Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s'avindrà a dir. Si puc
te'l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l'escata de sol
que et vibra en aquesta ungla,
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d'una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d'aquest moment?
Gabriel Ferrater
Les dones i els dies, 1968 [Menja't una cama, 1962]
"...i somnies enmig de la
ferrenya sopor..."
Carles Riba. Versions de Hölderlin
És bo sentir del vent, les flautes mortes,
l'estrofa blaumarí del dia opac,
tocar sense tocar les mans de l'aigua
que polsen rera els vidres, veus i cants.
És bo sentir l'oreig i el sol de l'ombra
i el vers que torna als dits ple de colors
i porta en el palmell de l'harmonia
la branca d'olivera feta mots.
És bo sentir del lluny, el so i l'aroma
de tot el que em sublima i he volgut,
i entendre que la vida és un oracle
i em diu el que no veuen els meus ulls.
I et penso, amor... I m'omples la memòria
de tot el que no oblida el meu oblit.
Maria S. Farell. A nou mil metres d'altura. 1997
Com un incendi foll
que sobreïx i explota,
d'uns colors que em retornen
a l'inici de tot.
Com un incendi foll
que m'entronca amb la mort,
com un incendi foll,
sol ixent, clamorós!
Vida intacta.
Josefa Contijoch. Ales intactes. 1996
Pròleg de Maria Mercè Marçal
El sol la solca,
s'hi abismen els estels,
s'hi esbrava el vent,
els núvols l'assaonen.
Li és llast la terra, i àncora segura,
i mirall remorós el mar. De nits
l'argenta una lluna fecunda.
(El torrent de paraules
que adés brollava i ara s'extingeix
no la diu pas, ni la macula.)
Profusa però sempre per perfer,
impertèrrita i fèrtil,
generosa sense heure'n esment,
és la pastura del temps, l'etern retorn
del present, la matèria i la ment,
la matriu pura:
l'alè dolcíssim
del sentit que genera
el silenci que insufla.
Jordi Mas. Brida. 2019
Has posat ritual a les hores,
vols trencar aquesta monotonia
d'agulles d'estrès que et marca
el teu enemic: el temps.
Encens amb un dels pocs llumins
que et queden el foc de la il·lusió.
Escalfes l'aigua destil·lada de llàgrimes
i poses una bossa d'esperança.
Has perdut la infusió de la fe,
però encara guardes en una capsa
algunes paraules que poden donar-te
l'aroma d'un poema.
Deixa-ho tot, és l'hora
de posar estovalles al món interior,
buscar la pau i l'harmonia
entre el temps i la vida.
Assumpció Forcada. Prisma. 2005
Introducció de Maria-Lluïsa Pazos
Passa, vent, cosa sinistra,
qui et pogués mai deturar!
Tota la casa em fa trista
el teu malastruc xiular.
M'enfolleixes les colomes
allà dalt del colomar;
de l'arbre arrenques les pomes
molt abans de madurar;
i colltorces la florida
novella del roserar;
i esfulles la margarida
- si vindrà, si no vindrà.-
A l'hort el planter m'aplanes
i em malmets el fonollar;
del llibre em gires les planes
com si em volguessis reptar!
I els papers treus de la taula
i me'ls llances a volar.
Si el jardí tingués un saule,
com el faries plorar!
Ni finestra ni portella
res no hi val, tot és en va:
sempre et resta una clivella
per poder-te enforinyar.
Jo a ciutat no et coneixia,
i ara m'ets tot casolà!
Vens a casa cada dia
i entres sense tustar.
Clementina Arderiu. 1938
Pròleg de Maurici Serrahima.
Retrat de Clementina Arderiu per Francesc Domingo.
Com a un parany, jo acorralat, com una fera.
(Al món hi ha gent, hi ha llum, hi ha llibertat.)
S'hi sent la fressa de l'encalç, al meu darrere;
no veig per on podria haver escapat.
Veig el bosc fosc, i veig l'estany, tota la vora,
i veig estès, caigut, el tronc d'un pi.
Veig que el camí tallat no em deixa sortir fora.
Ja és ben igual què em pugui succeir.
¿Quina perversitat he fet, quina vilesa?
¿Soc monstre, o assassí, o un criminal?
Jo he fet que el món, sencer, plorés per la bellesa
de la terra del meu país natal.
I amb tot -i al caire de la tomba, que em reclama-,
un dia, i això ho sento assegurat,
perdran la força el mal i la calúmnia infame,
vençuts per l'esperit de la bondat.
1959
Borís Pasternak. Quan escampi. 2020
Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.
Si mai heu pensat que sols hi ha honor
en l'orb destí de la sofrença,
contempleu-los: infants extasiats que xipollegen
vora mar tot alçant castells en les onades
esllavissadisses entre els dits.
I, més enllà, bressat pels jocs de l'ombra,
el pescador assegut amb mig meló d'or
i el vi grogós que ha refredat entre les roques.
I, part d'aquí, aquests amants ardits,
encesos, cobejosos per la cremor del sol,
pel desig que els arbora d'una joia fugissera.
I, ran la platja, els cans que s'empaiten
juganers i enfollits de corredisses,
llamps esquius de sol i sorra
sota el foc immòbil del migdia.
I encara, al fons de tot, sota l'arbreda,
vora el got escumós que es vessa
tacant aquests papers, vosaltres mateixos,
incrèduls, miseriosos, potser escèptics,
gaudint amb mi d'aquest excés de vida.
Francesc Parcerisas. L'edat d'or. 1983
En el teu cos
branques blanques de núvols
s'escolen d'aigua.
En les hores del meu,
un balsamari d'ales.
Francesca Laguarda i Darna. Escriure l'aigua (Una donna in laguna). 2022
Fotografies de l'autora.
Pròleg de Lluís Lucero Comas
Vosaltres, totes, coses d'aquest món,
mai us coneixeré completament.
Sempre ens aparta un dolç astorament
i les que amb tot aquest cor meu us don,
aquestes mans, mai us agafaran.
El que els emplena dobla llur buidor
i sols feixugues una a l'altra es fan
amb la seva pura adaptació.
I els ulls veuen, encara que coberts,
aquesta poma i aquest gerricó
i el llibre, l'horabaixa, en el balcó,
més tendrament que quan estan oberts.
Peter Gan,
pseudònim de Richard Moering, dins,
Antologia lírica alemanya (1910-1960). 2019
Tria i traducció de Guillem Nadal
Pròleg de Roberto Mosquera
L'aigua juga a fer-nos veure tort
Com quan en terres estranyes
aturat badoc
damunt d'un pont,
o palplantat a la riba,
rumies,
cor novell,
si va amunt o tira avall.
Jordi Pasques, dins
Adriana Ferran. Cants d'ànima. 2002
El record no té la nosa
obligada del moment;
pots reviure'l quietament
mentre l'esperit reposa.
Si te'l porta un crit punyent
com les punxes d'una rosa,
tingues-li la porta closa
com si passés un mal vent.
Allibera el pensament
del neguit que se t'imposa
i torna el cor al present
ocupat per altra cosa.
1987
D'Obra poètica inèdita.
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021
Pròleg de Carles Duarte
I em veig ara tota estranya i no em conec.
GERTRUD KOLMAR
Des del lloc més remot,
l'estímul incessant
d'uns versos que em són pròxims.
Llengües que convivien
malgrat les amenaces
d'una època funesta
que creava estranyesa.
Ressons d'un orient
on sense por habitaven
els grups minoritaris:
antiga saviesa
lliurada a l'extermini.
La mirada profunda
de la dona jueva
encara m'acompanya.
Feliu Formosa. Centre de brevetat. 2021
Pròleg d'Àlex Susanna.
Segona edició commemorativa.
Aire de tot el món
ha entrat en mi.
I he esdevingut
aire de tot el món.
Anna Świrszczyńska. El llapis amb què escric. 2019
Selecció, traducció, estudi i notes de Josep-A. Ysern
A Józef Czapski
La meva pàtria indefensa et rebrà agressor
i el camí per on Jaś i Malgosia gansejaven cap a l'escola
no s'obrirà com un abisme
Els rius massa lents que no volen diluvis
els cavallers que dormen en les muntanyes continuaran
dormint
així que entraràs fàcilment hoste no convidat
però els fills de la terra s'ajuntaran de nit
carboners ridículs conspiradors de la llibertat
netejaran les seues armes de museu
prestaran jurament per l'ocell i els dos colors
i després com sempre ーllums i explosions
nois pintats capitans insomnes
motxilles plenes de desfeta rojos camps de glòria
la confortable consciència que estemー sols
La meva pàtria indefensa et rebrà agressor
i et donarà uns pams de terra sota un salze -i calma-
perquè els que vindran darrere nosaltres aprenguin de nou
l'art més difícil: el de perdonar les culpes
Zbigniew Herbert. Informe des de la ciutat assetjada. 1993
Versió de Grzegorz Gryc
Introducció i revisió de Xaverio Ballester i Vicent Berenguer
Encara hi ha camins
que duen a l'amplada
dels horitzons oberts.
Afollarem les tanques
d'ennegrida peresa
i amb els peus sense traves
encetarem senderes.
1984
De: Obra poètica inèdita. Vivències
Rambla dels jocs d'infantesa
a mercè de tots els vents,
rambla dels enyoraments
que de l'ànima fan presa.
La que sempre hem vist estesa
sota plàtans resistents,
la que ens recorda els absents
avivant-nos la tristesa.
Si en néixer vas ser captiva
de l'espai més ciutadà,
t'has mantigut forta, viva,
a l'abast del que s'acosta.
Ai quin goig de ramblejar
sense esperar cap proposta!
Figueres, febrer 2003
De Ciutat en festa.
Poemes de Montserrat Vayreda. 2005
Edició i estudi: Anna M. Velaz i Sicart
Pròleg de Mariàngela Vilallonga
Epíleg de Narcís-Jordi Aragó
Ànima,
no cal que volis com un ocell.
Ànima,
no cal que arribis com un núvol
i te'n vagis com la pluja.
Seré un pou quiet que ni ve ni se'n va?
O seré una flor serena?
So Jong-Ju. Antologia poètica. 2017
Selecció, traducció del coreà, pròleg i notes
Hwang Seung Ok i Hermínia Mas
No s'aturen les aigües
a emmirallar-me el rostre.
Millor, que no s'enduguin
la meva imatge al mar.
M'agrada mirar el curs
de l'aigua sempre nova,
anguila escorredissa
que traça, capriciosa,
l'arabesc del meu somni;
també l'aire me'l canta
perquè mai no l'oblidi.
Com podria oblidar
la vella flama encesa
amb espurnes de sol
i batecs de cor jove?
Els somnis són eterns,
duradors, com les pedres
que el riu arrodoneix
constant, amorosint-les.
Així es poleix el somni
al pas de les anyades
i esdevé més brillant.
1993
