Temps de tardor

Cap al tard és temps de tardor;
aigües encalmades
i finestrons closos.
Quan te n'has anat
he plorat el darrer mot:
res fora de mi.

Deixa'm omplir-me i clarificar
la set que m'habita.
Deixa'm tenir, calladament,
aquest anhel.

Encara que no et vegi, digue'm,
amb quina mirada puc ser mot
i trobar-te dins el poema?
Llavors, només llavors
esberlarem la roca.

Joan Fortuny. Les hores roges, 2000

Viatge

Vertiginosament
es desplega el paisatge
papers ja com ocells
nuvolades d'un blau
que sols la tarda aguanta
veloç i somnolent
claror de pedra intacta
frèvol instant fugaç
encara no record
encara no paraula

Albert Ràfols-Casamada. El color de les pedres, 1989

Per a ésser llegit al cim de la Pica d'Estats el dia que s'hi commemori el centenari de l'ascensió que hi feu el poeta Jacint Verdaguer

Amb els mots que no dic s'emplena aquest silenci,
amb els mots que no dic i amb els que dic, tal volta.
Vosaltres els sabeu, que teniu la mirada
fulgent d'immensitats, encesa de designis.
De casa estant em sé i em sento entre vosaltres,
tenaçment arrelat al cor d'aquesta pàtria
que estimo més que mai amb profunda tendresa
i ara teniu als peus, com sempre acollidora.
Lluny de tot, prop de tot, ens agermana l'ombra
del poeta que ens feu do de tanta harmonia
i restituí el foc sagrat a les paraules.
Amb ells ens hem après i ens aprenem encara,
tossudament fidels als límits i a la parla
que ens han configurat al llarg de tantes lluites.
De casa estant escric aquests mots d'esperança.
S'escola, lent, el temps per vials de capvespre
i el pou dels anys és ple d'aigua clara de somnis.
Som el que volem ser, i cap vent no pot tòrcer
la voluntat tenaç que en nosaltres perdura,
que hem de transmetre als fills amb urc i humils alhora,
perquè en facin també, com nosaltres, bandera.
Escric de casa estant i no em dol el silenci,
car amb mots que no dic, i amb els que dic, tal volta,
s'arbra el futur de tots i el goig de construir-lo.
De cadascú depèn que sigui clar i possible.




Miquel Martí i Pol. Per preservar la veu. 1985 

Pròleg: Francesc Parcerisas

Amb qualsevol pretex,

Amb qualsevol pretex, amb qualsevol
fàcil pretext i amb mots de cada dia,
per preservar l'embruix i la tendresa
de cada mot i ennoblir-ne la força.
Creix el poema i delimita espais.
Creixerà més i serà l'eix secret
d'aquesta immensa esfera de la tarda
que giravolta lentament i és una
secreta deu de tantes coses belles.


Miquel Martí i Pol. Estimada Marta, 1978

Un tros de mar

Un tros de mar i un tros de carretera
evoquen bells estius, en el record presents,
ni a tu ni a mi no ens fa mal cap quimera;
trenquem en mil bocins tots els laments,
que passa un any i un altre, i la mar resta
per bé que les petjades ja no són
damunt la sorra, com en jorns de festa
quan era esclat de joia el nostre món.
Aquest mar ens convida i ens espera
i de nou ens acull com un amant
frisós de cada cos, amb la primera
onada, ran de platja, escumejant.

                                 A Carme Bastardas


Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011

No és pas trist morir.

No és pas trist morir. La mort no ens ha de causar
espant. El tristíssim, el que ens ha de fer por, és
no haver viscut. Una vida en plenitud porta una
mort tranquil·la. Es mor com si es complís un deure.

(Fragment)



Carles Rahola. El llibre de l'August d'Alzina. 1910 i també a: 

Carles Rahola i Serra Hunter : una amistat intel·lectual, 2007

I tornaré a Girona

I tornaré a Girona
quan bufi tramuntana
per perdre'm en silenci
pels vells carrers que enyoro.

I tornaré a Girona
sense esperar que em cridin
amb tremolor a les cames
i els ulls oberts com llunes.

Serà un dia de somni
quan tornaré a Girona.





Miquel Martí i Pol, dins,

La Girona dels poetes. 2005, 2a ed.

Edició: Narcís-Jordi Aragó

Il·lustracions: Mercè Huerta

La Castellassa

    Per les clotades
es despullen les boires.
   Tardor sense ocres.

Miquel Desclot, dins,

Josep Fatjó i Gené. Antologia de la poesia de muntanya, 2011

Des del cim del Bassegoda

  Onades verdes

escalaixant-se en cingles

  de roca nua!

J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996

Premi Jocs Florals de Barcelona 1996.

El secret

El secret de la felicitat no hauria de ser mai la resignació.

Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014

Comprendre el món, usar el foc o conèixer

Comprendre el món, usar el foc o conèixer
les passions el verd l'ocell o l'arbre,
et sembla do d'un àngel
o que et ve dels escrits d'algun filòsof?
Respons que et fa l'efecte
que podria venir-te de l'empremta
que sol deixar al teu llit un cos
dolç i dur, enfredorit com l'albada,
que quan l'estimes plou llum i claror
i volen les imatges, el desig
l'ombra i les fulles, els colors
dels versos que has llegit.


Carles Miralles

De Camí dels arbres i de tu. 1981, dins,

XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

Construint

Deu anys de lluita d'estudiants,

volem cinema en català ..

I fou així, tot fent camí ..

Pa amb tomàquet rialles per berenar,

les parets parlen per demà.

               ***

Amb el clatell escaldat,

construïm la llibertat.

              ***

Un bon propòsit, regar cireres vives,

i a l'estació, una amiga s'hi enfila.

              ***

Poeta de la vida, la calma et ressegueix,

petites coses, el teu més gran plaer.
 

             ***

Quan els poetes són tocats per la tramuntana

les cireres esdevenen carbassa.

Clàudia Viladrich. Si fa sol. 2007

Sento

Sento ara el vostre esguard damunt el meu cor,

com l'assolellat silenci del matí damunt el segat

camp solitari.

Obra selecta de Tagore, 1975

El moviment

El moviment de la vida troba el repòs
en la seva pròpia música.

Obra selecta de Tagore, 1975

El dia

El dia de feina s'ha acabat.
Amaga el meu rostre en els teus braços, Mare!,
i deixa'm somniar.

Obra selecta de Tagore, 1975

Encén

Encén en el meu cor, al capvespre,
l'estrella del repòs, i deixa després
que la nit em parli d'amor.

Obra selecta de Tagore, 1975

La cançó

   La cançó sent l'infinit en l'aire; la pintura, en la terra;
però la poesia, en l'aire i en la terra.
   Perquè les seves paraules tenen sentit que camina i
música que vola.

Obra selecta de Tagore, 1975

El repòs

El repòs pertany al treball
com les parpelles als ulls.



Obra selecta de Tagore, 1975

El món

   El món es treu la seva màscara de grandesa davant
d'aquell qui l'estima.
   Esdevé petit com una cançó, com una besada de
l'eternitat.

Obra selecta de Tagore, 1975

El millor no ve sol

El millor no ve sol.

Ve amb la companyia de tot.

Obra selecta de Tagore. 1975

Traducció: María de Quadras

Les fructíferes

Les fructíferes
llacors
d'una frontera.
Entrebancs
i llavor
d'un nou llenguatge.
Creix a despit.


Ningú no ens representa : poetes emprenyats. 2011

ets fecund

ets fecund, fecund, amor

i de tu faré un llarg intent

una nova melodia

De: Poemes esparsos i esbossos, [20]

Anna Dodas i Noguer. El volcà. 1991

Pròleg de Jordi Sarsanedas.

La cultura com a espai de participació (3)

...el repte real rau en el fet que les polítiques
culturals s'orientin prioritàriament a fer-nos
competents en els diferents llenguatges que
fan possible l'expressió cultural.

Entendre la cultura com un espai de participació,
abans que com un espai de contemplació. És
un horitzó possible. És un camp de possibilitats.



Enric Marín i Joan Manuel Tresserras. 
Cultura de masses i postmodernitat, 1994

Parlen les dones

Parlen les dones,
la seva poesia
tendra i forta.

Ben pocs s'aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.

Montserrat Abelló. Dins l'esfera del temps, 1998

Els vents

Els vents modifiquen paisatges i només

el moviment en massa de l'aire els fa bufar.

És el moment per a moure'ns de forma

coordinada, independent, respectuosa i

compromesa amb el poble català per a

poder convertir-nos en una font d'energia

sostenible més que fa avançar la societat

a través del pensament i per a poder contribuir

humilment en el mapa de ruta cap a les

veritats que ens faran lliures.

   La resposta és en el vent i ara és el

moment dels vents del canvi.

Fragment del pròleg a la col·lecció "Vents del Canvi".

Anna Muro i Rodríguez, dins,

Ningú no ens representa : poetes emprenyats. 2011

Indret de Catalunya

Abraço, abraçaré el contorn exacte

que situa una illa dins l'amor,

però no renuncio -massa amples són els braços-

a tot aquest paisatge esdevingut paraules,

i el faig i el roure estimaré amb els pins

i els vostres mots que el meu tresor eixamplaran,

tots ells forjats amb la mateixa flama.

Ens entendrem amb llengua que serà feix d'espigues,

i dins la nostra veu es gronxarà la pàtria.

Marià Villangómez. Declarat amb el vent, 1963

Reduccions, núm. 100, pàg. 266

Totes de blanc

Totes de blanc, amb els shorts, breus els pits,
les cabelleres al vent de la tarda,
en bicicletes, creuaven les hores.
Han menjat bé, sense dubte; han dormit
i s'han dutxat, i en el cos els perdura
olor de l'aigua.




Vicent Andrés i Estellés. Les pedres de l'àmfora. Obra completa II, 1974

Un poema no s'explica

Un poema no s'explica; és a dir, les seves paraules

no són canviables per unes altres, el seu cant no pot

ésser dut més ençà de les nocions i de les imatges

que comporta, perquè justament la seva comesa és

dur el lector més enllà d'elles, pel camí d'una veu

insubstituïble.

Fragment

Carles Riba. Elegies de Bierville. 1968

Poders del mot

Hi hauria un mot
que en dir-lo
podria aclarir el món
altament és poder
sinó que puc tractar-lo
només
amb color de taronja.
El mot era un silenci.
Jo vaig entendre:
                          «Avança».`



Jordi Pere Cerdà. Poesia completa, 2013

La terra d'Argensa

A, Toloza e Proensa

e la terra d'Argensa,

Bezers e Carcassey,

quo vos vi e quo'us vey!

Bernat Sicart de Marvéjols

dins,

Josep M. Llompart. La terra d'Argensa. 1990