El goig de caminar

Jo no sé per qui tocava
la campana del meu cor:
per la terra fonda i blava
i la posta, que era d'or;

per la olor de la ginesta,
i el cel dolç i cristal·lí.
Bo i tenia aire de festa
cada herbeta del camí.

I jo duia el cor als llavis
i es tornava una cançó.
Feia riure els arbres savis
i l'ocell festejador.

El meu dol ja no em feria
i tenia un gust de pa.
Queia la malenconia
amb el goig de caminar.

I l'amor era l'estrella
tota blanca, que s'encén.
L'olivera, de tan vella,
m'endolcia el pensament.

Si la fosca era arribada
tot el cel feia claror,
i naixia l'estelada
com la veu de la cançó.

Anna Maria de Saavedra. Obra poètica 1919-1929. 2001

Pòrtic de Vinyet Panyella
Pròleg d'Antoni Sabaté Mill
Estudi introductori i edició crítica a cura de Pilar Garcia-Sedas
Colofó de Miquel Batllori

La sesta

Temps de batre: juliol
amb música de cigales;
la idea acopa les ales
mig ofegada pel sol.

M'he tombada a l'ombradís.
L'esllanguiment de l'horeta
és la garba, abans restreta,
deslligada del vencís.

Ja a l'ull tota cosa es pon
i un poc d'oratjol revola
ple d'olor de farigola
que fa més dolça la son.

Maria Antònia Salvà. Antologia poètica. 1996

Tria i apèndix de Josep Carner
Introducció de Joan Triadú

L'amistat

Set lletres només
Una paraula potser insignificant, però...
quants sentiments porta implícits,
si es diu amb el cor!

Amic, un mot petit,
que es repeteix massa, devaluant el seu valor;
però l'amistat de debò s'ha de mesurar amb cura,
si no s'esmicola i se'ns escapa de les mans.

Pots trobar un amic a qualsevol racó del camí;
però no el busquis ni el forcis i,
quan arribi, no hi passis comptes,
perquè, a una amistat sincera,
no li escau ni un tu ni un jo.

Quan es creuin els vostres camins,
no cal que ho cridis al vent;
parla al teu amic en veu baixa,
a cau d'orella, íntimament.

Estima'l, mima'l i cuida'l,
perquè serà sempre al teu costat
mentre compartiu la part del trajecte
que caminareu junts.

Després, si és que arriba el moment, deixa'l volar.

Teresa Vergés i Adrià. Retalls. 2018

Kairós

El temps no mai escrit
és temps de roques foradades
per on s'endinsa el mar i el cel hi esdevé fràgil,
com les hores alades que rossolen pels camps.
És temps de surfejar com qui s'adorm
damunt les brases, ben quiet,
i de tallar la cresta de l'onada
amb l'espasa dels peus.

El temps no mai escrit
és temps de caminar per l'aire,
sentint que tot és nou i viu,
com aquests àngels que s'encenen
quan entra un raig de llum al menjador de casa.

Rosa Font, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2022. Núm. 117. P. 21

Principis d'estiu

Obertes les flors es desfullen
tocades per la calor,
el pati de l'àvia s'amara
                de suau fragància i d'olor.

Lola Casas. Divuit poemes de natura i un conte entremaliat. 2021

Il·lustracions de Gemma Capdevila

Pròleg de José Luis Gallego

Escotaz mon païs

Escotatz mon païs
de Garona e d'Ador,
que se plora e se ritz,
de l'adieu a l'agor...

La princessa lonhadana,
son trobador dolent,
Floreta a la fontana
pel vert-galant jasent...

Los penjats jos los casses,
crocants de genolhons...
Bufe la ventarassa,
bruèisses amb lop-garons...

Los blasons perissables
jos lo fèr e la sang
coma castèls de sabla
rasis de l'Ocean...

La memòria incertana
nos prenguèt per la man.
Se plòu sus l'Aquitània,
bèl temps farà deman !

               "Istòrias d'Aquitània"

Marcèu Esquieu. Sembla-vida : òbra poetica. 2004

Mare i infant

És perquè ha estat enamorada
  —matins d'ahir— 
que té la cara enriolada:
  «Feliç de mi,
Fruitosa soc —diu la mirada—
  falda i coixí.
Infant, ¿qui sap la melodia
  que em portes tu?
Goso tocar-te, i l'alegria
  del teu cos nu
dona a la mà que et retenia
realitat de terra pia
  i un cel segur».

De Sempre i ara.

Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2013

Edició de D. Sam Abrams
Perfil biogràfic de Cèlia Riba

Quadern de verdor

Rosa, de sobte com una rosa
que aflora en l'estació freda.

No hi ha neu,
sinó molta aigua coratjosa entre les roques
i violetes enmig del corriol.

Aigua verda per mor de l'herba.

Rosa, portera de l'any.

Com la rosa furtiva a la galta,
la neu que s'esborra abans de tocar terra,
benvolent.

————————————————

Cahier de verdure

Rose, soudain comme une rose
apparue à la saison froide.

Il n'y a pas de neige,
mais beaucoup d'eau vaillante dans les roches
et des violettes en plein sentier.

De l'eau verte à cause de l'herbe.

Rose, portière de l'année.

Comme la rose furtive à la joue,
la niege qui s'efface avant de toucher le sol,
bienfaisante.

Philippe Jaccottet. Quadern de verdor = Cahier de verdure. 2021

Traducció d'Antoni Clapés

Juliol

Aquest mes esclatant
ens desespera
així que un nuvolet
li va al darrera,

perquè pel juliol
tothom confia
que tindrà sol a dojo
cada dia.

Comencen les vacances
i també
l'angúnia de saber
què podem fer.

On anirem, al mar
o a la muntanya?
Qui guanyarà, la sorra
o la cabanya?

Tant se'ns en dona, és clar,
que l'important
és poder passar els dies
reposant

i jugant a pleret
sense la por
de no dur ben apresa
la lliçó.

Pel juliol tot és
felicitat,
per això l'estimem
de veritat.

Miquel Martí i Pol. Bon profit ; Per molts anys! 2006

Il·lustracions de Carme Solé Vendrell

Totes les veus

La teva veu, la meva i la de l'altre
s'ajunten com al riu les torrenteres,
on s'agombolen tèrboles glopades;
fang arrencat d'entre canyars indòmits
fermats als marges sense flors,
clivellats de tants segles de sequera.
Les nostres veus desfermaran riuades,
i la terra ens serà fertilitzada;
brollaran els blats nous, esperançats,
mentre la mar engolirà desferres
de tantes nits que ens foren imposades,
de tants matins avortats sense aurora.

                                              1987

De: Obra poètica inèdita - Arrels

Joana Raspall. Batec de paraules. 2021

Pròleg de Carles Duarte

maraigües

          el tiempo no envejece
         Mercedes Carrión Masip

aigüesmare
font, piques, mullena
i rentador social

infància d'aigua
a secà llegint boires

estampida, vida.

Teresa Grau Ros

L'amistat

Nova tercina mòbil, capcaudada

L'amistat és un llaç mòbil
que arrela seguretats
i no en podem prescindir.

Saber que algú pensa en mi...!
No cal parlar ni trobar-se
per fer esclatar l'alegria

de veure més clar un nou dia
i recordar aquelles hores
compartides fondament.

I si l'amic és present
amb la rialla florida,
ens fa tornar a la infantesa.

quan, anant amb la mà estesa,
sentiments alliberàvem
que lliguen l'ésser humà

amb una estreta de mà!

Pilar Vila i Pararols. Les meves petjades : exposició de poesies. 1990

A la part inferior de la portada: "Poesia Viva"

l'aire de la muntanya

          tutto è santo, tutto è santo
          tutto è santo
                 pier paolo PASOLINI 

l'aire de la muntanya baixa a la plana.
però no el gris, no l'immòbil
aire del cim. no la solitud
de totes les solituds.
tot és sagrat, l'aire i la presència.
tot viu en tu amb una frisança
de fulles transparents.
del cim a la plana, un vent,
un cristall que mires i t'emmiralla.
tot respira i et respira
i restes al cor d'aquest corrent
que et viu i et desfà.

I

Anna Montero, dins,

Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern. Núm. 116. P. 15

Un dia em veureu tornar

Encara que ara sembli
que un oceà separa les nostres platges,
un dia em veureu tornar
sobre un pont d'històries i de contes
que us hauré explicat.
Aleshores, Lluc i Joana, una infinitat d'abraçades
consolarà la llarga absència
i les nostres ànimes, ara ja tan fortes,
no permetran
que cap petitesa els robi mai el somriure.

————————————————————

Anche se ora sembra
Che un oceano separi le nostre spiagge
Un giorno mi vedrete ritornare
Su un ponte di racconti e di storie
Che mi avrò spiegato
Allora, Lluc i Joana, una infinità di abbracci
Consolerà la lunga assenza
E le nostre anime, ora già così forti
Non permetterano 
Che nessuna piccolezza ci rubi mai il sorriso.

Oriol Junqueras. Contes des de la presó. 2019

Il·lustració: Elle

Pròleg de Pep Guardiola

Ànima

Veuré créixer els meus fills
tant temps com la vida em deixi.
La lluentor dels ulls
travessarà l'instant
per seguir-los estimant
en cada fotografia.
Si tenim sort ens farem vells.
Si tenim sort posposarem
l'embat de l'agulla blanca.

Ells, creixeran.
Travessaran foscors,
passions, buidors.
Divagaran, com fem tu i jo
sobre l'ampit d'un cansament
que ablama pors i interrogants.

Potser demà, si tenim sort,
les lluites d'enguany
seran cases de silenci
on recollir-se a existir.
Quan perdin peu, si tenim sort,
ressorgirem, de dins el temps,
per escandir-los el vertigen
amb poemes festius
i ànima salvatge.

Eli Sanz. Posidònia. 2021

Aura

Sentint el cel
Espasa matinal,
I la muntanya que li puja a la falda,
Torno al sòlit acord.

Als peus fa angosta la pujada
Un arbrissó cansat.

De l'enreixat de branques
Miro renéixer vols...

—————————————

Udendo it cielo
Spada mattutina,
E il monte che gli sale in grembo,
Torno all'usato accordo.

Ai piedi stringe la salita
Un albereto stanco.

Dalla grata dei rami
Rivedo voli nascere...

Giuseppe Ungaretti. Sentiment del temps. 1988

Edició bilingüe

Traducció de Lluís Calderer

De rerum natura

Quan un científic mira una pedra
no veu tan sols un objecte contundent,
hi veu tot un entramat de molècules,
l'estructura tridimensional dels silicats,
l'acumulació ofegada de foraminífers.
Quan mira un arbre coneix el perquè dels seus colors,
la distribució espacial dels àtoms de la clorofil·la,
les cadenes de carbonis asimètrics que li han donat vida.
Quan era un infant i es demanava el perquè
de la duresa de les roques,
el canvi del vi en vinagre,
per què la sobrassada torna blanca,
no sospitava la bellesa dels símbols,
el bell alenar del coneixement
i que la mirada seria un acte de creació.
De la natura de les coses
cal extreure el plaer de viure.

Àngel Terron. Iniciació a la química. 1977

Se li va ficar

Se li va ficar la mort a l'ull.
De llavors ençà, parpre macabre,
té un mirar d'olives en remull:
negres, mortes, tristes i aixafades.
Mes, no plora, no! No té l'antull.
Vidriós i a punt per la trencada,
no deixa anar llàgrima, té el trull
sec i l'ànima deshidratada.
Tots comptem que algun dia, curull,
regalimarà suc d'olivada
d'una pena encallada a l'escull.
I encara s'hi lleparà la cara!

Fins llavors, molí que mai no mols,
se't faran lleganyes com pinyols!

Josep Pedrals. dins,

II Trobada de poetes per la pau. 2009

Entorn

Extraordinari
pot resultar un poema
descrivint l'alba.
Però mai les paraules
seran prou lluminoses.

Joana Raspall. Arpegis : Haikús. 2004

Introducció de Feliu Formosa

Il·lustració de la portada: Lluïsa Cauhé

De la mare

De la mare va beure la llet,
de la dona va menjar la carn,
dels fills va cremar el cervell,
per això no entén la seva soledat.
Casa seva beu la pluja,
la seva terra engoleix les pedres.
Continuarà sent el rei de la història que explica,
és el privilegi dels monstres d'aquí baix.

——————————————————

De sa maire beguèt lo lach,
De sa femma manjèt la carn,
De sos dròlles cremèt lo cervèl,
Pr'aquò compren pas sa solesa.
Son ostal bèu la pluèja,
Sa terra engolís las pèiras.
Demorarà lo rei de l'istòria que conta,
Es lo privilègi dels monstres d'aiçaval.

Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017

Traducció i pròleg: Albert Mestres

des que vam arribar

des que vam arribar
que ens estem morint
i no hem pensat a gaudir les vistes

— viu amb plenitud

Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2017

Traducció de Bel Olid

Ara

Ara que ja de tanta cosa torno...
No em pregunteu, que no sabria dir-vos
per quina brida m'he sentit lligada.
El cor encara vol tornar a gronxar-se
desbocat a les barques de la fira;
i dic que sí, que en mi tot clama d'esma
cap aquella petita esbojarrada.
...I ja no soc sinó una dona absorta,
amb la veu i amb el riure que s'aturen.

————————————————

Now

Now I must turn aside from oh, so much...
don't ask, I can't explain
this tugging of a rein that keeps me tethered-
and still, my heart is longing to soar again,
swoop up and over on a fairground swing-
and I say, yes: my whole instinctive being
cries out towards that wild, untamed girl!
...And now I'm just a daydreamer, a woman
with a voice that fades, a laugh cut short.

Clementina Arderiu. The compound heart : selected poems. 2019

Poems in Catalan 

Translated by Julia Dale

Plaça del Lledoners

Plaça dels Lledoners,
quietud, flor estesa
al bell cims dels carrers
d'una antiga bellesa;
no m'estrany que ta font
temps ha sigui eixugada;
et cau de més amunt
sempre igual la tonada,
la pregària sens fi
d'unes monges tancades,
i és com el rajolí
de les deus amagades.

Simona Gay, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Antologia a cura de de Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions de Mercè Huerta

Els cants d'ocells

Els cants d'ocells, d'un branc a l'altre apariats,
assagen una viva sonatina
Els cants d'ocells són molts i variats
al mes de maig, quan l'herba és fina.

Perdent el gotejar daurat de la cançó,
el rossinyol travessa l'aire.
I senyoreja en la verdor
de la falguera el gripau sospiraire.

D'un camí a l'altre jo me'n vaig.
Una branca planera i suspesa m'encisa.
I ve de nàixer en el llavi de maig
tot l'atzur fugitiu d'on ve la brisa.

De Cantilena

Josep Sebastià Pons, dins, Poesia. 1995

Paraules clares

D'un balcó a l'altre balcó
un lloro i una cotorra
al veïnat preguntaven
qui d'ells parlava millor.
Movien tal guirigall,
que el gos del veí de sota
va dreçar bé les orelles
per no perdre's cap detall.
Fou inútil l'interès;
lloro i cotorra cridaven
sense cap sentit, i el gos
no va entendre res de res.
Els va tallar amb un lladruc:
—Calleu, inútils xerraires!
No dient paraules clares,
parlar per parlar, fa ruc!

Joana Raspall. Com el plomissol : poemes i faules. 1998

Il·lustracions de Glòria Garcia

Com un arc de sant Martí

Com un arc de sant Martí que il·lumina un avís al món
un gran cartell de disrupció que penja sobre els camps
que vol dir guerra potser o tot just una tempesta d'estiu
i tothom deixa la feina i mira amunt i els ramats es neguitegen

——————————————————————————

Like a rainbow shining a warning to the world
A bright banner of disruption hung above the fields
Meaning war perhaps or maybe just a summer storm
So that everyone stops work and looks up and the flocks grow restless

Fragment.

Alice Oswald. Memorial : una excavació de la Ilíada. 2011

Traducció de Jaume Coll Mariné

Setzè Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Reis per a en Marc Giró

Marc Giró, quan siguis gran
no et creguis ni gens ni mica
de les coses que et diran.

Creu en el que trobis tu,
i veuràs —i cal cridar-ho!—
com l'Emperador va nu.

L'Emperador del mantell,
l'Emperador de l'espasa,
l'Emperador del martell.

Però guarda en el teu cor
l'esperança dels demàs
i dels ahirs, el record.

En un cor sempre d'infant
que aleni un cos fet i dret,
Marc Giró, quan siguis gran.

Lleida, 6 de gener de 1977

Josep Gomà. Cançons de Lleida i altres poemes : obra completa. 2013

Mare morta

L'estrella és pura
per damunt de l'aurora;
i tu, cor simple,
des dels morts endolceixes
cada obra en sa naixença.

De: El cicle de la vida. Mort. P. 101

Carles Riba

Festa, dol i circumstàncies : poemes per ser llegits en ocasió de-- : una antologia. 1996

A cura de Jaume Subirana.

Paciència

En l'aigua res no és mesquí. La fugitiva
s'endinsa en el riu, que la renta de franc;
descabdella pensaments com herba de
seda verda: es mou riu avall
fàcilment com qualsevol criatura d'aigua

neda entre folrades pedres, fosques
frondes, llaunes i botes tot dut pel riu.
Allà dalt xiulen els arbres. En sent l'ombra.
Es veu ella mateixa neta com un peix,
evasiva, solitària, muda. El seu prec:
fer la pau amb la pròpia naturalesa monstruosa.

——————————————————

In water nothing is mean. The fugitive
enters the river, she is washed free;
her thoughts unravel like weeds of
green silk: she moves downstream
as easily as my cold-water creature

can swim between furred stones, brown
fronds, boots, and tins the river holds equally.
The trees hiss overhead. She feels their shadows.
She imagines herself clean as a fish,
evasive, solitary, dumb. Her prayer:
to make peace with her own monstrous nature.

Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. 2010

Edició, traducció i pròleg de Montserrat Abelló

La lent del microscopi

La lent del microscopi
eixampla la visió
del tercer ull, on neixen
les paraules. El porta
a la cova amagada
a la mateixa entranya
de la vida... i en fa
matèria de poema.

Rosa Fabregat. Balda de la vida. 1991