En l'eixutesa
morta del cep torcívol
el verd rebrota.
Bado magranes:
degoteja la vida,
dolça o amarga.
En el capvespre
de lleres argentades
m'omplo de lluna.
Quanta tendresa
en un polsim de cendra
arreplegada!
D'aspra tendresa
Mònica Miró i Vinaixa. Pols de cinabri. 2011
Dins el llibre:
En el límit de l'ombra, pols de cinabri. 2011
Versions al japonès de Yoshihira Hioki,
amb la col·laboració de Masako Hioki i
Yoshikatsu Hioki
Cal·ligrafies de Yoshihira Hioki
Amb un prefaci de Susanna Rafart
La llum no m'isola de tu
com dies enllà m'isolava.
El món ja no m'és insegur,
talment com m'ho fou. Si mirava
en tu com un somni llunyà
tornat enyorança i absència,
avui et pressento la mà
i els ulls vora meu. La presència
de tu se m'ha fet tan vivent
que dintre del meu pensament
no hi viu altra llum ni altra glòria.
Et tinc en les mans i en el cor
com una cançó que no mor,
i als ulls, com una victòria.
Sonets a Maria Victoria que va morir amb el seu somni, 2.9, p. 42-43
Josep Janés i Olivé. Combat del somni. 1937
Un vel de pluja
il·lumina el paisatge
estrany, inhòspit,
com el sol en eclipsi,
com la lluna a ple dia.
Així la teva
viva mirada muda
sempre tranquil·la,
companyia perenne,
neu clara que ens abriga.
Oriol Izquierdo. Moments feliços. 2008
Als «bons» excursionistes
Foc de nit sota el cel estrellat,
roja flama que a la nit puges,
vent de foc que ens envoltes,
enmig del caliu suau.
Mans a les guitarres,
veus que s'alcen serenes
i sense por pugen enlaire
contentes d'estar juntes ara.
Joia que ens lliga i ens encomana
l'alegria de viure i de llançar-nos
vers horitzons coneguts
vora tots els qui ens envolten.
Lluna tranquil·la damunt de l'arbreda,
riera dolça que baixes sense pressa,
silenci atraient que ens convides,
somni al bosc i pau a la carena.
Tot m'embolcalla en aquesta nit plena,
tot m'encomana aquest desig ardent
de llançar-me a l'alegria
com les flames rogents.
Per marc, tendes i flames,
per instruments, veus i guitarres,
per motxilla, joia de viure
i per camí, la terra estimada.
Terrassa, dimarts, 16 maig 1972
M. Conxa Adell. Quart creixent. 1976
Pròleg de Just M. Llorens
Vam treure'ns el jersei
per sentir la pell
per ensumar la fred
per donar un sentit més net
a la vergonya aliena
d'obrir els braços i enllaçar-nos
entre tanta ferida oberta
de pluja àcida.
Vam treure'ns el jersei
i el que més va costar
fou perdonar-nos
l'escletxa
mínima
de llibertat
obrint-se pas entre les aigües.
Vam ser felicitat
un moment,
oberta
àcida.
Sota la camisa de força
voldria
ara
poder
palpar-la.
Bel Olid. Ferida, udol, viatge, illa. 2018
Aquest poema es troba també a:
És bonic sentir el cos.
Sentir-te.
Sentir que ets teva
i que ets bonica
i que les cicatrius,
les que deixen entreveure
cada decisió presa de la teva vida,
són les que et fan perfecta.
- Ets un lloc preciós
per estimar. No incineris
casa teva -
Gemma Humet. Els dies que m'habiten. 2022
Il·lustrat per Sara Serra
L'alzina i el roure
són dos bons germans.
Tots dos esgarrapen,
tots dos fan aglans.
L'estiu els ajuda
a ser bons companys.
Quan glaça i venteja,
ja no són iguals.
Les fulles del roure
se'n van a l'hivern.
L'alzina les guarda
per no tenir fred.
Núria Albó, dins,
La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023
Autores: Cristina Correro i Núria Vilà
Pròleg: Teresa Colomer
Cada membre esbatanat
en el ritme. Soc
tot marbre constel·lat
d'òrgans consolats pels ossos
que els signifiquen.
Maria Isern. Sostre de carn. 2017
II Premi Francesc Garriga, 2017
A la mesura de les teues coses
he disposat la casa, les parets,
el color de taronja de la cuina,
el pilar cara-vista del saló.
He obert les finestres i la mar
ha matisat les línies de l'aigua
sense saber la sal que commovia
i abatia les ones en l'arena—
tota la sal fixada a la mesura,
a la teua mesura de les coses,
al silenci de sal, al vent de sal,
a la sal de la pell de les paraules...
He disposat la casa, les parets,
cada verd dels xiprers i tots els pins,
tots els dolors dels dies sense llum,
cada pam de l'espai que tu no ocupes
on la teua mesura es desdibuixa.
Teresa Pascual
Veu i poema: Lyric-line: listen to the poet
Mira la lluna alta, llunyana,
sempre al marge de tot.
Cap trontoll de sentiment li fereix el cor,
cap desengany de vida ofusca el seu cel
encès pels estels que s'apropen
quan tot es clou, com les parpelles,
per contemplar la bellesa immensa del món.
Núria Viñas Pujolràs. La bellesa immensa del món. 2023
Pròleg de Rosa M. Noguer Carbonés
And if thou wilt, remember,
And if thou wilt, forget.
Christina Rossetti
CUCS
Et diran que no els agraden
els llibres que tant estimes
(en realitat, voldrien dir-te
que no els agraden els teus poemes,
o com respires, o el gest més innocent
o la teva mirada més simple).
T'ho diran i aconseguiran
que també tu et sentis un cuc
fent bon àpat del teu propi cadàver.
Et diran que no els agraden
les ciutats que tant estimes,
aquelles que ja són tu,
aquelles on, alguna vegada,
vas ser i vols tornar-hi
en un record inabastable.
T'ho diran i aconseguiran
que també tu odiïs llibres,
versos i carrers amb plàtans.
Et diran que no els agraden
cents de coses que, precisament,
encara pots estimar i ésser;
i t'ho diran el dia que et sentis
més esfondrada menys capaç
d'imaginar llibres, carrers i paraules.
D' «A favor meu, nostre»
No sé per què m'he quedat amb les coses petites,
menors, inadvertibles, quasi mudes,
les que amb les hores, comptades una a una,
es desdibuixen sense obrir cap porta
i saben repartir-se en el silenci.
Martí Rosselló. Inventari parcial d'excuses per viure. 2001
Agost, somniador, vora una barca,
damunt la sorra va quedar-se adormit;
el seu pit nu, pel sol ben embrunit;
el seu front jove, lleu arruga marca.
Com tendre adolescent a qui la Parca,
amb mà indiferent hagués ferit,
reposa, i vora el mar ensopit
la platja rossa el seu son emmarca.
La xarxa al timó enrosca el vent;
ben poc a poc es va tornant d'argent
l'aigua transparent, tan cristal·lina.
La blanca casa que, vora la mata
de figues mores, cap a la mar s'inclina
dorm al bressar de l'onada marina.
Nora Leivar. Resplendors i ombres. 2003
Aquest poema es troba també a:
Los árboles del miedo me llaman hijo mío
Juan-Eduardo Cirlot
La clama du l'udol a les entranyes.
El pitjor dels sorolls es diu silenci.
Si em perdo, soc el nen a punt de plor
que té en el crit la fuga del malson
però que no s'escaparà del bosc.
Les fulles em vigilen amb el fred
que, cos endins, em nega en el paisatge.
La verdor m'atordeix amb els perfums.
El cor conforma el ritme de l'angoixa.
Si m'endinso, avanço a l'interior,
al centre de la por que m'acomboia
i m'espera, acollent, a la clariana.
Les muntanyes despleguen els silencis
que coven, cor endins, gemecs d'ofec.
Mai els camins no em seran un refugi.
La fugida va endins, neix l'amenaça
enllà de l'univers que em construeixo,
fora del món únic que és impossible
refer en el bosc tancat que em nega tot.
La mirada del bosc mut, vigilant,
desperta, angoixa endins, latents malsons.
I em sé afillat pels arbres de la por.
Josep Maria Ripoll, dins,
Hi havia una vegada,
en un dia de pluja i flors,
un nen petit
amb un gran paraigua...
i una flor, per a tu.
Carme Solé Vendrell. Un dia de pluja i flors. 2023
Si se't menja una balena,
no et morissis pas de por:
quan tindrà la panxa plena
¡sortiràs pel sortidor!
Ricard Bonmatí. Estimades feres. 2009
Il·lustracions: Montse Ginesta
Deseiximent.
—Fes teua la paraula,
si és que a tant goses.
Enric Sòria, dins,
Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018
A cura de D. Sam Abrams
Temps que guareix.
Benignitat que acull
la llum i l'aigua.
De: Haikus de l'Arsenal : un migdia a Marsella
Vinyet Panyella, dins,
Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018
A cura de D. Sam Abrams
Talment la idea d'un il·luminat
calgué, un dia, donar bona fe
de fetes diverses i actes comuns.
Quan es decidí d'aparcar el saig
fou el naixement la nova premsa.
Ai las! L'escriptura quin gran invent!
—Per llegir altres fets, per saber notícies,
consulti vostè les tan riques pàgines,
la història local, el més destacat,
fa respirar l'aire i és la nostra vila!
M. Magdalena Gelabert Miró. A la ciutat. 2019
Il·lustracions de Maria Magdalena Tugores
Tenim, sense ni moure'ns del seient,
mar i muntanya junts. Sota el tendal,
sentim l'amable olor dels pins, i el vent
ens porta el gust de l'aigua i de la sal.
I per si això fos poc, al paladar,
amb un doll generós d'intensitats,
mar i muntanya ens volen regalar
presents constants, com a les deïtats.
De: Retalls de sastre
Salvador Oliva. Poesies reunides. 2022
Envejo la pedra fresca de la teva silueta massissa.
Perquè ets més vell, i més fort, que la meva memòria.
Perquè guardes el secret de peus xipollejant a l'estiu,
la mesura del blauet i la vermellor de mans gastades
pel sabó ancestral. Perquè has enfilat veus caldes
i esquitxos d'aigua que no hi mor mai.
No tens cor, ni ànima ni el batec de la sang
però quina fortuna de no esdevenir carn:
és el que et fa insultantment immortal!
Helena Rufat. Les certeses. 2021
Pròleg de Josep Camps Arbós
11è Premi Nit de Poesia al carrer, 2020,
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar
Allò que és definit com a «informació»
pot passar a ser «comunicació» gràcies
a un canvi de sentit dels límits. Podem
comunicar la nostra pròpia experiència
amb materials de pura informació. Vull dir
filtrar la subjectivitat a través de l'objectivitat.
O expressant la poesia amb literatura d'agència,
llenguatge administratiu o frases fetes.
Ben lluny del postsimbolisme o del realisme històric,
la transformació s'obté en l'acte de «mirar»,
i no pas amb la manipulació del llenguatge.
Nota: L'autor parteix de la diferència entre els termes
«informació» i «comunicació». Una informació només
acumula coneixement, i una comunicació, a més, fa participar.
Joan Brossa. La memòria encesa : mosaic antològic. 1998
Pròleg de Glòria Bordons
El temps té neguits, escaires i enganys.
I tu —lector— l'instint
que avança entre palps, bulbs i precs.
Tan cec com l'animal,
poderós en voluntat.
M'importa la llum
perquè m'importa la vida.
Esteve Plantada. Troncal. 2020
Epíleg de Jordi Marrugat
De grat, cada matí,
l'aigua de mar t'espera amb ones abatudes
que mullen el teu cos menut, petit.
L'espetec continu d'una escuma fresca
i juganera que es barreja
amb salts i rialles d'una vida confiada.
L'aigua de la mar, cada matí,
estén els jocs d'estiu de sempre
a la sorra de les platges d'infantesa,
tan plenes de colors i sons i formes
i insòlites històries
que et demanen que no siguis illa ignota
que no pot ni sap, en bona mesura, ser feliç.
Mercè Amat Ballester. A recer de les ventades. 2015
Ara
existim:
quan jo escric això
i tu em llegeixes.
Abans jo no hi era.
Després tu partiràs.
Tu i jo
sols podem
coincidir
aquí
en
aquest
instant
tan
precís
i tan
fràgil.
Perquè només
Déu sap
si jo escriuré
alguna altra cosa
i si tu llegiràs res més.
Desitgem-nos text.
Mireu les gavines
com s'enlairen
amb plomes d'argent
besant el vent.
Eulàlia Antonés i Grau. Anhels de llum. 2021
Pròleg: Núria Ruiz
Contracoberta: Dolors Albós
A Carme Ballús, per "Dies petits"
Minut 13:59, a youtube.com
la Veu que no renya ni ofen
La veu respectuosa i amable
la Veu que lentament emociona i
deixa empremta
el so de roure i alzina, de deessa
de la muda de les aus i la pausa
la Veu que voldria aprendre
que no és nova ni fràgil
La veu amb el do d'elevar la paraula
l'escriptura profunda més enllà
del blau del cel i la mar veïna
dels boscos i les ciutats
la Veu que fa emmudir
i sentir el goig d'escoltar-la.
Poesia inèdita
Teresa Grau Ros
Acte de record a les persones que han mort durant la pandèmia de la Covid-19. 2020
Ajuntament de Granollers
Carenes de la Mola i del Montsant,
des d'on l'esguard ha reposat
en la línia de l'horitzó llunyà.
I la memòria
ha emmirallat els pobles
que jeuen als seus peus,
Mont-roig, Montbrió, Cambrils, i
Vinyols, i els Arcs,
perduts en un angle unívoc,
distants i a la vegada propers.
I allà, més lluny encara, la mar estesa,
com una ratlla blava imperceptible,
és la fidel i secreta meravella
que amanyaga rius i torrenteres
i esguarda, prostrada,
els alts cims de la Mola i del Montsant.
Montse Gibert. Planeta terra. 2001
Pròleg d'Eugeni Perea i Simón
Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau
