Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

17 de febrer 2013

Estació central

Dues paraules es reconeixen d'extrem
a extrem del llenguatge, es fan signes, se somriuen
com antics amants que es retrobessin enmig
de l'andana. De vegades, un té la sort
d'estar en la cruïlla exacta de l'espai-temps
on s'esdevenen aquests miracles. Com ara,
per exemple, asseguda sobre la maleta,
amb un pardal a l'esquerra, tots tres callats,
amatents al prodigi,
l'instant en què el món
encaixa, els núvols s'ordenen, les flors accepten
el sí, i a les estacions interiors
tots els trens arriben a l'hora anunciada.




(Zoologischer Garten, Berlín)


Gemma Gorga. Instruments òptics. 2005

15 de febrer 2013

Des de Roses

costa brava

De matí en matinet, tot just la mar es llevava,
sortia del llençol net per rentar-se bé la cara,
i ara es voldrà pentinar; les sirenes, totes elles
amb pintes de corall blanc, la deixen lliure d'estrelles
i la immensa cabellera, feta d'escuma i argent,
lliris de lluna a la trena, cabells d'aigua transparent.
Avui vol un nou vestit, potser aquell de tons daurats
o el blanc amb puntes, tan fi, o el blau cel, ple de brodats.
Les sirenes ai!... li canten, cançons de bells mariners
perduts entre roques blanques, que no tornaran més
perquè els tenen ben lligats, entre els coralls i les xarxes.
Varen morir enamorats, somrient dins de les barques.
La mar ja neta i polida, vestida i ben pentinada,
la seva tasca no oblida, des de l'alba a la vesprada.
Bon dia primera onada, sap que tothom l'encoratja,
per la primera besada, ja l'està esperant la platja!


10 de febrer 2013

Autopoètica

Jo, quan escric,
escric
al moll de l'os que em vertebra,
a la pell de l'ànima en gangrena,
al cim més alt de la carena,
allà on el cor m'esberla,
a la sang que m'envenena.
Ja saps,
j'écris pour moi, comme je fume et je dors,
i no em sabria péixer d'una altra manera.






Àngels Gregori, dins,

Joves poetes catalans. 2004

Pròleg: Jordi Valls

Lloc desig

Un lloc petit, que no tinga mania
de fer-se gran, que se'n veja el final:

amb uns quants horts i la mar o muntanyes
de respir blau al fons. Un lloc desig.




Pau Sif, dins,

Joves poetes catalans. 2004

09 de febrer 2013

Homenatge

No esgobaràs el temps per molt que sotgin,
dessota un clar de lluna, els vells indrets,
on mai no tornaries a delir-te.
No esgobaràs el temps ni en pots tenir
les hores a recer dins paradoxes.
Mes, en eixir tan sols una volença
escadussera, que emmiralli lassos
estels i abrils perduts, vendràs a retre
encara l'homenatge de l'enyor
a l'illa esmorteïda. Com una heura
silent que fuig del sol van els hiverns
fins als teus signes de caducitat.




Antoni Vidal Ferrando. Cartes a Lady Hamilton. 1990

Assentiré de grat

Assentiré de grat, car sols se'm va donar
d'almoina la riquesa d'un instant.

Si podien, però, durar
la llum parada, l'ordre clar
dels xiprers, de les vinyes, dels sembrats,
la nostra llengua, el lent esguard
damunt de cada cosa que he estimat!

Voltats de por, enmig del glaç
de burles i rialles d'albardans,
hem dit els mots que són la sang
d'aquest vell poble que volem salvar.

No queden solcs en l'aigua, cap senyal
de la barca, de l'home, del seu pas.
L'estrany drapaire omplia el sac
de retalls de records i se'n va,
sota la fosca pluja, torb enllà,
pels llargs camins que s'esborren a mar.



Salvador Espriu

Llibre de sinera ; Per al llibre de salms d'aquests vells cecs ; Setmana Santa, 2006

03 de febrer 2013

Els poemes

Els poemes són els nostres fills, aquells fills privilegiats
destinats a sobreviure'ns. És per aquesta raó que els
hem d'alliberar d'afalacs, de sentiments de possessió.
És necessari que espiguin sols, que madurin, com l'herba
tendra, al cor del Temps, la seva Llar veritable.

Cal deseixir-se immediatament de l'autoria, donar-los
autonomia com fem amb els altres fills, els de la carn.
Hem de deixar que respirin aires salutífers al compàs
del moment present: la Contemporaneïtat.

Sempre majors d'edat, ens ensenyen. Hem de ser aliens
als poemes tan bon punt els hàgim escrit. Pertanyen al
seu món: la Immortalitat.




Teresa Costa-Gramunt. Temps, espai. 2001

Aquest matí bevia cafè a la finestra

Aquest matí bevia cafè a la finestra
quan un noi ha aturat la bicicleta

i ha fet una fotografia als ànecs.

Després, se n'ha anat.

Pedalejant.
Els ànecs, al coll.




Rosa Igartua. Casa, 2010
Pr.: D. Sam Abrams

Ja soc petit

    A mons pares


Hi havia un cartell amb una selva de dibuix que
es dibuixava. Hi havia el retruc de les gavines
fent el niu rere ca nostra. Hi havia el mar. Hi
havia un pastís de fantasia que anunciava un nou
idioma a cada jorn. Hi havia miralls que no 
emmirallen. Hi havia un crit cridant l'amor. Hi
havia el cel i una estesa de colors des del terrat.
Hi havia un llit sota el cartell i la pregunta dins
la selva. Hi havia el misteri: hi havia els ulls
de l'elefant.




Blanca Llum Vidal. Homes i ocells. 2012

Ritual del fred

A cinc pams del trespol, escoltar l'oracle modest que
dictamina amb gravetat dos quarts de set en un angle de
la sala, mentre el pare s'enfila a cobrir el finestró,
usualment mal ajustat; moure tot just el canell per regalar
amb reflexos argentats les parets que un sol emmandrit
ha anat abandonant a mitja tarda; encomanar-se les rialles
de la cuina que comença a espargir els indicis del brou;
arraulit, fer d'una flassada el niu de la puput, d'una estufa
el centre del sistema solar, i d'un baldó la frontera amb el
món. La felicitat, si és, ha de ser això.




Miquel-Lluís Muntané. Hores tangents. 2012

Recital

Tot et convoca
a l'enyor. Ella duia
també la cinta
malva que reconeixes
en les notes del saxo.




Antoni Vidal Ferrando. El batec de les pedres. 1996

Un xic de mel

Un xic de mel,
i un llit entre els estels.
I un xic de llavi.
A miques,
fem el trencaclosques
de la innocència.



Carles Vicens i Pascual. Dansa i absència. 1993

01 de febrer 2013

El pont i el riu

Quan teníem riu
no teníem ponts
ara tenim ponts
i no tenim riu.
Encar hi ha qui diu
que, entre pont i pont,
és imperatiu
bastir un altre pont.
No sap el que diu.
El que correspon
és, primer fer un riu
i després, el pont.



Agustí Bernaus, dins,

31 de gener 2013

Aquesta pàgina


Aquesta pàgina ha de restar gairebé tota en blanc,
en commemoració
dels qui
coneixem o estimem
i que no podem nomenar,
perquè, en evocar-los, causaríem dany
a altres persones,
el dolor de les quals ens resultaria insuportable.
(Pots pronunciar llurs noms, en veu molt baixa, mirant l'espai no
escrit, amb la intenció que s'adigui més amb la teva sensibilitat.)

(Fogars de Tordera, octubre)


Xavier Renau. Temps a través, 1993

27 de gener 2013

Música amiga

Escalfar-se les mans en una escletxa 
del sol prop de les portes ogivals
de la murada, veure el vol dels tords
a l'altra banda del vitrall, sentir-ne
el so que fa desprendre les tessel·les.



Jordi Domènech. Obra poètica : 1971-2002. 2008

Estudis introductoris: Antoni Clapés i D. Sam Abrams

Veig

Tots amunt i avall en una casa oberta, a vessar
de portes, en compartiments que obren les portes,
ens veig travessats per vents del nord, i veig rajoles
i escales i fusta i jardins.

Veig el pare amb les mans i una disciplina
solidària, i la veu i la presència que passa el
món davant dels ulls, i la mare i les seves passes
enèrgiques o vitals, la seva figura gens fràgil
llavors, i fill meu, no t'entec, i ell i jo que ens
la miràvem perquè ens donava aroma o aire;
i d'ella, també les mans, sí. I en un racó, paraules
o terra.

I puc veure dues figures al meu voltant, que
endolceixen el meu propi tacte i el sacsegen, i sí,
però no, i aquí, però no. I et veig a tu, amb el teu
cervell servent i els teus braços per fugir enlaire.

I després de tots va arribar ella, per curar-me la
sang, i ella amb el seu riure còsmic i quins cabells
que tens plens d'ones i d'on has vingut tu; i el seu
nom, i digues, digues el teu nom i besa'm, besa'm.
I ella va ser l'àngel.




Esther Albert. Ariadna, o, el senyor Q. 2000


26 de gener 2013

Siena a l'hivern

Siena a l'hivern em fa retornar sempre
a algun passeig per empedrats carrers
i per terrats rogencs estenc les ales
de ploma fina.
Tots els vents invoco,
la pau del glaç als murs. Siena a l'hivern
amb tu que em cisellaves tan proper.
Se'ns aquietava el temps en les llambordes
i el gel esquena amunt. Era l'hivern.



Mireia Lleó i Bertran. Per un vers. 2009

Em contemplo a l'espill de coure

Em contemplo a l'espill de coure:
la paraula del vent m'ha forjat un rostre nou.
L'actitud amorosa venç tota duresa,
poleix com l'aigua esmussa els cantells de la roca.
Pensament d'anar-se infantant:
per obra d'Amor sóc una rosa
que ha anat gestant-se lentament
a imatge i semblança de la crisàlide
que ha esdevingut papallona.
Llavors, quin esclat de colors!
Quin degotall d'aromes!



Teresa Costa-Gramunt. El rostre del vent : poesia. 2002

La tarda s'enfila per la façana

La tarda s'enfila per la façana
dels edificis i la llum

s'impregna d'aquella barreja d'olors
i d'espècies que fa d'aquests carrers
l'indret on trobar-te.

Podria ser una Venècia, una Barcelona
o qualsevol ciutat inabastable.
Què vols, hi ha llocs
on les ciutats se'm confonen
i la llum és algú que les travessa.


Rosa Igartua. Casa, 2011

Plenitud

Quan somrius, de sobte,
es produeix el gran misteri,
s'obren, de bat a bat,
els finestrals del temple de la plenitud,
i és només llavors que m'adono
de l'autenticitat que duem als llavis,
de l'oasi d'una mirada furtiva,
de la necessitat de les carícies òrfenes,
de la dolçor de tantes abraçades de futur.


David Escamilla. Elogi de la veritat, 2011


Cor meu, el món


Voldria mirar, mirar més fort,
lligar aquests arbres,
aquells arbres que fugen,
el cel, les ones, més fort.
Lligar-me amb la llum i les pedres,
l'enorme pedra de la llum.
Res no em mira prou, però.
Mira i no em veu.
I què es desfibra,
el món o jo, mirall?
Llindar de comiat,
potser somriure.
Despreniment. Desistiment.
La mà que diu adéu,
que prem i amolla.
La gràcia d'un dia clar,
certa, punyent, però
pàl·lida sense remei.
Se'm queda enrere,
a baix i enrere.
Cor meu, el món,
no puc vestir-te de mirades!
Jo sóc això
que miro i se m'escapa.



Jordi Sarsanedas, dins


50 poemes per saber de memòria, 2010

20 de gener 2013

Creixença

Impressió de Barcelona

-De riu a riu, del mar fins a la serra,

creixen fàbriques, temples i casals,
com si encantada fes aquí la terra
esplet d’obres en vies colossals.

 És l’esplet, és la forta revinguda

de la saba d’un poble, abans somort,
que al flanc d’aqueixa Espanya decaiguda
s’aixeca ric, esplendorós i fort.

De la terra, del mar i de tot clima

s’acaramullen els tresors aquí,
i una altra febre de treball anima
aquest empori gran del mar llatí.

No és la pompa tan sols de la riquesa,

no és del tràfec tan sols el moviment:
aquí creix l’Art amb jovenil bellesa
i abrinat s’ageganta el pensament.

Fins del segle la docta arquitectura,

que enlloc gosa fer res d’original,
aquí s’arrisca, i afinar procura
nous senders atrevits a l’ideal.

Tot aquí munta, s’expandeix i avença

amb caràcter d’indígena vigor,
com si aplegàs una abrivada immensa
les forces del present i de l’avior.

Seny i fortuna, somnis i coratge,

tot quant un poble d’alt destí nodreix,
aquí s’estén amb venturós contatge
i en eclosió magnífica floreix. 

Així l’àloe granat, quan treu espiga

de nostre sol a l’ardorosa llum,
esclata fent un tro, i arreu prodiga
corol·les, germes i sagrat perfum.

 --Pensador, tu que els signes consideres,

què és lo que augures a la gran ciutat,
mentres de lluny o prop nostres riberes
amenaça rugint la tempestat?

--Jo no puc veure lo que Déu amaga

dins la fonda calitja del futur,
i menys quan la tormenta se propaga
per l’horitzó tan carregat i obscur.

Però jo sent en la remor, que eixorda

tallers i vies d’aqueix poble actiu,
pujar com a riuada que desborda
un preludi potent de cant festiu.

Jo sent arreu en les gentils cantades

que fa, herald d’aqueix poble, l’Orfeó,
vibrar les invencibles alenades
d’esperança, de fe, de convicció.

Jo sent aquí en la nova poesia

quelcom de primitiu i de gegant,
que en son desvari glòries anuncia
com el somni d’un Hèrcules infant.

M’apar que eixa Gran Via, que des d’ara

ja dins Europa és un carrer major,
per un prestigi que no es veu encara
aparella el passatge triomfador.

Les estrelles dels pobles se capgiren

i la sort se trasmuda ençà i enllà,
segons les ales d’un gran vent reviren,
un vent que no sabem d’on ve ni on va...

I aquí passa aquest vent. Ell fa remoure

de Catalunya l’oblidat penó
i, com l’efluvi del terrer, a lloure
n’escampa l’esperit, l’aspiració.

Per això aquesta terra treu florida

de tota soca i esmotxada arrel...
Fins del ressec ossam brolla la vida
com al vent del gran somni d’Ezequiel.

Aquest poble que al mig de sa existència,

al créixer altres, se marcí, i més tard
fins perdé de son geni la consciència,
baldant sa llengua i tot sentit de l’art,

ara sortint amb tan florida tòria

de tres centúries de migrança i buit,
sembla que ha de granar, dant a l’història
de tanta saba l’esperable fruit.

Si el Rei dels segles aqueix vent no allunya,
si en Pàtria, Fe i Amor segura estàs,
oh Pubilla creixent de Catalunya,
com floreixes avui, tu granaràs!-




Miquel Costa i Llobera, dins,


Odes a Barcelona, 1840-2011. 2012

Edició: D. Sam Abrams

Tot és possible

Tot és possible entre els meus llavis:
Allò que potser no s'ha dit mai i allò que potser encara
no sé dir, però que ja arbora voluntat i esperança.

He crescut vora un mur de sofriment que em dona

la mesura de tota benaurança i és així com és possible
trobar dins meu la llavor que es lliura en el cor de la
terra.

En les noces de l'Amor amb la Terra, la mar retroba

el seu so, el batec imperceptible del peix menut, fràgil
i vaporós com l'escuma.

Tot és possible, doncs, entre els llavis: cavitat on

restaurar el coneixement d'allò que és encara Innombrable.
Perquè Déu també es mira el món amb ulls 
de mare.



Teresa Costa i Gramunt. Llibre d'Unai. 1994

Pròleg: Guillem Viladot
Epíleg: Isabel Pijoan

19 de gener 2013

Tankas

II

He combatut
la nit sencera amb l`àngel,
i en el meu front
cremaven en silenci
tots els noms de la Terra.

III

Finestra oberta:
passa la llum i encén
els meus poemes,
llunes posa en la nit
de la cal·ligrafia.


Josep J. Conill. Despossessió. 2002

Cançó de la bella confiança

A l'amat he donades
totes les claus;
jo tinc totes les seves,
i fem les paus.

Però resta una cambra

al fons del fons
on entrar no podríem
ni breus segons.

Tantes forces ocultes,

tants pensaments
allà dins són escàpols
a tots moments!

Bé seria debades

sotjar-hi un poc:
l'aldarull colpiria
més que no un roc.

Contentem-nos d'una ombra

o d'un ressò.
Que ell es dugui els seus comptes
com me'ls duc jo.


Clementina Arderiu, dins, 



50 poemes per saber de memòria. 2010


A cura de Jaume Subirana

Pròleg de Narcís Comadira

Ara

Mai més aquest moment
que ja esdevé record
i pas de dansa.

Tot és futur, potser,

la gorga blava
que ens xucla i expandeix.

Xuclats i a pas de dansa.




Josefa Contijoch. Ales intactes. 1996

Pr.: Maria Mercè Marçal

Antillana

Roncant les cadenes desfan el captiu:
l'àncora allibera el vaixell que viu.

Sirenes a l'aire. D'altres responent.
L'aigua és calma dolça d'espill resplendent.

Dansant entre onades, la nau solca endins:
reflexos d'estrelles li fan de coixins.

El somni és de nit. I, en despertar l'alba,
torna, la sirena, a ratllar el cel malva.

La mar resta oberta, via a les Antilles;
les platges envolten el pas de les illes.

Els ports són la fita del llarg navegar,
i una barca espera per dur-nos enllà.

No permet, la sorra, que hi entri el vaixell:
el calat no deixa d'arribar al vorell.

Morena és la terra, i la raça, igual:
els rostres són negres amb ulls de fanal.

Les Antilles verdes, del mar, són banderes,
amb camps plens de flors i d'altes falgueres.

Ruixats tropicals fan la terra grassa
i els fruits van creixent amb força i amb traça.

La claror del mar fa més blau el cel,
i el cel reflecteix l'onada fidel.

Mantells de verdor de prats i de rius,
amb altes muntanyes talment gegants vius.

El peu de Colom marcat hi és encara,
mes, velles conquestes ja no imperen ara.

Ara és el present... Han passat molts anys
que enterren les llàgrimes al rec dels afanys!

Pujant dalt els cims, tot l'espai ens canta
cançons tropicals de joia i complanta.

Allà baix, al port, espera la nau
i ens mira de dins la líquida pau.

I un aire de llum i d'enyor ens banya
com quan, fa molts anys, hi regnava Espanya.




Maria-Montserrat Barnadas i Picó. Poemes viscuts. 1993

17 de gener 2013

Clara

La línia recta i un fanal
al fons d'un carrer buit
de nit (descobert hui,
de sobte després de tant de temps),
vistos des del retrovisor,
mentre espere a Clara,
em duen l'olor de la nostàlgia.

Però jo, valenta, em retire

dels punts gairebé perfectes
de la fosca geometria del carrer.

Agafe un paper qualsevol

i escric en ell, confiant en què el temps
passe de llarg, distret.

Soc a soles, tranquil·la, esperant

Clara que aparega
amb el somriure fort.



Gràcia Jiménez. Platges. 2002



13 de gener 2013

II, Sucre

T'has tornat últimament medul·la òssia dels meus somnis. A través teu
com una anemone de mar que s'obre. A través teu com un cant que es
desplega per damunt del fang. A través teu com un mercat que es desperta,
com una boira que s'aixeca. Sé que duus a l'esquena senyals de cops.
Sé que el teu somriure ve d'una tisora constant i que la teva llum neix
d'un temporal fosc i salvatge. T'han negat l'alè, t'han reduït, tan donat
corda com una joguina per divertir. Però ara ets la millor rosa, la més
radiant i la més trista. Vull esclatar, irrompre, encendre les flors del
vertigen dins teu. Gresol daurat, copa, enramada del cel. Molta gent
et busca com busquen les músiques amables o les benediccions 
incondicionals dels sants. Portes a les mans la llum d'un estel favorable.
Regales als altres tots els colors de l'espectre. El blau del perdó, el
verd de la innocència, el carabassa de la tendresa, el roig de la sinceritat.



Raimon Àvila. Litúrgia del fang. Premi flor natural dels jocs florals de Barcelona 1999, dins,
Jocs florals de Barcelona, any CXLI de la seva restauració, vol. 1999


Rodona, transparent, cristall de roca

Bany de sol II
              XXI

Rodona, transparent, cristall de roca,
es va desprendre dels teus ulls
l'última llàgrima.
La teva faç, abans oval perfecte,
anava adoptant, d'hora en hora
d'aquella setmana última, l'aspecte
d'au.

Un dia molt llunyà

dins el llac del teu ventre
nou mesos em gronxaves.
El pare, amb la mà damunt
la teva sensual bellesa
de càntir, percebia,
tàctil, els meus moviments
de peix.



Rosa Fabregat. Cartes descloses, 1998