Bibliopoètiques

31 de desembre 2022

Les veus

Plana sobre nosaltres una ombra de silencis

T'injectaran en vena
un temor que no et pertany
Abans de saber qui ets
molt abans de saber-te dona
amb tots els tons de l'ultratge
et vibrarà la sang

Temps era temps
i ara, i demà encara
la sang es revolta i la terra s'agita
endins nostre i sota dels peus

Sents la crida?

És ella, la desconeguda
silenciada,
la mare de l'amiga
violentada
l'àvia
violada
la nena
maltractada
la veïna
assetjada

Tots els tons de l'ultratge
udolant
sovint en silenci
a voltes cridant

Dempeus i sense por
alcem-nos bellament
que la sang revoltada
enterri aquell temor
A tot arreu les veus
i les mirades clares
amb l'arrel ben present
i amb la mà a la brida
sabent
que la nostra
mera
presència
és
subversiva

Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort.

Postfaci: Núria Pujol Valls.
Portada: Clara Gispert Vidal.

Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç.

No sabràs

No sabràs mai les vides esgarrades,
els desigs malgirbats, els somnis fosos,
els impulsos cucats, l'ardor somorta,
les carícies mudes, esvortades
només per la buidor d'una paraula
indigna: la paraula dignitat.

Feliç aquell qui es reconeix indigne
d'entrar dins cases d'altri, respectables,
i amb peu lleuger visita el propi cor.

Nicolau Dols. Feliç. 2020

Pròleg de Jordi Llavina.

Epíleg de Biel Mesquida.

Sonnet 106

Llegint en cròniques de temps marcits
descripcions d'éssers clars i diversos,
i, per lloança escrits, els bells vells versos
de nobles dames i d'amants ardits,

veig que, de mans, peus, llavis, ulls, i cara,
en el blasó de la més gran beutat,
l'antiga ploma hauria sols contat
una beutat com la que tu tens ara.

Del nostre temps, volent-te endevinar,
ses lloances eren sols profecies;
mirant-te amb ulls d'endeví, el seu cantar
no perfilava mots ni melodies.

Als qui, per a admirar-te en aquest dies
tenim ulls, mancan's llengua per lloar.

9/XI/1938

Versions de poesia europea per Màrius Torres. 2010

Estudi i edició de Pere Ballart i Jordi Julià.

Textos en català i en diverses llengües.

William Shakespeare (1564-1616).

Sonet petit

A l'Aran

Papers, bruixes, caragols, llunes, dies,
mapes, culleres, baldufes, llumins,
cases, puputs, conills, al·legories,
camines, remenes, pertot, endins,

cadires, tambors, fogueres, bubotes,
llimones, preguntes, alzines, mons,
dimonis, forats, muntanyes, granotes,
estires, arronses, demanes, dons,

troques, pals, poemes, finestres, peixos,
abismes, cels, aproximats, mateixos,
obriülls, punyeteres, llops, Noès,

places, rodones, pinyols, sols, follets,
cistells, pallasses, molins, alfabets
diferents que importen —i ho has après.

Blanca Llum Vidal. 2019

Il·lustracions d'Alba Rivadulla.

Al meu fill

Gener 1915

Fill meu, tu no tenies l'edat d'anar a la guerra.
No hagueres de respondre a aquell immens «Present».
Podia imaginar a la teva naixença,
que estaves destinat a romandre vivent?

Tres, quatre anys més que tu, els infants moren,
perquè són uns infants, aquests sublims minyons,
engrescadora flama del fons dels horitzons,
mentre tu, dolçament, al meu costat reposes
i al compàs delicat i angoixós de les hores
amb veu estudiosa recites les lliçons.
—I heus ací que l'anyada tan fàcilment avança.
El meu cor cada dia és menys habituat
a la misteriosa i sangonent matança,
i penso en tot això amb un cor apressat
mentre tu enquimerat amb la Història de França
poses damunt la taula sense orgull ni recança
una mà sense glòria, humil, i que no ha matat.

V/1933

La trobareu al llibre:

Versions de poesia europea per Màrius Torres. 2010

Estudi i edició de Pere Ballart i Jordi Julià.

Textos en català i en diverses llengües.

Es publicà a:

Anna de Noailles. Les forces éternelles. 1920, p. 17

29 de desembre 2022

Enderrocs

Entre les cases on vivim
hi ha forats de runa i de pols
i ara, tenaçment resistents,
a la paret mitgera es veuen
papers i colors de les cambres
on havien nascut infants,
on una vella pasturava
els records de la jovenesa,
tan llunyana, on un noi jove
somniava ser ric i fort
i deixar enrere la pobresa.
Tot és enderroc i un forat
de ciment vell, maons i objectes
abandonats, però l'oculten
anuncis on tothom triomfa
i somriu amb posat d'haver-se
menjat el món i d'esperar
trobar-se amb les postres a taula.

Carles Miralles. La Ciutat dels plàtans. 1995

Divisa

Soc cos desfermat
raó masegada

Soc llibertat guanyada
en el meu clos:
l'exigència diària
d'alimentar tres cors

I amb mi, en mi
respiren
els cossos i els nusos
de tots els que són
i els que no

Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort.

Postfaci: Núria Pujol Valls.
Portada: Clara Gispert Vidal.

Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç.

Mecànica celeste

La llum plagiària de la lluna,
la seva forma de brillar
que és la ferida de la nit
i epitafi sagnant del dia
i dels ossos del sol sepulcre
i una alba nova de camí.
La suma de tots els esguards
que hi fan estada al llarg dels segles,
un sediment que cristal·litza
i és erm celeste encès de nit
i les mirades que retorna
als ulls d'aquells que s'hi contemplen.

Ramon Boixeda. El cel dins un pou. 2022

Pròleg de Joan Todó.

28 de desembre 2022

L'arbre solitari

Aquell arbre solitari abandonat
enmig del camp,
suportant el fred, proclamant
als quatre vents la seva fortalesa,
arrelant-se coratjós, emergint d'un silenci
només trencat pel suau vaivé de l'herba
que l'envolta i l'acompanya
en les nits fredes d'hivern,
ignorat per tothom,
és el triomf de l'esforç per sobreviure.
Quan arriba la primavera,
deixa anar un lleu plomissol
cobrint-se de brostatge,
i es vesteix d'unes fulles verdes
senyorejant la seva esplendor.
Llavors, tot ell és placidesa.

Montse Gibert. Planeta terra. 2001

Pròleg d'Eugeni Perea i Simón.

Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau.

Principi

L'olor de l'aigua en l'aire ens diu que som
al gran cor de la terra, al primer dia.
L'escuma esclata a les parets de pedra,
i ens tornem explosió i marea clara
que vessa pels cantons del bosc mullat.
Això és el naixement del temps i l'ara:
l'aigua és l'únic present. La resta és vida.

Clara Ballart. L'aigua entre les coses. 2022

37è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, 2021.

Pròleg de Meri Torras Francès.

i un somriure

i un somriure allà al mig
mai ningú
no m'havia semblat tan bell
pujant l'escala

De: Poemes esparsos i esbossos, [27]

Anna Dodas i Noguer. El volcà. 2015

Presentació: Ramon Farrés.

Pròleg de la primera edició: Jordi Sarsanedas.

Pròleg d'aquesta edició: Núria Martínez Vernis.

27 de desembre 2022

Matí

Com un fruit que mostra
Obert pel mig
La frescor del centre

Així és el matí
Dins del qual jo entro

——————————

Manhã

Com um fruto que mostra
Aberto pelo meio
A frescura do centro

Assim é a manhã
Dentro da qual eu entro

De: As Coisas = Les coses

Sophia de Mello Breyner Andresen. Llibre sisè. 2020
Traducció al català de Jordi Sebastià i Talavera.

Epíleg de Rui Lage.

24 de desembre 2022

La melodia

Voleia per l'aire una melodia
que no és per a mi.
La capto; l'escolto;
me n'impregno l'ànima...
però queda intacta,
no perd ni una nota,
i fa el seu camí.

Joana Raspall. Concert de poesia. 2004

Il·lustracions de Marta Balaguer.

23 de desembre 2022

El cor de pa

La vaig conèixer ahir.
És rossa i espigada,
té uns ulls color de nou
com un somni despert.
La seva veu té tonades diverses.
Ara esponja les notes
punxant la pols de l'aire,
ara s'ajup, velada
de misteris en cercle.
La seva veu té color d'ametista.
Hem parlat del seu art.
Fa escultura de ferros,
de ferros vells.
Figures rovellades
i algun llampec lluent
d'un tros de níquel
incrustat a la carn
del ventre o de la cama,
perquè destaqui més
la fecunda nuesa.
És una dona de contrast.
Escultura retorta i veu sense cap corba.
Velada de sublim.
Estirada de somnis.
S'ha fet la meva amiga.
Avui,
inesperadament,
m'ha portat una ofrena.
Un pa olorós, calent d'una fornada
que ella havia pastat
amb les mateixes mans que retorcen el ferro.
He plorat d'emoció continguda,
perquè aquell pa
tenia forma de cor.

Oakland, 1974

[inèdit]

Maria Castanyer. Antologia poètica. 2010

Selecció de poemes: Narcís-Jordi Aragó
Estudi introductori i edició: Lluís Lucero Comas

Epíleg: Roser Castanyer Bachs.

Mai

A la meua àvia

Mai no vaig poder dir-te
que t'estimava
mai no podré ja dir-t'ho
que t'estimava
ni tan sols ara sé
si això és important

Mai
que m'embadalien

els teus ulls de gata grisa

bressant-se-te'n al front

Mai
que fascinats jugaven
els meus dits en la pluja blanca
banyant les teues galtes

Mai
que et vaig sorprendre nena
tipa ja
de fer-se gran

Mai no vaig poder dir-te
que el teu cos menut
feu el meu
gran
mai
que les teues passes primerenques
feren les meues
grans
mai
que la teua pell
sense camins
em feu definitivament
gran
ni tan sols ara sé
si això és important

Mai
que em vas somriure nena
tipa ja
de fer-se gran

Mai no vaig saber
si em volgueres
mai no sabré ja
si em volgueres
ni tan sols ara sé
si això és important
però sé
això sí
que ens hi trobàrem a la mateixa edat
per jugar amb nines
agafades de la mà
per botar la corda
agafades de la mà
per admirar-nos
agafades de la mà
davant un mirall de records impossibles.

Pepa Úbeda. La meua frontera. 2010

Premi Miquel de Palol 2010.

22 de desembre 2022

Gran ballarina

Tinc l'ànima del ferro
clavada al ritme dels peus.

Salva'm, Gargallo!
Descús el fil de plata
d'entre les meves cames.
Fes-me dansar en la fosca i freda nit del gris.

Sílvia Bel Fransi. Fila índia enfora. 2012

Pròleg de Vinyet Panyella.

Amb músiques i vídeo en QR.
Músiques de la pianista Clara Peya
i la col·laboració de la cantant Sílvia Comes.
Il·lustracions d'Alicia Billon.

Camí prop del mar

Asseguda a la barana
miro el mar
confondre's a l'horitzó
allà on el far
retalla un cel de nacre,
on els velers es perden,
on els meus pensaments
llisquen entre els dits
com sorra fina.

Mercè Ferrer Rundan. El temps immòbil. 2010

Selecció de textos i correcció: Lluís Lucero
Dibuixos, aquarel·les, tintes i carbonets de l'autora.

Any 1949

Passo el llindar
d'aquesta porta closa
d'un altre any que comença, i no goso mirar.
Amb un tremir de goigs i de temença,
passo el llindar!

No sé el color dels dies que s'amaguen
en l'ombra sense fites del demà;
no sé el que em fiblarà
dintre cada hora. Voluntats que vaguen
ocultes dins les nits del que vindrà.

Però jo sé que hi ha una veu molt pura
per cada cosa, crit del més enllà!
Que, si una hora s'aprima poc segura,
hi ha un fil de llum per fer-me el viure clar.

I obro la porta d'aquest any que avança,
sense cap por de viure o somniar.
Obro de bat a bat amb esperança.
Passo el llindar!

1 de gener de 1949

[1949 - Cançons del color del temps]

Maria Castanyer. Antologia poètica. 2010

Selecció de poemes Narcís-Jordi Aragó
Estudi introductori i edició Lluís Lucero Comas

Epíleg Roser Castaner Bachs.

21 de desembre 2022

El far

Sèiem al balcó i ens ho dèiem:
mira el far de Salou, i més enllà el de Buda.
Cap al nord, a la Torre, també, n'hi havia.
Els volíem de pedra i no automàtics.
Hi viuríem i saludaríem les barques
en tornant de pescar. I els grans transports
de petroli, de gas, de gra, i contenidors
arribats de la Xina. Teníem l'oncle
capità del "Campogrande" i volíem marxar
ben lluny, amb ell, però encara érem nenes.
No vam ser a temps de res, només de seure
a escoltar els seus viatges exòtics:
pèls de cua d'elefant, un punxó de narval,
les botes velles de l'Holandès Errant,
que de nit ballaven soles. Perles de l'Índia,
flautes del Perú i una manta dels indis algonquins,
i... ja ens adormíem. Ell desava els tresors.

De Marineres.

Olga Xirinacs. Una bomba al jardí. 2021

Imatge de la coberta i prints: Ton Sant.

La neu

La neu tapava els senyals
que orientaven les dreceres
estaven trencats, canviats
a causa de la guerra.

Era una estratègia militar
per confondre l'enemic
però, com trobar Bilgoraj
perduts allà al mig?

Reunits entorn del cap
mentre mirava l'horitzó
alçant la mà
un camí va assenyalar.

Van veure foc un dia
però no s'hi van acostar,
tres tancs amb gent a dins
que van passar de llarg.

Arribaren a una ciutat
i els va agafar la por,
també van passar de llarg
amagats en la foscor.

A l'antic sud-est de Polònia
envoltada de paratges blancs
va desaparèixer sens rastre
la croada dels infants.

Bertolt Brecht. La croada dels nens. 2011

Il·lustracions de Carme Solé Vendrell.

Versió de Jaume Escala.

17 de desembre 2022

Temps passats

Aquells amics...
Em parleu de camins on les mans ajuntàvem
enduts pel mateix foc de joves entusiasmes
i acordàvem les veus amb el mateix neguit!
Em parleu de tan lluny!
Potser sí, potser sí...
Potser jo vaig entrar-hi enduta per la crida
d'algunes hores tenses que mai no he desoït:
—Tens aigua? Dona aigua...
—Tens hores? Dona hores...
—Tens l'or d'una paraula?
Que dringui a l'oïda de l'amic!
El present és voraç. Tothora cal renéixer
despresos de l'ahir, amb el cor d'un albat,
oblidant les ferides -quin repòs!- i a vegades
fins la mel que hem tastat!
Qui domina l'oblit?
Si encara compartim, avui, un lluc de sol,
el goig de veure el mar o la tenebra eixuta,
preneu de mi la part d'amistat que vulgueu.
Us la dono de grat.
Per si no tinc memòria...
Per si demà ho ignoro, preneu ara, preneu!

1992

De Vivències (Obra poètica inèdita)

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

15 de desembre 2022

Dofí

Un nen, set anys,
duia un dofí a la mà
quan va pujar a la barca.

La mar plorava
i plorava.
I encara que no volia
tenyir-se de vermell,
va arrossegar la barca.

El nen, set anys,
va imaginar el seu dofí
saltant onades.

I el vaig complaure.

Montse Homs. Faules poètiques. 2022

Il·lustracions de Laia Domènech.

Les set del matí.

Cafè amb llet calent.
Els vidres s'entelen.
El món glaçat resta fora.

En un medi modest i calentó,
les infusions (herbes amb cor i regust de mare natura)
deixen nedant la seva voluntat amable i curativa.

Lola Casas. Temps de fred ; Temps de calor : poemes. 2020

Il·lustracions de l'interior i de la coberta. Gibet Ramon.

La dansa dels versos

Per fer un poema
necessito un vers
que sigui el primer,
que tingui el seu què,
que imposi el seu ritme
als versos següents
per tal que junts ballin,
sense perdre peu,
ja sigui un bolero,
ja sigui claqué.

Marc Granell. La dansa dels versos. 2009

Il·lustracions de Xan López Domínguez.

Flor trasplantada

Hauria de perdre el mal vici de viatjar, no em fa cap bé. No sé per quins set sous
he fet cap a aquest racó de món ple de mosquits i d'uns rituals aclaparadors. Les

cerimònies em trasbalsen i aquí complimenten tant els visitants que em saturen.
No em sé avenir de com en altre temps podia viure en aquest país d'esclaus
hipòcrites. Jo, que soc una flor de cada dia i em conformo amb un rajolí d'aigua
cap al tard i unes quantes apreciacions sinceres sobre la meva bellesa, em sento
incapaç de subsistir entre aquests interessats. Massa aigua o massa moixaines
m'alteren, i si les carícies són llagoteres, encara m'alteren més. M'alteren tant
que fujo. Fujo, tot i que m'hi vagi la pell.

A propòsit d'unes flors : sobre l'obra de Mercè Rodoreda, Viatges i Flors, any 1980. 2022

Il·lustracions: Camil·la Pérez Salvà
Textos: Nati Soler Alcaide

Conté música, audiovisual i perfum.

09 de desembre 2022

De fugir

Caminar per establir ponts
entre passes que fem,
i fundar nous llocs
en la memòria infantil de l'estossec.

Caminar per sentir
el batec unànime de la tempesta.

Caminar per l'ànima que ens mena,
on som rebels, descendents del camí traçat,
l'au que porta el cuc al bec
per infantar vols poderosos.

Caminar per escriure que vam caminar
i proclamar-ho, als quatre vents,
en la brutor d'un cos invisible,

però que no es cansa d'intentar-ho.

Caminar per fer un traç del mur
i capgirar el grinyol de l'ample món,
per cremar les lleis implacables,
per dir farcell,
arromangar-se i ser.

Caminar per poder jeure
amb la serenor d'haver estat passa,
de les durícies com a tresor,
per enutjar-se amb profit.

Caminar per rebregar el previst
i tenir dret a la pluja dels altres.

Caminar com qui travessa clivelles de llum
i arriba a les paraules concretes
que ens defineixen.

Caminar per la fam on som esglai,
braç i poble. I no fer tard.

Esteve Plantada. Rastre quimera. 2022

34è Premi Cadaqués a Rosa Leveroni.

Triar

No t'ha triat l'atzar.

T'has triat tu.

I tu has triat
la veu i les paraules,
el pla revers dels somnis,
els ulls llisquents damunt de l'aigua,
les voltes que has girat,
els horitzons inútils.
Tu t'has triat, no t'has traït.
I això, això, és tot.

Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022

Aixopluc blau

Tinc, encara, la força juvenil
per veure tots els blaus d'aquest planeta,
on la Llum va crear l'obra més neta,
perquè esclatés el cor del mes d'abril.

Tu ets, planeta blau, un aixopluc
que acull la veritat i la mentida,
i amb fe o sense fe, amb mort o vida,
dins el pit sempre brostes un nou lluc.

Planeta blau que veus l'amor i l'odi,
la pau, la guerra i l'ombra dia i nit,
i aquella vida enllà de l'infinit...

Car si estem al final d'un episodi,
en volar d'aquest món, que és com un podi
s'enlaira vencedor nostre esperit.

Oh planeta tan blau... i tan adolorit!

p. 77

Rosa-Maria Bisbal. Batecs màgics. 2011

Pròleg de Josefina Peraire i Alcubierre.

05 de desembre 2022

Quan parla l'esperit

Quan parla l'esperit, la llengua és sàvia,
esquemàtica, justa, sense adorns;
no li cal més que el simple monosíl·lab
per expressar l'essència d'aquest món.

Pot dir l'etern, amb DÉU i BÉ i MAL.
Ho descriu tot, amb LLAR i CEL i MAR.
Tot ho fa bell, amb FLOR i JOC i LLUM.
Ho dona tot, amb PA i OR i GOIG.
Posa mesura, amb MÉS o MENYS o PROU.
Dona valor, amb SÍ o NO! o VULL!
Marca dolor, amb DANY o SANG o MORT.
I diu turments, amb FRED o FAM o POR,
i l'absolut, amb MAI o RES o TOT.
Quan parla l'esperit, la llengua és sàvia:
enclou tot l'univers en dir TU i JO.

De: Llum i gira-sols. Propòsit.

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte.