"..., cal remarcar l'absoluta coherència
del vostre món. En ell res no és gratuït,
ni inventat, ni sobrer. Cada una de les
vostres novel·les està relacionada amb la
resta -amb totes i cada una de les altres-,
a vegades d'una manera declarada i volguda,
fins i tot subratllada, d'altres d'una
manera subtil i latent. Us heu proposat
d'alçar un edifici harmònic,
d'una arquitectura sòlida i bellíssima,
i ho heu aconseguit del tot."
(Fragment, pàg. 76)
Lluís Busquets i Grabulosa. Xavier Benguerel, la màscara i el mirall. 1995
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
28 d’abril 2010
De Salvador Espriu a Xavier Benguerel
Etiquetes de comentaris:
aconseguir,
actituds,
arquitectura,
Benguerel [Xavier 1905-1990],
Busquets i Grabulosa [Lluís 1947-],
coherència,
construir,
Espriu [Salvador 1913-1985],
harmonia,
miralls,
novel·les,
persones,
proposar
Procés
Les paraules més simples, més comunes,
les d'estar per casa i donar el canvi,
en llengua d'un altre món es converteixen:
n'hi ha prou que, de sol, els ulls del poeta,
rasant, les il·luminin.
José Saramago. Els poemes possibles. 2005
les d'estar per casa i donar el canvi,
en llengua d'un altre món es converteixen:
n'hi ha prou que, de sol, els ulls del poeta,
rasant, les il·luminin.
José Saramago. Els poemes possibles. 2005
Traducció de Josep Domènech Ponsatí
Text en català i portuguès
Etiquetes de comentaris:
actituds,
convertir,
donar el canvi,
il·luminar,
llenguatges,
llengües,
món,
paraules,
persones,
poesia breu,
processos,
Saramago [José 1922-],
sol,
ulls de poeta
24 d’abril 2010
Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles Del temps antic, i a l'acost de la fosca, Sota un llorer i al peu de la font tosca, De remembrar, cellut, setge i batalles. De matí em plau, amb fèrries tenalles I claus de tub, cercar la peça llosca A l'embragat, o al coixinet que embosca L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles. I enfilar colls, seguir per valls ombroses, Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell! Em plau, també, l'ombra suau d'un tell, L'antic museu, les madones borroses, I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell: M'exalta el nou i m'enamora el vell. J.V. Foix. Sol, i de dol, 1975 |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
arbres,
Encants Barcelona,
Foix [J. V. 1893-1987],
Grau Ros [Teresa 1959-],
muralles,
museus,
nou,
plaure,
rampells,
vell
23 d’abril 2010
Veniu amb mi
He trobat camins secrets
a la mar gran.
Camins de records verds
i vaixells plens de veles.
Veniu amb mi, amics i amigues,
pels camins de la mar.
Però sempre hi vaig sola...
He sentit bufades de pluja
als plecs dels pensaments,
allà on el groc i el lila
torna vermell de foc.
He trobat miratge i somni
a la banda de llevant.
Campanades càlides
que crullen les pedres
silenciosament.
He trobat rellotges aturats
al costat del temps.
Minuts perfumats amb color de rosella,
aturats a un racó de la pell.
Maria Antònia Oliver
a la mar gran.
Camins de records verds
i vaixells plens de veles.
Veniu amb mi, amics i amigues,
pels camins de la mar.
Però sempre hi vaig sola...
He sentit bufades de pluja
als plecs dels pensaments,
allà on el groc i el lila
torna vermell de foc.
He trobat miratge i somni
a la banda de llevant.
Campanades càlides
que crullen les pedres
silenciosament.
He trobat rellotges aturats
al costat del temps.
Minuts perfumats amb color de rosella,
aturats a un racó de la pell.
Maria Antònia Oliver
Etiquetes de comentaris:
amistat,
camins,
colors,
mar,
Oliver [Maria Antònia 1946-],
pell,
pensament,
temps,
vaixells,
vermell
Un ofici del qual un
hom pogués sentir-se eufòric:
calcular la pesantor
específica del liti,
quant fa el ròdol dels estels,
la set-centes set mil·lèsima
part d'un gra de pebre mòlt,
i jaquir tota la resta,
i crear milers de móns,
cap dels quals fos comparable.
Miquel Bauçà (El crepuscle encén estels, 1992)
calcular la pesantor
específica del liti,
quant fa el ròdol dels estels,
la set-centes set mil·lèsima
part d'un gra de pebre mòlt,
i jaquir tota la resta,
i crear milers de móns,
cap dels quals fos comparable.
Miquel Bauçà (El crepuscle encén estels, 1992)
Etiquetes de comentaris:
Bauçà [Miquel 1940-2005],
caminar,
estels,
liti,
Llach [Lluís 1948-],
llibertat,
mar,
món,
oficis,
Països Catalans,
pebre,
Penalba [Borja]
20 d’abril 2010
Una història d'amor
Va començar a l'ombra de plàtans i til·lers
Ciutadans, i al vell claustre que enjoiaven cireres
Un cop l'any, i ginesta.
Durava encara quan,
Campaneta de plata, la veu clara dels néts
Ens abocava a doll l'aigua de la infantesa
Del temps.
Encara dura, com una melodia
Trobada en vells papers, i no sencera,
Adaptada amb esforç, perquè no es perdi
Per a veu i record.
Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic,... 1990
Ciutadans, i al vell claustre que enjoiaven cireres
Un cop l'any, i ginesta.
Durava encara quan,
Campaneta de plata, la veu clara dels néts
Ens abocava a doll l'aigua de la infantesa
Als càntirs del record, i la tendresa nova
Amb frescor de rosada pellava les feridesDel temps.
Encara dura, com una melodia
Trobada en vells papers, i no sencera,
Adaptada amb esforç, perquè no es perdi
Per a veu i record.
Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic,... 1990
18 d’abril 2010
Un dia
A Ignasi Agustí
En el dia fixat,
la polsina oblidada
emprendrà el seu camí
de l'obscura clotada.
Oh missatge segur,
veritat emergida.
Cada engruna de pols
una engruna de vida.
En el cor hi haurà sang,
però no terboleses:
un casal ben obert
amb les llums ben enceses.
Ja la carn no sabrà
què vol dir melangia.
Serà feta d'un cel
que la pluja esbandia.
Tomàs Garcés. El senyal. 1949
Etiquetes de comentaris:
camins,
cors,
emprendre,
esbandir,
Garcés [Tomàs 1901-1993],
llum,
melangia,
missatges,
pluja,
sang,
senyals,
vida
Somni o llibertat?
Prefigurades delícies.
Llibertat. Estimar, no estimar...?
Les perdius que el meu pas aixecà
m’atribuïen malícies.
Les perdius volen pla
entre collades nícies.
Ara el sol que es pondrà
m’afalaga amb blandícies.
He pres la clau i fugia.
Llibertat, com te’m penges al braç!
Reflector dins la nit, miraràs
dels meus silencis la via.
L’horitzó, bon sedàs,
somnis tèrbols destria.
Llibertat, frena el pas,
que potser falliria.
Clementina Arderiu, dins, Poesia, 1995
Llibertat. Estimar, no estimar...?
Les perdius que el meu pas aixecà
m’atribuïen malícies.
Les perdius volen pla
entre collades nícies.
Ara el sol que es pondrà
m’afalaga amb blandícies.
He pres la clau i fugia.
Llibertat, com te’m penges al braç!
Reflector dins la nit, miraràs
dels meus silencis la via.
L’horitzó, bon sedàs,
somnis tèrbols destria.
Llibertat, frena el pas,
que potser falliria.
Clementina Arderiu, dins, Poesia, 1995
17 d’abril 2010
Codicil de poeta
Us llego, amics, senzillament,
els tres quefers humils de sempre:
viure (i menjar) amb decòrum cada dia;
si podeu, endegar cobejança i luxúria;
pensar (creure o dubtar)
en la certesa i les hipòtesis
de la mort de la carn
i la vida nova de l’ànima.
No hi ha res més a fer; i ja basta.
La resta és literatura.
Pere Quart. Poemes escollits. 1983
A cura de Joan-Lluís Marfany
Etiquetes de comentaris:
actituds,
ànimes,
certeses,
codicils,
creure,
estimar,
fer,
honestedat,
humilitat,
literatura,
menjar,
pensar,
persones,
poesia amistosa,
poesia breu,
poesia senzilla,
Quart [Pere 1899-1986],
senzillesa,
verd,
viure
15 d’abril 2010
Somni
He vist com caminava per la boira.
El sol s'havia post sobre l'infant.
Ell no sabia encara quin camí
l'emportava, a quin lloc abandonat.
Per la nit, cap estrella traspuntava
entre els núvols plomissos i aturats.
Cada cop més, l'infant s'esgarriava,
però sempre seguia més avant.
Cremaven en la neu unes petjades,
com fil de llum sobre vellut nacrat.
Semblava aquell infant una atzarosa
barca, perduda enmig de l'oceà.
Només la neu i el gel vestia els arbres
del somni on s'ha perdut aquell infant.
Infant, cada cop més, els ulls se t'obren
i brillen amb bellesa extravagant.
(Inèdit)
Joan Mahiques Climent. Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008
El sol s'havia post sobre l'infant.
Ell no sabia encara quin camí
l'emportava, a quin lloc abandonat.
Per la nit, cap estrella traspuntava
entre els núvols plomissos i aturats.
Cada cop més, l'infant s'esgarriava,
però sempre seguia més avant.
Cremaven en la neu unes petjades,
com fil de llum sobre vellut nacrat.
Semblava aquell infant una atzarosa
barca, perduda enmig de l'oceà.
Només la neu i el gel vestia els arbres
del somni on s'ha perdut aquell infant.
Infant, cada cop més, els ulls se t'obren
i brillen amb bellesa extravagant.
(Inèdit)
Joan Mahiques Climent. Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008
Etiquetes de comentaris:
bellesa,
caminar,
fills,
infància,
joves,
llum,
Mahiques Climent [Joan],
Països Catalans,
somnis,
ulls
La poesia
és una obra mestra de la llibertat. I a mi
em diu que miri i escolti i senti i tasti,
i sobretot que encara no calli.
Àngel Igelmo Segura, dins,
Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008
em diu que miri i escolti i senti i tasti,
i sobretot que encara no calli.
Àngel Igelmo Segura, dins,
Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008
Etiquetes de comentaris:
escoltar,
Igelmo Segura [Àngel],
joves,
llibertat,
mirada,
Països Catalans,
pensar,
sentir,
tastar
14 d’abril 2010
Cançons i bombolles
Solia començar ella, amb una veu dolça
que servia per avisar el Doctor Trementí
que ja era a punt. De seguida apareixia ell,
equipat amb tot d'aparells estranys, i
esperava que acabés la primera peça. Llavors
dedicava a la soprano una exhibició de
fantàstiques bombolles. Aquell joc durava
si fa no fa una hora o una mica més.
...
Va ser arran d'aquella història que va
començar a apreciar la veu de l'Alícia,
quan encara no tenia ni idea de qui era
realment. El fet d'escoltar-la amb
tranquil·litat, sense l'animadversió
dels primers dies, li va permetre descobrir
la qualitat extraordinària d'aquella veu,
el registre amplíssim que era capaç d'assolir,
des de notes greus, pròpies de les millors
contralts, fins a notes sobreagudes, que ella
feia aparentment sense cap esforç. Era a més
una veu plena de matisos, que sabia expressar
totes les emocions i els estats d'ànim.
(fragment)
Mercè Canela. El rastre de les bombolles. 1990
que servia per avisar el Doctor Trementí
que ja era a punt. De seguida apareixia ell,
equipat amb tot d'aparells estranys, i
esperava que acabés la primera peça. Llavors
dedicava a la soprano una exhibició de
fantàstiques bombolles. Aquell joc durava
si fa no fa una hora o una mica més.
...
Va ser arran d'aquella història que va
començar a apreciar la veu de l'Alícia,
quan encara no tenia ni idea de qui era
realment. El fet d'escoltar-la amb
tranquil·litat, sense l'animadversió
dels primers dies, li va permetre descobrir
la qualitat extraordinària d'aquella veu,
el registre amplíssim que era capaç d'assolir,
des de notes greus, pròpies de les millors
contralts, fins a notes sobreagudes, que ella
feia aparentment sense cap esforç. Era a més
una veu plena de matisos, que sabia expressar
totes les emocions i els estats d'ànim.
(fragment)
Mercè Canela. El rastre de les bombolles. 1990
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amor,
apreciar,
assolir,
bombolles,
cançons,
Canela [Mercè 1956-],
celobert,
descobrir,
emocions,
esforç,
estats d'ànim,
fascinació,
lluna,
matisos,
persones,
qualitat,
veus
Absorta primavera
Una clova secreta de boires i gebrades feia que t'oblidéssim, gran ocell de vol clar. Només et pressentíem per ullades de sol enfredorit i tímid. Els arbuixells i els arbres, més savis que nosaltres, t'esperaven desperts amb la saba frement i amb tendres verds tornaves, i amb flors sobre els vells murs, absorta primavera. Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009 |
Etiquetes de comentaris:
Anglada [Maria Àngels 1930-1999],
bellesa,
flors,
murs,
poesia vegetal,
primavera,
verd
El do de l'amistat
Aquestes tardes d'ulls brillants,
ocres i lentes com el brandy dels bons temps,
¿no et tornen un regust culpable i tendre
de quan ens governava la imminència?
No hem perdut cap gran cosa;
hem oblidat només que era molt fàcil
que la vida es girés
rient, com una noia enamorada,
i el do de l'amistat,
que ja és un vici i exigeix
la seva castedat per retenir-lo.
No hem perdut: era un preu. Ara juguem
amb les cartes que ens han marcat els anys,
però pot un instant d'una tarda,
la baralla de rojos del crepuscle
i una cançó que parla de la mar,
portar-nos més enrere: quan volíem
noblement algú que ens durés sempre,
començàvem a aprendre la mirada
que avui, amb més noblesa, ens amaguem.
Deixa'm trencar una copa de paraules
per aquest gest tan nostre i tan antic:
Salut, amic, brindem per una llàgrima
que, amagant-se, encara ens fa dir sí.
Pere Rovira, dins,
Llavina, Jordi. Les veus de l’experiència : antologia de la poesia catalana actual. 1992
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amagar,
amistat,
aprendre,
cançons,
do de l'amistat,
imminència,
Llavina [Jordi 1968-],
mar,
mirades,
noblesa,
ocres,
persones,
roses,
Rovira [Pere 1947-],
salut,
tendresa,
ulls
11 d’abril 2010
Onada suau
Etiquetes de comentaris:
alegria,
bellesa,
Canet de Mar,
confiança,
Grau Ros [Teresa 1959-],
poesia acollidora,
poesia breu
08 d’abril 2010
Primavera anglesa
No és que un sol massa feble
filtrant-se entre aquests oms de fulla tendra
pugui fer-me enyorar primaveres més clares:
aquí l'herba esplendent i el vellut de la molsa
tenen llum permanent
i bé poden
recolzar passions amb perfum de jacint
o amb els pètals alats dels narcisos.
Lent, el canal discorre, quasi immòbil,
com si volgués quedar-se
la imatge pacient del pescador,
la trèmula frisança del bedoll,
o el núvol.
Res del món no existeix fora d'això,
fora d'aquesta
lentitud aparent
amb què se'n van les coses.
(Que punyent ens semblarà el dolor
amb aire nou i ocells entre els lilàs.)
Però el món va seguint el seu camí.
L'estudiant
ha tancat el seu llibre i es distreu
sembla que amb un bri d'herba.
Però és tot el món que el distreu,
la transparent cortina de sofriments i afectes
que li priva
de llançar-se al somriure esplendorós
d'uns instants que sap breus i que, amb tot,
són els únics feliços.
Narcís Comadira. Les ciutats. 1976
filtrant-se entre aquests oms de fulla tendra
pugui fer-me enyorar primaveres més clares:
aquí l'herba esplendent i el vellut de la molsa
tenen llum permanent
i bé poden
recolzar passions amb perfum de jacint
o amb els pètals alats dels narcisos.
Lent, el canal discorre, quasi immòbil,
com si volgués quedar-se
la imatge pacient del pescador,
la trèmula frisança del bedoll,
o el núvol.
Res del món no existeix fora d'això,
fora d'aquesta
lentitud aparent
amb què se'n van les coses.
(Que punyent ens semblarà el dolor
amb aire nou i ocells entre els lilàs.)
Però el món va seguint el seu camí.
L'estudiant
ha tancat el seu llibre i es distreu
sembla que amb un bri d'herba.
Però és tot el món que el distreu,
la transparent cortina de sofriments i afectes
que li priva
de llançar-se al somriure esplendorós
d'uns instants que sap breus i que, amb tot,
són els únics feliços.
Narcís Comadira. Les ciutats. 1976
Etiquetes de comentaris:
actituds,
afecte,
Comadira [Narcís 1942-],
estudiants,
felicitat,
frisances,
herba,
instants,
lentitud,
lilàs,
llibres,
llum,
persones,
primavera,
sentiments,
somriures
07 d’abril 2010
Proverbis de l'infern
En el temps de la sembra aprèn,
durant la collita ensenya,
a l'hivern gaudeix.
Un ximple no veu el mateix
arbre que veu el savi.
L'excés de pena riu.
L'excés d'alegria plora.
La cisterna conté;
la font sobreeix.
Un sol pensament
omple la immensitat.
Crear una floreta
és feina de segles.
El millor vi és el més vell;
la millor aigua és la més novella.
Tota menja saludable
s'agafa sense xarxa ni trampa.
Alegries, no rigueu!
Penes, no ploreu!
Fragment
William Blake,
Poesia, veritat i vida. 2001
Traducció: Joan Solé
durant la collita ensenya,
a l'hivern gaudeix.
Un ximple no veu el mateix
arbre que veu el savi.
L'excés de pena riu.
L'excés d'alegria plora.
La cisterna conté;
la font sobreeix.
Un sol pensament
omple la immensitat.
Crear una floreta
és feina de segles.
El millor vi és el més vell;
la millor aigua és la més novella.
Tota menja saludable
s'agafa sense xarxa ni trampa.
Alegries, no rigueu!
Penes, no ploreu!
Fragment
William Blake,
Poesia, veritat i vida. 2001
Traducció: Joan Solé
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aigües,
aprendre,
benestar,
Blake [William 1757-1827],
cisterna,
ensenyar,
fonts,
pensaments,
pensar,
persones,
poesia global,
proverbis,
salut,
saviesa,
trampes,
veritat,
vi,
vida,
xarxes
No sé si imagino
No sé si imagino
o imagino i sé
com navega el temps subtil
en les escumeres del meu somni
on onades lleugeres m'inciten a fondejar
dins d'una mar que crema
amb foc secret l'instant.
Joana Bel. No sé si imagino. 1999
o imagino i sé
com navega el temps subtil
en les escumeres del meu somni
on onades lleugeres m'inciten a fondejar
dins d'una mar que crema
amb foc secret l'instant.
Joana Bel. No sé si imagino. 1999
També es troba a Vosaltres, paraules : vint-i-cinc anys de poesia al País València (1975-2000) : mostra poètica. 2003
Edició i pròleg: Lluïsa Julià Capdevila i Teresa Pascual Soler
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Bel [Joana],
cremar,
escumeres,
foc,
fondejar,
imaginació,
instants,
mar,
onades,
persones,
poesia breu,
silencis,
somnis,
temps
Fent la teva
Anàvem pels carrers
que tu havies pintat
d'aquell color que posa
els arbres i les pedres
a dins de la claror.
Entràvem a les cases
obertes en silenci
amb el teu nom escrit
al guix de les parets
cridant-lo perquè brilli.
I si algú endevinava
cap on el vent s'enduia
les fulles de la tela
o per quin punt sortia
el mar o si l'escuma
faria o no el seu pla,
tu anaves fent la teva.
Que vinguin ulls i ho vegin
ara que som aquí.
Jaume Sisterna
Homenatge poètic a Pau Casals. 1999
que tu havies pintat
d'aquell color que posa
els arbres i les pedres
a dins de la claror.
Entràvem a les cases
obertes en silenci
amb el teu nom escrit
al guix de les parets
cridant-lo perquè brilli.
I si algú endevinava
cap on el vent s'enduia
les fulles de la tela
o per quin punt sortia
el mar o si l'escuma
faria o no el seu pla,
tu anaves fent la teva.
Que vinguin ulls i ho vegin
ara que som aquí.
Jaume Sisterna
Homenatge poètic a Pau Casals. 1999
30 de març 2010
Anava sola i dreta dalt l'autobús
Anava sola i dreta al bell mig d'un autobús,
amb els ulls mig tancats i una flor -qui en sap
el nom!- a l'esbullada cabellera. L'autobús
ha tirat cap amunt, per un carrer ignorat,
amb sostremort, que s'enfila tot dret cap a
un cim amb clarors de parpella ensonyada.
L'hem vista més tard com triava postals i
guies de països que no sap ningú on són,
ni quan estudiàvem geografia en mapes
desolats amb rius sense pollancs, volcans
sense foguera, muntanyes sense neu i mars
sense temporals.
(Fragment)
J.V. Foix. Darrer comunicat. 1980
amb els ulls mig tancats i una flor -qui en sap
el nom!- a l'esbullada cabellera. L'autobús
ha tirat cap amunt, per un carrer ignorat,
amb sostremort, que s'enfila tot dret cap a
un cim amb clarors de parpella ensonyada.
L'hem vista més tard com triava postals i
guies de països que no sap ningú on són,
ni quan estudiàvem geografia en mapes
desolats amb rius sense pollancs, volcans
sense foguera, muntanyes sense neu i mars
sense temporals.
(Fragment)
J.V. Foix. Darrer comunicat. 1980
28 de març 2010
Somni endins
Somni endins
planto el pensament,
lliure d'angoixa i de nostàlgia.
I velles imatges,
que ahir em foren turment,
em són dolç fruit
d'amor, i companyia.
Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002
planto el pensament,
lliure d'angoixa i de nostàlgia.
I velles imatges,
que ahir em foren turment,
em són dolç fruit
d'amor, i companyia.
Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002
Etiquetes de comentaris:
Abelló [Montserrat],
actituds,
amor,
angoixa,
companyia,
estimar,
fruits,
imatges,
mar,
nostàlgia,
persones,
poesia breu,
somnis
27 de març 2010
Però en la sequedat arrela el pi
Però en la sequedat arrela el pi
crescut des d'ella cap al lliure vent
que ordeno i dic amb unes poques lletres
d'una breu i molt noble i eterna paraula:
m'alço vell tronc damunt la vella mar,
ombrejo i guardo el pas del meu camí,
reposa en mi la llum i encalmo ja la nit,
torno la dura veu en nu roquer del cant.
Salvador Espriu. Obres completes. 1987
crescut des d'ella cap al lliure vent
que ordeno i dic amb unes poques lletres
d'una breu i molt noble i eterna paraula:
m'alço vell tronc damunt la vella mar,
ombrejo i guardo el pas del meu camí,
reposa en mi la llum i encalmo ja la nit,
torno la dura veu en nu roquer del cant.
Salvador Espriu. Obres completes. 1987
24 de març 2010
I aquí es parla de la llengua
I aquí es parla de la llengua,
de si diem allò que pensem
o si la pensa ens fa fer el dir.
Hi havia l'esbarzer, i la discussió amb els savis
al temple; i la divinitat enterca
("jo soc el que soc" i coses per l'estil).
Però la mainada jugava al pati
i berenàvem llonguets
i les gotetes de mercuri corrien per les rajoles
com si el temps sempre hagués d'existir.
"Malcarat" encara em sembla que expressa
un greuge superior. No hem vist dur l'ordre
a les nostres terres, i hem vist com la llengua
es perdia. Tu m'ho preguntes,
tu que en tens, i tu que no en tens,
dues dones unides perquè ho volíeu,
sense demanar res, per poder mirar endins,
on potser la fosca es fa més tendra
i les paraules ja són tan sols desordre.
Tu has dit que m'ensenyaràs els boscos,
i tu les platges i les terres ermes del nord;
però ja no podem conèixer.
Ara voldríem només ser: que l'esbarzer
no ens destorbés la llengua,
que no calgués plorar amb Sweeney i Agamèmnon,
que no ens calgués pensar com cansa
saber, voler, parlar la llengua
que t'oferien, com un do,
el més alt, els Reis d'Orient.
Francesc Parcerisas. Dos dies més de sud. 2006
de si diem allò que pensem
o si la pensa ens fa fer el dir.
Hi havia l'esbarzer, i la discussió amb els savis
al temple; i la divinitat enterca
("jo soc el que soc" i coses per l'estil).
Però la mainada jugava al pati
i berenàvem llonguets
i les gotetes de mercuri corrien per les rajoles
com si el temps sempre hagués d'existir.
"Malcarat" encara em sembla que expressa
un greuge superior. No hem vist dur l'ordre
a les nostres terres, i hem vist com la llengua
es perdia. Tu m'ho preguntes,
tu que en tens, i tu que no en tens,
dues dones unides perquè ho volíeu,
sense demanar res, per poder mirar endins,
on potser la fosca es fa més tendra
i les paraules ja són tan sols desordre.
Tu has dit que m'ensenyaràs els boscos,
i tu les platges i les terres ermes del nord;
però ja no podem conèixer.
Ara voldríem només ser: que l'esbarzer
no ens destorbés la llengua,
que no calgués plorar amb Sweeney i Agamèmnon,
que no ens calgués pensar com cansa
saber, voler, parlar la llengua
que t'oferien, com un do,
el més alt, els Reis d'Orient.
Francesc Parcerisas. Dos dies més de sud. 2006
Etiquetes de comentaris:
actituds,
conèixer,
do,
dones,
esbarzers,
llengües,
paraules,
Parcerisas [Francesc 1944-],
pensar,
persones,
reis de l'Orient,
saber,
saviesa,
savis,
tendresa,
voler
23 de març 2010
El distret
Segur que hi havia núvols,
i no he mirat enlaire. Tot el dia
que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
Mirava de prop, no m'aixecava de terra.
Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.
Que demà me'n recordi. L'altre dia
vaig mirar enlaire, i enllà de la barana
d'un terrat, una noia que s'havia
rentat el cap, amb una tovallola
damunt les espatlles, s'anava passant,
una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.
Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.
Eren les quatre de la tarda, i feia vent.
Gabriel Ferrater dins,
i no he mirat enlaire. Tot el dia
que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
Mirava de prop, no m'aixecava de terra.
Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.
Que demà me'n recordi. L'altre dia
vaig mirar enlaire, i enllà de la barana
d'un terrat, una noia que s'havia
rentat el cap, amb una tovallola
damunt les espatlles, s'anava passant,
una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.
Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.
Eren les quatre de la tarda, i feia vent.
Gabriel Ferrater dins,
Celdoni Fonoll. La poesia al carrer. 1977
Pròleg de Miquel Desclot
Etiquetes de comentaris:
actituds,
braços,
branques,
cabells,
Ferrater [Gabriel 1922-1972],
mans,
mirar,
persones
22 de març 2010
Desitjo
Desitjo
que vegis, com jo,
la claror de la costa
dibuixada contra el cel.
És cap a tu que jo meno el meu vaixell
en el brogit caòtic de la nit.
És cap a tu que jo meno el meu vaixell
amb timó de pur cristall.
Quina costa, preguntes, és la que més m'estimo,
quin món, quin sol,
quina muntanya, quin bosc,
quin espai, quina terra,
quin nom, quina empara, quin port?
L'ona vers ta platja
mormola ara també ma resposta,
mormola com el vent en la vela:
Ets tu, ets tu, ets tu...
Bo Setterlind. Poetes suecs del segle XX, 1995
Tr.: Lluís Solanes
|
Etiquetes de comentaris:
claredat,
costes,
estimar,
mar,
muntanyes,
Nyman [Bengt],
Setterlind [Bo],
Solanes [Lluís],
Suècia,
terra,
vaixells
21 de març 2010
I aleshores ella
Amb farina i aigua treballava
el seu cos. Amb farina i saliva
concebia, inclinava, aprenia
que amb farina i dues mans s'arriba
al dúctil secret de la matèria.
Amb farina i llavis treballava
l'home fins a l'elasticitat
insuportable de la tendresa.
I aleshores lentament tastava
el seu cos, el pa que era el seu cos,
el pa que s'emmotllava tan bé
a les mans com la llum a la terra.
Gemma Gorga. El desordre de les mans. 2003
el seu cos. Amb farina i saliva
concebia, inclinava, aprenia
que amb farina i dues mans s'arriba
al dúctil secret de la matèria.
Amb farina i llavis treballava
l'home fins a l'elasticitat
insuportable de la tendresa.
I aleshores lentament tastava
el seu cos, el pa que era el seu cos,
el pa que s'emmotllava tan bé
a les mans com la llum a la terra.
Gemma Gorga. El desordre de les mans. 2003
Altres ulls
Altres ulls et miren. Ignorants, fins i tot voldrien parlar-te.
I comenten amb tu algun poema, una obra de teatre o la
darrera pel·lícula de culte, les migrades excel·lències d'un
sopar insípid o apressades teories de manual sobre la flama
inextingible. Però aquells ulls no et miren, perquè no en
saben. Creuen que la bellesa de l'aigua rau en l'absència
de les ones, i que la imatge d'un cos limita amb el marc de
l'espill. Tan mísers com finestra cega, tan cauts com l'ombra
del cor al migdia.
Ramon Guillem. Maregassa. 2002
I comenten amb tu algun poema, una obra de teatre o la
darrera pel·lícula de culte, les migrades excel·lències d'un
sopar insípid o apressades teories de manual sobre la flama
inextingible. Però aquells ulls no et miren, perquè no en
saben. Creuen que la bellesa de l'aigua rau en l'absència
de les ones, i que la imatge d'un cos limita amb el marc de
l'espill. Tan mísers com finestra cega, tan cauts com l'ombra
del cor al migdia.
Ramon Guillem. Maregassa. 2002
Reclam
Etiquetes de comentaris:
arbres,
Bokova [Irina],
fruites,
poesia sostenible,
poesia sucosa,
Rosarqué [Esperança]
20 de març 2010
És ara que conec els moviments de la mar
És ara que conec els moviments de la mar
que la tem.
Perquè ja sé que la navegació té el risc
del naufragi. Però les ones m'empenyen amb força
fins al prodigi de les teues platges i també
jo, Ningú, vull recuperar a l'illa feàcia el nom.
El nom i la memòria.
Christelle Enguix. El cor del minotaure, 2009
Etiquetes de comentaris:
Enguix i Morant [Christelle],
illes,
mar,
memòria,
moviment,
naufragar,
ones,
platja,
poesia breu,
poesia de la memòria,
poesia marítima
La Pedrera
Sorpresa a la caiguda de la tarda he vagat pels camins d'asfalt. Les mans dins les butxaques jugaven amb tiquets multiviatge. He vist canviar els colors del cel, primer al vermell, després al grana; i m'he aturat allà on Gaudí recorda formes germanes. Sorpresa, en caure la tarda, allí on deliris fòssils aturen les presses urbanes. Núria López Garcia. Estacions de trànsit, 1992 Pr.: Màrius Sampere |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
art,
camins,
cel,
civilització,
Gaudí [Antoni 1852-1926],
grana,
López Garcia [Núria],
persones,
poesia ciutadana,
poesia de la mirada,
poesia de la reflexió,
vermell
Subscriure's a:
Missatges (Atom)