Trobar rajos de sol en els intervals entre
les gotes de pluja.
De vegades és fàcil encongir-se i fer xip-xap
als bassals. En els dies de sol n'hi ha prou
de no pensar en el tema i dissimular el somriure
per evitar la mirada de qui sempre diu que
demà plourà.
Un arbre creix i no li preguntem per què.
Text de Eugénio Roda.
Il·lustracions de Cecilia Alfonso Esteves.
Traducció de Laura Borràs Dalmau.
Germana
no oblidem declinar la joventut
que, ara, cas per cas
guerres no són
com aquell vietnam llunyà i satànic.
Ara, un nebot o un net poden jugar
entremig de les bombes
i de tant en tant l'arquitecte haurà de construir una biblioteca.
Memoriem el que Hugo contrasta amb la sagese
la lluita contra l'imperi de la llei
com d'Espinosa a Sade
on tota violència només es representa.
Aquella violència nostra
reclamava justícia
i nosaltres li hem donat ofici.
RÊVER EST PERMIS AUX VAINCUS
SE SOUVENIR EST PERMIS AUX SOLITAIRES
Hugo s'equilibra sobre el plat dels vençuts.
De tant en tant, memoriem la sagese
declinem, Rosina!, la nostra joventut.
Margarita Ballester. Entre dues espases. 2004
La lluna és vidriosa i lleu
encara, en el vast crepuscle.
Per què no me'n vaig
d'aquí? Per què no duc
allà baix, pels carrers, la meva
nostàlgia de les muntanyes perdudes,
i la tradueixo en amor
pel món
que vaig estimar?
Ja van patir massa
per la meva rancúnia
les coses: i no es pot viure
gaire temps
si silenciosament ploren
les coses per nosaltres.
Aquest vespre, aquest vespre
quan els rostres dels homes
siguin taques d'ombra, i res més,
quan com a molt
només les cases
visquin de llum,
jo em trobaré amb mi mateixa
en aquell món d'abans
i fonda
serà l'abraçada
entre les coses i jo.
Tornarem a comptar els fils
que em lliguen els ulls
als ulls il·luminats dels carrers,
tornarem a comptar les passes
per on l'ànima aboca
la seva set de carrers
damunt la terra fosca.
Potser les coses
em perdonaran un altre cop,
potser, arquejant
per sobre meu
els seus grans braços,
desplegaran pèrgoles de somnis
demà damunt el meu
solitari migdia.
Antonia Pozzi. Espaiosa tardor. 2021
Tria, traducció i pròleg de Marta Nin.
Edició bilingüe.
Empremta.
Tenacitat d'allò
més fràgil.
Misteri congriat
en la fugaç opacitat
d'una mirada.
Montserrat Abelló. Enllà del parlar concís. 2014
Pròleg d'Oriol Izquierdo.
Vam créixer
tot ajuntant
partícules en descomposició.
Ara entrellacem
les extremitats
per formar un ser múltiple.
Des del microscopi
veig com l'instint governa
el meu cos.
Acceptar que hi ha un ésser viu
creixent a dins d'un altre
és entendre que l'energia em pertany.
Anna Gual. Ameba. 2020
Il·lustracions de Gala Pont.
Epíleg de Caterina Riba.
Pròleg, selecció i traducció de Xènia Dyakonova.
Et sé la veu quan parles amb les fulles.
Et sé la carn quan t'estripa l'hàbit la cua d'un bou.
Et sé el glatit quan peles alls prop del dolor.
Et sé lo dolç quan canta una coral dins la cullera.
Et sé la sang quan puges a Norfeu.
Et sé el voler quan passen les esmerles.
Et sé la mort quan trenquen les paraules.
Et sé les mans anant a moure's, anant a viure's.
Et sé molt lluny d'aquest paper.
Et sé el desig davant l'infern blau i taronja.
Et sé assassí quan t'empasses el meu crim.
Et sé a la vora, molt a la vora, del fill que no hem tingut.
Et sé en dejú quan ve l'amor.
Et sé l'amant de mon trepig venint a tu.
Et sé el dolor que et fa la rima.
Et sé company de no existir.
I vós, Temps, què sabeu de mi?
Blanca Llum Vidal. La cabra que hi havia. 2008
Il·lustracions de Clara Niubò Casas.
Pròleg de Josep Grifoll.
Peripoètica de Pau Albors.
Ara, que és ben de nit, filla meua, voldria
netejar-me bé els ulls, ja saps, amb aigua i sal,
rentar-me bé els ulls i llavar-me les mans,
refregant-les després en un rastell ben aspre,
filla meua, i posar-me darrerament a escriure't,
així, senzillament, com qui es menja una poma,
com qui es rasca un genoll, com qui xiula al capvespre,
tot així, filla meua, ací, en aquest racó
de la casa, la casa en silenci, la casa
sense tu, filla meua. Ja no sé què et vull dir,
jo no sé si et vull dir quelcom, jo no sé res,
jo només sé que vull parlar amb tu, romandre
així, tota la nit, tota la vida, tota
la nit, aquesta nit sense tu, filla meua,
oh quina nit més gran, ja saps: la nit dels hòmens.
I ací estic, i t'escric paraules i paraules,
vaig fent ratlles, paraules, coses i coses, coses
no sé ben bé què són. Altres vegades tinc
el desig d'agafar un paper i esgarrar-lo,
sense adonar-me'n massa, pensant en tu, com si
et veiés, filla meua, en qualsevulla banda,
mentrestant van caent papers, trossos menuts
de paper, no sé, coses. Ara faria això,
trencaria papers, trencaria paraules,
cada vegada fent els trossos més menuts,
més petits, petitíssims, oh i més petits encara,
deixant-los caure al sòl, per damunt dels taulells,
i així una hora i una altra, tota la nit així,
tota la vida, tota la nit. Tota la Nit...
Vicent Andrés Estellés. La vida contada a un nen del veïnat. 2012
Dibuixos de Miguel Ángel Díez.
Tria i introducció de Juli Capilla.
Trampolí la llengua estesa:
els peus nus d'una paraula
hi avancen, salten al buit.
Al cel, una tombarella
cap i tomba, tomba
dansa.
Contra l'aire.
Abans de l'aigua.
Aquest poema a partir de la lletra T és fet
per a les Tipografies de l'artista Toni Moreno.
Laura López Granell. Coratge. 2020
Arvo Pärt
En equilibri
al seu filat, les tórtores.
L'engany i la certesa.
El plany, la consciència.
L'alfals segat al vespre.
La nafra oberta al cel.
El crit, la sal dels mots.
L'abans, l'abisme. Tot
i res en equilibri.
La nàusea i la pau.
novembre de 2017
Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020
Premi Miquel de Palol 2020
No anava a la recerca de cap tema,
sinó que acceptava allò que li arribava,
encara que fos en forma d'un retall
de diari: en aquesta acceptació natural
s'han anat formant els llibres.
Crear un sentit en coses que no en tenien.
Joan Brossa. El dia a dia (1988-1992). 2007
Presentació de Glòria Bordons.
A les palpentes
d'una llacuna negra,
desmesurada,
el cor confon
el patac de les góndoles
amb cavalls d'aigua.
Cada acqua alta
inunda la ciutat.
També l'enfonsa.
Francesca Laguarda i Darna. Escriure l'aigua (Una donna in laguna). 2022
Fotografies de l'autora.
Pròleg de Lluís Lucero Comas.
A la riba del llac blau de la vida
són cossos els núvols blancs
dels fills carnosos del sol:
l'ombra ja és al darrere, cadena
de muntanyes enfonsades.
I a nosaltres frescos pètals de rosa
ens engalanen la taula i són boscos
sencers i verds de castanyers gronxats
al vent de les fulles:
sents com arriben els ocells?
Ells no tenen por
de les nostres cares ni de la nostra roba
perquè com polpa de fruit
hem nascut de la terra humida.
Antonia Pozzi. Espaiosa tardor. 2021
Tria, traducció i pròleg de Marta Nin.
Edició bilingüe.
Tinc el cap a dalt de tot
per menjar les fulles altes;
quan l'estómac vol fer un rot,
¡ascensor cap a les galtes!
El problema és quan tinc set
i veig aigua enmig d'herbotes:
haig de fer baixar el capet
i haig d'eixarrancar les potes.
Digues la paraula història: veig
ta mare, ma mare.
Una llum sòbria, l'estiu ja ben acabat,
el llevant que gronxa les fulles, l'aigua que gira a la vora del carrer.
Tenen les mans plenes de paraules.
Una d'elles sosté el diari de ton pare amb la nota
escrita el dia que vas néixer.
L'altra els meus petits gargots rimats, les meves lletres fervents.
Abans que el poema acabi
ho hauran cremat tot.
Ara torna a dir la paraula. Convoca
la nostra illa, una història que calia explicar:
els patriotes que encara sagnaven a les litografies
quan vam néixer. Els que van escriure aquesta història
es van esforçar a posseir-la.
Però aquestes són les dones que vam estimar.
Guardianes de documents amb una tasca diferent.
Impedir que la memòria esdevingui història.
Impedir que els mots guareixin el que no ha de ser guarit.
Fa fred. La llum se'n va.
Ara s'agenollen darrere els seus hivernacles,
sota qualsevol arbre dels seus.
Les fulles s'alenteixen.
Totes dues posen un misto al paper. Llavors
acosten les mans a la flama.
Senten la primera mossegada del vent.
Fan blonda de foc amb les pàgines. Deixo d'escriure.
VIII. Les historiadores
Eavan Boland. Sal oceànica = Ocean salt. 2022
Textos en català i anglès.
Selecció, introducció i traducció de Miquel Àngel Llauger.
Defensaré la meva casa
contra la calamarsa,
les trepitjades,
les pedres,
el temps.
Defensaré la meva casa
per a la solitud,
la reflexió,
per ser qui soc
i per ser lliure.
Leire Bilbao. Bèsties, poemes i altres bitxos. 2021
Poemes adaptats per Jaume Subirana.
Il·lustracions de Maite Mutuberria.
Només
qui ve del vol
sap caminar
per les vores petites
de la sorra
sense arrugar-la.
Gemma Gorga. Viatge al centre. 2020
El vermell cau sobre les fulles mortes,
sobre el vol de les últimes abelles.
Els estornells dibuixen geometries fèrtils
als llavis de la terra.
Primers matins de gebre.
Els ossos de les meves mans,
clavats a l'esquelet d'aquest novembre,
sobreviuen com roques.
Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022
Ets eixida del son com del mar. Tota humida,
somriu encar ta boca als somnis, dolçament.
Brilla el sol a les herbes, però tu veus l'argent
de la lluna, entre l'aigua adormida.
Una llum de maragda mig emboira els teus ulls;
té perfums d'aquell mar ta delicada argila;
i dus una gran perla pàl·lida sota els rulls,
ondulats com una alga tranquil·la.
Marià Manent, dins del llibre,
Antologia general de la poesia catalana. 2000
Editors: J.M. Castellet i Joaquim Molas.
El plaer més senzill, el sol plaer,
cada dia del món que t'acompanyi:
el perfum de la pluja de l'agost,
el so dels grills brodant un vel de fosca,
i un frec suau de seda de bedoll
que t'ompli de calfreds la pell de l'ànima.
Feliç aquell qui troba en cada cosa
les arrels poderoses del que és bell
i bo, i necessari, i en gaudeix.
De: Sapiencials, 9
Nicolau Dols. Feliç. 2020
Pròleg de Jordi Llavina.
Epíleg de Biel Mesquida.
L'espurneig que ja us guaita,
una mica perdut, a la mirada:
aquesta és l'alegria.
L'alegria, l'amiga
que se'n riu quan rellisques i et fas mal
i al final fa que riguis, tu també.
La que mai se sabia la lliçó
i es passava la classe de llenguatge
fent coloms de paper.
L'esburbada de sempre,
la dels cordons desfets,
la que sembla que no però ho sap tot
dels mots més venerables: la justícia,
la veritat, l'amor.
Miquel Àngel Llauger. La gratitud. 2014
On el cor aprèn a tornar i l'ànima no perd
el sentit de la basarda,
dansa un cos el rastre d'unes ones
que el mar ens va rendir.
Com un cèrvol que no sent
cap dels perills, el moviment del cos
captura el gest
en accents bells i lentituds sostingudes.
Jocs i malsons.
Somnis i vigília.
Espais imaginaris.
Per on el filament de la passió
sura en una realitat irreductible
que, fent-se mal·leable,
atorga cos a idees i emocions
amb l'esforç disciplinat d'un exercici
de caigudes i equilibris.
I tanmateix, de la seva torbació,
no se sap com,
en sorgeix, irradiada i nua la bellesa,
mentre la vida suaument declina,
com la mar que recomença sempre
i damunt la sorra s'hi reverencia.
Mercè Amat Ballester. A recer de les ventades. 2016
No em podia imaginar
que em trucaria un ocell
i em diria
que volem plegats per aquest món.
I encara que jo sense ales
i ell sense rostre humà
llegim en comú el moviment.
La lectura de l'existència.
Ewa Lipska. Eixida d'emergència. 2004
Plaer de viure, d'estar
asseguda i contemplar
com cau la tarda.
Tarda d'un gris i lluminós
ara que el dia s'allarga.
I ser feliç com Epicur
amb el poc que vull
al meu abast.
I, en no esperar
ja res d'un més enllà,
no tenir por de la vida
ni de la mort.
Palafolls paraules prenyades. 2008
Edició a cura de Pitu Hernàndez i Selvaggi
Han quedat moltes ombres rera meu,
un tumult de riera: les deixalles
que s'han anat enganxant a les branques
i entre els racons difícils. Tot és sec.
Aquest estiu ha evaporat del tot
l'aigua baixada i ja només es veuen,
en la decrepitud dels verds que es moren,
plàstics i draps; papers d'una ruïna.
De: L'obscur desordre.
Antoni Puigverd. Curset de natació. 1992
Pròleg d'Albert Rossich.
Premi Carles Riba 1991
En un temps sempre igual
esdevingué el poema
—el moment constant
del mar i la terra—
sempre venim del mar
com les onades.
Isabel Oliva i Prat. Les guardes del ventall. 2012
XXX Premi poesia Jacint Verdaguer (Calldetenes)
