Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

10 de setembre 2025

Sidra

 A principis de setembre collíem
la poma i a l'octubre ja estàvem
amb la sidra. Els meus oncles matxucaven
amb cops secs, suant dalt de
la pastera. Els més joves carregaven
a l'espatlla sacs i ampolles.
El meu avi premsava el cup, només
l'imprescindible, els deia.
I aquell suc degotava
pels taulons com un petroli
fred, dolç, dens.
I era un món només d'homes,
un món tallat
a la mesura d'ells.
Tota la violència era allà amagada.
Tota la violència, com una guineu,
es resistia a mostrar llavors
les seves urpes.



Berta Piñán. La ferida = La mancadura. 2018

Nota de l'autora.

Nota i traducció de l'asturià de Jaume Subirana.

Textos en asturià i català.

07 de setembre 2025

L'ull

L'ull:
una font abundant

Però d'on ha vingut?
De més lluny que el més lluny
de més avall que el més avall

Em sembla que m'he empassat l'altre món



L'œil:
une source qui abonde

Mais d'où venue?
De plus loin que le plus loin
de plus bas que le plus bas

Je crois que j'ai bu l'autre monde



De: Ocells, flors i fruits = Oiseaux, fleurs et fruits





Philippe Jaccottet. Aires : poemes 1961-1964. 2017

Liminar i traducció d'Antoni Clapés.

Text en català i francès.

06 de setembre 2025

Alfabets

És més fàcil desxifrar l'alfabet egipci
que aquest instant. Impossible saber què
significa l'edifici enllà de la finestra, o
el gest petit d'aquestes mans. Els anells
ens revelaran els anys de l'arbre, però
mai esbrinarem la subtil sintaxi del vaivé
de les fulles -adeu, branques- quan se'n van.
Resoldràs abans un enigma antic que el cos
nou que jeu a prop, i no s'investiguen prou
els saltirons d'esquerra a dreta, les petjades
dels ocells damunt del fang, quan semblen
escriptura cuneïforme que la pluja desfarà,
així com la saliva desfà el que ens diem.




Anna Bou Jorba. Aferrar-se al vent amb les dents. 2024

03 de setembre 2025

Una paraula

Si tots tinguéssim
una paraula exacta, una només,
una paraula nostra i obeïda,
un caminoi de llum per a un sol nom
d'una cosa qualsevulla
- terra, pau, llibertat,
avui, demà, futur, basarda, guerra -
i tots sabéssim com pronunciar-la,
amb un idèntic so devora un riu,
llavores sí que fora veritat
que l'alta veritat seria nostra
i que aquest gran perill s'acabaria.
Però ¿a on trobaríem la paraula
dels homes, mot litúrgic,
unànime, de tots, talment un arbre
de la comuna, en un bell dia?
La paraula existeix
i cal que la cerquem sense repòs,
dia i nit, esperança.


Celso Emilo Ferreiro

Traducció de Josep M. Llompart.



Es troba en el llibre:

Llibetat! : 50 poemes de revolta. 2015

A cura de Jaume Subirana.
Pròleg de David Fernàndez.


  

La poesía es una arma cargada de futuro

Cuando ya nada se espera personalment exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
com un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
la bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.


Gabriel Celaya


Es troba en el llibre:

Llibetat! : 50 poemes de revolta. 2015

A cura de Jaume Subirana.
Pròleg de David Fernàndez.




  

01 de setembre 2025

Singende Steine

Canten les pedres
en el moment precís
en què el sol posa un toc màgic
sobre el punt just
d'un capitell romànic.

Canten les pedres
una música perdurable
- misteriosa i eterna -
entre les columnes del claustre.

Resseguim el baix relleu
i el fred
ens flagel·la les mans.
A l'aspre contacte descobrim
els misteris bíblics, esotèrics,
dels símbols astrals.

A cada capitell li respon una nota;
a cada espai, un silenci.
El sol, entre els cedres,
posa
una melodia de llum
dins el cor de les pedres.





                  Segons la teoria del musicòleg alemany
          Schneider les pedres dels claustres romànics
            donen una nota precisa al contacte del sol.




De: Al cor de Girona


Isabel Oliva i Prat. Vinc de molt lluny : antologia poètica. 2025

Pròleg de Rosa Font Massot.
Selecció i epíleg de Montse Maestre Casadesús.

31 d’agost 2025

El cel del laberint

Seure amb l'esquena
repenjada al mur.
Assumir els camins cecs,
les parets altíssimes,
la corba esmolada de tots els topants.
Respirar els dubtes,
repensar les morts.
Mirar cap amunt:
tots els laberints tenen cel,
i alguns, fins i tot,
tenen terrasses
des d'on es pot veure un tros de mar.



De: I. El cel del laberint.


Sònia Moll Gamboa. I Déu en algun lloc. 2014

Records i memòria

Com boira etílica la nit
i amb la primera claror
del dia sabré si toca -o no,
l'enyor del temps passat.
Si no puc mirar enrere,
la vida se m'esborra en un gest
com la pissarra de guix
de les primeres lliçons.


De: #intempèrie


Bel Granya. Escullera d'acer. 2024

la constatació

fa temps que reculls tots els pecats
en un cest de vímet que es forada / i s'escola
l'aigua cap als peus / i els rega
amb el cor esbatanat / i vols
fer dels teus mots un grumoll primigeni
que ho permeti explicar / tot.



Pol Guasch. Tanta gana. 2018

3r Premi Francesc Garriga, 2018.

Boscos

Brancs enlairats per cims i fondalades,
Ombres i resplendors de nord a sud,
Soques que creixen, heures afuades,
Camins entre aiguavessos i collades,
Or a les fulles i un silenci agut
Sobre les molses de la solitud.




Montserrat Vayreda i Trullol. Un color per cada amic. 2024

Pròleg d'Anna Maria Velaz.

30 d’agost 2025

Arbre

El miracle, ser carn
en la fam del seu cos.
El seu cos, que és present
per al viu dels meus dits
venturosos. Als dits,
un banquet, una festa,
una banda de música
que passa, a poc a poc,
de música a brogit
en branques que s'encontren.
Les branques del seu arbre,
que cruix, i cruix, content,
quan amb braços i amb cames
m'hi enfile, fins al cim
més alt, a l'ultim cel,
destí cap a la llum.

Ser miracle en la fam
i enfilar-se, cos
amunt, arbre amunt,
pels mateixos camins
que recorre la saba.



De: On pastura l'esperit.



Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016

Nota sobre l'autora: Manuel Forcano.

Fotografia: Natxo Francés.

paradís o autòpsia

oberts en canal
dos peixos espasa
després d'haver-se estimat tota la nit.



De: II. Apologia de la violència afectiva.



Raquel Santanera Vila. Reina de rates : crònica d'una època. 2021

36è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol.

28 d’agost 2025

Tempesta i mar

Corren, com cavalls desbocats, les ones
amb crineres d'escuma al vent,
arrosseguen grans de sorra al fons
com si estiguessin en contra
del rellotge del temps.

Els núvols grisencs i negres
fan curses de follia al cel.
Algunes petxines i algues
aniran a la platja deixant
missatges que tu entens.

La solitud malgrat tot
evitarà huracans, pedregades.
El teu interior es fon amb el paisatge:
restarà finalment en calma.


Assumpció Forcada


De: joia de les fulles altes, p. 34


Es troba a Papers de Versàlia, Núm. U. Tardor 2008

Il·lustració de la portada i dibuixos: Maurice Maillard.

27 d’agost 2025

Cerimònia conjunta

Els semideus s'amaguen
dins els nostres timpans
perquè no els vegem.

Només si cavem cap al cosmos
podrem percebre
la tremolor que els provoca
la por de ser descoberts.


Obre el pòrtic
cap a la veritat estel·lar
i enumera'm
què hi veus.



Anna Gual. Altres semideus. 2019

Epíleg de Susanna Rafart.
Il·lustracions de Marc Pallarès.

25 d’agost 2025

Gris

La boira el teixeix quan puja
com un ramat, fins als cims
i cau a dolls o a gotims
de l'alta mà de la pluja.




Montserrat Vayreda i Trullol. Un color per cada amic. 2024

Pròleg d'Anna Maria Velaz.

24 d’agost 2025

Setze haikus

                              L'instant fugaç...
                              MARC AURELI


                 I 

Degota a l'estany
només una gota de vi
i el sol s'esvaneix.


               II

Al pla no hi ha cap
trèvol de quatre fulles;
¿qui dels tres n'és culpable?


              III

    AL JARDÍ DEL MUSEU
Cadires buides
les estàtues han tornat
a l'altre museu.


             IV

¿Potser és la veu
d'amics nostres ja morts
o un fonògraf?


             V

Mira els seus dits
al mocador blau marí:
són coralls.


           VI

Meditabund
el seu pit greu
dins del mirall.

           

           VII

De nou m'he vestit
amb el fullam de l'arbre
i tu beles.


            VIII

Nit, el vent
la separació s'estén
tot fent onades.


             IX
         PARCA JOVE
Dona nua
la magrana que ha partit
era plena d'estels.

             X

Ara aixeco
una papallona morta
sense maquillatge.


            XI

Com aplegaries
els milers de fragments
de cada persona.


            XII 
           
      RUTA NO RENDIBLE
L'arjau, ¿què li passa?
La barca traça cercles
i no hi ha cap gavina.


            XIII

        ERÍNIA MALALTA
Sense ulls
les serps que sostenia
li devoren les mans.


              XIV

Eixa columna
té un forat, ¿hi pots veure
Persèfone?


            XV

El món s'ensorra
empara't, o restaràs
abandonat al sol.


            XVI

Escrius:
la tinta disminueix
la mar augmenta.



 Iorgos Seferis. Quadern d'exercicis i altres poemes. 2022

Traducció de Joan Frederic Calabuig.     

Text bilingüe encarat en grec i català.

22 d’agost 2025

Origen

Em miro a contrallum el cor daurat
del kiwi groc que duies i ara em menjo.
"El principi del món ha de ser això."
Els teus dits ressegueixen la pell tova
d'un nespre com un puny que fas cedir
entre les teves dents. Dues meitats.
"També és això el principi", m'assenyales
amb el polze el pinyol rugós del nespre.
Mengem sense parlar segurs i molls
que el plorar de la fruita a cada galta
és pols d'estrella humil, ara dolcíssima,
que un dia va fer el món i tot alhora.




Clara Ballart. L'aigua entre les coses. 2022

37è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, 2021.

Pròleg de Meri Torras Francès.

Atles

Entre lletres de fibra de vidre:
sons de greix amorosit.

Enfilat cap al blau
el nostre amor s'estén
com un camp de blat madur.

Perquè fas olor
de pa que cova
i m'amares tan endins
que commous l'asfalt.




De: Platònica [i d'esquitllentes], amb Hades als peus


Llucia Serra. Fonaments corcats. 2024

XXXIX Premi Bernat Vidal i Tomàs dels Premis Vila de Santanyí 2024.

Nakazora_#1176

No venen, fugen,
en vol lleuger, de l'hora
negra del son.
Sempre han sabut, tan fràgils,
de mi el dolor i el goig!



De #en vol lleuger


Miquel Bezares. Mal pas. 2020

21 d’agost 2025

Anton Webern

Són bombolles de so
que esclaten en el buit.

Són mans que s'obren pas
entre gèlides fletxes.

Són intenses espurnes
d'una tendresa inèdita.

Són precs que condueixen
a una puresa estranya.

Són notes que procuren
ser alguna cosa més.

Són crides a un futur
de possible harmonia.


De: Perspectiva de cambra amb habitants)



Feliu Formosa. Feliu Formosa. Poesia. Seleccions. 2000

20 d’agost 2025

Natura

Natura, tu que m'acompanyes,
deixa'm que m'agafi a les teves branques.

Escolto el bosc gronxar-se
i em llepo els cabells picants
d'escarola amarga.

Deixa'm, natura, pujar-te a la falda,
asseure'm al teu ventre inflat
de criatures màgiques.

D'allà a on viuen les fades
vull tornar-te,
perquè de tu,
jo vinc de casa.

El cor et reconeix mare,
vull tornar a ser arbre.






Pròleg de Núria Martínez-Vernis.

19 d’agost 2025

Diferent

una ciutat instal·lada només com a poeta
només escriure només ser no doble només una
recórrer llambordes rebentades de necessitats obviades
tu sense cap mena d'escrit de vestit que no casi que no lligui
amb la teva identitat fonamental només




Mireia Vidal-Conte. Orlando natural. 2010

Pròleg de Meri Torras.

Postfaci de Rosina Ballester.

Soc

Soc
mare
filla
companya
excessiva
contagiosa
amigable
inconformista
lluitadora.

Vaig ser
espantadissa
estudiosa
obedient
disciplinada.

Soc
un poc deixada
mal dormilega
de vegades forta
i fins i tot valenta.

Soc feliç.


Lola Camps


De: Mare in itinere. Babilonia. 2016


A l'antologia:

Elles: constel·lació poètica. 2022. P. 41

Selecció d'Anna Ballester.
Introducció de Maria Lacueva.

15 d’agost 2025

Uns cels sòlids

Uns cels sòlids, el blanc salat del paisatge. Empenyo
l'aire  amb  les  mans.  La  claror  s'ofereix  com  una
eternitat. Això és una mirada? Jo puc estació, el mínim
indici encara peònia,  encara  per  collir i la pietat  del
nom.  Jo puc fins al son un pas,  fins a la pedra un cor.
El silenci, aquí, no es compara amb res.




Des  ciels  solides, le blanc salé du paysage. Je
pousse l'air avec  mes mains.  La clarté  s'offre
comme une étérnité. Est-ce un regard ? Je peux
saison, le moindre indice encore pivoine, encore à
prendre  et  la pitié  du  nom. Je  peux  jusqu'au
sommeil  un  pas, jusqu'à la pierre  un cœur. Le
silence, ici, ne se compare à rien.



Martine Audet. El meu cap és fort allà on l'altra dansa = Ma têtê est forte de celle qui danse. 2020. P. 61

Traducció i epíleg d'Antoni Clapés.
Pròleg de Denise Desautels.
Il·lustració d'Élise Palardy.

12 d’agost 2025

Salzereda

S'han cremat les salives
del mercuri. Tremolen les cendres
en ser vistes.

Ràbia
entre els que trepitgen
el que vaig ser.

No remugueu tant.

Al clatell
m'hi sobren
els futurs.




Anna Gual. El tubercle. 2016

Il·lustracions de Lara Costafreda.

XXXVI Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó, l'any 2016.

Esclats d'agost

Tard en la nit d'agost,
l'ull de Taure enrogeix
com si anés a sembrar la terra.


Sap que l'abatran tard o d'hora,
i que cap vaca no pastura
en aquest cantó del cel.

¿De quin braser s'han escapat, aquestes vespes?


Quan els meus pensaments cremen,
en sé el perquè.


Aquesta nit
un vent glaçat fueteja els astres;
semblaria
que ells també flamegen amb més avidesa.


¿Podria haver-hi per a ells
res d'impossible?


Núvols asseguts, majestuosos com uns déus,
amb orles de porpra quan van vers la nit.



(Fragment)


Philippe Jaccottet. Quadern de verdor = Cahier de verdure. 2021

Traducció d'Antoni Clapés.

Textos en català i francès.


09 d’agost 2025

Biblioteca de Catalunya

Abans de ser biblioteca va ser un hospital.
El sostre superb i gòtic i nau central, voltes
i nervis de pedra talment una caixa toràcica
de gran balena. Els malalts morien als llits
mentre veien aquell costellam de Leviatan
colossal que, glopada rere glopada, els digeria.
La llum feria els ulls sensibles dels moribunds,
humils precursors de les càmeres fotogràfiques.

Va ser un hospital, abans de ser biblioteca.
Els espasmes cediren l'espai als gestos suaus.
On retrunyien gemecs, ara s'exigeix silenci.
On es posaven pacients en renglera, avui dia
fileres de volums restaurats, sans i estalvis,
i un bell "Tractat de malalties dels artesans"
(De Morbis Artificum Diatriba. 1713, Pàdua).

Que s'obrin els llibres i els fulls esdevinguin
ales del cor d'àngels que reten honor als malalts
illetrats, tan sols savis en dolor. Morir enmig
de tanta bellesa no és morir menys, ni millor.
Carrer de l'Hospital, 56, Ciutat Vella, Barcelona.
Les passes de la bibliotecària llisquen pàl·lides
com batecs somorts d'un cor que ve de lluny.



Anna Bou Jorba. Aferrar-se al vent amb les dents. 2024

07 d’agost 2025

Terres gironines

emoció i potència  transformadora

de la vida    l'amor    el trajecte.

Quan els dies es tornen brillants,

líquids, surant dins ca meva  ambulant.

Sons esdevinguts benestar i afecte

terres gironines    prevalença. 



Poesia inèdita


Teresa Grau Ros

Estens la mà

Estens la mà al fred de la nit,
al plor de l'infant que fores
i que retorna en la soledat.
Aquí gemega la vida i es plany
de si mateixa, de tanta vida
i del desastre que engendra.
O reivindica un clam,
i reverencia una emoció,
un tendre i desconcertant gest,
la fragilitat o el foc d'un invisible misteri,
la llavor que germina novament
                                                    en amor.




Nora Albert. Fràgils naufragis. 2015

Pròleg de Jaume Pérez-Montaner.

XXXIV Premi de Poesia «25 d'abril» de la Vila de Benissa 2014

03 d’agost 2025

Estat d'emergència

ara mateix
hi ha algú que espera en una sala d'hospital
mira amb angoixa el pom   aquell rellotge
i en els seus ulls ens hi veiem nosaltres
la seva por és la nostra com ho és la seva súplica
que s'acabi l'espera i arribi un desenllaç   la coda  el punt final

un plor creua parets  el passadís  tot l'hospital
però no hi ha manera  tampoc així recordarem
que l'emergència pot ser un brot  el voler néixer
les contraccions



Mireia Calafell. Si una emergència. 2024

Epíleg de Pol Guasch.

Premi Carles Riba 2023.