Els vents

Els vents modifiquen paisatges i només

el moviment en massa de l'aire els fa bufar.

És el moment per a moure'ns de forma

coordinada, independent, respectuosa i

compromesa amb el poble català per a

poder convertir-nos en una font d'energia

sostenible més que fa avançar la societat

a través del pensament i per a poder contribuir

humilment en el mapa de ruta cap a les

veritats que ens faran lliures.

   La resposta és en el vent i ara és el

moment dels vents del canvi.

Fragment del pròleg a la col·lecció "Vents del Canvi".

Anna Muro i Rodríguez, dins,

Ningú no ens representa : poetes emprenyats. 2011

Indret de Catalunya

Abraço, abraçaré el contorn exacte

que situa una illa dins l'amor,

però no renuncio -massa amples són els braços-

a tot aquest paisatge esdevingut paraules,

i el faig i el roure estimaré amb els pins

i els vostres mots que el meu tresor eixamplaran,

tots ells forjats amb la mateixa flama.

Ens entendrem amb llengua que serà feix d'espigues,

i dins la nostra veu es gronxarà la pàtria.

Marià Villangómez. Declarat amb el vent, 1963

Reduccions, núm. 100, pàg. 266

Totes de blanc

Totes de blanc, amb els shorts, breus els pits,
les cabelleres al vent de la tarda,
en bicicletes, creuaven les hores.
Han menjat bé, sense dubte; han dormit
i s'han dutxat, i en el cos els perdura
olor de l'aigua.




Vicent Andrés i Estellés. Les pedres de l'àmfora. Obra completa II, 1974

Un poema no s'explica

Un poema no s'explica; és a dir, les seves paraules

no són canviables per unes altres, el seu cant no pot

ésser dut més ençà de les nocions i de les imatges

que comporta, perquè justament la seva comesa és

dur el lector més enllà d'elles, pel camí d'una veu

insubstituïble.

Fragment

Carles Riba. Elegies de Bierville. 1968

Poders del mot

Hi hauria un mot
que en dir-lo
podria aclarir el món
altament és poder
sinó que puc tractar-lo
només
amb color de taronja.
El mot era un silenci.
Jo vaig entendre:
                          «Avança».`



Jordi Pere Cerdà. Poesia completa, 2013

La terra d'Argensa

A, Toloza e Proensa

e la terra d'Argensa,

Bezers e Carcassey,

quo vos vi e quo'us vey!

Bernat Sicart de Marvéjols

dins,

Josep M. Llompart. La terra d'Argensa. 1990

Autoretrat a Terrassa, a l'estiu

Vaig a la papereria,
a cal Gorina, cada dia.
Pels racons ploro
l'absència dels meus pares
mentre escric coses inaudites.

Quan el cafard m'encalça,
corro a prop, a la perruqueria.
Llegeixo i penso
la major part del dia.

Les runes de la casa són
com la meva pròpia vida.
Sota l'arbre japonès de l'amor
hi recordo un meu primer poema
en la llengua... De qui?
Del Gabriel, de la Mercè,
de la Bíblia?

Contemplo el jardí:
mai no n'he pres cura;
parlo, poc, amb la veïna
i, em cal confessar-ho?,
tot, tot m'admira.

Marta Pessarrodona. L'amor a Barcelona. 1998

Ginesta des del mar

La cinta de la platja és tota llum;
l'ona menuda té un fresseig de joia,
i juga i riu, amb mantellina blanca.

La barca, encara humida, és al sorral:
reposa amb l'ala estesa al bat del sol,
i el pal torçat s'enfila blau amunt.

Sobre el verd fosc dels pins
la casa blanca brilla i canta,
que l'alegria l'ha punxat endins.

I sobre la carena el vent s'esplaia
entre l'or i la llum de la ginesta,
i el perfum que s'escampa per les ones
tot l'espai omple de sentors de festa.

Jaume Piques  (14 anys)

Llibre de les flors, 2012

IX

He penjat la guitarra a l'escàlem

i he deixat la balada nedar sola

a l'impuls del corrent.

Poso el rem musical arran de l'aigua,

just a nivell,

i l'harmonia puja

des del pou del ressò,

xopa d'escuma, enribetada d'algues;

polsa la pauta oberta de les cordes

i vibra commoguda la ribera.

Alícia Tello. Calaix d'ocells, 1991

Pròleg: Màrius Sampere

Amor

Dos, confonent-se,

com el riu i la mar

a l'estuari.

J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996

Premi Jocs Florals de Barcelona 1996

Joc

Mare, on és el cor
de l'estrella blanca
que de dia es tanca?

Se l'enduu l'ocell.

Mare, on és l'ocell
que l'estel decanta?
On és que li canta?
Me'n vull anar amb ell.

I vós, mare, amb mi,
que la via és llarga
i no sé el camí.


Palmira Jaquetti, dins,

Generacions : avis, mares, fills, oncles..., 2001

Germinació

Un pacte germinal a la finestra
de la nit va afirmant instints de glòria.
El meu enyor tàcit l'accepta
com un intrús i com una victòria.



Jordi Pere Cerdà. Poesia completa, 2013

Crear

Crear
una cançó
vol dir
néixer
i cantar amb coratge
de naixença en naixença



Rose Ausländer. Compto els estels dels meus mots. 1997

Universitat Pompeu Fabra. Curs de Traducció Avançada Alemany-Català

Ell passava

Ell passava, capblanc, com si parlés
amb els arbres. A terra, la vidalba
feia fines congestes, o floria una malva.
Ell mirava les branques dels seus avellaners.

Ara no hi és. Té son i no es desperta,
lluny de l'olivereda i dels costers.
Maduraran els fruits, la casa serà oberta,
i quan el vent murmuri, sempre més
sentiré aquell pas lent a la sorra deserta.



Marià Manent, dins,

Generacions : avis, mares, fills, oncles... 2001

Verger

Et sembraria de besos
perquè et florira en la pell
tota l'estima dels segles.




Maria Josep Escrivà. A les palpentes del vidre. 1997

El lloc dels mots

En petites rambles i barrancs

de baladre, salzes i romaní

al cor de muntanyes nostrades

potser en un altre temps,

sense carrasques,

llavors eren

incandescències ignotes

allà hi són els mots.

Antoni Albalat Salanova. Love is. 2014

Il·lustracions de Gerard Miquel

Un poema comença

Un poema comença amb delit

i acaba en saviesa.

                         Robert Frost.

Traduït per a aquest blog.

Dins del llibre de poesia:

Antoni Albalat Salanova. Love is. 2014

16è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt, 2013

Per què escric en català?

   Per què escric en català?

T'ho miraré d'explicar.

  Et diré...

que la mitjanit tocada

d'un jorn de gener glaçat

jo vaig néixer a Catalunya

i l'aire que al pit m'entrà

tenia aroma salobre

del Mediterrani brau,

calant a les meves venes

a l'instant de respirar

el to suau de les ones

que sonava en català.

Fragment

Guida. Bocins de silenci. 1984

Els ocells amics

Senyor, Déu meu! Vós que ens heu donat una pàtria que és

la terra més bella del món: que ens l'heu guarnida de muntanyes

i heu agraciat les muntanyes amb la pinzellada verda 

dels boscos, i heu anat bastint les casetes dels poblets

i els heu donat aquell color de crosta de pa i de llet 

d'ovella; que ens heu animat les venes de la terra amb 

els fils d'aigua que no s'acaben mai,...

(Fragment)

J.M. de Sagarra. Els ocells amics, 1947. 5a ed.

A la Laia

Escolta: el teu nom parla amb tu.

Cada lletra fa costella:

diu: demà i mai.

Tu mira. Fuig sense nom!

En el través no cal amagar-se,

ni ala. En l'aigua t'espero,

amb el silenci que ara guardes:

d'una pruna i d'una nou.

En la mudesa del setembre

i la seva maduració...

(Fragment)

Josep Ll. Badal. O pedra, 2002

Albada al Cerverís

Albada als cims! ¿Sabies que sorgís

el sol, brasa molt pura, pel pendís

que puja al cimadal del Cerverís?

Llengües de mel pel cel esblaimadís!

  ¿És viva, la penombra? Quins estols

de bromes a grans vols, de torniols

adelerats, de pàl·lids torterols!

Ara la xiscladissa. Els roquerols!

  Espluga de l'aurora, el cel de most

regalima d'espurnes. Baixa el rost,

el galop de les cendres. A l'agost,

l'eugassada fumosa crema tost!

  L'aranya s'esparpilla a l'esbarzer.

Filosa rossa, avisa al foraster:

Raja sang adormida pel coster;

espera el vol soliu de l'esparver!

  Darden el cel els esquinçalls de blau.

Rames de sol floreixen a l'afrau.

La poma de clarors ja és una nau.

Ala de nacre i llum al Balandrau!

Alfred Badia. Adés era l'alba, 1990

Festa Major de Gràcia 2015

Detall del guarniment del carrer Ciudad Real

Part del cartell de la Festa Major de Gràcia de 1991

Cobla Rambla a la Plaça Rovira i Trias

Cartell de la Fundació Festa Major de Gràcia

No em preguntis, amor

No em preguntis, amor, per què t'estimo,

si no trobo raons. ¿Però podria

dirt-te del rossinyol la meravella

ni el batec de la sang, ni la segura

dolcesa de l'arrel dins de la terra,

ni aquest plorar suau de les estrelles?

Fragment.

Rosa Leveroni. Confessions i quaderns íntims. 1997

El sol

Passa la finestreta,
indiferent, el vol
fulgent d'un raig de sol.
Que llesta, la maneta

  poruga de l'infant
avarament l'abasta!
L'agafa, el prem, el tasta.
Quin gust de llum més gran!

  ¿Potser l'amagaries
tan dolç en els teus cels
de crema i caramels,
sagrades llepolies?

  Si el retenies, fort,
i el treus en nit feresta:
quin llampegueig de festa
pels ulls, quin salt al cor!

  Debades, si algú espia
els jocs fins de la mà,
fitant-la, encertarà
la vera fantasia,

  car són d'un esquirol
que ara uns pinyons ajunta.
Quan els estreny, pregunta:
¿La mà es tornarà sol?


Alfred Badia. Adés era l'alba. 1990

Contemplació i elogi dels ocells

El moviment, en els ocells, és ràpid i precís. I ara

veieu que, perquè un animal qualsevol pugui moure's

d'una manera perfecta, mesurant les grans i les petites

distàncies, els salts, les voladetes, les grans davallades

i les volades ràpides, li cal tenir en molt bon estat, i

desenrotllat d'una manera finíssima i precisa, el sentit

que mena els moviments, el sentit que mesura i abasta

les distàncies; i aquest sentit és el sentit de la vista.

(Fragment)

J.M. de Sagarra. Els ocells amics, 1986. 5a ed.

Dies

              "Amb honestat matant ma vida morta".
                                 ROÍS DE CORELLA

CARRER de Samaniego, aquell taller d'orfebre
on fores aprenent per ser alguna cosa,
perquè calia ser, llavors, alguna cosa,
i fores aprenent en un taller d'orfebre.
Conserves el record com en un cossiol,
és un record humil, com un gerani pàl·lid.
Hi havia unes finestres ventrudes i solemnes
que donaven a un pati; potser fou una casa
-¿qui sap?- senyorial. Aquells vespres llarguíssims
de l'estiu, unes veus que vibraven, anònimes,
eixint de qui sap quina finestra, l'alegria
de l'aigua rebotant en qui sap quines cuines
i arruixant l'aire espés d'aquell agost horrible.
Et suava la mà agafada al cisell.
Tu tindries, llavors, tretze o catorze anys.
T'agradava la vida, el carrer dels Serrans,
les gents que van i tornen, compren una cistella,
un cavall de cartó, el fil d'empalomar.
Et menjaves el teu entrepà pel carrer,
mentre veies les gents que anaven i tornaven,
allò que més t'agrada, que t'agradava més,
t'agradava la vida com el pa amb oli i sal.
L'església cremada de la Maedéu Grossa,
una parella es perd pel carrer de Roters,
el mercat que hi havia darrere de les torres,
aquella dignitat italiana, em pense,
la vida entre les pedres cultes i nobilíssimes,
les fulles de lletuga espargides per terra,
les taronges, les llimes, una vivacitat,
una olor de cordells, l'olor de saladura.


Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles. 1979

Les mallerengues

Les mallerengues, aquests ocellets celestials pel

color (perquè el blau de cel sempre es baralla

amb les pintures de llur ploma fins a arribar

a la mallerenga blava, també anomenada "primavera" i
"estiverola" i que és la més bonica de totes), 
són els menuts defensors del bosc  i del jardí 
i el fruiterar. I són tan ardides, tan bellugadisses 
i tan xerraires, que quan hom és molt parlador 
se li acostuma a dir: "Xerres més que una mallerenga".

(Fragment)

J.M. de Sagarra. Els ocells amics, 1986, 5a ed.

El cant

Un cant per a una pàtria.

Amb veu nova ho proclamo, ho anuncio,

us ho dic amb les lletres ben rentades,

esmolades de fresc -no fóra cosa

que us agafés desprevinguts-:

un cant per a una pàtria.

(Fragment)

Josep M. Llompart. La terra d'Argensa, 1990

Pr.: Joan Oliver

Des de les Closes, I

Abans de l'alba em desvetlla

L'ombra d'una ala de llum

Tanta claror pressentida.

Abrigada de records

Darrera grans balconades

De casa viva entre ocells

Respiro cada alè d'aire

Remor d'escuma en la sorra

Allunyada entre gavines.

Escolto el pols de les roses

Un silenci de parpelles

Damunt els ulls estimats.

Creixença de mots somnio

Encara humits de rosada

Del calze fosc de la nit.

Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores, 1990

Endevinalla

Xic, que cap a la butxaca

no gaire lluny del cor

barret de didal

marinera de mocador

camal de dit de guant

i mitjó al garró

per deixar-lo una estona

fas el cor fort.

Jordi Vintró. Cançons per a en Jaume, 1985