Com sé que t'agrada la mar

Com sé que t'agrada la mar,
igual d'intensament i senzilla
-tal vegada a esquits de llavis-,
em sé capbussada en la flaire
del teu record d'aigua
(com una gavina
que em surava en la pell)



Marisol González Felip. Paraula del retorn. 2002

Pròleg de Miquel Martí i Pol.

Escherzo

"Pels graons del so camino
el teu aire..."
Sorellmar, Miralls

Per les gemmes dels dits,
pessigolles de notes,
l'arc de l'aire i la lluna
gronxen l'au d'un nou cant.
Un nou cant de ningú
que amb les ales esteses
porta llum a la ploma.
I la llum sé que ets tu.


Maria S. Farell. A nou mil metres d'altura. 1997

Pròleg de J. Llavina

Finalista premi de poesia Màrius Torres, 1996

Amor secret

Jo també vaig tenir un amor secret
quan tenia set o vuit anys.
Ella no ho sabia.
Mai no li vaig dir res.
Un somriure era el nostre únic pont.

Fa poc vaig somiar en ella.
Garlandes, brides d'or de cavalls blaus.
Em va fer anar en un racó i em va preguntar:
"T'ha anat bé voltant pel món?
Has tingut sort?".
Crec que li vaig dir que no.
I abans de caure a l'abisme em va dir:
"Sempre he sabut que m'estimes".

No sé si ens és possible tornar enrere,
si hi ha alguna manera d'escollir de nou
els camins que hem rebutjat.
Però és veritat que de tant en tant
el que hem sentit en el passat es converteix en real,
encara que sigui només una miqueta.

Després d'una setmana d'aquell somni
ens vam trobar al carrer.
Garlandes, brides d'or de cavalls blaus.

La nostra conversa
no es va assemblar a la del somni.

Igual que fa tants anys.
tret d'un somriure,
no li vaig dir res.



Kirmen Uribe. Mentrestant agafa'm la mà, 2010
Trad. de Jon Elordi i Laia Noguera

Sovint diem

Sovint diem
Sovint diem

això és la fi,
cap música ja no controla
les nostres esperances.

Però hi ha ulls que no coneixem
que escruten l'horitzó,
llavis que xiuxiuegen.

Orelles que perceben,
que amatents escolten
allà al fons de la nit.

Aquesta és la força que busquem,
l'amor que aprenem a sostenir
contra el caire del temps.


Montserrat Abelló. Àgora poètica. 2008

Direcció: Mari Chordà

Llum

Mon cor és l'Occeà ont sense treva
les ones s'hi arrestellen ab dalit.
És la bota immortal de les Denaides
que'n les fonts de la vida vull omplir.
"Més, més", sento que'm crida a totes hores
"Aquí'n tens més", li dich.
"Més, més!", torna a cridar, y esta paraula
ressona constantment dintre de mi.
He devorat tres quarts de ma existència
y sempre'l mateix crit!
-So foll?, -tot cavilós a voltes penso.-
Podré lograr, cor meu, ferte feliç?
Y'l cor entre sospirs de fonda engunia,
contesta forcejant dintre del pit:
-Quan no'm taqui de llot les blanques ales,
llavors y sols llavors, esper que sí.




Evelí Dòria i Bonaplata. De sol a sol. 1899

Jardí botànic

Aprendrem a sumar idees,

multiplicar esforços,

restar dogmes adquirits,

dividir les preocupacions,

potenciar la solidaritat.

Sembrar tolerància,

cultivar actituds dialogants,

podar imposicions,

respectar la diversitat de les espècies,

en un jardí on creixen les paraules

sense fruits prohibits.

Assumpció Forcada

Es troba en el llibre:

Poemes per a un món millor. 2002

Becada

Aquesta au, que ofereix un rotit excel·lent,
se serveix sobre llesques de pa torrat i
banyada amb el seu suc i llimona. Es trinxa
com la gallina i, després d'haver-ne alçat
les quatre parts principals ja dites, es
talla transversalment la carcanada en parts
iguals.


Joan Perucho (Monstruari fantàstic, 1976)