el perfil d'una història
que hem escrit junts en comuna memòria
i ja no és nostra, sinó de tots cinc;

al capdavall, estimar-te i fer versos
són dos oficis que, essent tan diversos,
a mi em són fàcils. I és tot el que tinc.



Carme Guasch. Poesia completa. 2005

Convit a l'èxtasi

Esborra't en el vent,
deixa't dur pels pendents de l'experiència,
rebrolla al fenollar
i en l'ametller florit,
llança la tele al mar de les notícies,
endureix-te en l'escorça
d'un tamariu gegant
i perde't a les arestes de la vida
o en l'espiral dels somnis
que no has conquerit mai:
imaginats per tu esdevindran reptes.
Recau, hora present, en cada espai,
addicte a tot l'amor, i parasita
en l'alliberament i l'alegria;
roda com un dervitx entorn de tu mateix
i fon-te en l'univers d'aquesta terra.



Núria Esponellà. Quadern d'Empúries. 2000

Introducció: Narcís-Jordi Aragó

Aspres cimals

Aspres cimals del Montserrat altiu
capdavanters d'una ànsia de roca
que aixequeu vostre front fins on pertoca
als refulgents estels fer-hi llur niu.

La fe d'aquesta terra on teniu
fermament arrelada vostra soca
s'enfila per vosaltres, fins que toca
i abasta el cel que al seu damunt somriu.

Aquesta fe que aixeca una muntanya
per oferir-la com sublim peanya
a la Senyora de la terra i cel,

aquesta fe que porta per ensenya
l'espurnejar de llum que cada penya
arrenca la besada d'un estel.


Jaume Serch. De Montserrat estant, 1952, dins,

Josep Fatjó i Gené. Antologia de la poesia de muntanya, 2011

El passat i el pou, a trenc d'alba

                                             Per a «L'atlas català de Cresques Abraham (1375)»


Rompíem aviat enemics murs d'escuma,
solcàvem llum, guspires, per basarda de freus.
Boires molt encelades s'enlairaven de sobte
antics guaites de por, endins del pensament.
I sentíem entorn xiscles d'ocells malèvols
que duien els nauxers a foscos estimballs.
Damunt el nuvolat vèiem claror d'estrelles,
esguardàvem a trossos els altíssims camins.
Morien flors, estius, sons i pluges, calmosos
enganys, amples de set, quan urpades de vent
ferien mastelers, espedaçaven veles,
amortaven paraules a llavis condemnats.
Però l'esforç humà mai del tot no s'esborra,
i vells mapes de terres, de mars, del firmament
ens diuen com va ser de profund el domini,
el saber d'aquest poble del qual nosaltres som
legítims fills, hereus i servidors alhora:
del clos avui al lliure demà que guanyarem.


Salvador Espriu. Les cançons d'Ariadna, 1995

Dona i jardí

Ja l'herba ha rebentat sota els teus peus
i esclaten amb furor les branques cegues
del teu jardí salvatge. Ortigues i esbarzers
han desplegat el seu callat estrèpit
de flors de vent, borró i violes blanques;
i l'aire de la terra i les aranyes,
l'aire del xuclamel i l'herba santa
i el que bressola aquests teus cabells d'àngel,
confon els meus sentits emmetzinats.

Res no m'apartarà, però, d'aquest teu rostre:
ni de la llum interna de novembre.



Quim Español. Ultralleugers, 1995
Pr.: Salvador Oliva

Despertar

De nou llevat, penses que has tingut sort
quan sents el frec proper de tramuntana
i el vol lleuger del tord. I a contracor,
sents sota terra créixer la basarda.
Tu, delerós, t'avens al pacte antic:
conrear terres i colgar vessanes
sota el rampí que estimes, abastar
el batec de la plana i les ventades;
com l'estornell que solca un cel d'hivern,
segueixes els camins de la natura.



Núria Esponellà. Un vent, una mar. 1994

Tot és en tot

Perquè els colors de la tendresa aporten

tonalitats més netes al paisatge

i fan l'ombra dels arbres molt més densa.

Així creixem, i els anys són una pedra

de formes consuetes, que no llasta

la ingravidesa mòrbida dels somnis

ni afeixuga el delit de les mirades.

Tot és en tot i el cicle recomença

cada vegada que el desig detura

l'ocell del temps i en fixa bé la imatge.

Tot és en tot, delimitat, tangible,

i a poc a poc, amb mots de cada dia,

pot concretar-se en signes, en paraules.

Miquel Martí i Pol. Les clares paraules, 1980

Un aniversari

El meu cor és com un ocell cantor
el niu del qual és en un brot vigorós;
El meu cor és com una pomera
amb les branques doblegades de tanta fruita;
El meu cor és com una petxina irisada
que rema en un mar serè;
El meu cor se sent més alegre que tots ells
perquè el meu amor ha vingut a mi.



Fragment traduït per a aquest blog



A Choice of Christina Rossetti's verse. 1970

Introduction: Elizabeth Jennings

Dona'm la mà

Dona'm la mà,
ara que estem junts.
Ha acabat de ploure,
el sol dialoga amb els núvols,
gotes de llum
dibuixen geometries
a les lloses fredes.
Quan s'obre la finestra
entra l'aire humit.
Els arbres es van daurant,
cauen les fulles mortes.
Tot és al seu lloc,
com sempre.


Tercera visió, I

Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions. 2006

Llegir les Illes de Barcelona estant

En el llenguatge narratiu dels escriptors
balears, hi trobo sempre el pòsit d'una sòlida
llengua de transmissió oral. Hi trobo, clara
i transparent, la tradició rondallística d'en
Jordi des Racó o d'en Francesc d'Albranca, si
voleu filar prim... Es tracta, essencialment,
de l'especial manera d'encebar el lector -cada
paràgraf un parany, cada capítol un crescendo-
tan propi de la manera dels rondallaires que
atrauen l'oient no només per allò que estan
explicant, sinó també per la manera com ho estan
explicant. Per la manera de fer glatir, entreveure,
preveure, recrear, precipitar o deixar fruir
d'una seqüència. Aquest és un exercici o, si
voleu, una pràctica literària que només l'oïda ensenya.


Fragment.



Teresa Duran. Lluc Año LXXII. núm. 770 (setembre-octubre 1992), p. 31-33

Si parlo dels teus ulls

Si parlo dels teus ulls em fan ressò
cadiretes de boga i un ponent de coloms.
Els teus ulls, tan intensos com un crit en la fosca.

Si parlo dels teus llavis em fan ressò
profundíssimes coves i ritmes de peresa.
Els teus llavis, tan pròxims com la nit.

Si parlo dels teus cabells em fan ressò
platges desconegudes i quietuds d'església.
Els teus cabells, com l'escuma del vent.

Si parlo de les teves mans em fan ressò
melicotons suavíssims i olor de roba antiga.
Les teves mans, tan lleus com un sospir.

Si parlo del teu cos,
del teu cos que he estimat,
només em fa ressò la meva veu,
i llavors tanco avarament els ulls
i em dic, per a mi sol, el secret dels camins
que he seguit lentament a través del teu cos
tan càlid com la llum,
tan dens com el silenci.




Miquel Martí i Pol. Si esbrineu d'un sol gest, 1976,

dins de l'antologia:

Amb els ulls oberts, 1999

Poesia: una visió personal

Al principi hi havia la Paraula
Sant Joan 1:1


Tal com va dir el prevere de les Mallorques:
guaita l’horitzó de les coses futures.
Enllà de l’Atlàntida, una poeta va predicar
que també pel passat pot fer-hi via.

Sabem que tot s’hi val si res no és mentida.
En el principi és la paraula i molt mimada.

Un súbdit britànic ens va ensenyar
que podíem envellir als trenta anys:
la reina d’ulls metamorfosats en perles,
en un mes de risc i crueltats variades.

A casa, un dandi ens escrivia l’epitafi:
el fred era ben a prop i un polsim de melanconia.

L’àngel, el del sant poeta, el de la creu,
per sort, ens va assenyalar ja de petites.
Després, l’hem hagut de venerar, cercar,
per a cadascuna de les seves visites.

Ningú no ens va prevenir de l’alt risc que corríem.
Ningú no ens va avisar que tot i tot canviaria.

És sempre la passió. A la prosa,
encara que florida, hi va l’amor.
És el cim de la piràmide literària i,
envejosos, la vesteixen de parenta captiva.

Llir entre cards de la nostra tradició, del nostre cavaller.
Rosa amb espines que fan brollar, amb sort, sang divina.




Marta Pessarrodona

Dia Mundial de la Poesia 2011

Ferran

Tan petit,
emplenes el món i encara
projectes a l'infinit
el cos de la teva mare.

Tan obscur,
en la foscor que t'empara
ets el que hi ha de més pur
al cos de la teva mare.

Tan callat,
el teu batec que no para
és el crit que ha despertat
el cos de la teva mare.

Tan petit,
has fet dia de la nit
amb la teva llum tan clara.
Ferran, 
futur que va esbatanant
el cos de la teva mare.



Carme Guasch. Poesia completa, 2005

Ho escurçarem

Se m'ha escurçat el temps, diem els vells,
i penso en aquells sastres
que m'emprovaven pantalons i em deien:
«Ho escurçarem un dit.»

La vida és un mal sastre
que ara escurça ara allarga
amb un criteri imprevisible,
sense seguir cap moda o cap patró.
També tenia el sastre
una mena de guix amb què marcava
el mapa dels defectes corregibles.

Encara hi ha algun sastre
que em diu, fent-me passar
els dits per un teixit:
«Aquesta americana
li durarà molts anys.»

No vull violentar-lo
dient-li que no ho dubto:
durarà més que jo.



Josep Maria Espinàs. A ritme del temps: notes d'una vida. 2015

Poema dels ulls

          I
Badava els ulls

i m'adonava

d'unes ombres vagues,

la vida enllà de mi.

         II

M'embadalien

el sostre blau sense límits

i la mar infatigable.

        III

Vaig comprendre sorprès

la força de l'esguard

en sentir-me observat,

i, de cop, l'estrebada del desig.

        IV

He mirat el desert

i els colors de la fruita,

els astres i les roques,

la lluna i les onades,

els cims i el gessamí,

la bellesa dels cossos,

la mort a dins els ulls

i, trèmula, em naixia,

ferida com un crit,

la llàgrima de fang.

        V

Tanco els ulls,

obro els ulls,

estimo amb foll amor

la màgia de la llum.

Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009, 2010

Progressió

L'home culte

      em parlava de la bellesa de l'Amazònia,

      de l'amor en la literatura,

      de la guerra del pacífic,

      dels miracles segons la ciència.

L'home savi,

      de la guerra,

      dels miracles,

      de la bellesa,

      de l'amor.

L'home

      em va fer l'amor i la guerra.

      Va ser aleshores,

      que vaig aprendre a fer miracles

      per tal d'arreplegar, d'un sol braçat, tanta bellesa.

Cèlia Sànchez-Mústich. A la taula del mig. 2009

Amb un pròleg d'Esther Zarraluki.

Tardor

                             Die Blätter fallen, fallen wie von weit


Cauen les fulles, cauen com de lluny,
d'alçades inabastables, com de jardins
celestials. Cauen lentes, ensonyades,
onejant en mals presagis el seu pes.

I la terra, sota el pes de planxes
negres deixant aiguaforts tremolosos,
cau en un silenci d'impressions buides.

Cauen les branques ennegrides dels arbres,
fletxes de direccions contràries.

Però n'hi ha Un que sosté a les seves mans
tot el que cau. I els aiguaforts de la terra.
Suaument. Amb tactes encotonats intenta
protegir la fragilitat dels cossos. Coberts
de capes de vernís cada cop més esfumades.

2011


Xavier Farré. Punt rere punt. 2014

Ones roges

Ones roges,
capçades que escriuen
una alba de coure que s'allarga,
brases de terra,
lava de fulles
que avança arreu del bosc.

S'aquieta el món,
tanca els ulls,
mentre espera l'hivern.



Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009. 2010

Pr.: Marie-Claire Zimmermann

Ed.: David Jiménez Cot

Cal saber esperar coses del demà

Canvien tantes coses amb el temps!
Tot es fa vell, tot cansa, es malmet
i acceptar-nos així,
                              tal com som ara
cavalcant al buf de l'hora que passa,
és deure d'amor
                          vestit de silenci.

La vida és una història molt llarga,
com la lluita que la xucla, l'exalta,
l'ennobleix
                  cada cop més lentament.

Alliberar-nos amb serenitat
de les monotonies i recances
del neguit, del temor a la impotència,
és una trampa
                      que no ens diuen en néixer.

Cal saber esperar coses del demà
i viure integralment amb el que quedi.



Guida Alzina. Dicotomia amb blaus. 1998

Pròleg de Josep Vallverdú.

Temps de tardor

Cap al tard és temps de tardor;
aigües encalmades
i finestrons closos.
Quan te n'has anat
he plorat el darrer mot:
res fora de mi.

Deixa'm omplir-me i clarificar
la set que m'habita.
Deixa'm tenir, calladament,
aquest anhel.

Encara que no et vegi, digue'm,
amb quina mirada puc ser mot
i trobar-te dins el poema?
Llavors, només llavors
esberlarem la roca.

Joan Fortuny. Les hores roges, 2000

Viatge

Vertiginosament
es desplega el paisatge
papers ja com ocells
nuvolades d'un blau
que sols la tarda aguanta
veloç i somnolent
claror de pedra intacta
frèvol instant fugaç
encara no record
encara no paraula

Albert Ràfols-Casamada. El color de les pedres, 1989

Per a ésser llegit al cim de la Pica d'Estats el dia que s'hi commemori el centenari de l'ascensió que hi feu el poeta Jacint Verdaguer

Amb els mots que no dic s'emplena aquest silenci,
amb els mots que no dic i amb els que dic, tal volta.
Vosaltres els sabeu, que teniu la mirada
fulgent d'immensitats, encesa de designis.
De casa estant em sé i em sento entre vosaltres,
tenaçment arrelat al cor d'aquesta pàtria
que estimo més que mai amb profunda tendresa
i ara teniu als peus, com sempre acollidora.
Lluny de tot, prop de tot, ens agermana l'ombra
del poeta que ens feu do de tanta harmonia
i restituí el foc sagrat a les paraules.
Amb ells ens hem après i ens aprenem encara,
tossudament fidels als límits i a la parla
que ens han configurat al llarg de tantes lluites.
De casa estant escric aquests mots d'esperança.
S'escola, lent, el temps per vials de capvespre
i el pou dels anys és ple d'aigua clara de somnis.
Som el que volem ser, i cap vent no pot tòrcer
la voluntat tenaç que en nosaltres perdura,
que hem de transmetre als fills amb urc i humils alhora,
perquè en facin també, com nosaltres, bandera.
Escric de casa estant i no em dol el silenci,
car amb mots que no dic, i amb els que dic, tal volta,
s'arbra el futur de tots i el goig de construir-lo.
De cadascú depèn que sigui clar i possible.




Miquel Martí i Pol. Per preservar la veu. 1985 

Pròleg: Francesc Parcerisas

Amb qualsevol pretex,

Amb qualsevol pretex, amb qualsevol
fàcil pretext i amb mots de cada dia,
per preservar l'embruix i la tendresa
de cada mot i ennoblir-ne la força.
Creix el poema i delimita espais.
Creixerà més i serà l'eix secret
d'aquesta immensa esfera de la tarda
que giravolta lentament i és una
secreta deu de tantes coses belles.


Miquel Martí i Pol. Estimada Marta, 1978

Un tros de mar

Un tros de mar i un tros de carretera
evoquen bells estius, en el record presents,
ni a tu ni a mi no ens fa mal cap quimera;
trenquem en mil bocins tots els laments,
que passa un any i un altre, i la mar resta
per bé que les petjades ja no són
damunt la sorra, com en jorns de festa
quan era esclat de joia el nostre món.
Aquest mar ens convida i ens espera
i de nou ens acull com un amant
frisós de cada cos, amb la primera
onada, ran de platja, escumejant.

                                 A Carme Bastardas


Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011

No és pas trist morir.

No és pas trist morir. La mort no ens ha de causar
espant. El tristíssim, el que ens ha de fer por, és
no haver viscut. Una vida en plenitud porta una
mort tranquil·la. Es mor com si es complís un deure.

(Fragment)



Carles Rahola. El llibre de l'August d'Alzina. 1910 i també a: 

Carles Rahola i Serra Hunter : una amistat intel·lectual, 2007

I tornaré a Girona

I tornaré a Girona
quan bufi tramuntana
per perdre'm en silenci
pels vells carrers que enyoro.

I tornaré a Girona
sense esperar que em cridin
amb tremolor a les cames
i els ulls oberts com llunes.

Serà un dia de somni
quan tornaré a Girona.





Miquel Martí i Pol, dins,

La Girona dels poetes. 2005, 2a ed.

Edició: Narcís-Jordi Aragó

Il·lustracions: Mercè Huerta

La Castellassa

    Per les clotades
es despullen les boires.
   Tardor sense ocres.

Miquel Desclot, dins,

Josep Fatjó i Gené. Antologia de la poesia de muntanya, 2011

Des del cim del Bassegoda

  Onades verdes

escalaixant-se en cingles

  de roca nua!

J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996

Premi Jocs Florals de Barcelona 1996.

El secret

El secret de la felicitat no hauria de ser mai la resignació.

Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014