Domini màgic

Despunten crits de fulles en els arbres,
esquinça un vol de grius el capaltard
i la muntanya, amb blau recolliment
crepuscular, porta a la falda humil
un davantal de blats encara tendres.
M'allunyo dels embruixos del ponent,
esvento les recances i les cendres
i de l'antiga troca tallo el fil.
Pasturen per la nit roques i cabres,
el riu encès es precipita al mar,
l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;

domini màgic, regne sublunar.



Joan Vinyoli. Obra poètica completa, 2001

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen,
han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl·lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.




Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol : 1977-1979. 2006
Edició de Mercè Otero Vidal.

Quatre mil dames sufragistes d'òptima qualitat i residencial obren, de nou, el tràfec damunt les vies fèrries

Reclamen vacances nàutiques i postoperatòries,
i estacions termals a l'estil dels bons temps,
amb personal marbrejant i emmitonat. Demanen
també, per escrit i per oral, autors -novel·listes
o poetes- plegables, masticables i capicuats,
com a xofers, i autors enquadernats i fàcilment
transportables amb còmodes dilacions de pagament.
No volen saber res de cap creuer turístic -en
quatre volums pòstums malcairats- pel Bòsfor
domesticat, amb símies i papagais mimètics
i vagons llit sangglaçats i comunicants.



J.V. Foix. No pesquis mai amb els ormeigs d'un altre. 2009

Edició de Ramon Salvo Torres.

Poema

La teva amistat
fa la meva felicitat.

Per la dreta entra LA TEVA,
recorre un passadís i se'n va per l'esquerra.

Pausa.

Entra AMISTAT per l'esquerra
i se'n va per la dreta.

Pausa.

S'obre la porta del fons, apareix
estranyament maquillada FA LA MEVA
i se'n torna.

Pausa.

Entra FELICITAT amb un nas de cera
per la dreta i surt per l'esquerra.



Joan Brossa. Poemes civils. 1989

La terra que tu estimes

           Compromís

Jo vull una terra assolellada,

amb muntanyes, illes i un blau mar,

petita, però privilegiada:

bressol d’amor, de cultura i d’art.

Jo vull una pàtria comprensiva

vessant humanitats arreu-arreu,

amant del treball, no d’ell captiva,

senzilla i capaç de vot i veu.

Que el seny guiés la seva vida

I fos la llibertat el seu estel,

espargint sa veu com una crida

que omplís de llum i d’ideals son cel...

Així és la pàtria que vols tu?

Desperta’t, no deixis que s’esmunya

de tes mans la sort, cec més que ningú.

La tens eixa pàtria: Catalunya!

Sols cal que dels seus greuges l’alliberis,

intel·ligent, compromès i valent

i el mal de l’enveja no toleris,

sempre fidel i sempre conscient.

Ta pàtria té parla, té bandera.

Compresa, té raó la teva terra:

Digne, pren la teva senyera

I venç, ansiant pau, la teva guerra!

Miquel Cabanas Alibau. El llibre blau. 1995

Dits exigents del vent

Dits exigents del vent
que cullen la sorra blava.

Dins la cistella daurada
nia el silenci bullent.

La serp soterrada espera
les tempestes de la llum.

A la branca encinglerada
el polsim brusc del verdum.



Lluís Solà. Entre bellesa i dolor. 2010

En la badia de Pollença

Sé una rústica badia
solitària dia i nit;
sembla el sojorn escollit
de la pau i l'harmonia.

Sols la barca pescadora
la solca, vinclant l'antena,
o s'ajau damunt l'arena
de la cala protectora.

Mes de tant en tant avança
familiarment una flota
que du l'or i la puixança
de metròpoli remota.

Fondeja, i en l'aigua bruna
brolls d'escuma fa saltar

llençant totes a la una
les àncores a la mar.

En branques de llum encesa,
brilla com un tros de món,
sobre l'abisme pregon,
perfumat de rustiquesa.

Ulls vermells i esmaragdins
damunt l'aigua se dispersen,
ulls pipellejant conversen
des dels màstils gegantins.

I la flota sobirana
dins la solitud del freu,
com un magnat qui s'asseu
al portal d'una cabana

fa pensar en la senzilla
vivenda del jornaler,
on s'hi veu des del carrer
feinejar la tendra filla.

I un gran senyor s'hi atura
sovint a passar l'estona,
i és garrida la minyona,
i el veïnatge murmura.

¿Així, la flota de guerra,
que festeja dintre l'aire
pagesívol de la serra?
¿Quina olor d'anyella flaira
el lleopard d'Anglaterra?



Joan Alcover. Poesies completes. 1948