Canvi

La pluja cau amb un goig de gatzara
i de biaix corre el sol entremig;
una pomera, de flors tota clara,
       pensa que és d'or cada esquitx.

Els elements barrejaren llurs tresques
i l'un amb l'altre, saltant, es confon;
corren, s'empaiten; amb crits i juguesques
        rejoveneixen el món.

És l'un mortal consirós, l'altre canta.-
Mentre, a ple sol, ve un ocell a fer niu,
sobre un esbart que recula i s'espanta
         hi ha un núvol negre que riu.

Josep Carner. Poesia, 1992

Avui la meva àvia

Avui la meva àvia
compleix gairebé un segle,
i encara manté l'humor i un cabell blanc ondulat i brillant.

Carla Besora

Un altre cop

Un altre cop, el mateix
símptoma-tan sols hi és
latent un mot expandint-se.



Montserrat Rodés. Immunitats. 2005

No naveguis, ara

No naveguis, ara, que les barcasses
ancorades remouen, esmolades,
velles tempestes de sofre i plata.
Espera que passi: tot és ferralla.




Montserrat Rodés. Riu d'arena. 1992

Qui ha llençat

Qui ha llençat els vaixells
de paper al blau trencat
de l'aigua? De quin naufragi
t'escapes? Poruc, refàs
la mar per camins de l'aire.



Montserrat Rodés. La set de l'aigua. 1991

Pòlders II

Passejo de tarda pels límits domèstics.
No plou encara quan s'acosta el nord.
Aprenc l'entrada sàvia de les aigües
i els anys millors per les collites.
Sempre amunt, bandera de pastura,
tendríssima, calvaca resistències
i amanseix les conquestes parcials.



Olga Xirinacs. Óssa Major. 2009

No són com sols els ulls de l'estimada

No són com sols els ulls de l'estimada
ni com corall el seu llavi vermell.
Per què el seu pit no és neu emblanquinada?
Per què és de fosc metall el seu cabell?
Roses blanques i roges he admirat,
però el seu rostre roses no conté;
i qualsevol aroma és més preuat
que aquell perfum que exhala el seu alè.
M'enamora escoltar-la. I, tot i així,
sé que és més delitosa l'harmonia;
no m'he creuat cap dea pel camí,
ja que ella, amb passa ferma, va fent via.
I això no obstant, oh Cels, ella val tant
que és fals anar-la amb altres comparant.

CXXX


Gerard Vergés. Tots els sonets de Shakespeare, 1993

Joan Maragall : carnets de viatge

Gran caminador; observador subtil;
amb una finíssima intuïció de vegades
esquitxada amb un punt d'ironia;
hereu, pel que fa a la interacció
home-paisatge (i per altres coses)
del Romanticisme; compromès amb
el territori i la seva gent, Maragall
va saber aplicar com ningú la mirada
ciutadana -urbana- als paisatges del
mar i de les muntanyes i també com
ningú va ser generós i crític, benèvol
i lúcid amb la seva ciutat.

Al lector

 

 

Fragment

Glòria Casals. Joan Maragall. 2010

Països Catalans

Prendrem la copa de terra
i beurem àvidament
tota la terra i el mar
d'un lent got inacabable.
Beurem el cel i la selva.
Pujarem llargues escales,
els extingits patrimonis,
la queixa de les guitarres,
i mirarem la finestra
i enlairarem la bandera.

Vicent Andrés Estellés, dins,
Antologia de poetes catalans. 1997-, v. 4

La rosella

Quina meravella,
     la rosella,
     tan bella!

Vestida de vermell
  taques de color
damunt d'un mantell
  virolat de verdor.

Quina meravella,
    la rosella,
    tan bella!

  Eclosió de roig
flor de senzillesa,
 i primerenc goig
de modesta promesa.

Quina meravella,
    la rosella,
    tan bella!

Sàlvia del Berri

La poesia es troba al blog de la Biblioteca de l'Escola Jaume Balmes de Cervera.

Les fulles apunten

Gira el Març la testa
amb ses roentors,
que acuiten la festa
dels tendres colors.

I per les collades
ve ta llum gentil,
ton cant, tes ruixades,
tos besos, Abril.

I el brancatge sent
com tènuement
el fa delitós

un néixer indecís
un mica gris,
una mica ros.


Josep Carner. Poesia. 1992

Edició: Jaume Coll Llinàs

A muntanya

M'agrada el balcó gran de la muralla
quan la gent de la vila hi va a badar
i amb ull ja quasi incommovible aguaita
el pas de la llunyana tempestat.

Passa la tempestat esgarrifosa
per damunt de la serra allà al davant,
tremolant de llampecs, silenciosa
per la gent de la vila i la del pla.

¡Com hi deu ploure en les profondes gorges
i en els plans solitaris de les valls!
¡Prou l'huracà els assota aquells cims nusos
i peta l'aigua en aquells rocs tan grans;
s'astoren els ramats, el pastor crida,
i algun avet cau migpartit pel llamp!

Però en el balcó gran de la muralla
no se sent res: la gent hi va a badar,
i amb ull ja quasi incommovible aguaita
el pas de la llunyana tempestat.

Puigcerdà 1897

Joan Maragall. Visions & Cants. 1900

Disposa els teus sentits

Disposa els teus sentits
per a cada gest.

Arrela't en la llum
que inaugura els colors.

Deleix-te per gaudir
dels mots que has heretat,
dels llibres que t'esperen,
de la música límpida
d'aquells qui et precedeixen.

Alegra't de la fruita,
dels llavis que acullen el teu bes,
del mar inassolible,
del Déu indesxifrable.

Instaura en els teus ulls
el blau ressò de l'infinit.



(de Ben Sira)
Carles Duarte, dins,
Antologia de poetes catalans, 1997-, v. 4

L'ametller

A mig aire de la serra
veig un ametller florit.
¡Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t'he delit!
Ets la pau que s'anuncia
entre el sol, núvols i vents...
No ets encara el millor temps
pro en tens tota l'alegria.




Joan Maragall. Les disperses. 1904

La xarxa encomanada

Vull anar a la pesquera en nit de lluna,
quan tot serà pintat d'encantament,
amb la rosa al capell, com signe d'una
ànima fresca, abandonada al vent.

Dansarà com podrà la barca bruna:
estel ni calafat no n'han esment.
Jo hi aniré pescant, a la fortuna,
paraules en neguit de pensament.

I com que amor es passa de soldada,
mai no serà l'art meva carregada
del peix que es dol en cuejants combats.

La xarxa des d'avui encomanada
tindrà un miler de resplendents forats
sense senyal de corda pels costats.


Josep Carner. Poesia. 1992

Endevinalla

Dins d'una cova del mar
hi ha una cranca molt peluda,
sorruda,
que fa palanca amb les potes
per fastiguejar una estrella
vermella
que es cruspeix una paella
de musclos i de garotes.

¿Quantes potes té la cranca?
¿Quantes potes té l'estrella?
Deu i cinc, ara t'atrapo,
cinc i deu, ara ja et tinc.



 Olga Xirinacs.Óssa major. 2009

El viatge

He retrobat la vida i el respir

de la terra, la deliciosa fuga

de l'abril sota els llibres, vers el rostre

que redreça el somrís, vers l'esperança

a la deriva d'una veu.

Cal donar al viatger la pau de casa,

l'hora que fou viscuda, tan alegre.

Els anys, però, no tornen.

Joan Perucho, dins,

Antologia de poetes catalans. 1997-. vol. 4

Revolta

Car tota cosa en néixer, fa
de primer la passa maldestra,
lluu l'incendi en cada finestra
com el cul d'un orangutà.

Hi ha qui es vol enamorar
d'una dona en fase rupestre.
Hi ha qui sap que es cou la minestra
de l'era nova que vindrà.

De qui es mou abrandat per l'odi
jo no em puc pas sentir proper;
i sé que cal cremar el vell codi.

Un embat de vent d'esperança
entre enderrocs i flames, ve.
D'aquest vent jo dic la lloança.



Josep Junyent i Rafart, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·leni de literatura. 1997, vol. 4

A cura de Giuseppe E. Sansone.

La meva musa

La meva Musa, prudentment callada,
escolta tot allò que, amb verb florit,
us ha ofert qualsevol ploma daurada
que del goig de les Muses ha gaudit.
Jo sols tinc pensaments; d'altres, paraules;
i -com clergue illetrat- dic sempre Amén
al que afirmen els mestres, dins les aules,
amb mots sonors i ploma pertinent.
Quan sento que de vós fan lloa immensa,
dic És ben cert, i hi sumo el favor meu;
però ho dic en silenci: que la pensa
-si d'amor tracta- precedeix la veu.
 Si dels altres els mots són el millor,
 honreu el meu silenci creador.


LXXXV

Gerard Vergés. Tots els sonets de Shakespeare. 1993

Amistat

La daurada panotxa primicera
ens revifa en el temps primaveral;
ens fa plaer com una llum lleugera,
de tan rossa i tendral.

Però saber que no minvà cap dia
en cor amic i el meu companyonia,
és -més bell que la ploma i el penjoll-
un collar de joies al coll.


Temes de la lírica nàhuatl, núm. 871, pàg.: 1196



Josep Carner. Poesia. 1992

Ed.: Jaume Coll Llinàs

Pols de primavera

Baixen formes daurades per l'estor,
insectes fets de pols de primavera:
calquen les ales sobre el cos tot nu,
voluptuosos dins l'acer trempat.
Al repòs de la barca hi tinc hortènsies
i cal pintar altre cop la bicicleta.
Però avui no hi ha pressa, sols abelles;
la tarda és lliure sobre el cos vençut.



Olga Xirinacs. Óssa Major : poesia completa (1977-2009). 2009

Cercar les arrels

Al cap de vint-i-sis anys i mig tornaré a trepitjar el sòl
de Catalunya, un sòl que espera l'escampall d'objectes
per tal que pugui abraçar els meus germans Pere i Rosa,
els meus cosins Víctor -que ha complert la paraula donada
a Caracas- i Pilar i en Josep, l'oncle de la Lluïsa que viu
a Sabadell i que és al moll d'ençà que nosaltres encara
érem davant de Castelldefels. Som cinc a abraçar i a
besar-ne cinc més, i a xopar-nos equitativament amb
llàgrimes recíproques. És el dia 31 de desembre de
1965 i començarem el nou any a casa.

Fragment

Avel·lí Artís-Gener. Viure i veure. 1991, vol. 3

Música de serenades

Música de serenades
que cantes pel carreró
contes d'amor i de fades,
mentre t'escolta un llantió.

Tu sola despertes del son.
les belles, sense laments.
Minyones de tot el món,
somiant, et senten contentes.

No importa que sigui un violí
o una guitarra qui canti,
perquè tu ets sempre allí,

i no te canses de contar
rondalles d'amor, de fades.
Música de serenades!...



Antoni Bal·lero de Càndia, dins,

La tercera illa : poesia catalana de l'Alguer (1945-2013), 2013
Ed. Joan-Elies Adell

Sitges

Va ser per la tardor de 1891 que Rusiñol va descobrir
Sitges, i va suposar un punt d'inflexió en la seva
trajectòria personal i artística. Entre 1893 i 1894
hi construiria el Cau Ferrat. Les Festes Modernistes
que hi va organitzar i l'activitat del Cau Ferrat van
trobar en el setmanari La Voz de Sitges la plataforma
adequada per donar sortida a la seva immensitat
artística i per situar Sitges en el mapa cultural europeu
de la modernitat del moment, al costat de París,
Brussel·les o Barcelona.



Fragment.




Glòria Casals. Joan Maragall : carnets de viatge. 2010

Treballaré el teu cos

Treballaré el teu cos
com treballa la terra
el llaurador del meu poble:
amb amor i força.

I seràs tu el fruit,
seré jo el fruit,
serem junts el fruit.
Tu i jo, terra i força.

I obrirem junts els camins
que la vida ens tanca
desesperançadament.
Ens farem, serem junts.

En l'únic camí nostre
-font i mar, terra i arbre-,
l'únic camí cert,
el camí de l'amor,
el difícil camí de l'amor
on som junts tu i jo.

Treballaré el teu cos...


(1964)

Raimon, dins,

Joan Ramon Mainat. Tretze que canten. 1982

Biografia

Amb aire de dama i arrugues discretes
en tu amaga el temps l'infant que davalla
els graons verdosos sota els gessamins
i penja els seus somnis com la merla el cant
darrere les fulles espesses de l'heura.

En llibres adults, molts ara llegeixen
el teu nom. Les lletres, que semblen immòbils,
d'un secret somriuen: pirates i prínceps
per a les germanes inventats de nit.
Després velejaves, i han crescut els contes.

Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009

Cançó de pandero del pla de Lleida

Donzelleta agraciada,
a qui la compararé?
A la flor de la perera
o a les roses del roser?

A la flor de la perera
us comparo per blancor;
a les roses del roser
vos comparo per color.

Dins l'article: Cantar per dir la poesia de Jaume Ayats. P 243-244

Reduccions : revista de poesia. núm.: 100

2. Educació emocional en les competències interpersonals

L'estil comunicatiu que imperi en un centre educatiu

incidirà en el seu clima emocional. Quan, de manera

generalitzada, la comunicació entre els seus membres

és des de l'autoconsciència i l'empatia, s'afavoreix, i

alhora es posa en evidència, un clima d'emocionalitat

positiva.

(Fragment)

Aprendre i ensenyar amb benestar i empatia, 2013

La mar

La mar, la mar, la mar...
La mar són emes infinites
com mamelletes de ritmes sensuals,
una a redona i planetària
que ens acull en la seua placenta maternal,
una brisa remorosa d'erres
que ara pot acabar terrible com un tro
seguit d'esclats, de crits silenciosos,
de llàgrimes de dol,
com ara esdevenir la suau carícia,
salada meravella de l'àngel
que mai no abraçaràs.
La mar, la mar, la mar!
La mar és una música en blau,
un mirall d'argent per al sol,
el llit on la lluna s'adorm,
el somni amb estels d'un infant.
La mar és l'etern moviment
d'aquest univers en un mot
que igual diu la vida joiosa
com negre silenci, com mort.
La mar, la mar, la mar.




Josep Piera, dins,
El Price dels poetes : 25 anys. 1995

La veu de l'inefable

La poesia de l'Escola Mallorquina presenta una visió idealitzadora
de la realitat, que es tradueix en la literaturització del paisatge,
el qual a vegades esdevé símbol dels sentiments del poeta.



Fragment



Maria Antònia Perelló i Femenia, dins,

Miquel Costa i Llobera. La veu de l'inefable. 1999