Art poètica

Alguna cosa més que el do de síntesi:

veure en la llum el trànsit de la llum.

Pere Gimferrer. Mirall, espai, aparicions: poesia 1970-1980. 1981

Vinc

Vinc del desig,
de somiar-te,
ple de pell
i del blau de mirall
d'aquestes aigües nues.

S'eixuga la llum.

Torno al somni,
als teus ulls,
que m'han pres i que em deixen,
a les mans on escolto
aquesta veu que estimo.

Quin silenci entre els dits!

Dorm el riu.
Els llavis beuen l'aire.
Ho fan tan lentament
que sembla que s'allunyin.

El somni ha caigut per la finestra
i arriba l'onada del temps.

Ara aprenc a explicar-li a la nit
com em cal la tendresa.


Carles Duarte. El somni. 2000

31 desembre

T'escric en el pont 1941-1942, com aquell que diu
amb una cama a cada any. Qui sap vosaltres si sou
també en aquests moments damunt d'un gouffre pas
moins amer, camí del país de la Nueva España. Això
de no poder localitzar en el mapa, amb tota certesa
i en un moment donat, una persona estimada, és potser
l'experiència més inesperadament cruel que m'han procurat
aquests anys. Com si fos poc, no sabem quina repercussió
tindrà l'extensió de la guerra al Pacífic sobre
els correus amb Amèrica.

1942 serà un any duríssim. Però la flor minúscula i tenaç
fa cada vegada més bona olor. Crec que l'any que ve,
per Sant Silvestre, tindrem tots els motius per esperar
un bon 1943.* Per altra banda, tinc el ferm propòsit de
millorar molt en els dotze mesos que s'acosten i anar a
rebre tot el que em porti la pau amb una córpora tolerable,
i que no em faci fer massa el ridícul. I escriure molts versos.
Almenys la vostra propera carta ens anunciés el viatge
a Mèxic, millor encara, ens arribés ja des d'allí!
Bé, plego. El millor 1942 que hagin conegut els segles!

Màrius



*Era, naturalment, l'entrada d'Amèrica del Nord en la guerra
contra els nazis la causa d'aquest optimisme. [N. de J. Sales]


Màrius Torres. Poesies. 1947

Un vell plàtan, des del carrer

Un instant de tendresa, molt intens
i sobtat com un xàfec, que t'agafa
al bell mig del carrer i fa parar
l'home enfeinat que ets ara, i t'adones
-et puja de l'estómac, no tens aire-
que el teu pou no té fons fins a la mort
i no era això el que tu volies, no,
i et retrobes infant i et venen ganes
d'algú que et permeti refugiar-t'hi
suaument i càlida, sense amor.
I retrobes els teus ulls a les fulles
del plàtan. I reprens a caminar.




Carles Miralles. D'aspra dolcesa : poesia 1963-2011. 2002

Elogi del viatge

L'art només interessa, surt del propi clos, quan és expressió

d'una poètica personal.

Poètica personal que es produeix sempre en un lloc i un temps

determinats.

Les poètiques són múltiples. Tantes com possibilitats de saltar, de

fer el pas, d'allò incidental a allò que perdura -o vol perdurar-.

Però aquest salt no és possible sense un lloc on, primer, els

peus s'afermin.

El salt no és possible en el buit. Però podem saltar des de llocs

diferents.

D'aquí la importància dels viatges, dels desplaçaments (des-

plaça-ments), dels canvis d'horitzó.

Prendre -emprendre- els viatges com un exercici creatiu.

Descobrir què hi ha de nou en les coses semblants, què apropa

les coses allunyades.

Ser sensible a les petites diferències -les diferències

significatives.

Sentir-se sacsejat. Córrer el risc i l'aventura d'enfrontar-se a

allò que no coneixes. Trencar les habituds, les rutines.

Deixar-se sorprendre per les coses exòtiques. Valorar el viatge

com un estímul de la capacitat de sorpresa. Captar i transmetre

aquesta sorpresa.

El viatge ensenya a relativitzar, a valorar. A descobrir corrents

de pensament o de gust. A distingir allò que és coincidència d'època

d'allò que és només mimetisme de moda.

El viatge és un moviment no sols enfora, sinó endins. Ens fa

passar enllà de les fronteres -de les pròpies fronteres-.

Poètiques possibles vol dir poètiques obertes, poètiques sense

fronteres.

Albert Ràfols-Casamada. Signe d'aire : obra poètica, 1939-1999. 2000

Edició: Ramon Pinyol i Balasch. 

No em plau l'home que en tots els afers no sigui

No em plau l'home que en tots els afers no sigui
lleial i pur com la fina romana;
ni em plau l'home que cinc dies a la setmana
ment en les paraules i vol companyia d'amants;
ni em plau l'home que em treu plomes o palles
del meu vestit o es jacta de batalla;
ni em plau l'home que no té vergonya,
perquè tot el menjar se'l posa al pap com les cigonyes.


Les poesies de Jordi de Sant Jordi. 1998

Elegia de la mar que retorna

Vida crescuda en l'onada perenne que torna a la platja

i no recorda l'afrau on, en la fosca, ha nascut:

mot deturat un instant, adunada certesa de l'hora,

gra de no-res que ens perfà; tot ha callat per sentir

l'ombra del mar en la terra nocturna que trava les barques,

frases partides d'un text càlidament esgotat.

Qui vols trobar en la morent llunyania? No fores falena

d'una foguera de glaç? Teva va ser per atzar

i ara no en saps dur les cendres amb vol paorós a l'antiga

illa estimada pels vells; ales de plom t'han lligat

a les lleugeres estances d'amors que no damnen la brida

del teu voler apressat; vés i encalça els seus precs.

Giren les ones en l'ambre perfecte del temps i el teu dia

ja no gravita en l'ofec; tot farà grat el camí:

siguin carnoses les fruites daurades que et duguin els vespres,

i en el meu vers alzinat temis l'enyor del teu si.

Susanna Rafart. La mà interior. 2011

Mestressa de casa

Hi ha dones que es casen amb cases.
És una altra mena de pell; té cor,
boca, fetge i budells que funcionen.
Les parets són permanents i rosa.
Mireu-la allí tot el dia de genolls
i com fidelment es renta.
Els homes hi entren per força, empesos com Jonàs
dins la mare robusta.
Una dona és la seva mare.
Això és el més important.



Anne Sexton. Com ella : poemes escollits, 1960-1975, 2011

Tr.: Montserrat Abelló

lectura

Es fa difícil d'endevinar on acaben
les errates que l'autor fa expressament
i els errors normals d'un llibre imprès.

M'assec en un balancí i miro
per la finestra.
Hi ha uns llibres que es deixen llegir
i uns altres que hi has d'anar.


Joan Brossa. El dia a dia: 1988-1992, 2007

Les gràcies de l'Empordà

La primera gràcia de l'Empordà és la franca i noble

i forta gent empordanesa. En la fondària dels seus

ulls s'hi veu un cel clar de tramuntana. En la còrpora

ossuda i musculosa ens mostra el llegat d'una raça

de treballadors de la terra, intrèpida en les artigues,

toçuda i brava en el batre les roques, confiada en la

pròdiga provisió del sol, segura de la voluntat de

triomfar per son lliure albir.

(Fragment)

Pere Coromines. Les gràcies de l'Empordà, 1994

Després de la pluja

Quan ha passat la pluja, gotellina

el verd fullam, estranyament novell,

criden tres nois, s'exclama una veïna,

canta el nou goig un ignorat ocell.

Ha estat, però, de tan testarda mena

la pluja, avui, que l'encalçà la nit;

i ara, en foscor tardanament serena,

sentim, només, el grill enfervorit.

I ell -a joc els veïns i l'ocellada-

cerca d'anar encabint, esmaperdut,

dins una sola nota exasperada,

la nova, immensa, humida joventut.

Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Motius de joia

Calaixeres amb sucre per calaixos,

cadires, la sang dels homes,

la veu, els trens roents de velocitat

i ferro, les llargues setmanes,

les lleugeres hores, els besos,

els ulls, la mar sadolla d'escuma,

de gavines, el vent, les xemeneies

de les fàbriques, les grans turbines,

les rescloses, els àlbers, la neu

de passa vacil·lant, els ocells, els estels,

aquest món que sota els nostres peus

oposa la seva existència compacta.

Sento flautes, tabals, cavalls

veig les portes obrir-se, florir les roses,

veig els ocells volar sagnants sota d'un sol

ja cert, veig el verd

de les persianes, la lluentor del raïm,

veig trencar-se cadenes de pols,

veig fronts i llavis, i finestres,

sento el cant de l'alosa, el cant del fum,

el cant de la roda damunt el dur

camí, sento el fremir de les ales, el cant

del vi dins el vas, el rumiar de les vaques, de l'herba

el respirar de l'herba.

18 de març de 1947

Albert Ràfols-Casamada. Signe d'aire : obra poètica, 1939-1999. 2000

Examen global de la poesia de Jordi de Sant Jordi

No hi ha el més petit dubte, doncs, que tota la poesia de

Jordi de Sant Jordi convergeix devers un mateix programa

ètic: el de l'ideal del cavaller cortesà capaç de practicar 

l'amor, la fina amor naturalment, amb tot el que això 

implica en l'ordre del perfeccionament moral individual. 

Hem parlat més amunt d'una mena molt especial de 

prudència literària que era atribuïble a Jordi de 

Sant Jordi, allò que se sol entendre per bon gust.

Hi afegim ara la idea trobadoresca de mezura 

en l'aplicació poètica: bon gust i mesura són els 

trets que defineixen les seves tries estilístiques 

i també la selecció dels referents objectius

de les seves imatges.

(Fragment de l'estudi, pàg. 75)

dins, Les poesies de Jordi de Sant Jordi, 1984)

For all we know

A Heike van Lawick

Les hores són espesses i alhora s'esvaneixen
en rogles invisibles, com l'aigua dins de l'aigua.
Ara és la nit una carícia immòbil,
té un goig que cerca el límit, que hi aspira.
Saber-te en el silenci i en la veu
em torna l'atmosfera més lleu de respirar.
Jo no sé si soc digne de l'amor
que m'ofereixes i ni tan sols m'inquieta,
i així tot és gentil i pren la teua forma
d'oberta mar tranquil·la i m'hi capbusse
i en faig grans glops fins que l'alè i la sang
com l'aigua dins de l'aigua van fonent-se
i visc eternament a dins de tu
mentre bevem el temps que va bevent-nos.




Enric Sòria. L'instant etern. 1999

La de Fontargent

De Fontargent a Oriege

n'he baixada aquest matí

pel rost de Clota Florida

maduixetes a collir.

Tot omplint-ne la cistella

un aurer ensopeguí,

un aurer que entre la sorra

triava granets d'or fi.

-Déu vos guard, gerdera hermosa.

-Déu vos guard, fallard fadrí;

prou vos daria maduixes

si em donàsseu d'or un bri.-

-Preneu's-el, gerdera hermosa;

per gerderes l'apleguí-.

Ell me'n donava una embosta,

jo unes volves ne prenguí,

mes maduixes oferint-li,

de les selves coral fi.

Mentres ell se les prenia

les maduixes canvií,

cada gerd era un carboncle,

cada maduixa un robí.

Per ensenyar-vos-en mostra

la més vistosa encastí

en est anell de cinta ampla

que en dos se pot migpartir:

per anell de nuviatge

si el voleu, veu's-el aquí.

(Fragment)

Jacint Verdaguer. Canigó, 1967

Un comiat silent

Les fulles roges i grogues
van caient pausadament
són segures papallones
de colors molt resplendents,

i si es posen en la galta
són un acaronament
un gaudir de cosa grata
un gaudir de sol naixent.

El foc totes les devora
puix que embruten el camí,
i sa flama el cel decora
i elles seguint, fent destí.

Sorgirà una fulla nova
despuntarà primavera
i l'arbre tot es renova
com l'amistat més sincera.

 


M. Teresa Altet Boada. L'eficàcia de les flors. 2010

Considera, m'ha dit

Considera, m'ha dit,
que avui és un dia de la teva vida
i, atès que no saps pas
quants en tindrà el teu temps,
hauries de mirar de fer-te'n digne.

He escoltat, silenciós i pensiu,
com un grec la resposta de l'oracle.
Callaven mentrestant els rius
i les màquines de la ciutat callaven.

Per refer-me'n he hagut de sortir al carrer.
Llavors he sabut respondre a l'oracle
que la sort és que el dia
era també de molts,
que m'hauria enganyat
si m'hagués quedat sol a casa
amb mi sol; que cal viure
sempre com si la vida
no fos només un dia
i entenent que la soledat
és un mal o un remei
algun cop necessari,
com la fam o el dejuni.



Carles Miralles. D'aspra dolcesa : poesia 1963-200. 2002

Gàrgola

La gàrgola mig riu adolorida

guaitant el vell jardí.

Clareja cel amunt. Plenes de vida

comencen de florir

d'un cirerer novell les branques altes,
que als bons fruiters de claustre i de convent
també l'Amor els hi enrogeix les galtes
quan l'alè del Senyor escalfa el vent.

S'acosta l'hora santa

i les oques se'n van al brollador

i allí, sota el desmai

de l'aigua que els hi canta,

hi bategen de nou sa gran matinblancor.

Llavors omple el jardí mística ofrena.
És l'oració d'un llavi virginal.
La gàrgola la diu tota serena...

I les pedres regalen

de claror matinal.

Joan M. Guasch, dins, Antologia de la poesia modernista. 1990

Edició de Jordi Castellanos.

La vida

Tu quan neixes,
quan creixes,
quan jugues,
quan dorms,
tu quan aprens
a jeure amb l'amor,
quan aprens a enganyar-lo,
a negar-lo,
quan aprens la suor
de l'esforç.
Tu quan obres ton ventre
per donar nova vida,
tu quan et dones,
quan busques i lluites,
quan aprens a estimar-te
estimant sense por.
Tu i jo, tu i jo,
i tu, i tu, i tu,
i la vida...
I la vida després
sense res de tu i jo.



Josefina Vidal. El mar inevitable: obra poètica 1963-2006. 2006

L'arribada de la primavera

L'hivern se'n va. Ressona pel món un cant de festa.
El dia creix. Refila l'aigua del rierol.
I riuen les muntanyes cobertes de ginesta.
I torna la llum viva que sembra l'or del sol.

Els ametllers floreixen com màgiques banderes
Cantant dolces victòries. Surt l'herba pels camins.
I s'obren les finestres com boques rialleres.
Per airejar les cambres amb perfums dels jardins.

Les orenetes omplen l'espai. La saba crida
Els arbres de la terra que van a germinar.
Un himne d'harmonia s'aixeca de la vida.

Les roses són més belles. El cel més net i clar.
Tot guanya noves forces després de la dormida.
La Primavera vetlla l'etern recomençar.


Barcelona, abril de 1961


Joan Baptista Xuriguera. L'horta daurada, 2008

Sant Jordi

III

Sant Jordi, senyor meu, senyor meu i cavaller,
armat amb una espasa i amb una d'or
amb tot l'aire d'un àngel i l'essència d'un sant,
et demano que em defensis, bon sant i bon cavaller,
d'aquella fera salvatge, d'aquell tan terrible drac,
a qui lliuraven un home cada dia al dematí.
Si un home no li lliuraven cada dia quan tocava,
no deixava que ningú begués ni una gota d'aigua.
A sorts varen escatir a qui haurien de portar
i la sort va anar a recaure sobre la bella princesa,
la bella filla del rei que la mare tant aimava.
Quan el rei ho va sentir, així va dir tristament,
-Agafeu tot mon cabal, però deixeu la meva filla.
Una enorme multitud va fer cap a veure el rei:
-Dóna'ns, rei, la teva filla o t'agafarem a tu.
-Agafeu-la i abilleu-la amb un bell vestit de núvia
i porteu-la vora el pou perquè el drac l'assaboreixi.
En el marbre d'aquell pou varen lligar la cadena
i a la cadena, la jove, tan bella i desventurada.
Però Sant Jordi va voler salvar la noble princesa
i d'aquella mala fera per sempre més deslliurar-la.
Va muntar dalt del cavall i cap allí se'n va anar
i en arribar vora el pou es va asseure a reposar.
-Deixa'm, bona noia, deixa'm, deixa'm que dormi una estona,
que jo mataré aquest drac per poder-te alliberar.
Quan Sant Jordi s'adormí, el drac començà a pujar.
Retrunyien les muntanyes, s'estremien tots els arbres
i els ulls de la pobra noia ploraven com una font.
-Alça't, alça't, senyor meu, que l'aigua és plena d'escuma
i el mal drac les dents afila i el mal drac les dents esmola.
Alça't, alça't, senyor meu, que encara se't menjarà
aquesta fera salvatge que ara se'm vol menjar a mi.
Sant Jordi es va despertar, atordit, esmaperdut,
i brandí la seva llança com sols ell sabia fer.
Li va clavar una llançada i a la boca el va colpir
i ferit com el tenia mort el deixà estès a terra.
-Vés-te'n, bona noia, vés-te'n, torna-te'n amb els teus pares,
vés-te'n i digue'ls qui ha estat que avui t'ha salvat la vida.
El rei tost el va cridar, el rei així li va dir:
-La meva joia és la teva i teva és la meva filla,
teva és aquesta corona que ara porto sobre el cap.
-Gaudeix, bon rei, gaudeix, gaudeix de la teva filla,
i gaudeix de la corona que ara portes sobre el cap.
-Però digue'm, gran heroi, digue'm quin és el teu nom,
perquè et pugui fer un present, un present que t'abelleixi.
-Jordi em diuen de nom i vinc de la Capadòcia.
Si és que vols fer-me un present, fes-me construir una església:
a mà esquerra pinta-hi el Crist, el Crist i la Verge Maria,
i a mà dreta un cavaller que empunyi una llança d'or,
que empunyi una llança d'or i brandi d'or una espasa.




Centre de Recerca del Folklore Grec, manuscrit núm. 1151, pp. 91-93, 
versió recollida l'any 1938 per Maria Ludaki a Sinope, El Pont, Àsia Menor




Balades gregues, 1999 ; pròleg, trad. i notes d'Eusebi Ayensa

Encara que mil molles de melangia ballin

Encara que mil molles de melangia ballin
mogudes per fils tristos de pluja sense solc,
amor, ara et convoco, vol clar de voliana:
surt del celler on l'oratge ha reclòs el teu vi.
Que el llevant esbarriï un polsim de revetlla!
Plana damunt els núvols amb les ales del maig!
Acosta la teva ombra amb seguici de cintes,
al cel posa-hi domassos, estrelles als terrats!
I duu-nos en carrossa un sol vell amb copalta
i un doll de serpentines que amanti tot el món.



Maria Mercè Marçal. Cau de llunes. 1998

Formentera

Com una exhalació,
un colp de vent indefinible,
l'ombra fugaç
de la gavina
en l'aigua:
les ales tallant el blau
com un transparent
cor en calma,
i els ulls,
cristall de foc
en l'ara del mar,
un silenci de neu
escrit entre els raigs del sol
al cos que s'ofrena,
immens amor de llum que mai no acaba.



Ramon Guillem. Celebració de la mirada. 2005

Premi de poesia Vicent Andrés Estellés 2004

El verd que busco

Vaig néixer en un pis de l'esquerra de l'Eixample barceloní, coincidint, cronològicament, amb l'adveniment de la República i l'arribada de les orenetes i del brot de les fulles tendres dels plàtans que vorejaven -i voregen- les calçades de la majoria dels carrers d'aquest barri. En aquella casa va transcórrer la meva infància i part de la meva joventut, llevat dels tres anys de la guerra civil i dels llargs estius que passava al Maresme, a la finca de l'àvia d'Arenys de Mar, alternant amb estades a Sant Joan de les Abadesses, al peu dels Pirineus.



(Fragment)


Núria Pompeia, dins

Barceldones, 1989
Dir.: Isabel Segura

Desparaula

Avui he arribat al regne de les imatges, al regne de la

desparaula.

Per això totes les coses poden tenir qualitats

humanes.

Per això totes les coses poden tenir qualitats

d'ocells.

Per això totes les pedres poden tenir qualitats

de gripau.

Per això tots els poetes poden tenir qualitats

d'arbre.

Per això els poetes poden arbrar els ocells.

Per això els poetes poden humanitzar

les aigües.

Per això els poetes han d'augmentar el món

amb les seves metàfores.

Els poetes poden ser precoses, preverms,

poden ser premolses.

Per això els poetes poden comprendre

el món sense conceptes.

Els poetes poden refer el món amb imatges,

amb efluvis, amb afecte.

Manoel de Barros. Riba del dessemblat: antologia poètica. 2005

Ed. i trad.: Zoraida Burgos

Lluna nova

Divendres va començar el Ramadà.
Hi ha lluna nova.
Aquest mes no em podré passar.
No puc fumar, ni menjar ni beure
mentre hi hagi un fil de llum.

La meva germana, la Zahwa, aquest cop no el pot fer.
Està embarassada i el metge li fa prendre ferro.
Diu la mare que quan la Zahwa doni el pit,
si té poca llet, tampoc no farà el Ramadà.

Jo fa un parell d'anys que el faig.
El pare no m'hi obliga, sóc jo qui ho ha decidit.
Em costa de passar. Sobretot a l'estona del pati.
Per als meus companys és una cosa normal,
no em diuen res.

El millor d'aquests dies arriba al vespre,
quan ens ajuntem, al voltant de la taula,
i mengem el que la mare i la Zahwa han preparat.

(Fragment)

Montse Flores. L'aigua del Rif, 2010

Estimo els nens

Estimo els nens: ells saben l'instant que ens lacera
i veuen les formes de cada univers
amagat en els dits, en el gest i en el plor.
El meu temps són moments que s'encalcen,
les denes d'un rosari finit;
ells no compten l'instant, sinó els ulls que els envolten,
les mans que els amanyaguen i les veus.
Vindran al teu jardí i es mullaran els llavis
a l'aigua de la font.

            Jo encara faig camí.

Rosa Font. Des de l'arrel. 2009

Tria personal

A Pere Calders que ha il·luminat els dies d'ànimes d'arreu del món


L'humor inventat ens salva
de la neurociència,
l'esmoladíssim instint,
de no saber-ne un borrall,
de la basarda.

I, la poesia euclidiana,
de la descompressió cronomètrica,
de les de mena sociable,
d'anar de corcoll i,
de tenir la geografia
com un corral.


Teresa Grau Ros, 2012

L'any ha començat bé

L'any ha començat bé
amb l'últim dia d'un any bixest
i ara la primavera duu el cap
dins l'aigua.

¿Quin perill?

¿Per ventura ens abandonarà l'amor?
ens preguntem. Però no ho volem saber.
¿Omplirem el pou? ¿Farà fred a l'hivern?

¿Tornarem a veure'ns?

Avui res no importa:
hi ha tants crits, danses, celebrances,
tantes herbes fortes i projectes folls
-allà on hi hagi aigua pararem a beure...

¿Quin perill?

Menta i ortigues creixen a l'hort
i memòria suficient:
callats jorns de dolç dolor,
superbes, lentes tortures, gelosies.

¿Ha minvat el vent?

Ja és tard per l'any que comença
i no em sorprèn aquest inici
amb què ens allunyem de l'experiència vella
tot contemplant en el mirall
el so de la nit que s'apaga.

¿Quin perill?

Ens oferim els jocs, els bona nit,
el "benefici" dels dubtes,
tot desitjant la dependència del cos,
de la vista i l'oïda,
del gust i el tacte,
i de l'olfacte.
¡Ah, com és bo estimar-se,
com és bo oblidar!

Francesc Parcerisas. Triomf del present. 1991

Blat

Un camp de blat oneja al cap de la meva dona
i de la meva filla.
Quina banalitat descriure així la rossor,
i tot i així, allà creix el pa
de la meva vida.



Ronny Someck. Amor pirata. 2006 

Traducció de Manuel Forcano