Els amics no es perden, es guanyen

A Pepe Simón

Un amic és més que jo:
La meva cara i els meus ulls.
Allò que veig, existeix.


Ningú no ens representa : poetes emprenyats, 2011

Sabors

Saliveges dolçors

que et fan néixer el somriure.

Et sorprèn el menú

que et presenta la vida:

gust de sal en el plor

com la mar del misteri

i el sabor de la mel

en els llavis que estimen.

Sucre i sal, paradoxa

en el teu paladar.

Com el bé, com el mal

del camí temporal.

Jordina Nadal. Victòria in vitro, 1997

Voldries que et deixaren les paraules

viure de nou el tacte de les coses,
el tacte que desperta la pell nua
i que l'omple de nou en cada empremta,
poder sentir els ulls damunt els ulls,
els braços sobre els braços, caminar
sobre la llum cansada del migdia
o sobre el gris asfalt de carreteres.
Voldries repetir cada viatge
des del regrés de cada matinada,
trobar instants perduts en clars d'oblit.
Voldries que et deixaren les paraules
sentir l'alè de cada situació
i entrar en l'atmosfera que respires.



Teresa Pascual. Les Hores, 1988

i dins,  
Vosaltres, paraules : vint-i-cinc anys de poesia al País Valencià (1975-2000) : mostra poètica, 2003

La darrera fruita

Jo t'am, rosada, cerva tardana

tu qui madures dins l'ampla cuina

a ramells o garlandes penjada

on no arriba amb els dits la mainada.

Fruita que porta de tots els arbres

el mas tardívol, petita i última,

mai no et manca un pagès qui te culla

pensatiu al tombar de la fulla.

Tu mentre udolen del vent les ratxes

als nins recordes qui, porta closa

fan remor, com al buc les abelles,

del bon Juny les cireres vermelles.

Bona, mes aspra, i, com la verge

qui a la materna calor s'educa,

tu l'estimes, la casa tranquil·la

amb la flama a la llar qui s'enfila.

Madures lenta com la donzella

que és separada dels seus un dia

per quelcun qui després ha gustada

de son cor una mel ignorada.

Giovanni Pascoli, dins,

De Leopardi a Ungaretti. 2001

Traducció de Maria Antònia Salvà

Rius xics, rius grans com la teulada de la mar

És difícil sentir i interpretar
un riu entre dos marges,
per bé que sigui com un toll
esbiaixat. És difícil, perquè
sentir un color i desxifrar
pensament i paraula
és cosa de poetes: llum de mags.

(La veu del riu i la blavor del so que t'ha cridat)


Àngels Cardona. Les veus del riu, 2001

Amistat

Fraternitat de l'ànima,

millor que la de sang uneix les vides:

és harmonia ingènita

més forta en voluntat, com res la imposa.

D'amor té noble l'índole,

però sens febre del sentit ni lluites,

sense turments ni llàgrimes

de gelosia o borrascós desfici...

En calma sereníssima

escalfa els escollits que s'hi agombolen,

com a l'ardor benèfica

de la volguda llar on riu la flama.

És foc sagrat. Donaren-li

altar solemne les virtuts, i dura

nodrit de rames íntimes

que, com més velles són, més bé el renoven.

Què hi fa si es tornen àrides,

amic, les il·lusions que compartírem?

Fent-se records, més pròpies

són per nodrir el foc, com rama seca.

Com una vestal càndida

nostra amistat sa flama n'alimenti

i gravi amb mà fermíssima

nostres dos noms units, al peu de l'ara.

Miquel Costa i Llobera. Poesia completa. 2004

Dues escenes

I

Ens veiem tal com ens comportem,
cada racó ens fa algun oferiment especial.
El tren porta alegria;
les espurnes que fa il·luminen la taula.
El destí guia el pràctic del port, i és el destí.
Feia molt que no sentíem tantes notícies, tant soroll.
Era un dia agradable i càlid.
«Et veiem als cabells,
l'aire que descansa al voltant dels cims.»

2

La pluja fina ungeix la maquinària del canal.
Aquest potser és un dia d'honestedat general,
com cap altre en la història universal
tot i que els fums no tenen cap autoritat especial,
eixuts com la pobresa, igual.
Hi ha unitats magnífiques damunt d'un vell,
a l'ombra blavosa d'alguns pots de pintura
i els cadets diuen, rient: «Al vespre,
totes les coses tenen un horari, si esbrines el que són.»




John Ashbery. Alguns arbres. 2001

Tr. i intr.: Melcion Mateu i Adrover

L'assistent social i el mico

Una vegada vaig seure en una habitació amb un mico que deia
que no era un mico. Vaig entendre l'angoixa que li produïa el
fet de viure atrapat en un cos que detestava. Senyor, vaig dir-li,
crec que comprenc com se sent i m'agradaria ajudar-lo.
Tracta'm de mico, va contestar, m'ho mereixo.




Mark Strand, dins,  

Nit de poesia al Palau : Barcelona poesia 2012 : XXVIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona 

Poema traduït per Hara Kraan.

La primavera

Pel bosc tot glaçat
un cant s'ha sentit;
damunt les muntanyes
s'escolta un brogit:

Lleveu-vos amics,
que el fred ja se'n va,
lleveu-vos depressa,
l'hivern s'ha acabat!

Les flors obren l'ull
aixequen el cap,
i diuen alegres:
Quin dia més clar!

Damunt del paller
badalla un ocell,
estira les plomes
i fa un capgirell.

Les mosques se'n van
darrera del vent,
els núvols fan gresca
i mullen la gent!



Francesc Bofill, dins Les quatre estacions, 2001

Imatges

Sec en un cafè davant el mar,

però s'esvaneix aquesta ciutat

i me n'apareix una altra:

allà on vam trobar-nos...

I se m'amunteguen les imatges.

Sant Joan Damascè té tres bells discursos
contra els iconoclastes
i sempre a favor de les imatges:
El que és un llibre pels qui saben llegir,
és una imatge pels qui no llegeixen.
Alló que les paraules ensenyen per l'oïda,
una imatge ho fa pels ulls. Les imatges
són el catecisme dels qui no llegeixen.

De tu l'únic que ara servo són imatges.

Les del goig. I tanco els ulls

per veure-les millor.

Els qui sabeu llegir

ja m'enteneu.

Manuel Forcano, dins, 

Nit de poesia al Palau : Barcelona poesia 2012 : XXVIII
Festival Internacional de Poesia de Barcelona

A l'ànima

Ànima, enllà de fressa i de corrua,
lliura't al cant, prodigi de l'amor.
Mal que ens dolguin la queixa i el furor,
la delícia del cant es perpetua.

Sota la nit espesseïda i crua,
escric, terra pairal, en ta llaor;
ni que fos l'únic, he de fer-te honor
si sageta mortal no se m'afua.

I, oh Poesia!, al grat de ta presència
els mots, de cop, afirmen l'existència
d'una fe que no es torba ni consum.

Qui t'és fidel, no et servirà debades,
que, al dring de tes paraules enllaçades,
l'anhel és foc, i l'esperança, llum.

Josep Carner en els seu millors escrits. 1984

Vós podríeu?

D'un sol cop vaig embrutar el mapa
dels meus dies grisos
esquitxant-lo amb la tinta d'un flascó.
Després he mostrat en un plat de gelatina
els pòmuls oblics de l'oceà.
A les escates d'un peix de llauna
he llegit la crida de nous llavis.
Vós
podríeu
tocar un nocturn
amb la flauta de les canonades
per on corre l'aigua?

1913


Vladimir Maiakovski

En el llibre:

Poesia russa contemporània. 1991

Edició: Ricardo San Vicente
Traducció: Joaquim Horta i Manuel de Seabra

T'has alçat dins de mi

T'has alçat dins de mi
com un mar que desperta
el nou dia amb la llum
maragda del seu cant,
com un vol de palmeres
que busquen altres cels.

Has mirat i els teus ulls
han encès sols i fires
en la nit que em regnava
els anys i tots els somnis.

Ara sent com passeges
molt a espai les estances,
les fosques galeries
que abans eren silenci.
Ara sent els teus llavis
navegant-me les venes
i en el cor descansar
les teues mans quan tornen
de plantar de gesmil
el desert dels meus ossos.

Ara sent que m'habites
cada hora que passa,
plena ja de sentit
puix que plena de tu.




Marc Granell. Versos per a Anna. 1998

L'excusa per al tedi i la delícia

Alguna cosa passa a les vesprades
que ens ompli l'horitzó de lucidesa.
Potser riu la ciutat, o s'extravia
la fe del pelegrí sense nissaga,
mentre la nostra gosadia troba
l'excusa per al tedi i la delícia.

Alguna cosa passa a les vesprades
que sorprèn l'esperit i tot abasta.
Tal volta amb dolça màgia s'inflame
cada gest de l'amant, tal volta dubte:
en els seus ulls eterns admira, com
pren forma la més bella primavera.

Isidre Martínez Marzo. Camí de tornada, 1996

de vegades

de vegades ets més llarg que altres vegades

les tíbies no

sempre són llargues

de vegades ets més prim que altres vegades

el clot, però

el clotet hi és sempre

de vegades ets silenci

de vegades ets un cant en contrapunt que cus vesprades

de vegades ets dos peus en calcetins amb punts de goma que no et deixen

esbarar ni tindre dubtes però de vegades dubtes tant que sembles menys alt i

més flac i els punts de goma estan dormint allà a les golfes

et compraré uns calcetins calents sense puntets i si t'esbares pel parquet no has

de patir

que caure ensenya

i jo t'agafe

16 

Muriel Villanueva i Perarnau. Poemes sense punts de goma. 2011

Art poètica

Alguna cosa més que el do de síntesi:

veure en la llum el trànsit de la llum.

Pere Gimferrer. Mirall, espai, aparicions: poesia 1970-1980. 1981

Vinc

Vinc del desig,
de somiar-te,
ple de pell
i del blau de mirall
d'aquestes aigües nues.

S'eixuga la llum.

Torno al somni,
als teus ulls,
que m'han pres i que em deixen,
a les mans on escolto
aquesta veu que estimo.

Quin silenci entre els dits!

Dorm el riu.
Els llavis beuen l'aire.
Ho fan tan lentament
que sembla que s'allunyin.

El somni ha caigut per la finestra
i arriba l'onada del temps.

Ara aprenc a explicar-li a la nit
com em cal la tendresa.


Carles Duarte. El somni. 2000

31 desembre

T'escric en el pont 1941-1942, com aquell que diu
amb una cama a cada any. Qui sap vosaltres si sou
també en aquests moments damunt d'un gouffre pas
moins amer, camí del país de la Nueva España. Això
de no poder localitzar en el mapa, amb tota certesa
i en un moment donat, una persona estimada, és potser
l'experiència més inesperadament cruel que m'han procurat
aquests anys. Com si fos poc, no sabem quina repercussió
tindrà l'extensió de la guerra al Pacífic sobre
els correus amb Amèrica.

1942 serà un any duríssim. Però la flor minúscula i tenaç
fa cada vegada més bona olor. Crec que l'any que ve,
per Sant Silvestre, tindrem tots els motius per esperar
un bon 1943.* Per altra banda, tinc el ferm propòsit de
millorar molt en els dotze mesos que s'acosten i anar a
rebre tot el que em porti la pau amb una córpora tolerable,
i que no em faci fer massa el ridícul. I escriure molts versos.
Almenys la vostra propera carta ens anunciés el viatge
a Mèxic, millor encara, ens arribés ja des d'allí!
Bé, plego. El millor 1942 que hagin conegut els segles!

Màrius



*Era, naturalment, l'entrada d'Amèrica del Nord en la guerra
contra els nazis la causa d'aquest optimisme. [N. de J. Sales]


Màrius Torres. Poesies. 1947

Un vell plàtan, des del carrer

Un instant de tendresa, molt intens
i sobtat com un xàfec, que t'agafa
al bell mig del carrer i fa parar
l'home enfeinat que ets ara, i t'adones
-et puja de l'estómac, no tens aire-
que el teu pou no té fons fins a la mort
i no era això el que tu volies, no,
i et retrobes infant i et venen ganes
d'algú que et permeti refugiar-t'hi
suaument i càlida, sense amor.
I retrobes els teus ulls a les fulles
del plàtan. I reprens a caminar.




Carles Miralles. D'aspra dolcesa : poesia 1963-2011. 2002

Elogi del viatge

L'art només interessa, surt del propi clos, quan és expressió

d'una poètica personal.

Poètica personal que es produeix sempre en un lloc i un temps

determinats.

Les poètiques són múltiples. Tantes com possibilitats de saltar, de

fer el pas, d'allò incidental a allò que perdura -o vol perdurar-.

Però aquest salt no és possible sense un lloc on, primer, els

peus s'afermin.

El salt no és possible en el buit. Però podem saltar des de llocs

diferents.

D'aquí la importància dels viatges, dels desplaçaments (des-

plaça-ments), dels canvis d'horitzó.

Prendre -emprendre- els viatges com un exercici creatiu.

Descobrir què hi ha de nou en les coses semblants, què apropa

les coses allunyades.

Ser sensible a les petites diferències -les diferències

significatives.

Sentir-se sacsejat. Córrer el risc i l'aventura d'enfrontar-se a

allò que no coneixes. Trencar les habituds, les rutines.

Deixar-se sorprendre per les coses exòtiques. Valorar el viatge

com un estímul de la capacitat de sorpresa. Captar i transmetre

aquesta sorpresa.

El viatge ensenya a relativitzar, a valorar. A descobrir corrents

de pensament o de gust. A distingir allò que és coincidència d'època

d'allò que és només mimetisme de moda.

El viatge és un moviment no sols enfora, sinó endins. Ens fa

passar enllà de les fronteres -de les pròpies fronteres-.

Poètiques possibles vol dir poètiques obertes, poètiques sense

fronteres.

Albert Ràfols-Casamada. Signe d'aire : obra poètica, 1939-1999. 2000

Edició: Ramon Pinyol i Balasch. 

No em plau l'home que en tots els afers no sigui

No em plau l'home que en tots els afers no sigui
lleial i pur com la fina romana;
ni em plau l'home que cinc dies a la setmana
ment en les paraules i vol companyia d'amants;
ni em plau l'home que em treu plomes o palles
del meu vestit o es jacta de batalla;
ni em plau l'home que no té vergonya,
perquè tot el menjar se'l posa al pap com les cigonyes.


Les poesies de Jordi de Sant Jordi. 1998

Elegia de la mar que retorna

Vida crescuda en l'onada perenne que torna a la platja

i no recorda l'afrau on, en la fosca, ha nascut:

mot deturat un instant, adunada certesa de l'hora,

gra de no-res que ens perfà; tot ha callat per sentir

l'ombra del mar en la terra nocturna que trava les barques,

frases partides d'un text càlidament esgotat.

Qui vols trobar en la morent llunyania? No fores falena

d'una foguera de glaç? Teva va ser per atzar

i ara no en saps dur les cendres amb vol paorós a l'antiga

illa estimada pels vells; ales de plom t'han lligat

a les lleugeres estances d'amors que no damnen la brida

del teu voler apressat; vés i encalça els seus precs.

Giren les ones en l'ambre perfecte del temps i el teu dia

ja no gravita en l'ofec; tot farà grat el camí:

siguin carnoses les fruites daurades que et duguin els vespres,

i en el meu vers alzinat temis l'enyor del teu si.

Susanna Rafart. La mà interior. 2011

Mestressa de casa

Hi ha dones que es casen amb cases.
És una altra mena de pell; té cor,
boca, fetge i budells que funcionen.
Les parets són permanents i rosa.
Mireu-la allí tot el dia de genolls
i com fidelment es renta.
Els homes hi entren per força, empesos com Jonàs
dins la mare robusta.
Una dona és la seva mare.
Això és el més important.



Anne Sexton. Com ella : poemes escollits, 1960-1975, 2011

Tr.: Montserrat Abelló

lectura

Es fa difícil d'endevinar on acaben
les errates que l'autor fa expressament
i els errors normals d'un llibre imprès.

M'assec en un balancí i miro
per la finestra.
Hi ha uns llibres que es deixen llegir
i uns altres que hi has d'anar.




Joan Brossa. El dia a dia: 1988-1992. 2007

Les gràcies de l'Empordà

La primera gràcia de l'Empordà és la franca i noble

i forta gent empordanesa. En la fondària dels seus

ulls s'hi veu un cel clar de tramuntana. En la còrpora

ossuda i musculosa ens mostra el llegat d'una raça

de treballadors de la terra, intrèpida en les artigues,

toçuda i brava en el batre les roques, confiada en la

pròdiga provisió del sol, segura de la voluntat de

triomfar per son lliure albir.

(Fragment)

Pere Coromines. Les gràcies de l'Empordà, 1994

Després de la pluja

Quan ha passat la pluja, gotellina

el verd fullam, estranyament novell,

criden tres nois, s'exclama una veïna,

canta el nou goig un ignorat ocell.

Ha estat, però, de tan testarda mena

la pluja, avui, que l'encalçà la nit;

i ara, en foscor tardanament serena,

sentim, només, el grill enfervorit.

I ell -a joc els veïns i l'ocellada-

cerca d'anar encabint, esmaperdut,

dins una sola nota exasperada,

la nova, immensa, humida joventut.

Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Motius de joia

Calaixeres amb sucre per calaixos,

cadires, la sang dels homes,

la veu, els trens roents de velocitat

i ferro, les llargues setmanes,

les lleugeres hores, els besos,

els ulls, la mar sadolla d'escuma,

de gavines, el vent, les xemeneies

de les fàbriques, les grans turbines,

les rescloses, els àlbers, la neu

de passa vacil·lant, els ocells, els estels,

aquest món que sota els nostres peus

oposa la seva existència compacta.

Sento flautes, tabals, cavalls

veig les portes obrir-se, florir les roses,

veig els ocells volar sagnants sota d'un sol

ja cert, veig el verd

de les persianes, la lluentor del raïm,

veig trencar-se cadenes de pols,

veig fronts i llavis, i finestres,

sento el cant de l'alosa, el cant del fum,

el cant de la roda damunt el dur

camí, sento el fremir de les ales, el cant

del vi dins el vas, el rumiar de les vaques, de l'herba

el respirar de l'herba.

18 de març de 1947

Albert Ràfols-Casamada. Signe d'aire : obra poètica, 1939-1999. 2000

Examen global de la poesia de Jordi de Sant Jordi

No hi ha el més petit dubte, doncs, que tota la poesia de

Jordi de Sant Jordi convergeix devers un mateix programa

ètic: el de l'ideal del cavaller cortesà capaç de practicar 

l'amor, la fina amor naturalment, amb tot el que això 

implica en l'ordre del perfeccionament moral individual. 

Hem parlat més amunt d'una mena molt especial de 

prudència literària que era atribuïble a Jordi de 

Sant Jordi, allò que se sol entendre per bon gust.

Hi afegim ara la idea trobadoresca de mezura 

en l'aplicació poètica: bon gust i mesura són els 

trets que defineixen les seves tries estilístiques 

i també la selecció dels referents objectius

de les seves imatges.

Fragment de l'estudi, pàg. 75.

Es troba al llibre:

Les poesies de Jordi de Sant Jordi. 1984

Edició de Lola Badia i Martí de Riquer.

For all we know

A Heike van Lawick

Les hores són espesses i alhora s'esvaneixen
en rogles invisibles, com l'aigua dins de l'aigua.
Ara és la nit una carícia immòbil,
té un goig que cerca el límit, que hi aspira.
Saber-te en el silenci i en la veu
em torna l'atmosfera més lleu de respirar.
Jo no sé si soc digne de l'amor
que m'ofereixes i ni tan sols m'inquieta,
i així tot és gentil i pren la teua forma
d'oberta mar tranquil·la i m'hi capbusse
i en faig grans glops fins que l'alè i la sang
com l'aigua dins de l'aigua van fonent-se
i visc eternament a dins de tu
mentre bevem el temps que va bevent-nos.




Enric Sòria. L'instant etern. 1999

La de Fontargent

De Fontargent a Oriege

n'he baixada aquest matí

pel rost de Clota Florida

maduixetes a collir.

Tot omplint-ne la cistella

un aurer ensopeguí,

un aurer que entre la sorra

triava granets d'or fi.

-Déu vos guard, gerdera hermosa.

-Déu vos guard, fallard fadrí;

prou vos daria maduixes

si em donàsseu d'or un bri.-

-Preneu's-el, gerdera hermosa;

per gerderes l'apleguí-.

Ell me'n donava una embosta,

jo unes volves ne prenguí,

mes maduixes oferint-li,

de les selves coral fi.

Mentres ell se les prenia

les maduixes canvií,

cada gerd era un carboncle,

cada maduixa un robí.

Per ensenyar-vos-en mostra

la més vistosa encastí

en est anell de cinta ampla

que en dos se pot migpartir:

per anell de nuviatge

si el voleu, veu's-el aquí.

(Fragment)

Jacint Verdaguer. Canigó, 1967