Dins seu hi jeu un niu de constel·lacions.
o cera calenta.
Nota els porus com canten per les fissures.
Mira el bou com arrossega la fam.
per fer-te homenatge.
Epíleg: Esteve Plantada
S'abat la lluna
damunt la mar.
De puntetes camina
giravoltant,
talment una baiadera,
sobre l'esplanada
de la tendresa
que la bressola.
La mar li canta una nana
perquè li vingui la son.
Teresa Surroca. Petita estança. 2018
Si cada gota caiguda del cel
fos una grana,
l'ocell cantaria de goig,
mes, ara, calla,
perquè els núvols ho deixen tot xop
i ell passa gana.
Jo voldria donar-li consol...
Com li diria
que cada gota que cau a l'hivern
serà una espiga?
Joana Raspall. Versos amics. 1998
Alexandria va ser la seua pàtria,
en ella va nàixer i en ella va morir.
Infància i joventut perdudes jauen
dins la boira de Londres.
La parla d'aquella estranya terra
va entendre la primera.
Després tornà, com d'un remot miratge,
a una obscura vida funcionària,
a una ciutat que a penes recordava.
Als llibres aprengué les històries dels grecs
i aquell antic idioma dels poetes
(també nosaltres busquem endins d'antics poemes
ressons d'un bell llenguatge que agonitza).
Uns llibres vells, uns cels, esta petita mar,
certes mirades. En ells se sabé grec
com se sap que s'estima i que la vida es trenca.
Va cantar la lluïssor del zenit i el crepuscle
hel·lenístics, les teles, les estàtues,
les ombres bizantines,
el desig que no es vessa, la carn jove
(de seda i marbre alhora, inassolible)
i els carrerons del port on treballava.
Els versos mesurats dels bells alexandrins.
Amor i intel·ligència l'il·luminen.
De Varia et memorabilia
(València, Diputació, 1984;
2a edició ampliada, València, Gregal, 1988
Enric Sòria. Abans del vespre : antologia poètica. 2019
Pròleg de Sebastià Alzamora
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021
Pròleg de Carles Duarte
S'encalma el vent, també la mar s'encalma.
Ara les barques van tornant a port
i els pins s'adormen vora de les cales.
Un mantell de silenci posa accents
d'intimitat damunt de cada cosa.
La quietud, la quietud perduda
com un retrobament inesperat.
Molt lluny se sent alguna veu que canta.
Miquel Martí i Pol. Quietud. 2004
Il·lustracions de Carme Solé Vendrell
La meva mare va ser un temps un cabirol
Els ulls d'un bru daurat
la gràcia
li va quedar del temps del cabirol
Era aquí
mig àngel mig persona —
i al centre era mare
Quan li preguntava què li hauria agradat ser
deia: un rossinyol
Ara és un rossinyol
Nit rere nit la sento
al jardí del meu somni en vetlla
Canta el Sió dels ancestres
canta la vella Àustria
canta les muntanyes i els boscos de faigs
de la Bucovina
Cançons de bressol
em canta nit rere nit
el meu rossinyol
al jardí del meu somni en vetlla
Rose Ausländer. No resideixo, visc : antologia. 2022
L'alzinar és el bosc en meditació. Convida al bes en el front,
greu i pur.
És la força feta bellesa. Canta a cada branca que s'estira i es
torça voluntàriament, mentre els troncs es redrecen com còrpores.
Aquesta força és un triomf al cim del desig i el nostre cor bat amb
la solitud.
Ferran Canyameres
Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac
Coordinació del cicle i autor de l'antologia i del pròleg: Antoni Clapés
Rapsodes: Pere-Eugeni Font i Montserrat Vellvehí
Música: Imma Udina (clarinet)
Idea original: Vallgrassa. Centre Experimental de les Arts (Parc del Garraf)
Amb l'ull de l'ovella
et miro amb l'ull
blanc i viola de l'ovella
amb l'ull blanc i cec
de l'ovella a l'ull
cec de l'ovella hi
planto una alzina un
coscoll i una morera
en aquell ull hi planto
una flor de lliri groc
com la llimona verda com
l'herba que creix a la
primavera.
Amb l'ull de l'ovella et
miro i amb l'ull de l'astor
de la guineu i del senglar
i de la mostela
amb l'ull de la font
obert dia i nit amb l'ull
de la rosada que es tanca
quan ve el matí
i l'herba neix muda
amb la boca tancada
d'aquelles
pedres serrades com dents
cobertes de pols i de calç.
Amb l'ull de cada pedra
de cada flor i de cada animal
i de totes les coses que hi ha
dins l'ull de l'ovella
et miro terra meva
per estimar-te i cantar
una cançó de bressol.
Innàsiu Delogu
Lectura a la ciutat de l'Alguer
(Claustre de Sant Francesc. L'Alguer, Sardenya, 10 de setembre de 2005)
Poesia als parcs 2005 : des de la terra. 2006
Coordinació del cicle i autor de l'antologia i del pròleg: Antoni Clapés
Rapsodes: Pere-Eugeni Font i Montserrat Vellvehí
Música: Imma Udina (clarinet)
Idea original: Vallgrassa. Centre Experimental de les Arts (Parc del Garraf)
«com ell, jo vull florir,
baldament per morir.»
JACINT VERDAGUER
Ara que callen les veus dels burcanys
i s'apregonen al cor del repòs,
cendra de llum són les absents ametlles
com el polsim de canyella a la nit.
Ara que canten les postes dels corcs
i s'arrepleguen els sons encerats,
pèpits lluïts són les clovelles tèrboles
amb regalims corferits de reïna.
Ara que tot és una tanca eixuta
per l'esmolada falç dels intervals,
fins que la pedra escrita m'interpreti,
drupes eixutes, ametllons d'estiu,
capolls de seda, diamants en brut,
jo us floriré dins el pit el que us manqui.
Guillem Benejam. Fondària. 2021
Epíleg: Margarita Ballester
Il·lustracions: Carmen de los Llanos
Que el gos digués mèu-mèu-mèu
que la vaca li contestés cotx-cotx-cotx
i que
mentre la gata cantés piu-piu-piu
l'ocell fes com si un instrument toqués:
ZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ.
Seria com una Torre de Babel*.
*La Torre de Babel és un mite descrit a la Bíblia
per explicar la diversitat de les llengües
La Pesolera : contes petits per a infants de +3 anys. 2022
Text dels poemes infantils: Maite Muns Cabot
Il·lustracions: Aina i Agnès Amblàs, ICRA-Art
Damunt del blat que oneja
com una mar daurada
de rígides escumes
i d'estimats perills,
l'ocell esquinça l'aire
amb la ganivetada
del xiscle i la brunzida
que el llança a mil camins.
Es vinclen les roselles
al sol, enfebrosides,
rojos com mai els pètals
que envejaria el foc;
mentre, porugament,
les dolces margarides
esperen joves mans
que les prendran per joc.
Petjant lleugerament
la terra assolellada,
colrada, cama nua,
l'escot desajustat,
la noia passa i canta.
L'atura l'abraçada
del segador garlaire,
forçut i ben plantat.
Alena sobre el camp
la calda del migdia
amb una bafarada
madura, de bon blat.
De Vivències (Obra poètica inèdita)
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021
Pròleg de Carles Duarte
Avui recordava a En Puig de la Lletera que, quan jo feia
el segon curs de batxillerat, i d'anada a l'Ibèric del carrer
Gran de Gràcia, vaig topar una vella encorbida, amb
fardells feixucs a les mans. Em va aturar, i em va dir si
la volia ajudar. Em va donar una senalla amb menges,
draps, llaunotes, cordills i jo què sé. D'arribada al cantó
del carrer d'En Brusi, va dir que ella tirava avall. Vaig
tornar-li el fardot. Tot mirant-me amb ulls clars i
somrients, va dir: —Gràcies, noi; no te'n penediràs:
soc la Mare de Déu. No li va plaure la cara que jo feia
de minyó incrèdul i tibat, i va afegir: —Quan sentiràs
que les campanes dels Josepets tocaran a morts amb un
repic diferent, com si fossin les campanes de Pasqua,
serà per mi. Pensa que jo em recordaré de tu. Va seguir,
rancallosa, carrer avall, es va girar, i em va dir amb veu
alta i jove: —Digues pertot i a tothom que allò que canten
i conten del meu home, no és pas veritat.
J. V. Foix. L'estrella d'en Perris. 1992
Edició de Jaume Vallcorba
cando chegues á casa protexida na rocha
e saibas do crepúsculo todo o que sorriu a alba
acéname para que che cante
e che traia nun cesto caricias do día.
pero que ela che amose o rosa do granito
e che diga coma min rombada polo mar:
serei louca libre a máis quererte, Argoat.
Olga Novo. Nós nus. 1997
Ilustración da cuberta: Xosé Freixanes
Premio Losada Diéguez 1997
Arriba diumenge
i ens ve a visitar
un parent del pare
que lluny va marxar.
La mare prepara,
per fer un bon dinar,
un gall dindi al forn
que de tan gros que és,
potser no hi cabrà.
De postres fa crema,
mmm, quin goig que fa!
Vull posar-hi el dit.
Ai! Que em renyarà.
Al voltant de la taula
tots la fem petar:
el pare recita,
la mare vol cantar,
l'avi diu un acudit
i a tots junts alhora
una rialla ens fa esclatar.
Ja s'acaba el dia
i m'he de preparar
els llibres i els deures,
que demà és dilluns.
Una altra setmana
torna a començar.
De set en 7. 2022
Text dels poemes: Montse Assens i Anna Rispau
Il·lustracions: Marga Cruz
La corda d'un violí és de tripa,
era de tripa i ara és de metall
que és fred i mort però mai desafina,
gris i perfecte com un hospital.
Llavors, la corda de tu era viva
plena de tares i trets de passat.
Feréstega, cantava amb la carícia
i se'm trencava amb el frec d'un dubtar.
No t'estremeixo més contra la fusta
quan per fer-te sonar et trec de l'estoig;
i ara ets de seda, i ets so i no crit rústec.
I et voldria tocar, però em fa por
que, si altre cop et sento, et vulgui mut.
Eres la corda que dorm al taüt.
Abril del 2020
Eloi Creus, dins,
Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern 2022. Núm. 118. P. 21