Si poguéssim guardar físicament a la memòria el que hem vist,
un cop seques, aquestes vistes, esmicolades, polvoritzades,
foren uns pigments extraordinaris.
Perejaume. Obreda. 2003
29 de desembre 2012
28 de desembre 2012
Quan les paraules ballen
Quan les paraules ballen
vol dir que el món balla i quan el món balla vol dir
tantes coses que només alguns poetes poden expressar.
Per això la poesia exerceix aquesta fascinació de
goteig que ha fet que durés fins ara i que farà que
duri fins sempre si és que sempre vol dir alguna cosa.
Monterroso es revela contra la imatge de la vaca mansa
de muuu i llet. Hi ha una vaca que de cop també salta
i balla i que potser té la vel·leïtat d'embestir alguna paret.
Poetesa immensa perquè ho farà a la seva manera sabent,
a la seva manera també, que la paret que embestirà en el
fons no és més que una altra construcció dels homes i
les dones, miratge de maó i ciment o, si voleu, pedra o,
si en voleu més encara, de idees i opinions.
vol dir que el món balla i quan el món balla vol dir
tantes coses que només alguns poetes poden expressar.
Per això la poesia exerceix aquesta fascinació de
goteig que ha fet que durés fins ara i que farà que
duri fins sempre si és que sempre vol dir alguna cosa.
Monterroso es revela contra la imatge de la vaca mansa
de muuu i llet. Hi ha una vaca que de cop també salta
i balla i que potser té la vel·leïtat d'embestir alguna paret.
Poetesa immensa perquè ho farà a la seva manera sabent,
a la seva manera també, que la paret que embestirà en el
fons no és més que una altra construcció dels homes i
les dones, miratge de maó i ciment o, si voleu, pedra o,
si en voleu més encara, de idees i opinions.
Fragment del pròleg
Albert Vinyoli, dins, 11 poetes a la vaqueria. 1999
Albert Vinyoli, dins, 11 poetes a la vaqueria. 1999
La serra
«Copeo, copeo, copeo traïdor:
roseta encarnada,
si t’he agraviada
jo et deman perdó...»
Qui me duu l’estrofa, plena de perfums,
abella brunzenta de la soledat?...
Quan de ma finestra, a encesa de llums,
estenc la mirada per damunt ciutat,
i l’ànima mia s’enfonsa, llunyana,
dins la serra immensa
que l’illa travessa, que l’illa defensa
de la tramuntana,
llavors de la serra surt una cançó,
surt una harmonia que es torna visió:
«Jo vénc a parlar-te d’una vida d’or,
de la vida lliure que enyora ton cor;
som la camperola que presents te du,
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»
Oh flor de muntanya, fina morenor,
oh la pageseta que és una pintura
i té la cintura
com un gerricó!
L’aviram la volta amb gran volateig,
quan de matinada crida son estol;
amb capell de pauma se guarda del sol,
quan rega els bellveures vora el safareig.
Per servir als pobres fumants escudelles;
confitar codonyes, adobar gonelles
o guarir les nafres, no hi ha millors dits;
el vas ple d’escuma de la llet que muny;
encara és fadrina,
mes serà madona d’un terme de lluny.
La nit del dissabte se posa a escoltar
i el cor d’alegria li bat en secret,
quan dins la salvatge negror de l’estret
on la coma acaba, sent un eguinar
que ella coneix bé.
És l’euga ensellada del pubill qui ve.
Arriba a la clastra, bota de la sella;
escomet els amos, escomet la filla,
s’asseu devora ella;
i encara no brilla
l’estel del matí,
reprèn la tornada pel mateix camí.
I llavors la fosca de la nit, que minva,
i tots els paratges, ecos i llumets,
els torrents qui bramen al peu de la timba,
el matí que esclata en mil saluets,
els galls que desperta, les penyes que daura,
els bous que pasturen, el parell que llaura,
les viles disperses en la vall sublim,
el boc que corona la roca del cim,
el gorg que no es mou
dins la penya brava,
com gota de rou
dins una flor blava,
les dones que renten i la que entrecava,
olivars, pollancres, vinyes, sementeres,
molins i masies i castells roquers,
pel jove qui passa, plena de dolçor
de la festejada l’ànima xalesta,
tot és una festa
que canta d’amor.
Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Oh la visió pura que ve d’allà endins,
flor de rustiquesa
que em duu l’enyorança de la jovenesa!
Si per amoixar-li la cua penjanta
m’inclín a la jove, ella se decanta...
«Copeo, copeo, copeo traïdor:
roseta encarnada,
si t’he agraviada
jo et deman perdó...»
Ella se decanta i desapareix;
i mentres s’allunya i se converteix
en llum solitari lo que era visió,
en llum solitari dins la majestat
de la serralada,
tota silenciosa i tota nimbada
de serenitat...
encara ressona
la veu argentina
d’aquella fadrina
que serà madona:
«Jo som la pagesa que presents te du;
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»
Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Ginebrons balsàmics, estepes i pins;
sitges que negregen sota l’auzinar;
soleiada ardenta que besa el pinar;
ombra esmaradigna del fullatge espès;
càntics de revetla que arriben al mar,
de l’església oberta com un ull encès;
mules trotadores
que cascavellegen
per la carretera
del coll en avall;
falles que flamegen,
seguint la primera
de les balladores
en la nit del ball;
soledat feresta
on sembla que udola
d’obscur fratricidi la gòtica gesta;
trilleig de campanes que el vilatge endola;
endolats que resen i de dos en dos
cap al cementiri segueixen la caixa;
garrovers que freguen amb la branca baixa
les veles dels carros que van an el cós;
tonada del batre, cadència moresca;
mèl·leres que boten per dins la verdesca;
famílies que volten la font de salut,
i fruites que es fonen dins la boca fresca
plena de rialles de la joventut;
musa cançonera, vella rondallaire;
sanitosa flaire
de la pagesia;
llumeneret blau
que l’ànima atrau
de la minyonia...
sou l’exquisitesa, sou l’encantament
on l’ànima hi sent
de la pàtria mia.
Joan Alcover i Maspons. Poesia completa. 2006
Ed.: Maria Antònia Perelló Femenia
roseta encarnada,
si t’he agraviada
jo et deman perdó...»
Qui me duu l’estrofa, plena de perfums,
abella brunzenta de la soledat?...
Quan de ma finestra, a encesa de llums,
estenc la mirada per damunt ciutat,
i l’ànima mia s’enfonsa, llunyana,
dins la serra immensa
que l’illa travessa, que l’illa defensa
de la tramuntana,
llavors de la serra surt una cançó,
surt una harmonia que es torna visió:
«Jo vénc a parlar-te d’una vida d’or,
de la vida lliure que enyora ton cor;
som la camperola que presents te du,
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»
Oh flor de muntanya, fina morenor,
oh la pageseta que és una pintura
i té la cintura
com un gerricó!
L’aviram la volta amb gran volateig,
quan de matinada crida son estol;
amb capell de pauma se guarda del sol,
quan rega els bellveures vora el safareig.
Per servir als pobres fumants escudelles;
confitar codonyes, adobar gonelles
o guarir les nafres, no hi ha millors dits;
canta codolades
i sap contarelles
d’alicorns i fades
i poals florits.
Al fons de la cambra porta a la padrina
el vas ple d’escuma de la llet que muny;
encara és fadrina,
mes serà madona d’un terme de lluny.
La nit del dissabte se posa a escoltar
i el cor d’alegria li bat en secret,
quan dins la salvatge negror de l’estret
on la coma acaba, sent un eguinar
que ella coneix bé.
És l’euga ensellada del pubill qui ve.
Arriba a la clastra, bota de la sella;
escomet els amos, escomet la filla,
s’asseu devora ella;
i encara no brilla
l’estel del matí,
reprèn la tornada pel mateix camí.
I llavors la fosca de la nit, que minva,
i tots els paratges, ecos i llumets,
els torrents qui bramen al peu de la timba,
el matí que esclata en mil saluets,
els galls que desperta, les penyes que daura,
els bous que pasturen, el parell que llaura,
les viles disperses en la vall sublim,
el boc que corona la roca del cim,
el gorg que no es mou
dins la penya brava,
com gota de rou
dins una flor blava,
les dones que renten i la que entrecava,
olivars, pollancres, vinyes, sementeres,
molins i masies i castells roquers,
pel jove qui passa, plena de dolçor
de la festejada l’ànima xalesta,
tot és una festa
que canta d’amor.
Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Oh la visió pura que ve d’allà endins,
flor de rustiquesa
que em duu l’enyorança de la jovenesa!
Si per amoixar-li la cua penjanta
m’inclín a la jove, ella se decanta...
«Copeo, copeo, copeo traïdor:
roseta encarnada,
si t’he agraviada
jo et deman perdó...»
Ella se decanta i desapareix;
i mentres s’allunya i se converteix
en llum solitari lo que era visió,
en llum solitari dins la majestat
de la serralada,
tota silenciosa i tota nimbada
de serenitat...
encara ressona
la veu argentina
d’aquella fadrina
que serà madona:
«Jo som la pagesa que presents te du;
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»
Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Ginebrons balsàmics, estepes i pins;
sitges que negregen sota l’auzinar;
soleiada ardenta que besa el pinar;
ombra esmaradigna del fullatge espès;
càntics de revetla que arriben al mar,
de l’església oberta com un ull encès;
mules trotadores
que cascavellegen
per la carretera
del coll en avall;
falles que flamegen,
seguint la primera
de les balladores
en la nit del ball;
soledat feresta
on sembla que udola
d’obscur fratricidi la gòtica gesta;
trilleig de campanes que el vilatge endola;
endolats que resen i de dos en dos
cap al cementiri segueixen la caixa;
garrovers que freguen amb la branca baixa
les veles dels carros que van an el cós;
tonada del batre, cadència moresca;
mèl·leres que boten per dins la verdesca;
famílies que volten la font de salut,
i fruites que es fonen dins la boca fresca
plena de rialles de la joventut;
musa cançonera, vella rondallaire;
sanitosa flaire
de la pagesia;
llumeneret blau
que l’ànima atrau
de la minyonia...
sou l’exquisitesa, sou l’encantament
on l’ànima hi sent
de la pàtria mia.
Joan Alcover i Maspons. Poesia completa. 2006
Ed.: Maria Antònia Perelló Femenia
Coríntica
Si jo parlés totes les llengües dels homes i dels
àngels, però no tingués amor... (Corintis, 1.13 ;1)
Ara, que ja no parles la nostra llengua,
vull creure que els teus mots tenen el do
de qui sap llengües per nosaltres desconegudes.
Ara, que lectors teus, d'ahir i de sempre,
són encara una assemblea plorosa,
de campanes que toquen i címbals que dringuen.
Ara, que ja tens el do de la profecia,
i saps tots els misteris i tota la ciència
perquè, abans, vas tenir amor en la vida.
Ara, que ja has ofert, a desgrat,
el teu cos i ha servit d'alguna cosa,
pensem, per l'amor que vas conrear en vida.
Ara, quan tampoc nosaltres ens alegrem
en la injustícia, ans gaudim en la veritat,
per al nostre aprenentatge d'amor, en vida.
Ara, amb tu creiem que l'amor
no caducarà mai, mentre esdevindran inútils
tantes quotidianes profecies.
Ara, quan encara ens cal l'aixopluc
de ciències parcials, tal volta de llengües,
tal volta de mots profanats cada dia.
Ara, veiem a través del teu mirall,
en enigma, en visió gens parcial, ni mesquina.
I, com per tu, l'amor serà la qualitat, la vida.
A Maria-Mercè Marçal en homenatge
Marta Pessarrodona, dins,
11 poetes a la vaqueria. 1999
àngels, però no tingués amor... (Corintis, 1.13 ;1)
Ara, que ja no parles la nostra llengua,
vull creure que els teus mots tenen el do
de qui sap llengües per nosaltres desconegudes.
Ara, que lectors teus, d'ahir i de sempre,
són encara una assemblea plorosa,
de campanes que toquen i címbals que dringuen.
Ara, que ja tens el do de la profecia,
i saps tots els misteris i tota la ciència
perquè, abans, vas tenir amor en la vida.
Ara, que ja has ofert, a desgrat,
el teu cos i ha servit d'alguna cosa,
pensem, per l'amor que vas conrear en vida.
Ara, quan tampoc nosaltres ens alegrem
en la injustícia, ans gaudim en la veritat,
per al nostre aprenentatge d'amor, en vida.
Ara, amb tu creiem que l'amor
no caducarà mai, mentre esdevindran inútils
tantes quotidianes profecies.
Ara, quan encara ens cal l'aixopluc
de ciències parcials, tal volta de llengües,
tal volta de mots profanats cada dia.
Ara, veiem a través del teu mirall,
en enigma, en visió gens parcial, ni mesquina.
I, com per tu, l'amor serà la qualitat, la vida.
A Maria-Mercè Marçal en homenatge
Marta Pessarrodona, dins,
11 poetes a la vaqueria. 1999
Oh! Que bonic!
Places i carrers
són una gran festa.
Tothom va badant!
La nit s'il·lumina...
en un sol instant!
Fanalets de llums
(espurnes d'estel!),
han obert els ulls
omplint tot el cel.
Sortim a passeig
contents i abrigats.
L'espai
de Nadal
comença a lluir..
És un moment màgic,
el vols compartir?
L'aigua florida
Al Maresme s'anomena vent de frau el vent petit i divers que
cada rial enrosa. Generalment durant la nit i la matinada, la rosa
dels vents s'enrama aterralant una tija a cada sot del litoral.
La floració del mar, en canvi, és més manifesta en les hores
centrals del dia, quan bufa el gregal o el garbí i, amb un onatge
una mica picat, els pètals de l'aigua s'entreaixequen. Aleshores,
de la sorra estant, el mar es percep com un element botànic,
com un alzinar dens i asserenat. No debades, els maresmencs
sempre hem pensat que entre la fulla coriàcia de l'alzina i el cop
de pètal de l'aigua del mar hi ha una relació misteriosa però certa.
Perejaume. Obreda. 2003
Montserrat Roig (1946-1991) i el setge de Leningrad
 |
Montserrat Roig no fou la primera escriptora catalana que visità i escrigué sobre la ciutat de Sant Petersburg. Abans,
Jacint Verdaguer i Josep Pla també s'havien meravellat enfilant la Perspectiva Nevski avall fins a arribar als jardins
de l'Almirallat. Tres anys després que un atemptat acabés amb la vida del tsar Alexandre II, pel maig de 1884, Verdaguer
hi arribà amb tren des de Berlín, acompanyant l'industrial i mecenes Eusebi Güell, que havia viatjat a la ciutat
alemanya a vendre una patent. Fragment
Pilar Godayol. Viatgeres i escriptores : deu perfils. 2011
|
27 de desembre 2012
Biblioteca
 |
Condemnat un cop rere l'altre a teixir i desfer camins per aquesta mar tan deserta, bastesc la crònica de la desfeta. Company de navegants exhaustos després de cada batalla, assistesc temorós al canvi de guàrdia. Jo, el covard, el traïdor, reclòs sempre entre aquestes parets, qui tots ha volgut ser i a qui només l'olor de la Biblioteca recorda. Qui es maleeix sempre per no haver escrit perfecte, la metàfora exacta (tot i ser poeta conserve el sentiment humà del despit i l'enveja). Jo, que he fet amagatall de la trinxera, t'esperaré encara perquè em dónes un nom i que el meu cos et siga escandall de ports i de rades. Iban L. Llop. Batalles de Sardenya, 2010 |
Capvespre d'hivern a Praga
Fanals esglaonats de llum groguenca i tènue,
enmig del dolç capvespre, em tornen a estremir.
Teulats coberts de neu i un cel tranquil i gris
m'infonen remembrança, enyorança i pena.
L'esperit encisador de la ciutat de Kafka
m'atrau i em galanteja, m'honra amb la bellesa
de l'ombra del seu art. Però tinc al cor l'essència
de l'ànima d'Olot. És tan inoblidable!
Passejo pensarosa, immersa en el capvespre.
Contemplo el riu Moldava; música de fons,
cants llunyans d'infants, panderetes i flabiols;
i un Pare Noël al pont Carles. So de festa!
Però la tendresa m'assetja. Veig el Firal
entre somnis: llums de tots colors i garlandes,
Sant Esteve i les escales, on les veus d'àngels
canten nadales, sota el batec del timbal.
Fanals esglaonats de llum groguenca i tènue,
enmig del dolç capvespre, em tornen a estremir,
pensant en la ciutat que tan bé m'ha acollit,
i que ara sento lluny, tan lluny com els estels.
Carme Ramilo Martínez, dins,
La Catalana de Lletres 2003 : primer premi de poesia La Catalana de Lletres de Catalunya Cultura, 2003
enmig del dolç capvespre, em tornen a estremir.
Teulats coberts de neu i un cel tranquil i gris
m'infonen remembrança, enyorança i pena.
L'esperit encisador de la ciutat de Kafka
m'atrau i em galanteja, m'honra amb la bellesa
de l'ombra del seu art. Però tinc al cor l'essència
de l'ànima d'Olot. És tan inoblidable!
Passejo pensarosa, immersa en el capvespre.
Contemplo el riu Moldava; música de fons,
cants llunyans d'infants, panderetes i flabiols;
i un Pare Noël al pont Carles. So de festa!
Però la tendresa m'assetja. Veig el Firal
entre somnis: llums de tots colors i garlandes,
Sant Esteve i les escales, on les veus d'àngels
canten nadales, sota el batec del timbal.
Fanals esglaonats de llum groguenca i tènue,
enmig del dolç capvespre, em tornen a estremir,
pensant en la ciutat que tan bé m'ha acollit,
i que ara sento lluny, tan lluny com els estels.
Carme Ramilo Martínez, dins,
La Catalana de Lletres 2003 : primer premi de poesia La Catalana de Lletres de Catalunya Cultura, 2003
17
 |
Tinc la balança, el plat de l'esperit i el plat de l'ànim còncaus, l'un de plata, d'or l'altre, i en la pensa ingrata escata d'un dubte embruta cor, record, amic. Deu-me guiatge, consellers sabuts i plàcids rostres de llums conductores per selva amena en dretureres vores: part sou i part no em sou desconeguts. L'estona és ampla: us deixaré parlar a l'ample de l'estona que obre pia la tòrtora i marit quan baixarà la lluna a fer de bondadosa espia que em vetlla i no aconsella no estimar qui un dolç moment t'atura en plena via. Pau Bielsa Mialet. Als foradats catúfols ; Elegies al pare d'occident, 2000 |
Agraïment
L'arc de les celles, que tot just es formen, dibuixa una bella cúpula
a l'aire. La sosté el borrissol dels àngels que guarden l'accés al
llenguatge. Sols hi rivalitza la destresa d'una ballarina muda. Verbs
imperfectius: com una neu verda que per primer cop ara mires.
Mentre cobreix els cims que has travessat en un instant. Com un
cometa que espurneja d'un cos a un altre. Les teves mans, insegures,
abracen ja tot el planeta. Poses un interrogant al misteri de la lluna.
Desconeguda per als vianants, ets do immortal per a mi: del contacte
de dues llengües creix la teva voluntat. A tot el que ve respons
amb tendresa, com un viaducte que gosa estendre's de mare a filla.
Converteixes agnòstics, car ho reconeixen: el cel, cosit de llampecs,
és més bell que un camp de fajols. A mi també m'ha colpit. Acabada
de rentar, te'm vas revelar: com una paraula que roman. Ho confesso,
t'agraeixo que em guiïs, segura, per les contraccions i dolors del part.
Aleš Debeljak. La ciutat i el nen. 2006
Traducció: Jaume Creus, Xavier Farré, Simona Škrabec.
Plaça redona
Els iaios s'entenen i el temps giravolta,
a la plaça redona algú tomba i escolta
el dring de les seues paraules com cànters
els records que van esborrant-se,
el desig que minva, solatge dels dies.
Són els troncs de vella escorça
que no s'afecten per marxes triomfals
ni per falaços mites de plàstic.
Mentrestant, la pressa de la nova ciutat
fa l'ullet a la vacil·lació dels semàfors
però ells ja no poden dubtar el pas,
s'estimen l'arrel i poca cosa els queda.
Josep Manuel Esteve. Inventari d'exilis. 1998
I amb el somriure, la revolta
on el reflex d’una llum
em sembla un far a la marina.
I per la sort d’estar mig foll
jo m’imagino mariner
buscant recer en el teu somriure.
I així navego pel teu cos
deixant estela en el teu pit
amb la saliva dels meus llavis.
Per dir-te:
Amb el somriure, la revolta.
Així t’espero i t’imagino
i en l’horitzó de la mirada
el gest utòpic que et reclama.
I em faré au si tu ets el vent
o seré proa de vaixell
si tu ets la dansa de les ones.
Que per la sort d’estar mig foll
en la tristor i la soledat
vaig dibuixant la teva forma.
I avui navego pel teu cos
deixant estela en el teu pit
amb la saliva dels meus llavis.
Per dir-te:
Amb el somriure, la revolta.
Així t’espero i t’imagino
i en l’horitzó de la mirada
el gest utòpic que et reclama.
Que vull trobar amb tu el camí dels estels
per llançar els somnis contra el temps.
Buscar el coratge perdurant en l’intent.
Així t’espero i així em tens.
I en la bellesa un far per un món més bell,
i en el desig el risc valent.
L’amor un pas per descobrir-me molt més,
així t’espero i així em tens.
Lluís Llach
26 de desembre 2012
Galilea
Vet aquí l'encontrada fèrtil que a penes sap somriure;
té la dolçor dels humils aquest país de l'Evangeli.
Ses planures i valls, ses muntanyes mateixes són de terra bona,
mes pertot arreu s'hi agombolen la quietud i la pobresa.
Ni l'arrogància d'un penyal ni l'atreviment d'un perfil trenca
la monotonia de tals muntanyes:
totes s'encorben indistintament com un aplec de cenobites
sota la regla.
Per damunt aqueixes formes postrades, s'alça tan sols el Tabor,
però, modest i accessible, presideix com una autoritat evangèlica.
De la gran plana d'Esdrelon, de la caverna d'Endor i les
serres de Gèlboe, pugen càntics i remors de guerra ,
però tot se desvaneix i se perd dins una immensa evaporació
de bàlsam.
Cada camí, cada pedra, cada terròs d'aqueix terrer exhala
aromes de la petja divina de Jesús...
Ses paràboles i sermons suren per l'èxtasi d'aquest aire.
El paisatge sense distraccions aquí apar que sempre hi medita:
ja dins la quietud de la solellada, ja a la confidència dels estels,
dins el refrigeri de la nit.
El pastor, seguint un ramat de negríssimes cabres o de
llanudes ovelles, sembla pensar-hi,
els camells de la caravana semblen resseguir-ne memòries
amb lentitud consirosa.
I els estols de cigonyes, a l'hora del sol ponent, prenen
volada:
apar que vagin a escampar-ne records per la blavor de solituds
llunyedanes...
Miquel Costa i Llobera. Poesia completa, 2004
té la dolçor dels humils aquest país de l'Evangeli.
Ses planures i valls, ses muntanyes mateixes són de terra bona,
mes pertot arreu s'hi agombolen la quietud i la pobresa.
Ni l'arrogància d'un penyal ni l'atreviment d'un perfil trenca
la monotonia de tals muntanyes:
totes s'encorben indistintament com un aplec de cenobites
sota la regla.
Per damunt aqueixes formes postrades, s'alça tan sols el Tabor,
però, modest i accessible, presideix com una autoritat evangèlica.
De la gran plana d'Esdrelon, de la caverna d'Endor i les
serres de Gèlboe, pugen càntics i remors de guerra ,
però tot se desvaneix i se perd dins una immensa evaporació
de bàlsam.
Cada camí, cada pedra, cada terròs d'aqueix terrer exhala
aromes de la petja divina de Jesús...
Ses paràboles i sermons suren per l'èxtasi d'aquest aire.
El paisatge sense distraccions aquí apar que sempre hi medita:
ja dins la quietud de la solellada, ja a la confidència dels estels,
dins el refrigeri de la nit.
El pastor, seguint un ramat de negríssimes cabres o de
llanudes ovelles, sembla pensar-hi,
els camells de la caravana semblen resseguir-ne memòries
amb lentitud consirosa.
I els estols de cigonyes, a l'hora del sol ponent, prenen
volada:
apar que vagin a escampar-ne records per la blavor de solituds
llunyedanes...
Miquel Costa i Llobera. Poesia completa, 2004
23 de desembre 2012
Valentina nas de nap
Perquè el nas recuperi
la mida normal
s'han de seguir les instruccions
que es detallen a continuació:
S'ha de plantar en un test
el nas crescut amb exageració
i tractar-lo com si fos
una planta molt delicada.
S'ha de deixar passar
una setmana, a fi i efecte
que el nas arreli i s'habituï
a la seva nova condició vegetal.
Passat aquest temps,
s'ha de trencar el nas pel mig
d'un sol cop.
El tros de nas
convertit en planta,
s'ha de regar amb molta cura
i s'ha de compartir amb els amics.
Fragment.
Montse Ginesta. Valentina nas de nap, 2003
En resposta
En resposta...
a l'epigrama que Josep M. López-Picó
envià per any nou de 1914
La flor de l'amistat
en l'ànima es desclou,
per beure com un rou
els rims que heu enviat.
La poesia clara
ragi aquest any en vós,
en doll tan abundós
com ha rajat fins ara.
31 desembre de 1913 - gener 1914
Joan Alcover i Maspons. Poesia completa. 2006
Edició: Maria Antònia Perelló Femenia.
La teva mirada
Per a l'Antonieta, que ha complert divuit anys.
Tens la mirada blavosa i tranquil·la
com un mar radiant i encalmat.
Tens un esguard graciós que vacil·la:
ensems tímid, serè, enjogassat.
Al mig i dintre de cada pupil·la
dorm un incendi d'amor que vigila
esperant el moment de l'esclat.
Tens un mirar molt amic que afalaga
i et fa el món més bonic del que és,
dolça mirada florida que amaga
les espines cruels dels rosers.
Uns ulls molt grans on batega i traspua
l'esperança d'un cor benaurat,
una animeta puríssima i nua
i un desig amorós sens pecat.
Una mirada on s'aboca la vida
que palpita en ton cos noble i bell,
una vida que ara veig reflectida
en la seda i la sang del clavell
que avui em poses al trau, eixerida,
en aquest teu jardí, a Sabadell.
Tens un esguard jovial que rutila
com un mar radiant i encalmat,
i al mig i dintre de cada pupil·la
tot un incendi adormit que vigila
esperant el moment del combat.
1919
Pere Quart. Obra poètica. 1999
Edició i epíleg: Helena Mesalles
22 de desembre 2012
adeu
arrencaré l'espasa
del cor de l'arbre
que ha conegut tots els ocells,
la saba de cent anys contra l'eixuta
perversitat d'un sòl de pedra.
la mà dels dies asclarà paraules
de fusta vella
camí del bosc on les arrels respiren,
encara.
vestiu amb fulles noves
els vells camins els que en sabeu la màgia.
si teniu por
deixeu el temps en blanc.
Francesc Garriga Barata. Temps en blanc. 2003
del cor de l'arbre
que ha conegut tots els ocells,
la saba de cent anys contra l'eixuta
perversitat d'un sòl de pedra.
la mà dels dies asclarà paraules
de fusta vella
camí del bosc on les arrels respiren,
encara.
vestiu amb fulles noves
els vells camins els que en sabeu la màgia.
si teniu por
deixeu el temps en blanc.
Francesc Garriga Barata. Temps en blanc. 2003
Bressol de pobre
Dins una casa de pagès,
per l'infantó que hi fa l'entrada,
han adobat el rústic bres
d'antiga fusta mig corcada.
La pobre mare, que es desviu
perquè el fillet més bé hi estiga,
com una aucella al fer son niu,
busques cercà per la garriga.
Mes, de quina herba les trià?
D'aritja, arreu tan espinosa,
i allò de molles servirà
baix d'una pell forta i llanosa.
La pell en doble de moltó,
matalasset de llana fina,
serà més blana a l'infantó
damunt l'aplec de tanta espina.
Ai!, aqueix bres, amable niu
fet per l'amor i la indigència,
un símbol és ben expressiu
de nostra sort en l'existència.
Rams de dolor que ocults estan
a l'innocent fan goig encara...
Oh!, i fer d'espines un niu blan:
vet aquí l'art d'un cor de mare!
Miquel Costa i Llobera. Poesia completa. 2004
per l'infantó que hi fa l'entrada,
han adobat el rústic bres
d'antiga fusta mig corcada.
La pobre mare, que es desviu
perquè el fillet més bé hi estiga,
com una aucella al fer son niu,
busques cercà per la garriga.
Mes, de quina herba les trià?
D'aritja, arreu tan espinosa,
i allò de molles servirà
baix d'una pell forta i llanosa.
La pell en doble de moltó,
matalasset de llana fina,
serà més blana a l'infantó
damunt l'aplec de tanta espina.
Ai!, aqueix bres, amable niu
fet per l'amor i la indigència,
un símbol és ben expressiu
de nostra sort en l'existència.
Rams de dolor que ocults estan
a l'innocent fan goig encara...
Oh!, i fer d'espines un niu blan:
vet aquí l'art d'un cor de mare!
Miquel Costa i Llobera. Poesia completa. 2004
A cura de Gabriel de la S. T. Sampol.
18 de desembre 2012
Confiança
Quan ens referim a la confiança en les persones,
entenem una cosa així com la tranquil·litat davant
algú de qui espero que es portarà bé.
Per dir-ho millor, la seguretat que em dona el caràcter,
la capacitat, la bona fe, la discreció... d'algú, entenent
que aquesta persona puc ser jo mateix.
Així tenim apuntades les dues vessants de la confiança:
la confiança en un mateix i la confiança en els altres.
Fragment
Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència. 2003
entenem una cosa així com la tranquil·litat davant
algú de qui espero que es portarà bé.
Per dir-ho millor, la seguretat que em dona el caràcter,
la capacitat, la bona fe, la discreció... d'algú, entenent
que aquesta persona puc ser jo mateix.
Així tenim apuntades les dues vessants de la confiança:
la confiança en un mateix i la confiança en els altres.
Fragment
Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència. 2003
il·lustracions: Inés Luz González
16 de desembre 2012
Mira'm els ulls que veuràs
M'agrada la gent que em mira els ulls.
SAU
Mira'm els ulls que veuràs
els carrers per on hem passat,
una tarda d'hivern, els amics,
i aquest mar que ens agrada tant
adormint-se suaument al capvespre.
Mira'm els ulls que hi porto
tot el que sé de tu.
Carles Cervelló. Fragments de plenitud, 1997
Identitat
De l'un a l'altre et perds,
incert en tan absurda llunyania.
Us retrobeu només quan us lliga un desig en flama
que devora o bé el remordiment
que us fa una sola pedra de rebuig.
Narcís Comadira. Enigma. 1985
Sense retop
També soc nàufrag entremig de festes
i la paraula em dona tanta feina
que ja no reconec dies de festes
quan la ment els vol tots per a la feina.
Als sacerdots del ritu no els faig festes
per no impedir-los la sagrada feina,
i no m'aturaré ni passat festes
a deixar-los tastar fruita de feina.
No escolto res sinó el parlar dels arbres
i com ells, enraono amb altres arbres
que barregen les sabes sota terra.
Els ocells més s'estimen obres d'arbres
que no fastos de festes ran de terra.
Miquel Desclot dins,
i la paraula em dona tanta feina
que ja no reconec dies de festes
quan la ment els vol tots per a la feina.
Als sacerdots del ritu no els faig festes
per no impedir-los la sagrada feina,
i no m'aturaré ni passat festes
a deixar-los tastar fruita de feina.
No escolto res sinó el parlar dels arbres
i com ells, enraono amb altres arbres
que barregen les sabes sota terra.
Els ocells més s'estimen obres d'arbres
que no fastos de festes ran de terra.
Miquel Desclot dins,
Barcelona poesia. 1998
Lula
Cuidar els pobres és molt barat i dóna excel·lents resultats;
cuidar els rics és molt car i mai estan contents. Ho va dir
el president Lula al sopar del Premi Internacional Catalunya.
No us deixeu perdre el que heu aconseguit.
(Fragments)
Esclat de llum
Esclat de llum,
tallet de plata,
estels al cel,
lluna blanca
fan de la nit
tresor i màgia.
Sirenes d'aigua,
follets i fades,
balleu la dansa
que el Nadal s'atansa.
Isabel Barriel
tallet de plata,
estels al cel,
lluna blanca
fan de la nit
tresor i màgia.
Sirenes d'aigua,
follets i fades,
balleu la dansa
que el Nadal s'atansa.
Isabel Barriel
Si jo t'ho pogués dir
El temps no t'ho dirà, però jo t'ho vaig dir,
el temps només coneix el preu que hem de pagar;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.
Si hem de plorar quan els clowns representen,
o entrebancar-nos quan toquen els músics
el temps no t'ho dirà, però jo t'ho vaig dir.
No hi ha bonaventures per endevinar
perquè t'estimo més del que et puc dir;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.
Els vents han de venir d'algun indret quan bufen,
i alguna cosa fa que les fulles decaiguin;
el temps no t'ho dirà, però jo t'ho vaig dir.
Qui sap si realment les roses volen créixer,
o si la visió vol romandre de veres;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.
Suposa que els lleons s'aixequen i se'n van,
que s'escapen corrents soldats i rierols,
no et dirà res el temps, però jo t'ho hauré dit?
Si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.
Poemes de W. H. Auden. 1978
Versió: Salvador Oliva
el temps només coneix el preu que hem de pagar;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.
Si hem de plorar quan els clowns representen,
o entrebancar-nos quan toquen els músics
el temps no t'ho dirà, però jo t'ho vaig dir.
No hi ha bonaventures per endevinar
perquè t'estimo més del que et puc dir;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.
Els vents han de venir d'algun indret quan bufen,
i alguna cosa fa que les fulles decaiguin;
el temps no t'ho dirà, però jo t'ho vaig dir.
Qui sap si realment les roses volen créixer,
o si la visió vol romandre de veres;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.
Suposa que els lleons s'aixequen i se'n van,
que s'escapen corrents soldats i rierols,
no et dirà res el temps, però jo t'ho hauré dit?
Si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.
Poemes de W. H. Auden. 1978
Versió: Salvador Oliva
09 de desembre 2012
Declaració universal de drets lingüístics
Secció IV, Mitjans de comunicació i noves tecnologies
Article 45
Tota comunitat lingüística té dret que la llengua pròpia
del territori figuri en un lloc prioritari en les manifestacions
i serveis culturals com ara biblioteques, videoteques, cinemes
teatres, museus, arxius, floklore, indústries culturals i totes
les altres expressions que derivin de la realitat cultural.
Fragment.
Comitè de Seguiment de la Declaració Universal de Drets Lingüístics.
Article 45
Tota comunitat lingüística té dret que la llengua pròpia
del territori figuri en un lloc prioritari en les manifestacions
i serveis culturals com ara biblioteques, videoteques, cinemes
teatres, museus, arxius, floklore, indústries culturals i totes
les altres expressions que derivin de la realitat cultural.
Fragment.
Comitè de Seguiment de la Declaració Universal de Drets Lingüístics.
08 de desembre 2012
El do de la poesia
 |
La concepció que Maria Àngels té de la poesia és oberta,
acollidora. La poesia ha d'esbatanar-se a tots els corrents
poètics i ha de ser no tan sols llegida o recitada, sinó
sobretot escoltada, com la música. En un món sorollós,
enmig del batibull ciutadà, es fa necessari que no s'ofegui
la veu de la poesia, que se n'estimuli la creació i que
es continuï aprofundint en l'art de la paraula. La poesia
està lligada a la veu de les fonts i, com la música,
lliga el dol i la joia, el passat i el present.
(Fragment)
Francesc Foguet i Boreu.
M. Àngels Anglada : passió per la memòria, 2003
|
Com s'ho fa la terra
¿Com s'ho fa la terra per semblar-nos sempre nova, per no parar
Perejaume. Pagèsiques. 2011
de semblar-nos-ho? El món és més jove que jo, diu Carles Riba.
¿Què ho fa que en el mar que torna i retorna sobre un mateix punt,
no hi veiem monotonia inútil, i sí que n'hi veiem, en canvi, en
els llocs comuns d'una conversa o en l'obra que repetim, o que
hi insistim massa?
Perejaume. Pagèsiques. 2011
M'agradaria
M'agradaria
tenir el sol,
la lluna,
el firmament.
M'agradaria
ser diferent,
ser millor,
més pacient.
M'agradaria tenir
totes les flors,
els seus aromes,
els seus colors.
M'agradaria
un món més just,
més tolerant,
menys confús.
M'agradarien
tantes coses...
l'amor
entre elles.
M'agradaria...
M'agradaries... tu.
Isabel Margarit. A trenc d'ona. 1999
Subscriure's a:
Missatges (Atom)