Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris descans. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris descans. Mostrar tots els missatges

11 d’agost 2023

Far

Morir-se deu ser semblant
a prendre's unes canyes
al Tocs de Llançà.
La brisa nocturna
s'amara a la teva camisa,
els astres t'empaiten
en l'angle perfecte que esbossa
el teu nas.
Morir-se deu ser aquesta llum
que penja del tendal.
El nostre cansament
convertit en miratge.
Que ens brollin dels cossos
milanes i estrelles
quan entrem al mar.
Morir-se és lliscar
del Far de s'Arnella la cala perduda
de la immensitat:
silenci, braçades,
carícia d'onada,
                                        descans.


Eli Sanz. Posidònia. 2022

20 de gener 2022

Ars poètica

 Per a alguns l'existència dels poetes (faig servir la paraula en un sentit
ben ampli, el que va de Charlot al meu net) és un descans, com si ells
fossin la garantia que encara hi hagués una petita salvació per a nosaltres.

 Però els poetes no garanteixen res, ni tan sols saben si el que fan té
algun valor, com pel que sembla tenen les accions societàries, els immobles
i algunes esglésies.

 Per a altres els poetes són tan innecessaris com el llatí o la filosofia kantiana;
el món, diuen, aniria millor sense ells, sense el seu sentimentalisme
egocèntric i miop, sense la seva irracional evanescència.

 Però els poetes vertaders habiten en un món que no és el d'aquestes gents.
I això desorienta, això trenca esquemes, això empipa. I d'això es tracta.
 Senyors: no llegir poemes és un abús de poder.



Breu i contundent discurs llegit per Felicitat en el transcurs de l'homenatge
que li fou tributat pel Casal català de Vilnius.

18 de gener 2020

Matí

Obre els ulls i desplega
la negra pantalla i estén-la del tot
obre bé els ulls fixa-hi els ulls
concentra-t'hi concentra-t'hi ara saps
que la negra pantalla no es desplega
dins el son o dins l'aigua
ni tampoc quan es clouen les parpelles arrugades
i s'enfonsen de biaix com les petxines,
ara saps que la negra pell de tambor
cobreix per complet el teu horitzó
sempre que obris els ulls descansat, així.
De l'equinocci de primavera a l'equinocci de tardor
ací són les aigües que corren ací és el jardí
ací brunzen les abelles per les branques
i repiquen a les orelles d'un nadó
i vet ací el sol! I els ocells del paradís
un sol immens més gran que la llum.



Iorgos Seferis. Diaris de bord2019

Tr.: Joan Frederic Calabuig

24 de setembre 2018

Descans

S'insinua el bri de vent
en les fulles temorenques
de rovell.
Quan el verd
                     i el blau
mouen lleument
les parpelles
es dreça 
             menut
el rogenc.




Núria Cabré Castellví. Compassos per a l'oblit. 2004

29 d’abril 2017

Reng d'arbres

Renglera vegetal que vetlleu el nostre descans.
Moreres obedients , inclinades per la força del vent,
vostra reverència silenciosa porta a ajuntar mans,
agenollar neguits, inclinar temences i calmar la ment.

Sota aquest porxo de fusta els meus ulls escolten
i guaiten mes orelles els diàlegs dels ocells.
Aquest embolcall sonor bressola els anhels
que agiten sovint els que com jo temen.

Enfilall de fantasmes invisibles, muts que eixordeu;
sereu arrabassats, fosos com la neu
per la tramuntana decidida, agosarada,
d'una valentia ferma com flamarada!!


Francesc Xavier Simarro Montané. Reng d'arbres.

13è concurs de poesia Miquel Martí i Pol, 2002



23 de gener 2016

Estira compassos de llum

Estira compassos de llum
i esbossa amb el dit l'ocell del migdia
mentre el temps descansa.
La complicitat, amiga,
és un bé cada cop més preuat, compartim-la.
Perquè així que comença el dia,
acaba el dia que comença.



Poesies: Aleix Cort
Fotografies: Cori Pedrola

21 de març 2015

Vida guanyada

Tot és ara resposta clara, vida guanyada al nèctar aspre de
l'enyor, segura llum que fon les ombres...  Record i vincle.
Tot és lleuger com l'aurora, lleuger com l'aigua... Tot
transparent i dòcil.

Ara les hores passen sense cap fressa, sense cap nosa. Ja
l'amargura no em dol sedàs endins de la memòria, no em
trenca el cor. Ara ja no.

Si acluc els ulls, la plenitud amara l'aire que m'envolta
d'aromes boscans, i les paraules, en aquest àmbit, reneixen
fresques i netes de tot parany.

El que no es pot veure se'm fa present com un do atorgat
per l'existència. ¿Qui no mereix un descans en remels
protegit del temporal? ¿Qui no esguarda, en procurada
pau, les fites que jalonen el passat?

El qui segueix la senda del retorn, ¿en generosa riba
funda un altre món?


Jean Serra. Des de la quietud. 2002

26 de juny 2011

Descans

La miro, menuda com és, entre els meus dits,
rodona i blanca com les llunes que pintava
a escola quan no sabia que el dolor pren
forma esfèrica i sempre torna a començar.
Ara és la llengua qui la mira, la interroga
en la foscor humida de la boca, la deixa
finalment passar, creuar boscos de saliva
que la duran al país de la por. Però
ella coneix els camins sense haver-hi estat
mai, ella, menuda com és, rodona i aspra,
sap en quina direcció queda la vena
que pateix, com adormir lentament el cor,
com empolsimar els capil·lars, com desteixir
els teixits. On ha après el pacient ofici
de la misericòrdia? Ella, menuda,
rodona i lenta com les llunes que pintava
a escola quan no sabia que el descans pren
forma esfèrica i sempre torna a començar.



Gemma Gorga. El desordre de les mans. 2003

Pròleg de Francesc Parcerisas