Mires, mires, mires, mires,
–sembla que mires en va – ;
–On s'escau Vilademires,
si és tan fàcil de trobar?
Masos, masos, masos, masos,
embastats d'en un en un;
boscos enlairats, camps rasos
i el camí que se'n va amunt.
Branques, branques, branques, branques,
d'alzines, roures i pins;
l'arç fa un núvol de flors blanques,
flors malves els romanins.
Calma, calma, calma, calma,
–camines a poc a poc–
el silenci és el reialme
de Sant Mateu i Sant Roc.
Sola, sola, sola, sola,
la solitud es manté;
l'home passa, l'ocell vola,
immòbil resta el xiprer.
Mires, mires, mires, mires,
i ja no mires en va.
Quan trobes Vilademires
la comences a estimar.
De: Alt Empordà
Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024. P. 39
Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.
